dijous, 8 de febrer de 2018

Curses: Ultra Trail Montnegre Corredor

Bon dia,

Arriba la primera Ultra de l’any, i toca traslladar-se fins al Vallès Oriental per fer una integral pel Parc del Montnegre i el Corredor. Però primer com hi he arribat.

Només tres setmanes entre la mitja de l’Albera i la UTMC (Ultra Trail Montnegre Corredor), donen per arreglar poques coses i si pel mig hi ha una grip per casa i una operació per la família, que ha anat molt bé, encara es fa tot més complicat.

Però tot i això han caigut tres sortidetes per les Gavarres i unes altres tantes per la serra de Verdera, intentant buscar circuits corredors per adaptar-me al que em trobaré. Per les Gavarres ho aconsegueixo, però per Verdera ja és una altre cosa, on trobar pujades corredores és una quimera.

Tenint en compte tot plegat quedo més que content amb la preparació feta i en el punt de forma en el que arribo a la cursa.

La cursa...

La primera idea era dormir al cotxe per fer el trajecte al vespre en comptes de fer-lo de matinada des de Palau-Saverdera, però a darrera hora me’n revinc i prenc un terme mig, fer nit a Girona i esgarrapar una horeta ben bona al rellotge, no molestar a ningú de casa a altes hores de la matinada, que ja prou murga arrossegàvem durant la setmana, ni dormir clavant-me el fre de mà, què després un se’n ressent a mitja cursa.

Em llevo amb tot a punt, només calia fer un cafè, vestir-me i pujar al cotxe per fer la seixantena llarga de quilòmetres que separen Pont Major de Vallgorguina. La primera sorpresa me la dona el cotxe, el termòmetre sembla boig i a mesura que avanço la temperatura disminueix, el mínim que hi vaig veure: cinc sota zero, no vaig volar-ne saber més. Com que anava amb temps de sobres, m’ho vaig prendre amb calma per arribar sense cap contratemps per recollir el dorsal, segurament abans d’hora i tot, per les condicions meteorològiques , doncs em van sobrar uns  vint minuts abans no obrissin el calaix de sortida, temps suficient per acabar amb les mans un xic gelades.

A la sortida érem uns 120 corredors i corredores a punt per cobrir els teòrics 92,4qm  3.594D+ que indicava la organització a la guia del corredor, a mi em van sortir 89,7qm amb 4.014D+,  mai entendré aquestes coses. Mentre espero l’hora acabo de posar-ho tot a lloc, i al cordar la bossa un dels ancoratges està trencat, per sort me n’empesco una per no haver d’anar amb la motxilla rebotant a tord i a dret, això si, m’hauré de passar tota la cursa, i seran unes quantes hores, estrenyent-la ara si, ara també.

A les nou en punt encara hi havia gent al control de material, no se si el problema és d’uns, per apurar fins al darrer instant, o altres, per no posar prou gent a fer el control, però no em va fer cap gràcia haver-me d’estar 5 minuts aturat esperant a sortir amb retard, tenint en compte que córrer era la millor manera de combatre el fred. Sigui com sigui a les 5 i 5 minuts arrencava la cursa.

Vaig fer una sortida com a Llançà, ràpida, calia agafar temperatura i no encantar-se o el fred podia fer una mala passada, sobretot a les mans que son el meu punt més feble, a més el terreny es prestava a córrer.

El primer tram d’uns dotze quilòmetres ens portava fins a Sant Martí de Montnegre, fer-lo de nit va ser el millor que podia passar, un traçat amb molta pista, força ràpid, avui tocarà córrer molt i caminar poquet. No massa vistós per això l’encert de fer-lo de nit. A l’avituallament m’aturo un momentet, potser innecessari, però sempre agrada animar els voluntaris, els que “pateixen” més en aquests saraus.

