Curses: Pels Camins dels Matxos 2017

Bon dia,

Ja va sent hora de penjar la crònica de la primera ultra de l’any, els MATXOS de Torellò.

Com hi he arribat...

Podríem dir que pengim-penjam. Només dues setmanes separaven Entre Castells dels Matxos, tres sortides i una mica de bicicleta estàtica han estat la manera de “recuperar”.

I si, a casa ha arribat una bicicleta estàtica que m’anirà d’allò més bé per aquells dies de sortides molt curtes en bicicleta per a recuperar, quan fa tanta mandra arreglar-se per agafar la bicicleta de carretera per fer una sortida de menys d’una hora i que acabo quedant-me a casa o sortint a córrer i passant-me de rosca.

La cursa...

Abans de començar felicitar a la organització per rectificar amb la recollida de dorsals i permetre’ns fer-ho el mateix dia de la cursa. Això si, amb tot a punt va tocar llevar-se a quarts de cinc de la matinada per arribar a Torelló amb temps de sobres per recollir el dorsal i aprofitar per fer un cafè amb l’Uri abans d’acabar-me d’arreglar.

Un gran ambient a la sortida, per ser dos quarts de set hi havia força gent, a part dels més de 600 corredors i corredores. I de sobte comença a sonar “Macho Man” dels Village People per avisar-nos que això ja arrenca.

I ho fa amb una mica més de sis quilòmetres per endavant, que al final son quasi vuit, fins el primer avituallament, es fan bé tot i picar una mica amunt, no massa, l’únic inconvenient és que amb les presses, potser seria millor dir amb la mitja son que portem tots i totes a sobre, m’he oblidat el frontal al cotxe i m’hagués anat d’allò més bé en algun punt concret. Lo d’anar sense aigua ja és un clàssic, així que toca omplir-los a l’avituallament, menjar una mica i a pujar.

Ens toca la primera del dia, Bellmunt, pica fort, però les forces estan intactes, així que anar remant amunt. El tram final de carena és preciós i les vistes realment espectaculars. I en arribar una gentada ens espera. Aquesta la he passat prou bé, aigua, menjar i a continuar.

Ens llancem avall, ben avall, fins al fons de tot on ens trobem amb un salt d’aigua espectacular, el Salt del Molí de Salt o una cosa així, caldrà anar-hi un dia a fer-hi una passejada més relaxadament. I quan arribes al fons només hi ha una opció i no és altre que tornar a pujar, aquesta vegada fins a Salgueda, una casa enrunada després d’un “petit” repetjó. En arribar-hi carregar i a continuar amunt, que cal aprofitar que encara fa fresca i avui pinta calor.

Pujada de les bones, això si, envoltats de verd, d’arbres, a l’ombra, en resum continuant ben fresquet. Em creuo amb l’Uri que està fent la seva feina, segur que genial, com sempre. Amb aquestes arribo al Coll de Sant Bartomeu. Moment de decidir, una pujada al Puigsacalm? Si!!! Deixo l’avituallament i amunt.

Pica, però no tant com m’esperava, recordo un Puigsacalm pels ganxos i és una altre cosa. M’ho prenc amb calma que això és molt exposat, el sol ja fa de les seves, però la brisa ajuda a suportar-lo. Passa una tanca a l’esquerra i amunt fins al cim. Segon del dia, ha fet suar, però no massa. A dalt un espectacle o una escenificació amb Bandolers, Guardia Civils, Capellans...treu un somriure i t’oblides de les molèsties que ja comencen a aparèixer, ja en portem 25 i el que queda. Com a Bellmunt hi ha una gentada. Menjar, carregar i avall.

I ben avall que toca, una zona tècnica amb cordes i cadenes. Endreçar pals, tirar de mans i evitar les rampes, el ritme, millor no el tenim en compte, l’important és arribar. Les vistes, això si, espectaculars, som a la zona de Bracons i això és ben verd. Avituallament al canto i a continuar baixant.

Toca anar avall cap al famós Prat de la Vola, la baixada és molt bona, m’ajunto amb un nano i anem fent a bon ritme, fins que necessito fer un “pit-stop” extra. Al prat descans llarg, menjar bé i sobretot beure que la calor ha entrat de ple. Segona decisió, una pujada a Cabrera? I tant!!! Doncs a l’esquerra i amunt.

