dilluns, 20 de novembre de 2017

Curses: CMG 2017 format Trail

Bon dia,

Avui us explicaré com ha anat la que serà la darrera cursa de l’any, la del pati de casa d’entre setmana, la de les Gavarres, una de curta però intensa, una cursa que...

Bé, ja us en parlaré de la cursa, ara toca parlar de com hi he arribat...

D’entrada el Bisaura havia de ser la darrera cursa de l’any, però tancar l’any amb una cursa inacabada sembla que no sigui la millor manera, així que mentre feia les darreres passes camí del meu abandonament a Santa Magdalena ja tenia al cap la Trail de la CMG.

Entre mig quatre setmanes per preparar una cosa diferent a la que m’agrada, una cosa de velocitat, de córrer, córrer i córrer, més que d’anar fent, així que tocava canviar el xip. Però la veritat és que en les meves sortides res ha canviat, bé si, que els dies s’escurcen i el frontal és imprescindible per anar a fer una volta a la tarda, que haver perdut un parell de quilets per poder córrer amb unes voladores em fa més ràpid, que començar a treballar amb la civada en l’alimentació em permet fer tirades amb més autosuficiència, i què collons, que a l’hivern quan arriba el fred és una delícia sortir a córrer, perquè córrer a 35 graus si ho pots fer a 10???

El més important ha estat la continuïtat, poder sortir dos dies entre setmana i un el cap de setmana. Entre setmana fer molt de Gavarres, resseguir els camins per on ahir es feia la cursa, fer sortides a bons ritmes amb desnivell decent. I al cap de setmana acostar-me al meu altre pati, la Serra de Verdera a fer-hi sortides de descans amb molt caminar i poc córrer, amb parets d’alta muntanya amb olor de sal marina.

La cursa...

D’entrada el dissabte al matí em van deixar sol a casa i no me’n vaig poder estar d’anar a fer una volta, segurament és un error fer 14qm a 5:30 amb més de 500 positius, més si el dijous ja havia apretat més del que tocava, amb 21qm a 5:50 i 780D+, però al senglar li agrada voltar camins i corriols, tocar esbarzer i romegueres, trepitjar gespa, sorra, pedra i fang, ja diuen que NO FANG NO FUN, però tancat a casa no hi se estar.

A la tarda a fotre un cop de ma a la CMG Kids, on uns 150 nens i nenes participaven a la primera cursa de muntanya per mainada a Girona, un èxit absolut, bé, alguna cosa a millorar segur, però si tot es fes perfecte no seriem humans. Felicitats Klassmark!

Amb tot a punt anar a dormir a les onze per llevar-nos cap a les vuit, arreglar-nos tots i a veure sortir els de l’Express, gran paper d’en Txema, en Josep i en Pere!!!! La mitja hora d’espera per a la sortida de la Trail es va fer molt curta. Entrar al calaix de sortida posar-me un xic endavant, esperar que l’speacker marques el compte enrere i gas!!!

Sortida molt ràpida i molt endavant pel que estic acostumat, ja de bones a primeres em col·loco al darrera de la Caitlin, una noia del Club que per previsió ha de fer un bon paper, de fet acabarà fent-lo.

En un tres i no res saltem de Sant Domènec al Cul del Món, camí gens complicat ni tècnic que ens porta a la carretera de Sant Daniel, on anirem a buscar el camí dels Àngels, completant el segon quilòmetre just al túnel de l’NII. Seguim amunt pel segon camí, el que tècnicament és menys complicat i ens plantem al primer replà. Al replà agafem la baixada que queda a l’esquerra i a mig camí enfilem per la trialera amunt, és un petit repetjó i a aquestes alçades no hi ha gaire res que costi.

Un cop al capdamunt, toca baixar a buscar la riera de l’Onofre. Però avui no es tracta de buscar el camí  més lògic, avui el que toca és una cursa trencacames. Així que abans d’arribar al camí de la riera tocarà baixar una mica per tornar a remuntar i baixar de nou, per finalment arribar al camí.

