Waypoint 3: Un senglar entre volcans #Transvulcania2013

Bon dia,

Avui toca una cosa llarga, no en va la cursa ho era i no es mereix menys.

LA CRÒNICA

Tot comença a les tres de la matinada, sempre hora local, el despertador està posat una hora més tard, però els nervis de la competició fan que no pugui dormir massa, em posava al llit a quarts d’una. Em vesteixo, ja ho tenia tot a punt, m’alimento amb una barreta PowerBar i un RedBull, ho foto tot a la bossa, cotxe i cap al Far de Fuencaliente.

Pel camí primer problema, aquest cotxe no il·lumina una merda, haig d’aguantar les llargues perquè no queden clavades, total que m’aturo al voral de la carretera, investigo una mica, no gaire, i veig que he fet uns 12 quilòmetres amb les llums de posició, et felicito fill. Amb el cotxe il·luminant com cal, segueixo cap al punt de sortida. Enfilo la baixada, i a més de dos quilòmetres de la sortida ja hi ha cotxes aturats, com que la circulació està mig tallada em toca esperar-me una bona estona per poder seguir. Al final a falta de poc més de 25 minuts tinc el cotxe aparcat, espero que l’endemà quan vagi a buscar-lo encara hi sigui. Nota per a la organització: seria molt interessant habilitar una zona d’aparcament exclusiva, per a aquells que com jo deixem el cotxe al punt de sortida i no l’anirem a buscar fins l’endemà.

Camino uns cinc cents metres i arribo al punt de sortida, em passa pel costat la Picas, en Kilian, en Reiter, i algun altre que amb el merder que hi ha aquí per poder accedir a la zona de sortida ni me n’adono, no els veuré més en tot el dia. Passo el control, bé això és un dir, doncs enlloc han comprovat que dugui el material obligatori que indica la organització, un altre toc d’atenció, cal fer revisió de material, no es pot permetre veure gent que va amb una ampolleta d’aigua a la ma per fer una ultra marató de muntanya quan s’exigeix portar un recipient d’un litre, el paravents el devem portar 3 tontos, molt malament, haurien de prendre exemple de curses com la Kilian’s Klassic o la Romeufontaine, on et revisen el material i estàs obligat a dur-ho tot, bé suposo que els TOP no passen aquests controls però estic d’acord que estan en una altre divisió.

El compte enrere continua mentre van presentant els corredors de renom, poc a poc s’acosta l’hora, com sempre em poso al final de tot del grup, és un error quan busques fer un temps estratosfèric però què hi farem a mi m’agrada i per molt endavant que vagi sempre faré uns temps normals. Comença a sonar el Thunderstruck dels australians AC-DC, 10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1 i gas. Bé a esperar que tothom surti, això implica passar per l’arc de sortida 1 minut després del tret, començo bé.

Com sempre els primers quilòmetres son per escalfar, però aquí només hi ha 500 metres abans d’entrar en un corriolet que puja picat, hi hem de passar unes 1700 persones, així que paciència i a esperar que el camí s’eixampli, això passa més o menys al km 3,5 després de 45 minuts. Com podeu imaginar les ganes de córrer son brutals, així que em preparo per començar a fotre-li estella, el tram és d’uns 2km amb 150D+, i el faig a un ritme mitjà per sota de 6, una bestiesa, no hauria d’apretar d’aquesta manera, però les ganes criden. Després d’aquest tram, entrem en un corriol que ens durà més o menys a l’entrada del volcà de San Antonio, d’aquí enfila una pujada per asfalt amb un desnivell criminal que ens condueix al primer avituallament. Aquí només hi ha líquids, carrego els bidons d’aigua i amunt, que queda un bon tall de pujada per endavant.