Bé, primer una aproximació amb cert desnivell, tampoc massa que vaig fent xino-xano. Quan porto un parell de quilòmetres em ve a visitar l’ocellot amb la seva massa inesquivable. Tot en el moment que sortim al sol, cosa que em deixa estabornit, amb un buit absolut. Toca seure primer i estirar-me després, descansar, menjar i pensar en continuar endavant. Després d’uns quinze minuts torno a tenir una punta de combustible, tiro amunt, ara pica una mica més. Però tornem a estar a l’ombra i amb la fresca es porta tot millor. Sortim al sol per arribar a les escales de Cabrera, es fan eternes. Una mica de planejada fins a l’avituallament, a tocar de l’ermita i m’estiro a l’ombra sota la carpa.

M’hi estic ben bé mitja hora per agafar forces, a l’avituallament es preocupen per mi, em prenen el pols i tot, dec semblar molt cardat. Però la única cosa que tinc al cap és seguir fins al prat de la Vola. Després de prendre aire, menjo, bec i segueixo, s’ofereixen a acompanyar-me però estic bé per anar fent xino-xano en baixada. Bé no tot és baixada, primer planegem la cinglera, unes vistes envejables, al ritme que vaig les puc gaudir, en altres circumstàncies les veuria de reüll. Per sort la baixada és tota a l’ombra i vaig hidratant-me i picant alguna cosa. Arribo al prat i els del control em pregunten com estic, aquí les noticies volen.

Menjo i bec, descanso lo just i a continuar, que només queden 20 quilòmetres amb tres avituallaments abans de l’arribada, el primer objectiu arribar a Collsaplana uns sis quilòmetres enllà. Sortim del prat de la Vola per la dreta, i per començar un petit repetjó, no gaire important per tirar ràpidament avall. Crec que aquí ens trobem el primer tram d’asfalt llarg, o potser ho confonc, me l’agafo amb alegria. Deixem l’asfalt i a la dreta arriba la pujada de debò, pica i costa, toca suar, més amb el solet que apreta. Als Matxos no es regala res, a la llunyania, crec que a més d’un quilòmetre de l’avituallament, se sent el so de la música a traves d’un amplificador que sona a tot drap per animar-nos en la pujada. Torno a notar buidor, el combustible dura cada vegada menys i cal reomplir, llamins, aigua i seguir amunt. Una petita planejada i prat avall fins a la carpa. Seure descansar, menjar i seguir.

Propera aturada Rabasola quatre quilòmetres de baixada preciosa d’aquelles que agrada córrer amb arrels, pedres, fullaraca i salts, molts saltirons. Semblaria que hi hauria d’haver poc a explicar, però no, toca tornar a seure i estirar-se a descansar i menjar, la benzina cada vegada dura menys i la bossa comença a estar buida, però què son quatre quilòmetres, una esgarrapada. Finalment arribo al fons, creuo un rierol, ni em descalço, m’és indiferent, no crec que em destrossi els peus amb el que em queda i el ritme que porto, vull descansar una mica i carregar menjar.

Tornem-hi, endavant i amunt, propera aturada Sant Pere/Redorta uns quatre quilòmetres, pica amunt amb un sol de justícia. Un terreny sec i pedregós per endavant, sembla que s’acaba la pujada però no ha estat un miratge, tornem a seguir amunt que ja s’acaba i gaudim d’ombra. Baixada curta fins a la carretera i planejada fins l’avituallament, no ha costat tant i només queda una mica de puja i baixa fins l’arribada. A l’avituallament ens cuiden molt, em foto un negrito, bomba calòrica a la vena per aguantar els sis quilòmetres que queden per endavant.

El darrer tram consisteix en anar pujant i baixant turons fins arribar al Castell de Torelló, un cop allí avall que fa baixada fins a l’arribada, amb una imatge de plana entre muntanyes que acompanya en tot moment. És la ruta més directa, però se’m fa llarga i he d’aturar-me a mig camí per agafar esma. I finalment Torelló, ha costat més del que em pensava però ho he aconseguit.

Un marcatge excel·lent, una organització molt diligent, uns voluntaris d’11 o més, uns avituallaments més que suficients, una ruta fantàstica per la serralada transversal. Felicitar-los per una bona feina.