Arranco cap al següent Hortsavinyà, em separen uns nou quilòmetres. Només de sortir un corriolet, que bé!! Però res, això és un miratge, tornem a molta pista i camins corribles, què hi farem. Continuo amb bon ritme, les cames estan fresques i cal aprofitar-ho, i com que la temperatura no remunta continua essent la millor opció. En aquest tram començo a anar mig enganxat amb en Martí, un puja millor i l’altre baixa millor, així que anem avançant-nos alternativament. A l’avituallament carrego aigua, menjo una mica i aprofito per preguntar pel bitxo de casa, s’ha despertat  amb febre aix.

Amb aquests pensaments arranco per fer els poc més de set quilòmetres que ens separen del Collet de Sant Andreu. Per començar una bona baixada, molt corrible, massa corrible, per arribar al fons de tot d’una vall on l’herba era blanca de la gelada, la temperatura ni la vull saber, cada vegada que em trec els guants per fer alguna cosa les puntes dels dits es queixen amargament, per sort el sol ja despunta i la temperatura hauria de pujar. El frontal va essent sobrer. Des del fons de la vall amunt cap al Collet una pista forestal, o sorpresa, totalment corrible, on m’obligava a caminar per no cremar massa energia, però òndia, l’avituallament està canviat de lloc, quedant al voltant d’un quilòmetre del final de la pujada, què hi farem.

A l’avituallament picar alguna cosa, beure, reomplir bidons i a continuar cap a Sant Cebrià, amb uns vuit quilòmetres per endavant. Ara si que fem el que queda de pujada plegats amb en Martí. És de Sant Pol i m’explica per on anirem passant a la llunyania, quin poble és aquest, quin aquell, una bona manera de distreure’s amb tant de córrer. Després del quilometret de pujada, eterna baixada fins a Sant Cebrià de Vallalta on arribem separats per uns segons de no res. Toca repetir el de cada avituallament, menjar un xic, beure, omplir i seguir.

La propera aturada és a Arenys de Munt, a uns onze quilòmetres, amb una bona pujada només de començar, on ens separem temporalment, pujant anem a ritmes un xic diferents a aquestes hores. Arrenco caminant per poder creuar quatre missatges amb la Sílvia, el bitxo dorm plàcidament encara, segur que la febre serà història quan es llevi. Deixo el telèfon altre vegada a la bossa i tiro amunt. Aquesta vegada la pujada és una mica més agraïda, així que passa millor i ràpidament em planto al cim on m’hi trobo una gran creu, més tard en Martí em diu que és la Creu de Canet. I ara a seguir una estoneta de puja i baixa corriolera, però sorpresa de sobte desapareixen les cintes, un sabotatge en tota regla. Reculo fins a la darrera cinta que he vist on m’hi trobo en Martí, com que es coneix la zona em diu que el segueixi i ràpidament tornem a trobar cintes, he perdut uns cinc minutets, què hi farem. S’acaben els corriols i tornem a pistejar fins a Arenys de Munt on hi ha l’avituallament “important”.

Aquí compto aturar-me una estona, menjo un bon plat d’arròs amb formatge, pico una mica d’aquí, una mica d’allà, una mica d’acuarius, una mica de cola, en resum faig un complert. Agafo la bossa que m’hi he fet portar, em canvio mitjons i bambes, deixo les Salomon Sense S-lab 6 i agafo les Altra Lone Peak, després d’uns 45 quilòmetres em convé un calçat amb més esmorteïment, a més canvio gorro d’hivern i guants per un buf, amb el solet les temperatures van a l’alça. Total que m’hi estic un quartet d’hora i engego tot solet cap al Coll de Pallarès.

Fins al coll m’esperen quasi 12 quilòmetres amb la pujada més contundent de la ruta. Començo caminant i aprofito per trucar a casa, no hi ha pressa vaig molt bé de temps, m’informen que tot va com una seda i que no pateixi. Només d’arrencar noto una petita punxada a la zona del trocànter, no li dono massa importància tot i la seva reiteració, entenc que el cos s’està acostumant al canvi en el perfil del calçat i marxarà en breu, l’encerto doncs cinc quilòmetres després d’arrencar ni me’n sento ni me’n recordo.

