Waypoint 4: un intrèkkid a la #ZegamaAizkorri

Bon dia,

Abans de començar, en un parell de dies penjaré la crònica en castellà, preferiria fer-ho en basc, però podria estar-hi un parell d'anys.

La prèvia...

Al post anterior em vaig quedar a punt de comentar-vos l’alimentació guipuscoana abans de la cursa, però primer començaré pel viatge. Varem sortir de Girona, amb els pares i la Sílvia, a les 8 del matí, per endavant ens quedaven uns 600km que varem acomplir en dues mànegues de 3 hores, de Girona a Pina de Ebro i d’aquí a Zegama, el viatge va ser tranquil, bon ritme, temperatura suau, no es podia demanar gaire més.

En arribar a Zegama, directes a dinar, al tenir contactes a la zona, gràcies Fer, ens recomanen l‘Ostatu, un bar restaurant del poble, mengem de menú, aquests dies tenen ple i no poden estar per tot, una mica de pasta, una mica de carn, un geladet i un bon patxaran de postres, tot regat amb cervesa, vi i aigua, sense massa contemplacions, després d’això a buscar el dorsal. Aprofito per saludar a gent dels Matxacuca que m’acosellen apretar a la sortida, en vicente Consoli, un corredor argentí que vaig conèixer a la Palma, va amb en Depa i es fa fotos amb tots els cracks, hi ha la Picas, l’Hernando, la Forsberg, etc.

Com que encara queda una estona pel breafing, aprofitem per fer una petita volta per la part alta del poble, la zona del cementiri, al breafing fan un repàs de la ruta, dels punts més complicats, i sobretot del temps, previsió de sol i bon temps, però el terreny enfangat, ara al cim 4-5 graus, ens esperem per veure l’homenatge a en Kilian i cap a l’hotel, el teníem a uns 10km de Zegama a Olaberria, l’hotel El Castillo, altament recomanable.

Per sopar ens acostem a Beasain i anem a un asador, no recordo el nom, sense massa contemplacions fem un bon tiberi, tres plats de picar i un bon tall de carn per rematar-ho, més de mig quilo de vedella, cervesa que no falti, una alemanya d’importació molt suau. Total a dormir a quarts d’una la una, bé, això de dormir és un dir, entre una cosa i l’altre no paro de donar voltes al llit, demà és el gran dia, espero poder dir que he resistit a Zegama.

La crònica...

A dos quarts de set sona el despertador, acabo de decidir què posar-me, sortiré amb una samarreta interior màniga llarga, guants, gorro i buff, la previsió és de 4 graus a l’Aizkorri, la nova dels intrèkkids, els pantalons una mica amples d’Asics, descarto els Twinskin, i als peus les SpeedCross amb els Exo Socks.

A un quart de vuit ens trobem amb els meus pares per esmorzar alguna cosa, ells més que jo, animo en Sergi Koala, ell no te ni idea de qui soc i l’enganxo en fora de joc, cotxe i cap a Zegama, ens ho prenem amb calma, doncs hi ha una cua de l’hòstia, la gent de l’organització no s’atabala i amb mitja horeta de marge el cotxe aparcat a dos minuts xino-xano de la sortida, tot un luxe.

Anem cap allà, acabo de guarnir-me i cap al “box”, bé ho faig a la segona, doncs els arbitres de la federació no deixen portar el dorsal als pantalons i m’obliguen a posar-lo al pit. Un quartet d’hora que van omplint el box de gent, comença a sonar la música de Vangelis, van arribant els cracks, les campanes de l’església donen el tret de sortida i gas.

El primer que fem és donar una volta a l’església de Zegama, perquè la gent que es congrega al centre de la vila ens pugui veure, hi ha una gentada espectacular, i s’estiri una mica el grup. Son uns 600 metres gas a fons, i trenquem a l’esquerre per fer una pujada de quasi un km amb un desnivell constant del 20%, sort que al final m’ho agafo amb calma, perquè pots rebentar. Els següents 500 metres son molt corribles, per tornar a gaudir d’una altre pujada com la primera. Total en tres quilòmetres hem passat de 300 a 700 metres d’alçada, acostumat a escalfar una mica als primers quilòmetres em noto els tendons durs, quan pugui córrer una mica ja em passarà.