Pel que fa a mi, content a mitges, el primer objectiu és sempre arribar al final de la cursa, però aquesta vegada no ha estat, ni molt menys, com m’esperava arribar-hi, ni el que considero que podria haver fet. Caldrà doncs millorar l’alimentació en cursa per no patir un defalliment tant agreujat com el d’aquests Matxos, doncs crec que el cap ja l’he recuperat i les cames, per molt atrotinades que puguin estar, sempre funcionaran si la resta va a l’hora.

Fins la propera, serà a començament de maig a la marató de Cap de Creus, volia anar a fer la Molló Trail, però no sempre es pot fer tot el que un vol.

Salut i muntanya!!!

Curses: Entre Castells 2017

Bon dia,

Cinc setmanes és el temps que ha separat la Hivernal de Campdevànol de la següent cursa al calendari, la Entre Castells, organitzada pel GE Capgirell de Vilajuïga, temps de sobres per haver-hi una mica de tot.

Com hi he arribat...

Per començar una setmana de recuperació amb una única sortida en bicicleta, aprofitant un dia fantàstic sense vent per tornar a acostumar les cames de cares a les sortides amb dues rodes de la primavera i l’estiu, el problema és que d’ençà el temps sembla boig i els dies realment plàcids son cars de veure.

Just a la meitat, he realitzat les proves rutinàries de cada any per comprovar que la màquina continuï en perfectes condicions. Per un costat la eco doppler i per l’altre la prova d’esforç. Les dues han servit per comprovar que tot continua a l’hora i que un anys més puc donar voltes per la muntanya sense cap perill cardíac.

I per acabar el fet més destacable, un refredat que he arrossegat les dues setmanes abans de la cursa, la primera setmana vaig poder fer sortides amb certa normalitat, si no comptem el pèssim rendiment que una forta congestió et provoca, però quatre dies abans de la cursa em va tocar quedar-me un dia a casa després d’un parell d’episodis febrils.

Total que arribava a la cita amb els deures fets, en la mesura de les possibilitats, amb les sortides intersetmanals per les gavarres d’una banda, on he anat a parar a nous camins i corriols fins ara inexplorats, i la sortida llarga de cap de setmana per Verdera, acumulant un bon tou de desnivell a les cames.

La cursa...

Aquests de Vilajuïga ho munten molt i molt bé, no organitzen només una cursa de diumenge, el que fan és un cap de setmana complert de curses per muntanya per totes les edats i nivells. Amb fira, xerrades, etc..

Tot va començar el divendres a la tarda vespre amb una xerrada, però si parlem de córrer, el dissabte al matí hi havia curses per a mainada amb la participació d’una seixantena llarga de nenes i nens. Va estar molt bé, però tot i això, va ser una mica caòtic gràcies a la meteorologia. Entre la pluja de primera hora, la previsió era que plogués tot el matí, i el vent que va entrar poc abans del migdia, les curses es van veure reprogramades, avançant-les totes per tal d’aprofitar la bonança. Al final la Ivet, que participava a la seva primera cursa, va córrer a tres quarts de dotze, això si, de la ma del papa, o no corria, que més que ajudar-la l’endarreria, però bé, va acabar contentíssima, primer perquè amb la inscripció li regalaren unes ulleres de sol molt boniques, després en trepitjar la catifa vermella i creuar la línia d’arribada, i encara més quan li varen entregar la seva medalla. Al final varen acabar tots a dalt del podi.

A la tarda tocava la cursa vertical, per als que els agrada serrar les dents en recorreguts explosius, aquesta vegada amb sortida a Palau-saverdera i pujada al Castell de Sant Salvador per la ruta de Veta Negra, així que a quarts de cinc de la tarda a la plaça Major per veure la sortida dels vint-i-cinc corredors i corredores participants. En acabat a recollir el dorsal per poder-nos llevar mitja horeta més tard, que son d’agrair quan hi ha canvi d’hora i ens roben una hora de dormir.

I ja diumenge dia de cursa, com que al vespre ho havia deixat tot preparat, només va tocar esmorzar una mica i canviar-se, i jugar una estona amb el bitxo i els seus ratolins a piles, aquesta no nota els canvis horaris ni res, és una tot terreny. A dos de vuit ens trobem amb en Raimon, avui s’estrena amb la Expres de 16 quilòmetres. Si, hi ha tres recorreguts, l’Sprint de 8, l’Expres de 16 i la Trail de 30, com era d’esperar avui toquen 30 quilòmetres amb 1.996 positius.