La pujada comença molt lletja, doncs després d’un primer quilòmetre desolador, un terreny sec i sense vegetació desemboca en una urbanització que ens toca creuar, sense deixar de pujar, un parell llargs de quilòmetres d’asfalt, cotxes i voreres, que se’m fan eterns, com si d’una marató d’asfalt es tractés. Dic això però no n’he fet mai cap, ni ganes que amb deu quilòmetres d’asfalt ja en faig prou i de sobres.

Però ha valgut la pena doncs entrem a la zona més bonica de la ruta, un seguit de corriols que ens van acostant, sempre amunt, cap a un dels cims d’avui el Montalt. Tot i fer-se dura és el que m’agrada, anar amunt caminant i fent algun que altre esprint. Per endavant ens queden uns quilòmetres preciosos de corriols en puja i baixa fins al Coll de Pallarès on trobem el següent avituallament.

Destacar que en aquest tram ja hem començat a creuar-nos amb participants de la Half, que molt amablement donen pas. Segurament aquest és l’avituallament més complert, a part del d’Arenys, amb gels i barretes, tot i que no en prenc per precaució doncs no n’he tastat mai d’aquesta marca i millor no jugar-se-la fent invents, ja porto al damunt els que més bé em van. Omplo bidons, menjo alguna coseta i endavant cap a Dosrius, dotze quilòmetres més per endavant.

Aquest tram torna a ser molt bonic carregat de corriols que pugen i baixen contínuament, per acabar amb una gran baixada amb la vista posada al poble que queda a la llunyania. En comptes de creuar pels carrers del poble, passem per la llera d’un riu o torrent que al començament sembla més una platja de sorra i acaba amb un fangueig que no feia massa gràcia, just per arribar a l’avituallament. Aquí m’aturo més del normal, m’assec i menjo un entrepà que se’m posa a les mil meravelles, ja porto quasi 70qm i la veritat és que hi ha ganes d’acabar. M’acomiado amb els bidons plens rumb a La Plana, a una mica més de nou quilòmetres.

Primer quilòmetre i mig molt corrible, la recàrrega de l’avituallament es nota, però no em passo. Després una pujada molt bonica on em toca obrir la bosseta de llaminadures PowerGel Shots, tres cap dins i a seguir amunt, aquí em trobo amb unes vistes excepcionals de Montserrat a la llunyania, aquestes coses sempre animen. Arribem a una secció planera, bé un puja i baixa divertit, on em trobo un corredor tocat, queden uns tres de quilòmetres llargs li dic, ell fa una ganyota mostrant que no li fa massa gràcia, la cosa queda així i segueixo endavant. De cop i volta quan porto encara no cinc cents metres, em trobo amb l’avituallament, allí em comenten que el track estava malament i per això la “retallada”. Res a menjar carregar i a continuar, amb 8 quilòmetres per endavant fins al Corredor, o això em diuen, el punt més alt de la cursa.

Aquí es tracta de pujar, pujar i pujar, al millor ritme possible que això s’acaba i ja hi ha ganes, amb una petita baixada a mig tram. Però les forces estan justetes i costa, a més a més, el canvi de posició de l’anterior avituallament fa que aquest tram s’incrementi en uns tres quilòmetres i toca acabar-me les llaminadures en dos preses. A més no ajuda gaire veure com un altre corredor de la Ultra t’avança amb 80 quilòmetres a les cames traient-te els adhesius, però què hi farem prou content estic d’arribar fins aquí sense cap rampa ni entrebanc a destacar. Pujant a Santa Maria del Corredor ens trobem amb una imatge curiosa, un pi cargolat, a més d’unes bones vistes del que crec és el Turó de l’Home una mica enblanquinat. Al final arribo al pla de dalt, on hi ha l’ermita i l’avituallament, una mica justet. Em foto mig donuts de xocolata carrego una mica d’aigua i gas avall, això és el que m’asseguren, que només hi ha set quilòmetres completament en baixada per endavant, us ho creieu? Doncs jo evidentment no, ja se què vol dir això de només baixa.

