Hola companyes i
companys,
“Al final m’ha sortit un post molt i molt llarg, hagués pogut ser-ho
molt més, hi havia moltes coses per explicar, no crec que sigueu massa els que
el llegiu, així que he decidit que les fotos les posaré en un altre post, per
aquells i aquelles que us vagi més lo visual.”
Després d’uns quants
dies de descans, torno a escriure una miqueta, és el que tenen les vacances que
et permeten fer coses que no fas habitualment i deixar aquelles que tens per costum.
Torno a la normalitat i el bloc es reactiva.
Ens varem quedar a
punt d’acabar els entrenaments per Cavalls, doncs bé dir que vaig quedar força
content amb el programa que em vaig traçar, al final vaig posar una mica de
seny i en vistes que les cames anaven força carregades vaig decidir afluixar
l’entrenament, no pel que fa a desnivell, el divendres 28 de setembre acumulava
més de 23.000 metres, sinó pel que fa a la distància i al ritme, passant
d’entrenaments llargs a bon ritme a entrenaments més lents buscant pujades amb
grans desnivells. La distància correguda/caminada va ser de poc més de 580
quilòmetres, en unes 84 hores de ruta, incloent-hi la travessa Carros de Foc en
poc més de 23 hores.
Tot això em va portar
a que en el meu darrer test abans de la cursa, el dijous 27, vaig fer la pujada
a Sant Onofre en tan sols 18 minuts i 30 segons, quan el meu millor registre
era de poc menys de 20 minuts. Continuant directament fins al Castell de Sant
Salvador en menys d’una hora, passant pel Coll de Mosquit. Les sensacions eren
les millors, tot i que a les vacances em vaig permetre el luxe d’agafar una
mica de pes, un parell o tres de quilets de reserves extres per la cursa.
La crònica
El divendres cap a
les tres l’expedició Intrèkkids va sortir de Girona, m’acompanyaven els meus
pares i la Sílvia, gràcies per ser-hi i perdoneu pel patiment, de fet com
veureu varen patir més ells que jo.
Cap a les set
arribàvem a Bagà, l’ambient era espectacular gent per totes bandes, una gran
bandera Koala amb el seu “Que n’aprenguin” no hi podia faltar, a la recollida
cares conegudes, totes de vista, alguna persona de Girona, en Tòfol Castanyer,
l’Anton Krupika i la Núria Picas. El dorsal que m’havia tocat era el 654, molt
fàcil de recordar.
Vaig deixar-hi una
bossa que m’hauria de servir per fer el canvi dia/nit a Prats d’Aguiló, unes
bambes de recanvi, en aquest cas les S-lab4, uns mitjons llargs de recanvi, una
samarreta tèrmica màniga llarga, una segona capa CoolMax m/c més gruixuda
d’Intrèkkids, uns calçotets i unes malles llargues, el paravents, els guants,
el gorro, el buff i els escalfadors pels braços, aprofitaria els que portaria a
la motxilla.
Després d’això cap al
breafing, segons la organització la climatologia era totalment incerta, hi
havia tres opcions possibles, retardar la sortida unes hores per tal que
escampés la tempesta o retallar el recorregut (a 60 i pocs o 40 llargs), el que
quasi descartaven del tot era anul·lar-la.
Sortida del breafing
i cap a Berga, check-in ràpid a l’hotel i a sopar, una mica d’embotit, una bona
pizza, de les que m’agraden amb massa fina i condimentada lo just, un parell de
cerveses i un cafetonet, em va faltar la copa, que la família em va prohibir.
La nit va ser la
clàssica del lloro, els nervis no deixaven dormir, si vaig arribar a fer-ho
cinc hores en tres o quatre estonetes ja és molt, no obstant vaig descansar
força i vaig aprofitar per esmorzar a les 5 de la matinada, havíem anat a
dormir a quarts d’una tocades. A les 6 els veïns s’aixecaven per fer el mateix
camí que nosaltres, rumb a Cavalls, van fer una mica de soroll, també hi havia
nervis. La Sílvia allà a les 7 quan va sonar el nostre despertador es fa
afanyar a dir-me que si ho arriba a saber em fa prendre quatre Caciques així
ella hagués pogut dormir una mica.
