Bon dia,
Aquest diumenge,
25 d’octubre de 2015, he participat a la primera edició d’una cursa diferent,
l’Adventure Trail Series de la mà de Klassmark.
De què es
tractava? Doncs d’unir dues muntanyes importants de les comarques Gironines,
Els Àngels i Rocacorba.
Com es feia?
Corrent pensareu, bé si, corrent, ara la gràcia era que la cursa no tenia
marcatge, tret d’un pas complicat, necessari, i a la sortida, estalviable, i
els que hi participàvem ho fèiem seguint el que ens marcava el rellotge,
després de carregar-hi un recorregut fet públic poques hores abans.
Quants érem? Una
cinquantena de corredores i corredors amb ganes de noves experiències.
El despertador no
va haver de sonar, no és per nerviosisme és per la Ivet, quan se li acaba la
son ja ningú dorm. Arreglar-se esmorzar una mica, passar a buscar els avis i
cap a Els Àngels, avui tinc claca.
A la sortida
moltes cares conegudes, bé, pràcticament totes, com aquell qui diu estàvem en
família. Recollir el Suunto que em deixàvem per provar, el dorsal, escoltar a
mitges la xerrada i acabar d’arreglar per sortir, amb la Ivet pel mig quasi
faig tard.
A les nou i uns
segons gas i a mirar el rellotge, els primers quilòmetres tocava baixar dels
Àngels cap a la ciutat, segurament no varem prendre el camí més ràpid, però si
un dels més bonics i alhora inhòspits.
El primer
quilòmetre estava marcat, per poder fotre-li estella deien, en el meu cas no
calia, ja me’l conec, ara la inèrcia ens va fer despistar poc després de
desaparèixer les cintes, una petita marrada sense importància.
Per començar
baixada cap a la Font de l’Alau, amb algun repetjó, tot altament corrible, la
xafogor era espantosa, així que un bon dia per treure’s la samarreta, més
endavant em va caure un parell de vegades, però per sort la vaig recuperar, no
sense haver de recular, gràcies Raül. Descoberta de noves variants per la zona,
no hi acostumo a passar però sempre és bo descobrir camins desconeguts en llocs
coneguts. La tònica d’aquest tram humitat, pedres llises, patinades segures. Al
final del camí ens esperava l’Uri a punt amb la càmera.
Un cop aquí
tocava remuntar cap a Sant Miquel passant per les Mines del Nen Jesús. A mig
camí després d’una dura pujada animació especial dels del Trail Running Girona,
és d’agrair! A la pujada final em trobo amb un grupet amb els que acabaré la
cursa, en Carles, l’Ivan, en Lluís i en Miguel Ángel. Tot i que a la baixada
cap a Campdorà els trec una mica de distància, cal que es noti que és el meu
tall de muntanya, el que acostumo a fer els dies de cada dia.
A l’avituallament
m’havia de trobar amb la claca, però com que l’han canviat de lloc i no
disposen del recorregut ha estat impossible trobar-nos. Ens truquem amb la
Sílvia i quedem entesos que ens trobarem a tocar de Cartellà, a veure si hi ha
sort.
Un cop a ciutat
toca anar cap a Canet passant per la zona de Germans Sabat, Can Catofa, Sant
Medir, Cartellà, etc...em conec el tram inicial, bé hi he passat unes quantes
vegades, i anem un tall amb en Tolo, però avui no acaba de tirar i el deixo una
mica enrere, però m’atrapa juntament amb el grupet quan al quilòmetre 21 se’m
penja el rellotge i perdo uns tres minuts al mig d’un camp, si hagués escoltat
la xerrada no m’hauria passat, però això és el que passa quan vas seguint un
track, quan et despistes o no interpretes bé per on has d’anar o se’t penja el
rellotge, has de recular i buscar la traça correcte.
Arribem 6 plegats
a l’avituallament, aquesta vegada si que hi ha la claca!!! m’aturo, bec, menjo
i parlem. La Ivet em fa posar la samarreta, te caràcter i millor no fer-la
enfadar, ja s’ha enrabiat als Àngels quan he fotut el camp corrent, i no cal
repetir, més quan jo torno a fotre el camp corrent. I he d’apretar una mica
perquè m’he quedat més que la resta, però com que és planer no hi ha massa
problema, esperem no ho pagui més endavant.
 |
| Camí de Canet Foto: Sisu Gra Vi |
El tram que ve
ara comença amb poca teca, creuar camps de fruiters, creuar un petit bosc,
arribar a les portes de Canet, córrer, córrer i córrer, el passem totalment per
l’esquerre anant a parar prop del pavelló i cap a les gorgues. No hi havia
estat mai, preciós, hi haurem d’anar un dia amb les de casa, ara millor a
l’estiu. Seguim gorgues amunt i ens despistem, bé interpretem malament una
història al voltant d’una tanca, jo ni idea, no hi era quan en parlaven. Total
que anem a saludar uns ases i a fer mitja volta. Perdem tres o quatre minuts
ben bons, però al final trobem el camí i finalment la famosa tanca. Una mica
més de córrer i avituallament, en aquestes ens atrapa en Toni, amb el que
anirem plegats fins al final.
 |
| Gorgues de Canet Foto: Sisu Gra Vi |
 |
| Gorgues de Canet Foto: Oriol Batista |
A l’avituallament
em torno a trobar amb els de casa, això si, els ha costat un munt trobar el
lloc, la Ivet dorm, menjo, bec, carrego aigua, en tinc per una horeta i així
que arranquen els altres apa siau!
Queda el més
divertit de tot, la pujada a Rocacorba per la cinglera. Ara, abans d’entrar-hi
un parell de quilòmetres en pla mentider, creuen la riera i amunt que fa
pujada.
Va ser la tercera
vegada que feia aquest recorregut, té de tot, trams de bosc cara amunt amb els
peus que et van enrere, trams de roca pura i dura, transicions altament corribles,
però el que més té és una vista espectacular del pla de Girona, que no gaudeix
el camí clàssic. A més a més avui fem una petita variant al tram final de la
pujada, la part que està marcada, com ja he dit encertadament, es tracta d’una
petita “grimpada”, gens de dificultat tret que les cames comencen a fer figa,
per assolir la “casa de les llantes”.
I com va ser la
pujada, doncs en grup i anar fent, ara apretes tu, apreto jo, entre tots
estirant-nos per arribar al cim , la feina ja estava quasi feta i no es
tractava de tirar-la per terra amb un defalliment per apretar més del compte.
Un cop a la casa
de les llantes una passejadeta fins a l’ermita i creuar la línia d’arribada amb
la Ivet als braços.
 |
| Arribant a Rocacorba Foto: Oriol Batista |
Per recuperar una
cerveseta amb botifarra i anar-li al darrera al bitxo mentre anaven arribant
altres companys.
 |
| Agafant forces per continuar la festa Foto: Oriol Batista |
Sobre la cursa,
un concepte molt interessant, ja ho vaig pensar només de veure’n la publicitat,
tot i que no creia poder-hi participar per lo ajustat del calendari, tots fem
servir el rellotge quan ens endinsem a llocs desconeguts, però hi ha la
limitació de la distància, la impossibilitat de carregar-ho tot, no disposar d’assistència,
així que al final les rutes acaben sent curtes d’un màxim de 25 quilòmetres o s’eternitzen
quan et quedes sense aigua, un be altament preuat.
Felicitar a tots
els i les participants, a la organització i els voluntaris i voluntàries, als
que ens vareu animar durant el recorregut i sobretot als de casa per ser-hi.
Salut i muntanya!