Corriol cap aquí, caminet senzill cap allà, pedra cap aquí, branca, arrels mal posades, no te la fotis amb les cames ja al límit, baixada picada i mal parida i efectivament un parell o tres de pujades d’aquelles que fan mal a aquestes alçades i et distreuen de només córrer, fins que ja es veu Vallgorguina a la llunyania. Et trobes algú, vinga que ja hi ets, només 10 minuts caminant que es converteixen en 7 o 8 corrent al ritme més alt possible. Però abans de creuar l’arc, un final inesperat, com que no han concedit permís per creuar la carretera, ens toca passar per la riera, però en aquest cas totalment coberta i amb cert perill de picar de caps amb el formigó, com que no tinc pressa m’ho prenc amb calma per evitar mals majors. I si finalment, creu l’arc d’arribada després d’onze hores i quinze minuts, en una sorprenent setena posició general i tercera de la categoria veterans. El meu primer podi, que dubto es pugui arribar a repetit mai.

Opinió...

Content de poder fer una Ultra sense contratemps en molt de temps, tot i això he de reconèixer que era una de senzilla si tenim en compte la ràtio desnivell/quilòmetres, així que no cal tirar coets. He tret algunes conclusions, com que el canvi de calçat no és una bona opció, ara que sembla que he deixat enrere els problemes de turmell i podria encarar una prova amb un calçat amb més esmorteïment des de la primera passa. Una altra seria que he d’intentar usar més el que porto a la bossa, no esperar a anar molt apurat, que després el rendiment se’n ressent força, se que és difícil, però deixar-ho escrit i poder-ho llegir més endavant em pot fer millorar. També hauria de mirar de millorar la resistència als braços, quan faig servir molt els bastons, acabo amb fortes agulletes que em penalitzen una mica, ara, costarà posar-s’hi.

Sobre la organització, en línies generals felicitar-los doncs si cal posar-los nota aproven, tot i això algunes coses a millorar: no es pot començar tard una cursa, és una manca de respecte als puntuals, qui no sigui a l’hora al calaix que s’atengui a les conseqüències. El control de material a la sortida insuficient, dues persones no poden atendre 120 persones en 15 minuts i per això no es feia un control com calia i no hi havia controls sorpresa de material. No sóc partidari d’aquest tipus de controls, doncs cadascú hauria de ser conscient d’on es posa i què necessita, però si es defineix un material com a obligatori i/o unes normes d’obligat compliment s’haurien de fer complir. Els avituallaments no es localitzaven on s’havia indicat i a part de dos, la resta eren una mica justets. Certa improvisació amb les peripècies a l’arribada. Els voluntaris, com sempre d’11, animant i ajudant en tot el que necessitàvem.

A la resta de corredors i corredores, enhorabona vam tenir un bon dia per córrer, la calor ens va respectar, però amb una mica menys de fred a la matinada ja hagués estat la pera.

I a les de casa, gràcies per animar-me, encara que a vegades es faci una mica difícil.

I això és tot, avui ha sortit una crònica quilomètrica. I la següent a l’Entre Castells del Capgirell de Vilajuïga per fer una vertical des de Palau-Saverdera, un terreny que em conec a la perfecció.


Salut i muntanya!!!!

dilluns, 22 de gener de 2018

Curses: Mitja marató de l’Albera 2017

Bon dia,

Avui us parlaré de la primera cursa del 2018, una clàssica de començament d’any a l’Alt Empordà, la Mitja Marató de l’Albera, organitzada per la Unió Excursionista Llançanenca...

Per començar, com hi he arribat...

Amb la cursa anterior una mica lluny, la CMG del novembre, les tres curses dels Cims de Girona, les dues setmanes de festes i àpats nadalencs i la proximitat del següent sarau, la UTMC del 3 de febrer, he pensat més en arribar a aquesta segona en condicions que res més.

Però tot i això he pogut dur una mitjana setmanal de quilòmetres, desnivell i hores constant, fent sortides per les Gavarres entre setmana i per Verdera el cap de setmana, que m’ha portat a tancar el 2017 amb més de 2.500qms, 125.000d+ i 300 hores, prou content vistes les circumstàncies.

La cursa...

Tot arrenca a quarts de set del matí. Com que al cap hi ha la necessitat de fer el màxim de quilòmetres de cares a la primera ultra de l’any, m’acosto fins a la sortida de la cursa a peu.