Ja hi érem pel tros,
tocava posar-se guapo, bé arreglar-se, per a la cursa. L’equip bàsic, als peus
les Trail Sensor acompanyades d’uns mitjons llargs X-socks, inicialment
abaixats, a la cintura unes malles curtes amb pantalons Salomon i uns
calçotets, no cal portar-ho tot pengim-penjam, al tronc una samarreta estreta
tipus imperi i la CoolMax fineta dels Intrèkkids, al cap, res de res, amb les
presses em vaig oblidar la gorra, val a dir que no la vaig trobar pas a faltar.
A la bossa un gorro, uns escalfadors de braç gruixuts, uns guants i el
paravents/impermeable. Vaig decidir passar de la camel i anar amb un parell de
bidons.
A les vuit i pocs
minuts arribàvem a Bagà, el primer trobar aparcament, desplaçar uns nou cents
participants, més familiars i amics, organització, voluntaris, etc..., implica
una gran quantitat de cotxes, i ràpidament cap a la Plaça Porxada.
La plaça és molt
bonica i poc a poc es va omplint de corredors, primer els del piló, després els
sub15 i finalment les primeres espases. Darrers ànims per part dels speakers,
música de l’Últim dels Mohicans i a córrer, bé en aquest cas a caminar.
La sortida de la plaça
és caòtica, hem de passar per un estret carreró de no més de tres metres
d’amplada i això es nota. Així que aprofito per fer un petonet a la Sílvia
abans d’arribar-hi, no em vindrà de 5 ni 6 segons amb el que em queda per
endavant.
Els primers metres els
faig caminant, passo per l’arc d’arribada, a només 100 metres de la sortida,
després de quasi 3 minuts, un clàssic. M’ho agafo amb calma, no cal empènyer ni
enfadar-se, queda molta cursa per endavant i quan només busques gaudir del
recorregut, dels paisatges i arribar tard o d’hora, no ve d’aquí.
Els següents 2
quilòmetres haurien de servir per estirar el grup pels carrers del poble i una
pista ben ample en lleugera pujada, però com que la gent acostuma a sortir
esprintant i el més endavant possible no serveix per a massa. Segurament no sóc
ningú per dir això, però tothom hauria d’intentar ser conscient de quin és el
seu lloc en una cursa, però què hi farem les ganes, l’emoció, els nervis,
l’adrenalina, etc. ens fan actuar d’una manera poc racional, així que als
primers corriols arriben les cues. Toca continuar agafant-s’ho amb calma.
En aquest moment la
temperatura és agradable i l’esforç fa que la gent comenci a desabrigar-se una
mica. Però en uns deu minutets mal comptats, quan portem una mitja horeta, es
posa a ploure. Una pluja fina, que refresca una mica. Poc a poc anem
acostant-nos al primer refugi, el de Rebost. He anat bevent aigua i sals durant
aquest primer tram d’una mica més de set quilòmetres, així que bec un glopet de
cola, menjo un tall de meló i mig plàtan, reomplo el bidó de l’aigua tant
ràpidament com puc i Amunt!!!! Vaig just dins les meves previsions, al voltant
d’una hora i mitja. Envio el primer missatge informant a l’equip de suport.
Només de sortir del
refugi la pluja s’intensifica, començo a quedar totalment moll, però no noto
gens el fred, de fet, fer un ascens de sis quilòmetres amb un desnivell mitjà
proper al 15%, no et permet baixar pulsacions i això fa que el cos es mantingui
actiu i, sobretot, calent.
A mitja pujada, al
Coll de Comafloriu, he de trobar-me amb la família, però al final només hi
arriba la Sílvia, el col·lapse a la carretera, la dificultat del terreny i que
des del cotxe no eren 10 minuts com deia la organització sinó quasi mitja
horeta, fa que només la petita intrèkida empordanesa arribi per veurem, això
si, esprintant com un cabirol i només 30 segons abans de que passes, això si
que son ganes, gràcies!!!!!