La riera de l’Onofre és un camí humit, relliscós, de bona vegetació, molta fullaraca que amaguen forats malparits, arbres per terra i pel mig del camí, bassals, pedres amb molta molsa i un constant puja i baixa que no et donen treva, és un camí ideal per fer-lo a l’estiu doncs aquí no hi toca mai el sol directament i sempre hi fa fresqueta. Però quan s’acaba el camí de la riera tot canvia, una pujada d’anar-hi totalment exposada a la llum i escalfor del sol, que treue els colors al més pintat, on ens hi plantem amb poc més de 25 minuts a les cames.

La pujada son uns tres cents metres a un 25% de desnivell, i la faig molt còmode una mica per sota del ritme màxim que podria imprimir, però avui queda molt per endavant i ja m’està bé. Un cop ens dirigim com si anéssim a buscar el camí dels Àngels, però a la meitat ens trobem amb un corriol que ens permet empalmar amb el corriol que ens porta directament a la pista a tocar el del Puig Estela, on fem un petit repetjó abans d’anar a parar a la pista per trobar el primer avituallament en menys de 45 minuts. Estem corrent molt, i dic estem perquè continuo anant amb la Caitlin, que va segona de noies amb la primera a tocar. A l’avituallament el temps just per fer un glop d’aigua i a continuar avançant.

Ara ve una trialera de baixada, on ja anem esquivant corredors de l’Express, per seguir el corriol que ens portarà fins a la baixada de l’altre banda de la riera de l’Onofre, una baixada molt corrible que ens a la mengem a 4 el quilòmetre, a mitja baixada l’Oriol està fent fotos, una salutació ràpida que avui no hi ha temps per perdre. A baix de tot a tocar de la font del Ferro, ens anima en Francesc, la Nita i les nenes. Toca pujar amunt un tall del corriol que porta al segon túnel de la variant per anar a buscar la pujada de la bassa dels porcs.

Fins aquí molt de gas i molt controlada la primera, que la tenim a tocar, però aquesta pujada se li entravessa una mica a la Caitlin, no és que la fem a pas de puça, però un minutet haguéssim pogut rascar. La pujada te dues parts ben diferenciades, una primera, només creuar el pont després de la baixada, molt corrible, son uns quatre cents metres que es poden fer amb gas, després els següents sis cents pugen a un 25%, així doncs apretar les dents i pensar en la baixada fins a Can Lliure.
És la baixada del corriol dels presoners, amb unes vistes de Girona i la seva imponent catedral que són una delícia, però avui pren cabdal importància vigilar amb les arrels, les branques i la sorra, no val a badar, per acabar un petit repetjó abans d’arribar al segon avituallament just a la corba sobre Can Lliure, per plantar-s’hi en menys d’una hora i quart. Continuem a molt bon ritme, però la primera se’ns escapa la portem ja un minut per endavant.

Ara toca pujar pel corriol clàssic de Sant Miquel, però amb la variant que ens porta directament a la zona de pícnic. L’he fet tants cops que em conec cada solc, cada pedra, cada arrel. Però tot i això també sóc conscient de l’esforç que requereix fe aquesta “curta” pujada. Primer a caminar ràpid, fins a tocar can Mistaire, apretadeta fins al començament del tram pedregós, torna a caminar una mica, apreta fins al darrer tram de pujada i en endavant el que el cos aguanti. En arribar a dalt la primera noia li treu un parell de minuts, mala peça al teler.

Ara roca una bona baixada, primer la del darrera de Sant Miquel i després avall cap a les mines del Nen Jesús, aquí em quedo enrere que ja fot prou estella a la baixada. Les mines son una altre zona fantàstica per córrer-hi a l’estiu, sempre carregades d’ombra, només un inconvenient, hi ha un tram curt pedregós, amb fullaraca i humit que posa en perill els turmells de qualsevol que hi vulgui apretar fort. Passem aquest tram sense inconvenients, però just en el planer, la Caitlin s’entrebanca davant meu i a terra, l’ajudo a aixecar no hi ha danys així que a continuar.