Sortint de Palau m’enfilo fins a Sant Onofre pel camí del turó, un cop a dalt baixo per anar a buscar el camí de Veta Negre i pujar al castell de Sant Salvador de Verdera, d’aquí altre vegada baixada directe a la Vall de la Santa Creu i finalment arribar a Llançà amb tres minuts de marge, després de fer un puja i baixa pel coll del Perer. Resumint uns 12qm amb més de 900d+ en 1:40, un escalfament contundent per encarar la cursa.

Aprofito els tres minuts per menjar, beure i posicionar-me a la zona mitja del grup de sortida. Després de sentir les nou campanades, la sortida és a aquesta hora, es llença el petard i gas.

Primers tres quilòmetres el clàssic pla mentider, avui aprofito que vaig escalfat per anar a un ritme alt. A més a més la temperatura és baixa i es presta a donar gas per entrar ràpidament en calor, encara que toqui posar els peus a les basses a les primeres de canvi. Arribem a la primera pujada fins a Sant Genis del Terrer on decideixo avançar caminant ràpid i deixar pas als i les valents que corren, ja arribarà el meu moment. Un cop al Terrer, ens dirigim cap al Coll de Portes, on hi ha el primer avituallament, per la pista forestal. M’aturo a beure una mica i a continuar.

Després de l’avituallament girem a l’esquerre i agafem una pista forestal que ens portarà fins a Sant Silvestre de Valleta, després d’una baixada força pronunciada. En arribar en Tolo em caça i el deixo passar, les meves cames comencen a notar els quilòmetres acumulats, quasi ja en van vint.

Li aguanto el ritme un parell de quilòmetres, mentre anem saltant a banda i banda de riera, però al arribar a la barraca dels caçadors ja em treu una vintena de metres que veig insalvables i abaixo el ritme, cosa que fa que se’n vagi ràpidament. S’acaba la pista i toca girar a la dreta per un corriol molt dret que ens portarà fins a Sant Martí de Vallmalla, on hi ha el tercer avituallament, en aquest punt aguanto prou bé els de darrera, però les cames no estan per floritures. M’aturo a menjar un momentet, m’avencen tres o quatre corredors, i a continuar.

Per començar una pujada molt dreta per anar a buscar la pista forestal que ens portarà al quart avituallament, aquesta pista sempre se m’entravessa, avui encara més. A l’avituallament una mica d’aigua i acabar de pujar fins al Puig d’Esquer, sostre de la cursa amb 606,3 metres. Deixo el cim i avall per una forat pendent, on els quàdriceps es queixen moltíssim, que em porta fins al cinquè avituallament.

Enrere l’avituallament i amunt cap al Puig del Llop, tant pujar i baixar fa que les cames m’avisin de rampes, per sort ho controlo a temps abans d’haver de lamentar mals pitjors, part de responsabilitat és d’haver començat la cursa a les set del matí. Un cop al capdamunt, ja només queda anar carenant sentit Llançà, passant pel Puig Tifell, Pic de les Aigües i de l’Illa, ja a la Serra del Socarrador. Finalment la darrera baixada forta per anar a trobar la nova depuradora. Ràpidament em planto al nucli urbà. Un quilòmetre mal comptat i arribada a la Plaça Major de Llançà per tancar el recorregut, on m’esperen les de casa per felicitar-me.

Molt bones sensacions, millorant temps respecte altres anys, tot i els extres.

Felicitar a la UELl i els seus voluntaris i voluntàries per una fantàstica organització.

Donar les gràcies a les de casa per venir-me a veure i animar-me, a per portar-me de tornada a casa que no se si hauria arribat a peu.

Bé, això és tot fins a la propera, des de Vallgorguina la Ultra Trail Montnegre el Corredor, 94qm 3.453D+.


Salut i muntanya!!!

dilluns, 20 de novembre de 2017

Curses: CMG 2017 format Trail

Bon dia,

Avui us explicaré com ha anat la que serà la darrera cursa de l’any, la del pati de casa d’entre setmana, la de les Gavarres, una de curta però intensa, una cursa que...