M’aturo un minutet,
em veu bé, de fet em sento molt i molt bé, em noto molt i molt fort, estic ben
moll, però li dic que m’abrigaré al refugi, que seria una pèrdua de temps
fer-ho aquí, que prefereixo arribar a dalt, assecar-me una mica i enfilar la
baixada amb roba seca. Va ser un error i un encert alhora, ja ho llegireu.
M’allunyo a bon ritme, ho veig a les fotos que em va tirar, en poc més de 50
metres vaig avançar uns 7 o 8 corredors, suposo que descansar aquesta estona
m’ha permès recuperar una mica.
Al darrer tram de la
pujada, arriba el vent, si ho ajuntem que vaig ben moll i amb màniga curta, es
nota fresqueta. No m’aturo i això fa que mantingui temperatura a tot el cos,
menys a les mans. Aquest és el meu error, no abrigar-me fa que les mans em
quedin molt glaçades, puc moure els dits i aguantar els pals sense problemes,
però tinc ganes d’arribar i posar-me’ls. Els dos quilòmetres que queden em toca
picar de mans, fregar-les, bufar-hi, el que sigui per escalfar-les.
Finalment arribo al
refugi del Niu de l’Àliga en una mica menys de tres hores, el temps no
m’importa massa, tot i que vaig sobrat segons les previsions, el que vull és
posar-me el que tinc a la bossa per evitar el fred de mans. A dalt fot mitja
por, la zona d’avituallament es troba dins d’una barraca fosca i humida, el
brou és tebi, comptava que fos ben calent i em permetés escalfar-me les mans,
molta gent parla obertament de deixar-ho, al final ho fa més d’un centenar de
corredors, o d’acostar-se al refugi on hi ha una llar de foc i es pot fer un té
calent.
Jo vaig a la meva,
intento descordar-me la bossa però m’és del tot impossible, tinc sensibilitat a
les mans, noto els ancoratges, però no tinc força per obrir-los, demano ajuda a
un corredor i en un moment està fet. Agafo el frontal per veure-m’hi una mica,
pitjo el botó i o sorpresa, el llum no respon. Merda, o sort, ho faig a les
fosques, agafo els guants, els escalfadors i el gorro i m’ho poso tot, sense
assecar-me res de res, aquí hi ha tal caos que no em plantejo buscar alguna
cosa per assecar-me, un cop tot posat, agafo el paravents i a sobre. No tinc
mans per escriure, així que no els dic res a la Sílvia i als meus pares, no
vull esperar més aquí, l’ambient és “depriment” sembla que t’avoqui a
deixar-ho.
Tot i que això sembla
molt ràpid, tardo força estona, m’hi estic quasi un quart d’hora, al cobert en
qüestió no hi ha espai de tanta gent, i encara que sembli no generem cap mena
d’escalfor, per la qual em toca tremolar una mica abans de sortir. Menjo una
miqueta, bec una mica més i cap a fora, la sortida, tot i el vent i la pluja és
d’agrir, moure’s revitalitza.
Tinc uns 15
quilòmetres per endavant fins al Serrat de les Esposes, majoritàriament en
baixada. Ara que el físic ja està arreglat, encara que les mans costa molt que
s’escalfin, el que falla és el mental, veure que el frontal no funciona em fa
replantejar del tot la cursa.
Tinc les piles de
recanvi per veure si és un problema de piles o d’aparell, però sigui el que
sigui no em refio que em pugui tornar a passar. I aquí hi ha la sort, si no
arribo a necessitar-lo a Niu de l’Àliga, el més provable és que no m’hagués
adonat del seu mal funcionament fins a la nit, imagineu-vos a les sis o set del
vespre, a mig de ves a saber on, sense llum, una sort veure-ho a temps.
Vaig fent-me a la
idea que no acabaré la cursa, el meu dubte és si al Serrat o a Prats, on li
vagi millor a la organització, el que tinc clar és que difícilment pugui
arribar a Estasen amb llum de dia, amb unes altres condicions és possible, però
tal i com està la meteo ho deixo pels professionals i els molt preparats, jo
tot i preparat soc conscient que és molt complicat.