Al començament el desnivell no és massa exigent, es pot córrer i tot, però ràpidament les il·lusions se’n van en orris i les rampes que m’esperava per l’illa treuen el cap. Aquí no corre ni Cristo, inclosos els que participen a la mitja marató que ja fa estona que van entre els ultramaratonians. Però aquest fet permet gaudir d’un paisatge espectacular. Em fa mandra treure el telèfon, doncs el duc ben guardat a la motxilla perquè no se’m mulli, que ja me’n vaig carregat a la Cavalls del Vent, però molta gent va amb el telèfon a la ma ventant fotos a tord i a dret. Però continuem, ara a la zona de la Cumbre Vieja, el terreny passa a ser sorreta volcànica, clàssic per fer un pas endavant i dos enrere. El dia avança i al voltant de les 9 arribo al segon punt de pas, Las Deseadas, per sort bufa una mica de vent fresc, perquè el sol ja comença a picar.

Pas per Las Deseades, ja m'ho diuen a casa que això de córrer havia de tenir conseqüències...
Foto: http://www.bichillorunner.com

Ara toca anar cap el refugi del Pilar, sobre el mapa sembla que hagi de ser un camí roses amb alguna pujadeta sense importància, tot i que es pot córrer força, sobretot una primera baixada sorrenca fantàstica per fer esquí sobre pedres, les pujades que es troben pel camí son molt més importants del que em pensava, però com que ja hi som pel tros a continuar. Seguim amb paisatges preciosos, potser destacaria el Hoyo Negro. Al final de tot un descens preciós envoltat d’arbres. Després de 3h i 45 minuts ja m’he polit una tercera part de la cursa. L’avituallament és força complert, menjo i bec una mica, agafo una barreta pel camí doncs tenim més de 20 km sense sòlids.

El següent tram és una mica avorrit, es tracta d’anar seguint una pista fins al punt de control de “El Rebentón”, en comptes d’anar agafant els corriols que formen el GR131, tot i això és un tram molt i molt ràpid que permet millorar la mitjana.

A partir d’aquí ve el tram més dur de la cursa. Un puja que pujaràs constant amb alguna baixadata, en un terreny totalment pedregós, acompanyat en tot moment per una calor de por, al que hi hem de sumar que en 14 quilòmetres només hi ha un parell d’avituallaments líquids, doncs al refugi de Punta de Los Roques hi posen un extra amb aigua, res de sòlid, l’altre és al Pico de La Nieve, això si aigua a dojo per fotre-la pel cap.

Haig d’aturar-me a descansar a l’ombra d’un pi per poder continuar endavant, entre els dos punts. Vaig notant que el cos necessita aliment, però per molt que mengi tiro molt poc. Segueixo endavant per inèrcia, tinc les mateixes sensacions que a les 24 hores del Cap de Creus de l’any passat entre la carena i la carretera a Cadaqués. En algun punt el terreny millora i es pot córrer una mica, i un xic abans d’arribar al Pico de la Cruz, em trobo amb la Marta, l’Arnau i l’Edgar, s’agraeixen cares conegudes i tots els ànims que em donen. M’aturo a xerrar una estona amb ells, va bé per recuperar forces. Segueixo fins a l’avituallament, ja es veu el Roque de los Muchachos, sembla que sigui aquí mateix, però és molt lluny.

Després de menjar molta fruita, 3 talls de meló i 2 de síndria, em sento amb més força. Però és un miratge, la calor no desapareix i això fa que el cos consumeixi quasi instantàniament tot allò que ingereixes. M’enganxo a un parell de corredors, ara em costa més, ara menys. Ara puja i ara baixa, aturar-se a veure el paisatge continua sent el millor que es pot fer, per la bellesa i per descansar. Finalment arribo a dalt, aquí si que es pot menjar, beure i descansar una miqueta. Em torno a trobar amb els tres, i xerrem, ara només queda la baixada, quedem que ens trobarem a Tazacorte abans de pujar a Los Llanos.

Només de començar la baixada he d’aturar-me a treure la tortuga a passejar, portava tres o quatre hores aguantant i al final no hi ha hagut més remei. Després d’això em trobo amb un problema, em comencen a venir punxades al costat dret. Cada vegada que faig un salt a la baixada em ve una altra punxada, així que no tinc més remei que acabar aturant-me a descansar o em tocaria fer-ho tot caminant. Aprofito per prendre’m mitja barreta a veure si tenir alguna cosa més a l’estomac em va bé, tot i això no és instantani, però en el moment que fa efecte noto que el cos respon molt millor. La baixada, que era molt temuda se’m fa molt lleugera i no tinc cap problema als quàdriceps.