El següent tram és un puja i baixa, per una pista, on combino trot amb alguna que altre passejada, per acabar amb uns 500 metres de bona baixada. A mig camí hi ha un avituallament i al final de la baixada el primer punt de control, OTZAURTE, on em trobo amb en Fer. Ja he tingut els primers contactes amb el fang, per pujar cap problema, en fals pla tampoc, però baixant ull, les castanyes poden ser històriques, destacar que en una baixadeta un corredor es troba sense espardenya després de posar el peu al fang, caldrà anar amb compte. Vaig 18 minuts per sota del límit de pas, puc respirar tranquil.

Següent tram combina una mica de tot, sortim d’Otzaurte pujant un turó amb rampes d’anar-hi, segueix amb una petita “carenada” molt corrible i tornem a baixar el turonet. Remarcar que durant bona part del recorregut anem trobant gent que ens anima, molt dispersos, però s’agraeix. Després de la baixada una mica de fals pla per sentir-se corredor, no es gaire tros, però s’agraeix. Un cop s’acaba ens trobem amb una pujada de tres quilòmetres 400D+ amb un parell de descansos que ens porten a Atabarreta, en aquest punt de la cursa, porto una mica més de 13, ja hi comença a haver més genteta. 36 minuts per sota el límit de pas.

Ara ja encarem l’ascens a l’Aratz, que ens trobarem al km 16. Un tram de pujar, pujar, pujar i pujar on les pedres característiques de la serralada comencen a treure el cap. Petit incís, els del temps es varen equivocar i estic passant molta calor, a part porto des el km 1 amb el gorro i els guants agafats a la ma, no posats, és un xic pesat. En aquesta zona la gentada comença a ser més que considerable, els ànims et fan pujar gas a fons, però costa. Amb una mica menys de 2 hores i mitja em planto al cim (1.446 metres). Em sento molt bé de forces, pe`ro això tot just acaba de començar.

Ara toca baixar a Sancti Spiritu, el primer tram de baixada és ràpid però a la que enganxem amb la calçada romana, cal anar amb compte per  no patinar. De cop i volta la calçada ens porta a una cova, el túnel de Sant Adrián, en Fer em va comentar que era un punt de pas entre Araba i Gipuzkoa usat a l’antigor, cal continuar vigilant, deixem la calçada i l’avituallament és a tocar. La gentada és de por, els ànims son constants. Buff, aquesta cursa és una altre cosa. 2hores 45 minuts, ja quasi mitja cursa al sac.

Dels 1.400 llargs de l’Aratz hem baixat a menys de 1.000, uns 500 D- en 3 quilòmetres mal comptats. És per això que ara toca pujar fins als 1.528 de l’Aikorri en poc més de 2km, si, un 30% mitjà. Això només es pot fer d’una manera, amb la reductora, gas i amunt. Així que em deixo portar per la gent, que ens acompanya el 99.9 % de la pujada, és espectacular. A poc més de 500 metres del cim veig la Oihana Kortazar, del Salomon team, que s’ha retirat, més tard la Sílvia em comenta que s’estava marejant i ha decidit deixar-ho, suposo que estava baixant cap al Sancti Spiritu per ser traslladada a Zegama. Al final no ha estat tant i tant dur, això si, 42 minuts per fer un parell de quilòmetres. Ja m’acosto a les 4 hores i mitja de cursa, ara a atacar l’Aitxuri.

És el tall que més se m’entravessa, es tracta de carenar per roques des dels 1.528 de l’Aizkorri als 1.551 de l’Aitxuri, una passejada de dos quilòmetres amb pedres mal parides i relliscoses. Només puc agafar-m’ho d’una manera xino-xano i deixar passar quan molesto els que baixen com bojos. Al final una mica més d’un quart d’hora amb unes vistes precioses a banda i banda de carena. Un cop fet cim, uns 200 metres més de roques i baixada criminal, quan dic criminal vull dir que fem un descens d’uns 400 metres en menys d’un quilòmetre, apustuflant. Un cop aquí m’espera un tram d’uns cinc quilòmetres de pla, que ens portaran als punts de control d’Oltze primer i a d’Urbia després, molt bonics però sense massa dificultat, tret del fang, les pedres, el cansament i la soledad, aquí no hi ha gaire gent fora dels punts de control.