Així que m’ho agafo
sense atabalar-me, sense forçar per evitar problemes, tot i que m’emprenya
haver d’abandonar, això mateix és el que em permet gaudir encara més del
paisatge, tot i que altre vagada la climatologia es posa en contra, no hi ha
una gran visibilitat.
Hi ha algun tram
tècnic, sobretot al començament, amb força pedra, que tal i com està la cosa
cal no passar-se de rosca. Ens trobem amb un tall amb corda fixa, travessem
bosc amb arrels, com rellisquen les malparides, prats on el millor és posar els
peus a l’aigua i passar de tot. Es veuen corredors caminant presa del fred i el
cansament, diuen que van fent fins al refugi i allà ho deixen, la gent patina
per tot arreu i es foten unes nates que fan por, per sort jo només caic una
vegada, encara que més que caure arrossego el cul pel fang.
Durant tota la
baixada el mòbil va sonant, al no enviar el missatge estic fent patir als meus
pares i la Sílvia, penso que quan arribi al Serrat ja els diré alguna cosa, és
una temeritat aturar-se a mig camí amb la rasca que carda.
Quan queden uns cinc
quilòmetres ens trobem amb un tram de baixada espectacular, en condicions
normals seria un corriol empinat de baixada vertiginosa, avui és un riu de fang.
Els que anem amb bastons no tenim massa problemes, només anem una mica més poc
a poc, la resta de branca en branca o a fer patinatge artístic, no estava
parlant d’una cursa de Trail???, les pinyes tornen a ser històriques.
Després d’això una
mica de pista, s’agraeix poder córrer a bon ritme tot contemplant el paisatge.
Però lo bo dura poc i estem a punt d’arribar al refugi. Una darrera pujadeta i
ja hi som, ja porto cinc hores i mitja. Sota la carpa en prou feines s’hi cap,
els abandonaments són el més normal, en el meu cas em resisteixo a deixar-ho.
Menjo i bec alguna cosa i em dirigeixo al refugi per revisar el material.
Tot i que les mans
han millorat, he recuperat moltíssima sensibilitat i quasi tota la força, els
ancoratges de la bossa es tornen a resistir, han de tornar a ajudar-me. En
aquest cas al lloc del refugi on ens fan anar, no hi ha problemes de
temperatura, el foc escalfa l’ambient i en cap moment tremolo, tot i estar-hi
uns vint minuts. Trec el frontal i em poso a buscar les piles de recanvi, no
recordo on les he posat, em torno boig buscant-les, mentrestant estan intentant
convèncer un noi que porta un quart d’hora escalfant-se al costat del foc, que
no segueixi en cursa, però ell es resisteix, quan en surto encara s’ho està
pensant, després de prop de mitja hora.
Al final recordo que
les he deixat a la bossa “estanca” amb la documentació i la manta tèrmica. Un
noi de la organització m’ajuda a canviar-les, gràcies tot i que no se qui és,
el frontal funciona, però i si es mulla altre vegada i tornen a petar les piles
ja no tinc recanvi, així que no les tinc totes.
Al mateix que
m’ajuda, li comento el que hi ha. Em diu que si a Prats el frontal fes el
burro, seria una putada per evacuar-me, més tard sento comentaris de gent que
abandonant a les quatre de la tarda i no arriba a Bagà fins a les nou del
vespre, i com esta la meteo, dubta que arribi a Estassen o Gresolet amb llum de
dia. Tot i que durant la baixada m’he fet força a la idea d’haver d’abandonar,
el fet de trobar-me en perfectes condicions em fa repensar-m’ho.
Em veig capaç
d’arribar a Prats, surto per la porta amb la intenció de tirar endavant, però
recordo que durant la baixada m’ha sonat unes quantes vegades el telèfon, que
hi ha gent allà fora patint poc o molt per mi. Així que faig mitja volta i comunico
el meu abandonament, em fot molt i molt, però acabo reconeixent que és el més
raonable. Truco a la Sílvia li dono la “bona” notícia espero la furgo que ens
baixarà, em diuen que hi ha quasi 150 persones que ho han deixat aquí.