Arribem i hi ha força gentada i de retruc força coneguts i conegudes, així que toca saludar, quan queden cinc minuts tothom a lloc, m’acomiado de les nenes fins d’aquí a una estona que ens trobarem a Palau. La sortida com sempre, trobar-se un corriol on només hi cap un corredor, a menys d’un quilòmetre de la sortida, per molt que aquesta piqui una mica amunt, quan som al voltant de cinc cents a la sortida i surts una mica enrere, et fa perdre molt de temps, per sort mai perdré la paciència.

Passat aquest perible, un parell de quilòmetres planers picant avall fins arribar a la primera pujada, la recordo de l’entrenament de la primera Entre Castells, molt corrible fins al tram final, però avui amb la calma, que queda molt per endavant. A punt d’arribar a l’avituallament hi ha la pujada més contundent, curta, enfangada, amb una roca que ens acarona per la dreta i un torrent que ens murmura a l’esquerre, per deixar-nos en un puja i baixa carregat de dòlmens fins a tocar el camí de les serres. Primer avituallament on ni m’aturo, vaig sobrat d’aigua i ja carregaré a Palau.

Encaro la baixada amb una punteta de gas, però sense passar-me, que el que ens ve després és el tram final de la pujada a la Creu Blanca. A mitja baixada punxades al costat, com si es tractes de flat, caminar una mica, per agafar una mica d’esma i la cosa s’alleuja, això si, no puc apretar tot el que em donen les cames. Arribo al camí de la Creu Blanca, pals i cap amunt. Pujada coneguda, d’anar fent sense atabalar-se, hi ha llocs on es pot córrer, però no paga la pena. Un cop a la Creu, pla mentider fins al Mas Ventós i baixada cap a Palau, on altre vegada noto punxades, avui patiré.

A Palau avituallament a la Font de Dalt, m’hi trobo la Sílvia i la Ivet, la Ivet contentíssima perquè tothom que ha passat li ha anat xocant la ma, m’aturo més del compte però no tinc pressa, que ara ens espera una de bona. Anem caminant fins al Terranostra i ens acomiadem fins d’aquí unes tres horetes a Vilajuïga. Arranco amb ganes, però ràpidament el cos em recorda que he passat uns dies enfebrat i costa un munt pujar, però què hi farem, serrar dents i amunt, que no hi ha excuses. Amb més pena que glòria arribo al Castell, amb una petita estrebada al tram final que no deixa de ser habitual. I de dalt, directe a Sant Pere de Roda a cercar el tercer avituallament. Primera baixada que puc fer sense problemes, això si, és curta i no apreto massa.

Deixem l’avituallament i cap a la Vall de la Santa Creu, una baixada preciosa, corrible amb trams de pedra, però que em torna a tocar fer al ralentí, què hi farem, just abans d’acabar-la foto al cantó de l’Uri. Revolt al mig del poble i gas amunt cap al Coll del Perer. Les pujades sempre son dures, però coneixent-les costa una mica menys, i avui es porten millor que les baixades.

Un cop al Perer, tomba avall cap a Llançà, la començo amb recança, però sembla que aquesta vegada puc apretar una mica més sense problemes, a veure si continuo així fins al final, que encara queda un bon tros. Arribada a l’avituallament, petit descans i altre vegada amunt, cap a Roca Miralles, camí conegut de les 24 hores del Cap de Creus. Un tram que pica amunt, però de tant en tant deixa córrer una mica amb alguns planers i baixadetes, un cop als peus del tallafoc, avall cap a Pujolar a bon ritme tot cercant l’avituallament.

Ja quasi ho tinc, només queda una darrera pujada per torna a Vilajuïga, aquesta vegada per una línia elèctrica, res que no sigui normal i provoqui alguna estrebada traicionera. M’ajunto amb una colla de Tramuntanyes, els aguanto prou bé la pujada i la baixada, però ja al planer la cosa canvia i reapareix el flat dels nassos, què hi farem abaixar ritme i arribar més o menys sobre el temps previst.

Felicitar a la organització per un cap de setmana complert, i donar les gràcies a la família, en especial a les nenes de casa per estar a l’aguait del senglanot de casa.

Propera aturada Pels Camins dels Matxos, 62qm 3.100D+, amb tres pujades de categoria, Bellmunt, Puigsacalm i Cabrera, a veure com surt.

Salut i muntanya!!!!