L’aturada a El Time va de conya, per refrescar-me una mica, acabar-me la barreta i encarar el darrer tall de baixada, amb la rampa final fins al Port de Tazacorte. Aquesta rampa en baixada és espectacular, sembla que hagis d’acabar al mar si et despistes una mica. Quan arribo al port no veig ni l’Edgar, ni la Marta i menys l’Arnau, així que m’hidrato, menjo una mica i a continuar que quasi ja està fet.

Queden un parell de llargues rectes per asfalt en lleugera pujada, amb una rampa espectacular al mig. El primer tall d’asfalt el faig caminant, no és perquè no pugui córrer, simplement no em ve gens de gust posar-me a trotar per aquesta superfície, si arribo a saber que estic al voltant de les 12 hores segur que ho hagués fet, però he corregut amb el rellotge a la bossa, doncs al Cap de Creus se'm va desmuntar.

A la que comença a pujar, accelero el ritme. Quan estic apunt d’acabar la pujada em trobo amb un parell de nois aturats, un està a les últimes, els pregunto si necessiten alguna cosa, ho faig en anglès, si normalment és justet, després de quasi 12 hores de cursa sota una calor espantosa és directament lamentable. Em diuen que ja han avisat les assistències i que venen a atendre’l, així que continuo avançant.

Acabo la pujada i tornem a l’asfalt, ara si que toca trotar una mica, encara que continua fent-me mandra, quan queda una mica més d’un quilòmetre un dels nois que estava aturat, m’avança, miro el dorsal, és el número 5, ara se que era l’Adam Campbell de l’equip internacional de Salomon. Continuo avançant i poc a poc s’acosta l’arribada, em trec la bossa, em trec la samarreta i intento gaudir al màxim d’aquesta estona.

Recta d’arribada dits al cel, samarreta per la càmera i final, una cursa molt dura que he aconseguit acabar.

Arribada a Los Llanos d'Aridane.

Felicitar als altres 981 corredors, corredores, caminadors i caminadores que van aconseguir acabar la cursa, com també als que per una cosa o altre es varen veure obligats a abandonar, sempre és una decisió difícil i és important saber prendre-la.

TEMPS DE PAS

Punt de control	Hora de pas	Temps en cursa	Distancia
Fuencaliente	06:00:00	---	0
Los Canarios	07:14:42	01:14:42	7
Las Deseadas	08:53:47	02:53:47	18
El Pilar	09:45:05	03:45:05	26
El Reventon	10:28:05	04:28:05	34
P. La Nieve	12:16:55	06:16:55	43
Los Muchachos	14:21:10	08:21:10	57
El Time	16:09:37	10:09:37	71
P. Tazacorte	17:15:15	11:15:15	77
Arribada	18:02:41	12:02:41	83

Dir que la distància de la cursa no és ni molt menys la que apareix a la publicitat, en comptes de 83, son 73 quilòmetres.

EL MATERIAL

Aquest és el material que vaig usar:

            Gorra Salomon amb protector pel clatell

            Samarreta Intrèkkids

            Pantalons Salomon TwinSkin

            Perneres Lurbel Ultra

            Mitjons EXO S-lab Salomon

            Salomon Sense Mantra

A destacar, que les Sense Mantra combinades amb els EXO S-lab m’han anat de cine, no tinc cap mena de problema als peus. Properament faré un post amb valoració d'aquest material.

AGRAÏMENTS

Donar les gràcies a la organització per oferir una cursa tant espectacular.

Donar les gràcies als i les voluntàries per tractar-nos com a estrelles a tots i cadascun dels punts de control oferir-nos tot allò que necessitàvem.

Donar les gràcies a tots i totes els que m’he animat, seguit, comentat, participat en les publicacions a través de les xarxes socials.

Donar les gràcies a la Sílvia per ser-hi encara que d’una manera diferents.

I sobretot donar les a l’Edgar, la Marta i l’Arnau, veure-us les cares enmig de tanta pedra volcànica dona moral al més destrossat.

Salut i amunt!!!!!