Durant la baixada ens
trobem un embós, m’ofereixo a baixar i veure què passa, no tinc problemes
físics i no fa tanta fred, així que esprinto uns 250 metres, primer de baixada
i després de pujada, fins veure que hi ha un autobús encallat, no és d’estranyar,
puja per evacuar més ràpidament als corredors. Però crec que serà el darrer
viatge, la carretera ja no està per massa floritures.
Pel camí ens
comuniquem amb la Sílvia i quedem que en arribar a Bagà m’avisaran, en mitja
horeta ens hi plantem, com que encara queda una estona perquè arribin vaig al
punt de trobada de corredors, menjo i bec alguna cosa, per fer temps, ja
tornaré a dinar de debò d’aquí a una estona, aprofito per preguntar per les
bosses, em diuen que a partir de les 6 pot ser que es puguin recollir. Mentre
hi soc, apareix algun que altre corredor/a, tots arriben amb molta fred. Vaig
tirant cap al pavelló on m’esperen amb una mica de roba per canviar-me, tot i
anar xop com un ànec, no tinc gens de fred.
Em foto una bona
dutxa per treure’m el fang, sense sabó ni assecar-me, no tinc res de res, em
poso uns pantalons curts i una samarreta m/c, les xancletes i cap a dinar. Quan
arribem de nou, hi ha molta gent, mitja horeta abans es pot dir que no hi havia
ningú. Dino força, per reposar lo perdut, tot i fer només 28 quilòmetres he
gastat molta energia. En acabat ens n’anem al bar a fer un cafetonet i la
cerveseta de rigor. Fem temps per veure com arriben els primers.
Després d’una llarga
espera sota la pluja, i alguna que altre trifulga amb gent que no atén a raons,
veiem com arriben els primers. Per començar en Kilian, arriba destrossat,
congelat, però tot i això ha millorat el temps de l’any passat. Veient-li la
cara, no se si el més recomanable és que l’haguessin obligat a abandonar, però
com que és un fora de sèrie, amb un físic inigualable, ho aguanta quasi tot.
Després d’ell arriba
l’Anton Krupika, se’l veu en perfectes condicions, pletòric, res a veure amb
l’arribada d’en Kilian, és una bestia de la natura, no se perquè, però aquest
noi em cau molt i molt bé. Ens hi estem una miqueta més i decidim de marxar cap
a l’hotel així em puc fer una dutxa de veritat i posar-me alguna cosa més de
roba, com a mínim tapar-me els peus.
Sortint veiem com en
Kilian abandona l’arribada per anar-se a dutxar i descansar, aprofito per
saludar en Jordi Lorenzo, de Lymbus, la gent que li coordina l’agenda, en
Kilian millor deixar-lo reposar i no atabalar-lo, se’l veu realment cansat.
Arribada a l’hotel
dutxa, canvi de roba i altre vagada a Bagà, vull mirar de recollir la bossa i
aprofitar per veure arribar les noies, no podem fer cap de les dues coses, les
bosses encara tardaran, estan traient gent de Prats i fins que no treguin a
tothom no es posaran amb les bosses, ja hi aniré demà al matí, les noies
tampoc, han anat tant ràpid que ens han avançat i tot. Espectacular la Núria
Picas, foto a l’arribada amb l’estelada, superant per ben poc a la Frosty,
tercera posició per la Frosberg, unes màquines les tres, totes al TOP 10
general.
Durant aquesta estona
aprofito per conèixer en Raül Koala, una conversa de cinc minutets sobre la
cursa, la seva duresa i tot plegat. Mentre xerrem apareix en Guido Koala, vaig
coincidir amb ell a la sortida de les 24 hores de Cap de Creus, doncs a
l’arribada em va treure una mica més de tres hores i quart, així que no el vaig
pas veure.
Cap a les vuit baixem
a Berga per fer-hi una passejada i veure el partit del Barça tot sopant. Parlem
de la cursa i de l’alegria que va tenir l’equip de suport en assabentar-se del
meu abandonament, ja us deia que van patir més ells que jo. En acabat del
patit, victòria agònica del Barça, no absenta de polèmica, contra el Sevilla,
copeta i a dormir.