Bé, ja us en parlaré de la cursa, ara toca parlar de com hi he arribat...

D’entrada el Bisaura havia de ser la darrera cursa de l’any, però tancar l’any amb una cursa inacabada sembla que no sigui la millor manera, així que mentre feia les darreres passes camí del meu abandonament a Santa Magdalena ja tenia al cap la Trail de la CMG.

Entre mig quatre setmanes per preparar una cosa diferent a la que m’agrada, una cosa de velocitat, de córrer, córrer i córrer, més que d’anar fent, així que tocava canviar el xip. Però la veritat és que en les meves sortides res ha canviat, bé si, que els dies s’escurcen i el frontal és imprescindible per anar a fer una volta a la tarda, que haver perdut un parell de quilets per poder córrer amb unes voladores em fa més ràpid, que començar a treballar amb la civada en l’alimentació em permet fer tirades amb més autosuficiència, i què collons, que a l’hivern quan arriba el fred és una delícia sortir a córrer, perquè córrer a 35 graus si ho pots fer a 10???

El més important ha estat la continuïtat, poder sortir dos dies entre setmana i un el cap de setmana. Entre setmana fer molt de Gavarres, resseguir els camins per on ahir es feia la cursa, fer sortides a bons ritmes amb desnivell decent. I al cap de setmana acostar-me al meu altre pati, la Serra de Verdera a fer-hi sortides de descans amb molt caminar i poc córrer, amb parets d’alta muntanya amb olor de sal marina.

La cursa...

D’entrada el dissabte al matí em van deixar sol a casa i no me’n vaig poder estar d’anar a fer una volta, segurament és un error fer 14qm a 5:30 amb més de 500 positius, més si el dijous ja havia apretat més del que tocava, amb 21qm a 5:50 i 780D+, però al senglar li agrada voltar camins i corriols, tocar esbarzer i romegueres, trepitjar gespa, sorra, pedra i fang, ja diuen que NO FANG NO FUN, però tancat a casa no hi se estar.

A la tarda a fotre un cop de ma a la CMG Kids, on uns 150 nens i nenes participaven a la primera cursa de muntanya per mainada a Girona, un èxit absolut, bé, alguna cosa a millorar segur, però si tot es fes perfecte no seriem humans. Felicitats Klassmark!

Amb tot a punt anar a dormir a les onze per llevar-nos cap a les vuit, arreglar-nos tots i a veure sortir els de l’Express, gran paper d’en Txema, en Josep i en Pere!!!! La mitja hora d’espera per a la sortida de la Trail es va fer molt curta. Entrar al calaix de sortida posar-me un xic endavant, esperar que l’speacker marques el compte enrere i gas!!!

Sortida molt ràpida i molt endavant pel que estic acostumat, ja de bones a primeres em col·loco al darrera de la Caitlin, una noia del Club que per previsió ha de fer un bon paper, de fet acabarà fent-lo.

En un tres i no res saltem de Sant Domènec al Cul del Món, camí gens complicat ni tècnic que ens porta a la carretera de Sant Daniel, on anirem a buscar el camí dels Àngels, completant el segon quilòmetre just al túnel de l’NII. Seguim amunt pel segon camí, el que tècnicament és menys complicat i ens plantem al primer replà. Al replà agafem la baixada que queda a l’esquerra i a mig camí enfilem per la trialera amunt, és un petit repetjó i a aquestes alçades no hi ha gaire res que costi.

Un cop al capdamunt, toca baixar a buscar la riera de l’Onofre. Però avui no es tracta de buscar el camí  més lògic, avui el que toca és una cursa trencacames. Així que abans d’arribar al camí de la riera tocarà baixar una mica per tornar a remuntar i baixar de nou, per finalment arribar al camí.

La riera de l’Onofre és un camí humit, relliscós, de bona vegetació, molta fullaraca que amaguen forats malparits, arbres per terra i pel mig del camí, bassals, pedres amb molta molsa i un constant puja i baixa que no et donen treva, és un camí ideal per fer-lo a l’estiu doncs aquí no hi toca mai el sol directament i sempre hi fa fresqueta. Però quan s’acaba el camí de la riera tot canvia, una pujada d’anar-hi totalment exposada a la llum i escalfor del sol, que treue els colors al més pintat, on ens hi plantem amb poc més de 25 minuts a les cames.