I toca continuar per un corriol nou made in Klassmark, això vol dir mal parit, mal parit i mal parit. Un corriol d’aquells que hem d’anar d’aquí fins allà pel dret, o sigui recte. I si el camí s’aguanta peraltat de tant passar-hi els senglars doncs que no vagin tant de pressa i si es passin doncs sigues bi i “NO TE LA FOTIS”. I si està ple de fullaraca doncs t’aguantes, que això és la muntanya, si no vols pols no vagis a l’era. El tram final de puja, de traca i mocador, comença amb la necessitat de fer anar les mans, si no corres perill d’anar avall, i si les fas servir et pots clavar les punxes de la pela d’una castanya. Després es suavitza i fins i tot pots acabar corrent a bon ritme. Però vaja, que ens en sortim i ens plantem a la pista que baixa cap a Celrà sense massa destrossa.

I ja quasi hi som, un parell de pujades curtes i avall cap al Cul del Món, això està anant molt de pressa, però s’està gaudint extremadament. Abans de la primera un caminet trencacames, gens tècnic. Després de la primera pujada, més del mateix fins arribar a l’avituallament. Aquest es troba a la pista que dona al quilòmetre cinc de la carreta dels Àngels, però nosaltres ja som al 18 i mig, queda una petita pujada. Ens informen que ja son més de dos minuts, caldria baixar molt i molt bé per atrapar la primera, s’intentarà.

Però primer a fer el repetjó, és la segona vegada que el faig i val a dir que de dia tot es veu millor. Aquest repetjó ens porta directament a la pista que ens porta a l’Olivet d’en Salgueda. De tanta gent que hi ha passat està prou net i a més és curt i ràpid. A dalt ens espera en Francesc per informar de com va la cosa, amb la cara paga, no l’atrapem ni farts de vi. Però ja que hi som s’intentarà fer-ho el millor possible.

La baixada dels Àngels és ràpida però mal parida, si et despistes ets a terra, però l’hem fet sense cap contratemps i ens plantem altre vegada al túnel de l’NII, aquesta vegada de baixada i a desfer el camí d’inici. Arribem de nou a l’asfalt, saludo en Marc que està controlant que ningú es despisti, apretem fins al Cul del Món i amunt, merda una rampa al quàdriceps esquerre, anar parant i arrancant m’ha deixat tocat. Això si, en tinc prou amb cinc segons per continuar corrent amunt, que no queda res. Arribem a dalt, als Jardins dels Alemanys, creuem el portal dels jardins, enfilem avall cap a Sant Domènech i just a la cantonada em trobo la Sílvia i la Ivet, no m’esperaven tant d’hora, però per sort ja hi son. Agafo el bitxo de la mà i fem un petit esprint fins a creuar l’arc. CMG a la saca 2:23:45 posició 30, a la Caitlin li han faltat 2:10 per atrapar la primera, però s’ha intentar, s’ha donat tot i això és el més important!

A l’altre costat de l’arc d’arribada hi ha en Toti que acaba de guanyar la seva quarta TransGavarres, felicitacions, salutacions i a començar a deixar a una banda tot lo bo de la cursa, pensar no amagar tot el que cal millorar per les que vindran més endavant.

Juguem una mica als inflables, m’hidrato una mica, a casa a dutxar i a fer un König que ens l’hem guanyat. En acabar ens acostem de nou a veure arribar els companys de la TransGavarres tot fent un cafetó en una terrassa.

Per acabar, felicitar a Klassmark per una cursa espectacularment ben organitzada i amb un recorregut molt treballat, que us encoratjo a trobar-hi alguna millora, penso en una baixada que te una alternativa pels baixadors tècnics cap allà al quilòmetre vuit, segur que sabeu de què parlo. Ells en diuen un recorregut dinàmic, jo n’hi dic un puto trencacames. Molt grans nois i noies!

Donar les gràcies als i les voluntàries del avituallaments, pels vostres ànims i l’atenció rebuda.

Felicitar a tots els i les corredores, en especial als companys Intrèkkids i a la gent del Club Trail Running Girona.