Un cop surto d’Urbia, em queda la darrera pujada de debó, l’Andraitz de 1.425 metres, un quilòmetre al 35% de desnivell, quasi el darrer punt amb terreny favorable. M’explicaré, sempre m’ha agradat més pujar i quan més picat millor, i en aquesta cursa m’estic posant les botes, però això s’acaba, només queden 10 quilòmetres per Zegama amb un petit turó després al voltant de Itzubiaga. L’objectiu és més a prop. Però per no jugar-me-la prefereixo no carregar massa quàdriceps, així que aproto, però no a fons.

Passo per Itzubiaga sense problemes, continuo baixant cap a Moano, cap contratemps, més que anar deixant el que calgui als companys enrampats que em vaig trobant, aquí aprofito per avisar de la meva posició a la Sílvia perquè estiguin a punt a l’arribada, una mica més de baixada i ja soc a Oazurtza. Només queden un parell de quilòmetres de fang, que a aquestes alçades ja no em preocupa massa i un darrer quilòmetre i mig d’asfalt, quan m’ho diuen no m’acaba d’agradar, però un cop pel tros, apreto tant que faig uns 500 metres gas a fons a menys de quatre el quilòmetre. Vull baixar de 6:20 i ho veig possible.

Ja començo a sentir en Depa pels altaveus, com que les cames estan bé, puc apretar i això em permet retallar distància ràpidament, a poc d’arribar em despisto en un trencant i perdo un temps preciós, això si, aprofito per tornar a posar bé una cinta que s’havia deixat anar. Deixem l’asfalt i entrem al darrer corriolet, molt ràpid i sense massa dificultat. Deixo el corriol i ja soc al poble. Els darrers metres gas a fons, recta d’arribada picant de mans amb la mainada, veig la Sílvia, sento el ànims, però no només els seus, sinó els de tothom que encara hi ha, deu n’hi do, els primers fa més de dues hores que han arribat i això està a rebentar de gent. Darrers metres, 6:19:53 aconseguit!!!

Temps de pas...

Km	7	OTZAURTE	0:51:16
Km	13,5	ATABARRETA	1:44:02
Km	16,1	ARATZ	2:23:58
Km	19,6	SANCTI SPIRITU	2:45:47
Km	22,1	AIZKORRI	3:27:21
Km	23,2	AITXURI	3:44:32
Km	26,6	OLTZE	4:19:56
Km	28,5	URBIA	4:39:27
Km	32,3	ITZUBIAGA	4:57:33
Km	34,2	MOANO	5:32:21
Km	37,8	OAZURTZA	5:56:29
Km	42,2	ZEGAMA	6:19:53

Agraïments...

Primer de tot a l’atzar, és molt complicat poder participar en aquesta cursa, som molts els que ens preinscrivim i molt pocs els afortunats, així que gràcies atzar per ser-me favorable i haver gaudit d’aquest espectacle des de dins.

Segueixo amb el poble de Zegama, i quan dic el poble vull dir la organització, pel que tinc entès quasi tot el poble participa d’una manera o altra en que aquesta cursa sigui el que és. El bon humor que hi havia als punts de control o avituallaments et treien un somriure quan les forces estaven justetes. Eskerrik Asko!!!!

Continuo amb la quantitat innumerable de gent que es dedica a animar a qualsevol que passa amb un dorsal, és impressionant. A la Palma vaig quedar sorprès, però això és encara pitjor, al lloc més impensable et trobaves algú animant-te. Un gran aplaudiment per tots vosaltres!!!!!

Per acabar gràcies a l’equip de suport, pares i Sílvia, te molt mèrit passar-se sis hores esperant a veure si trec el cap entre les tanques.

Per acabar...

Les fotos les penjo en un post a part, n'hi ha unes quantes i se que molts només miraríeu això

També miraré de penjar quatre ratlles d'opinió sobre la cursa.

No té res a veure amb la cursa, però val a dir que la noticia que ens varem trobar tots plegats l'endemà va deixar un regust amarg. Ànims als companys i amics d'en Juanjo.

Ara a continuar entrenant, que en 17 dies a portar-hi, ja arriba l'Emmona!!!!

Salut i amunt!!!!