La pujada son uns tres cents metres a un 25% de desnivell, i la faig molt còmode una mica per sota del ritme màxim que podria imprimir, però avui queda molt per endavant i ja m’està bé. Un cop ens dirigim com si anéssim a buscar el camí dels Àngels, però a la meitat ens trobem amb un corriol que ens permet empalmar amb el corriol que ens porta directament a la pista a tocar el del Puig Estela, on fem un petit repetjó abans d’anar a parar a la pista per trobar el primer avituallament en menys de 45 minuts. Estem corrent molt, i dic estem perquè continuo anant amb la Caitlin, que va segona de noies amb la primera a tocar. A l’avituallament el temps just per fer un glop d’aigua i a continuar avançant.

Ara ve una trialera de baixada, on ja anem esquivant corredors de l’Express, per seguir el corriol que ens portarà fins a la baixada de l’altre banda de la riera de l’Onofre, una baixada molt corrible que ens a la mengem a 4 el quilòmetre, a mitja baixada l’Oriol està fent fotos, una salutació ràpida que avui no hi ha temps per perdre. A baix de tot a tocar de la font del Ferro, ens anima en Francesc, la Nita i les nenes. Toca pujar amunt un tall del corriol que porta al segon túnel de la variant per anar a buscar la pujada de la bassa dels porcs.

Fins aquí molt de gas i molt controlada la primera, que la tenim a tocar, però aquesta pujada se li entravessa una mica a la Caitlin, no és que la fem a pas de puça, però un minutet haguéssim pogut rascar. La pujada te dues parts ben diferenciades, una primera, només creuar el pont després de la baixada, molt corrible, son uns quatre cents metres que es poden fer amb gas, després els següents sis cents pugen a un 25%, així doncs apretar les dents i pensar en la baixada fins a Can Lliure.
És la baixada del corriol dels presoners, amb unes vistes de Girona i la seva imponent catedral que són una delícia, però avui pren cabdal importància vigilar amb les arrels, les branques i la sorra, no val a badar, per acabar un petit repetjó abans d’arribar al segon avituallament just a la corba sobre Can Lliure, per plantar-s’hi en menys d’una hora i quart. Continuem a molt bon ritme, però la primera se’ns escapa la portem ja un minut per endavant.

Ara toca pujar pel corriol clàssic de Sant Miquel, però amb la variant que ens porta directament a la zona de pícnic. L’he fet tants cops que em conec cada solc, cada pedra, cada arrel. Però tot i això també sóc conscient de l’esforç que requereix fe aquesta “curta” pujada. Primer a caminar ràpid, fins a tocar can Mistaire, apretadeta fins al començament del tram pedregós, torna a caminar una mica, apreta fins al darrer tram de pujada i en endavant el que el cos aguanti. En arribar a dalt la primera noia li treu un parell de minuts, mala peça al teler.

Ara roca una bona baixada, primer la del darrera de Sant Miquel i després avall cap a les mines del Nen Jesús, aquí em quedo enrere que ja fot prou estella a la baixada. Les mines son una altre zona fantàstica per córrer-hi a l’estiu, sempre carregades d’ombra, només un inconvenient, hi ha un tram curt pedregós, amb fullaraca i humit que posa en perill els turmells de qualsevol que hi vulgui apretar fort. Passem aquest tram sense inconvenients, però just en el planer, la Caitlin s’entrebanca davant meu i a terra, l’ajudo a aixecar no hi ha danys així que a continuar.