També a tots els i les que en un punt o altre del recorregut ens heu donat els vostres ànims, s’agraeix moltíssim per poc agraïts que semblem, anem molt cansats.hehehehe

I per acabar gràcies a la Sílvia i la Ivet per estar sempre al meu costat, encara que a vegades entenc que costi d’entendre.

Apa i la propera Cims de Girona, encara sou a temps d’apuntar-vos!!!!!


Salut i muntanya!!!

dijous, 19 d’octubre de 2017

Curses: Trail Bisaura XL #fail @TraildelBisaura

Bon dia,

Avui us parlaré de la darrera ultra que faré aquest 2017, es tracta del Trail del Bisaura en el seu format XL, però primer com hi arribo.

Dos mesos i mig donen per a molt, però segurament és massa temps entre dues curses, estar-se tant de temps preparant-la mina mentalment quan apareixen els imprevistos, alguna cosa haurem de canviar al 2018.

Crec que vaig planificar bé les sortides, tot i que entre una cosa i l’altre no vaig poder-la seguir a la perfecció i em va faltar alguna tirada molt llarga, digues-li deu o dotze hores donant voltes pels Pirineus. El més normal han estat sortides de 2/3 hores amb poca distància i molt desnivell, buscant pujades exigents i inevitablement ritmes lents.

El més important de cares al Bisaura ha estat un canvi radical en el calçat, després de mes i mig recaient sortida si, sortida també, dels problemes al turmell esquerra, vaig decidir canviar el calçat de perfil alt, com les Hoka o les Altra, per calçat amb perfil més baix com les sense velles de Salomon, tot i conservar la fluixa caiguda. La prova va ser un èxit i ja des de la primera sortida vaig notar una gran millora, bàsicament he minimitzat el risc de torçar-me el turmell. És per això que vaig comprar-me goma nova en aquesta línia per afrontar el Bisaura amb garanties, les escollides unes Salomon sLab 6 Softground. Per tal que aquest canvi de calçat no em perjudiqués als genolls, menys perfil equival a menys esmorteïment, vaig apostar per reduir el meu pes en un parell de quilets.

La Cursa:

Amb tot a punt de la nit anterior, el despertador sonava a tres quarts de quatre del matí, després de dormir quatre horetes llargues, podria haver estat pitjor. Vestir, cafè, menjar alguna cosa i cap a Sant Quirze. Cap problema a la carretera fins que em salto el trencant de l’eix, el que passa quan impera la boira. Cinc minuts extres per fer un canvi de sentir i arribar amb temps de sobres per recollir dorsal, acabar-ho de preparar tot, fer un cafetó i saludar a diferents corredors.

Amb sis minuts de retard, hi havia molta cua per entrar a la sortida, arrenca la cursa. Sortim tots amb el frontal al cap i l’engeguem en sortint de Sant Quirze.

La sortida és molt ràpida, el terreny ho permet, tot i això intento no passar-me, això és molt llarg. Arribo sense massa, per no dir cap, dificultats al primer avituallament. Bones sensacions, però mals companys de viatge. No em quadra que vagi de bracet amb gent com en Guido Koala o en Salvador Vilalta, una de dos, o ells van contemporitzant molt o jo vaig passat de rosca.

Segueixo endavant cap al Pla de Revell passant per la Pujada a l’infern. Una bona pujada amb una ambientació que la fa més divertida, però que tot i la dificultat, just començar la cursa es posa molt bé, el ritme d’en Salvador no és massa exigent, continuo amb les bones sensacions, però amb un mar de dubtes.

Vaig tirant cap a Santa Maria de Besora, però primer cal pujar al Castell que li dona nom. Una pujada gens complicada, un terreny molt sec que m’ha recordat lleugerament els Monegros, ara a les set del matí la temperatura era radicalment diferent. Al castell ens esperen els indis per treure una rialla i avall fins l’avituallament. No portem ni 10 quilòmetres i ja en van tres. I jo segueixo amb el mateix grupet.