A les set del matí em
llevo i pujo a Bagà a buscar la bossa que havia deixat a Prats, mentre la
busquen pregunto quanta gent ha arribat, em diuen uns 230, només falta una
horeta per arribar a les nou i trobo que és una xifra molt baixa, al
preguntar-li quanta gent queda per arribar em contesta amb un punt de mala llet
que uns altres 230, més tard vaig entendre el perquè d’aquesta mala llet. No
troben la meva bossa, li havia caigut el número, al final apareix entre les 8 o
10 que no en portaven. Recullo i cap avall.
En arribar la Sílvia
em pregunta si me n’he assabentat, jo li dic de què, que de matinada una
corredora ha perdut la vida durant la cursa. Quin pal, buff, no tinc gaire
paraules, tot i no conèixer-la de res, em fa més mal que qualsevol de les morts
de gent coneguda que hi ha hagut a muntanya aquest estiu. Em diu que a dos
quarts d’onze es farà un minut de silenci a la Plaça Porxada, en comptes de
l’entrega de premis. Tal i com vaig piular, “Avui hi ha poques ganes d’anar a
la Plaça Porxada de Bagà, però hi serem”, mai agrada ni ve de gust fer aquestes
coses.
En arribar prenem un
cafetó, no tenim temps d’esmorzar, ja ho farem més tard, anem tirant cap a la
plaça, poc a poc es va omplint, les cares de la gent son un poema, tothom
hagués preferit ser-hi per altres raons, no és un moment per celebrar res.
Conclusions de cursa
Aquesta era la meva
primera ultra amb cara i ulls, l’havia preparat bé, les sensacions durant els
28 quilòmetres van ser bones en tot moment, no vaig voler marcar-me uns temps
massa exigents, tot i el mal temps els estava complint, per tal de poder acabar-la
en les millors condicions possibles.
Als avituallaments
menjava i bevia més del normal, per tenir una bona reserva d’energia, no
m’importava massa aturar-me i perdre dos o tres minuts. Durant els trams també
anava buidant els bidons sense massa manies, sobretot el de les sals, vistes
les rampes a les 24 hores de Cap de Creus, no volia repetir.
Tot i la patacada que
va suposar veure que el frontal fallava, el cervell en tot moment estava dins
la cursa. No em vaig deixar anar, això em va permetre continuar endavant,
encara que sense exposar-me a cap risc, dins els temps que m’havia marcat.
Creia que tenia el
material adequat, però com heu llegit no era així. Això si, vaig quedar
extremadament content del paravents, no en va era un North Face Summit,
preparat per a alta muntanya tot i el seu reduït pes. Això ja està arreglat,
material millor i fora. En aquest cas uns bons guants i un frontal preparat per
a pluja, el MYO de Ptzel. El següent serà una bona jaqueta per l’alta muntanya.
També m’ha servit per
adonar-me que les coses quant més aviat es fan millor, no calia esperar-se a tenir
les mans congelades per abrigar-me, tot i això reconec que aquesta vegada em va
anar prou bé. Potser m’hagués sortit el tret per la culata més endavant.
Una altre cosa és el
principi de prudència, mai el tinc en compte, sempre miro de continuar endavant
i sobretot amunt. Va ser pel frontal que no vaig seguir endavant, a partir
d’ara el tindré una mica més en compte, encara que em conec i soc tossut com
una banya de marrà.
La organització
Pel que fa la
organització, va ser molt bona, la gent dels punts de control molt atenta, es
van posar a l’alçada de les circumstàncies, però parlant amb gent, hi ha la
sensació que vista la meteo s’hauria d’haver retallat el recorregut. Per
exemple a Coll de Pendís, després dels Cortals, ens haguessin pogut desviar
fins a Sant Jordi i tothom hagués quedat content i, segurament, no hi hauria
res per lamentar, no cal fer-ho tot peti qui peti.
Només em queda una
cosa per dir, ànims als companys, amics i amigues de la 3a.
Salut i Amunt!!!!!