I toca continuar per un corriol nou made in Klassmark, això vol dir mal parit, mal parit i mal parit. Un corriol d’aquells que hem d’anar d’aquí fins allà pel dret, o sigui recte. I si el camí s’aguanta peraltat de tant passar-hi els senglars doncs que no vagin tant de pressa i si es passin doncs sigues bi i “NO TE LA FOTIS”. I si està ple de fullaraca doncs t’aguantes, que això és la muntanya, si no vols pols no vagis a l’era. El tram final de puja, de traca i mocador, comença amb la necessitat de fer anar les mans, si no corres perill d’anar avall, i si les fas servir et pots clavar les punxes de la pela d’una castanya. Després es suavitza i fins i tot pots acabar corrent a bon ritme. Però vaja, que ens en sortim i ens plantem a la pista que baixa cap a Celrà sense massa destrossa.

I ja quasi hi som, un parell de pujades curtes i avall cap al Cul del Món, això està anant molt de pressa, però s’està gaudint extremadament. Abans de la primera un caminet trencacames, gens tècnic. Després de la primera pujada, més del mateix fins arribar a l’avituallament. Aquest es troba a la pista que dona al quilòmetre cinc de la carreta dels Àngels, però nosaltres ja som al 18 i mig, queda una petita pujada. Ens informen que ja son més de dos minuts, caldria baixar molt i molt bé per atrapar la primera, s’intentarà.

Però primer a fer el repetjó, és la segona vegada que el faig i val a dir que de dia tot es veu millor. Aquest repetjó ens porta directament a la pista que ens porta a l’Olivet d’en Salgueda. De tanta gent que hi ha passat està prou net i a més és curt i ràpid. A dalt ens espera en Francesc per informar de com va la cosa, amb la cara paga, no l’atrapem ni farts de vi. Però ja que hi som s’intentarà fer-ho el millor possible.

La baixada dels Àngels és ràpida però mal parida, si et despistes ets a terra, però l’hem fet sense cap contratemps i ens plantem altre vegada al túnel de l’NII, aquesta vegada de baixada i a desfer el camí d’inici. Arribem de nou a l’asfalt, saludo en Marc que està controlant que ningú es despisti, apretem fins al Cul del Món i amunt, merda una rampa al quàdriceps esquerre, anar parant i arrancant m’ha deixat tocat. Això si, en tinc prou amb cinc segons per continuar corrent amunt, que no queda res. Arribem a dalt, als Jardins dels Alemanys, creuem el portal dels jardins, enfilem avall cap a Sant Domènech i just a la cantonada em trobo la Sílvia i la Ivet, no m’esperaven tant d’hora, però per sort ja hi son. Agafo el bitxo de la mà i fem un petit esprint fins a creuar l’arc. CMG a la saca 2:23:45 posició 30, a la Caitlin li han faltat 2:10 per atrapar la primera, però s’ha intentar, s’ha donat tot i això és el més important!

A l’altre costat de l’arc d’arribada hi ha en Toti que acaba de guanyar la seva quarta TransGavarres, felicitacions, salutacions i a començar a deixar a una banda tot lo bo de la cursa, pensar no amagar tot el que cal millorar per les que vindran més endavant.

Juguem una mica als inflables, m’hidrato una mica, a casa a dutxar i a fer un König que ens l’hem guanyat. En acabar ens acostem de nou a veure arribar els companys de la TransGavarres tot fent un cafetó en una terrassa.

Per acabar, felicitar a Klassmark per una cursa espectacularment ben organitzada i amb un recorregut molt treballat, que us encoratjo a trobar-hi alguna millora, penso en una baixada que te una alternativa pels baixadors tècnics cap allà al quilòmetre vuit, segur que sabeu de què parlo. Ells en diuen un recorregut dinàmic, jo n’hi dic un puto trencacames. Molt grans nois i noies!

Donar les gràcies als i les voluntàries del avituallaments, pels vostres ànims i l’atenció rebuda.

Felicitar a tots els i les corredores, en especial als companys Intrèkkids i a la gent del Club Trail Running Girona.

També a tots els i les que en un punt o altre del recorregut ens heu donat els vostres ànims, s’agraeix moltíssim per poc agraïts que semblem, anem molt cansats.hehehehe

I per acabar gràcies a la Sílvia i la Ivet per estar sempre al meu costat, encara que a vegades entenc que costi d’entendre.

Apa i la propera Cims de Girona, encara sou a temps d’apuntar-vos!!!!!


Salut i muntanya!!!