I ara toca anar cap a la Bassa de Beví i veure què s’hi cou al Bar Beví. Si no vaig errat passem per un tram molt bonic en una mena d’engorjat, ara ja em perdonareu perquè en no conèixer massa la zona confonc els trams amb facilitat. El que està clar és que si és aquesta zona, és d’una verdor i una bellesa  destacable. Això si, el fang ni se’l veu. I arribem a l’avituallament on ens esperen cambres amb safates i ampolles de licor per als participants, així doncs el sobrenom de Bar Beví li escau com anell al dit.

Segueixo amb els de sempre, ara toca pujar cap al coll de Beví, ara si que podem deixar definitivament els frontals a la bossa. Només de sortir un petit repetjó i després una petita carena ample i frondosa, continuo poden seguir sense problemes el grupet fins arribar al Coll. Arribem al cinquè avituallament, això em permet anar menjant i bevent sense problemes.

A la sortida m’avanço a les llebres, avui disfressades, que portava al davant, ja m’atraparan. M’encamino per una bona pujada cap al Barretó, és bona però no molt exigent, a apart continuem amb una bona temperatura. Un cop a dalt petita baixada i avituallament.

En sortint arriba la primera baixada amb cara i ulls, deixo passar alguns dels que duc al darrera, un sap estar al seu lloc. I vaig avançant al meu ritme. Un cop al fons de tot, encaro la pujada al Castell de Milany. Passo per una zona molt bonica amb construccions a la roca, un tancat amb un remat de cabres, tot això pujant pel dret al costat del que sembla un torrent delimitat per un filat. Arribo al Castell amb l’avituallament al seus peus.

Ara una bona estona de baixada cap a l’Arxé, de bon córrer, prenent-m’ho amb calma. Tanta que m’acaben atrapant el grupet de craks just a l’avituallament, tot traient-me els adhesius. Ara sembla que s’hi han posat seriosament.

Deixo l’Arxé i cap a Vidrà, acabo de baixar una mica i petit repetjó que ens deixa a una baixada força tècnica veient de lluny el poble, just a les portes de l’avituallament, quan ja estic al poble, peu esquerre a un forat, tapat per fullaraca, i regirada de turmell al canto. El turmell ha aguantat 35 quilòmetres, sort que ve l’avituallament i puc descansar una mica per recuperar-lo. Les sensacions son excel·lents.

M’agafo l’avituallament amb calma, ha entrat la calor i no cal fer el boig. Menjo una mica d’arròs, sense passar-me, bec i carrego aigua pel que m’espera. Següent aturada Santa Margarida de Cabagès. És una pujada en l’estil de la del Castell de Milany, curta però amb fort desnivell, la diferència principal és que la calor comença a apretar i no hi ha una sola ombra, bé l’avituallament és a mitja pujada això hauria de permetre fer un petit descans. Continuo amb bones sensacions, anar pujant sense atabalar-me, al meu ritme. Però no s’hi acaba d’arribar mai i les sensacions canvien de cop i volta. El cansament arriba de sobte, com un cop de porra al mig del nas que em desmunta. Tot i això tinc esma per arribar a l’avituallament, un cop allà m’estiro i descanso, m’hi estic uns deu minutets, després bec, menjo una mica i bec una mica més abans de continuar cap a Santa Magdalena de Cambrils, just al final de la pujada.

És un tram de poc més de tres quilòmetres, però he d’aturar-me constantment, per molt que vagi menjant i bevent, no recupero les sensacions. Només queda continuar avançant a l’espera d’arribar al control de pas. Costa i molt, però al final m’hi planto, literalment. Tota la pujada ronda pel cap plegar a Collfred o com a mínim fer-hi una aturada llarga, però en arribar Santa Magdalena tinc en compte que els primers 35 quilòmetres els he fet en quasi cinc hores i mitja i els darrers 8 en més de dues i mitja, decideixo deixar-ho aquí. No paga la pena estar-se una hora llarga per baixar a Collfred i esperar que soni la flauta amb una recuperació miraculosa.

Conclusions:

Cal fer més quilòmetres per preparar correctament un sarau d’aquesta magnitud, i com estan les coses ja és molt el que puc fer.

Segurament vaig anar passat de rosca fins a Vidrà i ho vaig pagar de la pitjor manera, caldrà tenir en compte qui porto al costat la propera cursa, cal saber estar a lloc, per molt bones sensacions que tingui.

També caldrà tenir en compte que m’adapto molt pitjor a la calor que abans, quan apreta una mica el meu rendiment baixa espectacularment, important tenir-ho en compte en endavant.

Articular i muscularment parlant no vaig tenir cap problema, feia temps que no tenia tant bones sensacions en cursa. Potser el canvi de calçat em beneficia. De fet l’endemà em vaig passar mitja tarda perseguint la Ivet en el seu aprenentatge sobre la bicicleta, la paia una crack amb menys de quatre anys ja va pedalant sense rodetes, aviat no l’atraparé.

Per acabar:

Felicitar a la organització i voluntaris del Bisaura, fins on vaig arribar d’11! Si tot va bé, l’any vinent repeteixo.


I ara a pensar en la següent, potser serà el mes vinent o potser tocarà esperar-se al 2018, tot anirà caient.


Salut i muntanya!

dimecres, 2 d’agost de 2017

Curses: L’Esquella de Pardines 2017

Bon dia,

Avui us parlaré d’una de les curses que més m’ha agradat fer, l’Esquella, amb epicentre a Pardines un bonic poble a la vall de Segadell amb un ambient espectacular hi fan aquesta cursa que no crec que sigui la única vegada en la que hi participi.

Però primer, com hi he arribat...

Quatre setmanes separaven el Grand Trail du Canigó de l’Esquella, hi havia dues opcions descansar una miqueta per recuperar o continuar fent esperant no passar-me de rosca i arribar prou fresc a la cita. Segur que els que em coneixeu no haureu dubtat que ja descansaré a la caixa, així que he tingut unes setmanes amb força activitat.

A destacar poder tornar a fer un entrenament de dimecres amb els companys del Club Trail Running Girona, per horaris se’m fa difícil, però tal i com tenim arreglat l’estiu per casa era més senzill.

També després de molt temps, he tornar a acostar-me al Montseny i pujar al Matagalls per dues bandes, quina calorassa que hi fot si no ets al punt més alt, però quines vistes des del cim.

Ja de vacances ens en vàrem anar a fer la carena de Verdera amb la Sílvia, la seva primera vegada, llàstima que es va trencar el còccix a mitja ruta, tot i aconseguir arribar a casa sense ajuda externa, l’experiència no va ser tot lo reeixida que hauríem esperat.

Aprofitant que hi érem a prop, me’n vaig anar a fer el Pedraforca, per Coll de Verdet i les seves precioses grimpades, una ruta dura i exigent però paga la pena, ideal pel que m’esperava a Pardines.

Però no s’acaba aquí, vaig tenir una setmana amb tots els matins lliures on vaig aprofitar per fer més de 14 hores d’activitat, amb quasi 100 quilòmetres i més de 5.500D+, amb una sortida a remarcar amb els Tramuntanya de Llançà.

I per acabar una excursioneta a Vallter per aclimatar-me tot fent la carena de Bastiments al Pic de l’Infern, una ruta que em va recordar les meves aventures i desventures en les diferents Emmona en les que he participat, una cursa que espero pugui gaudir el 2018.

La cursa...

El primer que escoltes sobre l’Esquella és la seva exigència, no en va a l’edició del 2016 hi va haver poc més de 30 participants  que l’acabessin, un recorregut molt tècnic on la mitjana de desnivell era de més de 200 metres per quilòmetre, una meitat de pujada i l’altre de baixada, trams equipats amb cordes fixes, prats, tarteres...això si, aquesta edició l’han suavitzat reduint-ne la quilometrada en uns 2 quilòmetres i el desnivell en uns 500 metres, tot i això l’exigència continua sent, aparentment, molt alta.

D’entrada l’hora a la que es surt és difícil de gestionar, les quatre de la tarda, dines a les dotze, alguna cosa suau, no ho fas, arribes d’hora i pots fer una petita migdiada, o ho fas just per recollir el dorsal i sortir, poca gent te el cos acostumat a aquest horari, normalment la gent surt a primera hora, abans de treballar, o a darrera, en plegant.

Jo em vaig decidir per sortir a darrera hora, cap allà la una del migdia, havent dinat un entrepà a quarts de dotze, compartit amb la Ivet, i una galeta d’espelta i avellanes de postres.

Amb una aturada tècnica a la benzinera de Sant Joan de les Abadesses, vaig arribar a l’aparcament habilitat, un camp acabat de segar a un quilòmetre llarg del poble, a tres quarts de tres. Agafar-ho tot i cap amunt tot xino-xano, un bon escalfament. En arribar, recollir el dorsal, canviar-se i a esperar una estoneta l’hora de sortida.

Durant l’espera em trobo amb en Carles, l’anem fent petar mentre espera en Jordi, al final ens plantem els tres a la sortida després de la revisió de material. Per passar el temps bereno una mica, una barreta d’ametlles i vainilla per carregar les bateries. L’ambient a Pardines és espectacular, està petat de gent. Sona la música, amb el xerrar ara no recordo la cançó crec que era dels AC/DC, i arrenquem.

Primer quilòmetre a bon ritme, sense apretar i anar agafant posicions poc a poc. Però tot s’acaba i comencem a agafar alçada ràpidament, les vistes son espectaculars, com la calor que carda avui. Per sort de tant en tant passa un bri d’aire que et refresca. Superem una zona pedregosa, em recorda força la pujada al Puig Estela per Sant Joan, i finalment un prat alpí, un camp a través amb pendent de collons. Tanquem la primera pujada i encarem avall, però tranquils que encara hem de fer cim.

Primer per un tram molt corredor, però fortament peraltat, ideal per deixar-hi el turmell, el deixem per encarar unes baixades mans a través per finalment arribar al primer punt equipat amb cordes fixes, un petit ràpel en terra solta d’uns 10 o 15 metres, en un parell de seccions, seguit d’una baixada molt picada que ens deixa al fons de la vall. Una mica de pla mentider ens porta al començament del segon tram de pujada.

Aquí es tracta de serrar les dents i remar amunt. Seguim els tres molt junts, cadascú anar fent amunt, son una mica més de dos quilòmetres amb uns cinc cents positius que es van fent poc a poc. Pica i molt, però era l’esperat. A tres quarts de pujada un petit descans ens brinda la visió dels més ràpids baixant per una tartera, espectacular. El darrer tram una pujada picada que faig corrent a quatre grapes, no calia però avui em sento bé. Darrer repetjó seguint el filat que delimita la carena i avituallament al Montroig. Primers cinc quilòmetres una hora i divuit minuts, a ritme d’ultra.

I ara toca baixar, per començar un petit bosc amb un únic camí que sembla fet expressament per a la cursa, un parell de caigudes fruit de la meva poca destresa baixant, ens porta fins a la tartera. Me l’agafo amb calma, però és de més bon fer del que m’esperava, tot i això en Carles i en Jordi em treuen els adhesius amb facilitat, se m’escapen una mica. La cosa es va moderant, cosa que em permet tornar-los a enganxar, i en aquestes m’entra flat. Ja ho havia experimentat a Entre Castells, però aquesta vegada més agut. Per sort la baixada dura poc i després d’un parell o tres de culs a terra més, sobretot per estar pendent del dolor, arribo al fons de la vall. Aquí m’hi trobo una noia amb el turmell trinxat, va amb un altre noi que se n’encarrega. A mitja pujada em despisto seguint el del davant i ens desviem del recorregut, per sort el cinquè o sisè darrera nostra ens avisa i només son un centenar de metres extres. La pujada és picada, però avui millor això que baixar. Al capdamunt em trobo en Carles, està parlant amb el company de la noia per fer-li un cop de ma per pujar-la, em passa els seus pals per deixar-los a Pardines i quedem que els aviso de la possibilitat d’evacuació. Ell ja té clar que es queda a Pardines.

Després de pujar una mica toca baixar de dret a Pardines. A uns cinc cents metres d’on ens hem trobat hi ha un vehicle de la organització per evacuar possibles ferits. Els informo del que hi ha i em diuen que si la noia no pot per ella mateixa envien helicòpter, que allà és molt difícil treure algú a braços. Miro de parlar amb en Carles, però no hi ha cobertura i li passo SMS amb la situació. Després d’uns 10 minuts d’espera un corredor informa que estan a punt d’acabar la pujada i que venen cap aquí, així que arrenco cap avall. Sembla que el dolor s’ha reduït, però no ha desaparegut, així que baixo xino-xano fins a Pardines. Ja en van deu en dues hores divuit.

Aprofito la continuació de la baixada per parlar amb la Sílvia i informar-la de la situació. S’acaba i torna a tocar pujar, aquesta vegada per un tram que m’encanta, primer anem fent xino-xano entre arbres, amb pendents no massa pronunciades, per anar a parar a un tram amb cordes fixes en un rocar. Mirant-ho bé, es pot fer sense les cordes, de fet una part les obvio, però al final les faig servir per anar més ràpid. Deixem el tram equipat i sortim del bosc per anar a parar a Coll de Bac on hi ha l’avituallament. Mitja cursa tres horetes.

Ara toca un tram “senzill” de fet ho és, de Coll de Bac a Orri Vell, molt corrible on el flat no fa acte de presencia i em permet avançar a bon ritme. A mig camí em trobo amb en Jordi, va xino-xano, ha patit rampes i flat, i s’ho agafa amb calma, decideixo quedar-me amb ell i estirar-lo una mica. Arribem a l’avituallament i està decidit, em quedo amb ell.

El següent tram és apustuflant, grandiós, espectacular. Després d’una petita aproximació ens plantem als peus d’una pedrera de grans blocs, a l’estil del tram inicial de la pujada al Coll de Contraix als Carros de Foc, aquí toca saltar de bloc en bloc. L’ascensió és ràpida, deixa pas a una curta tartera de pedra molt petita, aquella d’un pas endavant i dos enrere, i finalment prat pirinenc amb desnivells impensables on l’ajuda de les cordes es fa imprescindible. Per acabar-ho de rematar es suavitza el pendent i ens plantem després de menys d’un quilòmetre amb uns 300 d+ a dalt del cim del Puigestela. Per endavant la carena que ens porta fins al Taga. Amb Sant Joan a l’esquerra i Pardines a la nostra dreta.

Tot i anar amb en Jordi, no me’n puc estar de fer una bona apretada en aquest tram. Així m’avanço una mica i a la portella l’espero mentre em trec les pedres de les vambes, les porto des de la tartera del quilòmetre 6! No és que em molestin massa, però com que m’ho he pogut arreglar ja m’està bé.  Només ens queda pujar al Taga i tot avall, bé tret del repetjó final fins al poble. La pujada és curta però potent. La fem a ritme i amb l’esperança de baixar de les sis hores ens plantem a la creu.

Només ens queden cinc quilòmetres de baixada i vuit cents metres de pujada, tenim uns tres quarts d’hora per fer aquest tram. Primer objectiu arribar de nou a l’avituallament de Coll de Bac sense necessitar el frontal. Començo al davant marcant el ritme, en Jordi em va seguint, el flat es comporta i tot i que treu el cap me’l trec de sobre per apretar baixant. Primer objectiu aconseguit, arribem amb els frontals a les mans, però sense necessitat de fer-lo servir. A l’avituallament fem via, que hi ha pressa, tanta que ni menjo i això em passa des d’Orri Vell, sort que tinc reserves.

Ara marca el ritme en Jordi, tram molt corrible on anem passant gent, aquí el frontal es fa imprescindible. Em ve al cap la GU Emmona, on un grup de quatre o cinc vàrem apretar les dents al màxim per arribar a Pardines sense necessitar el frontal, en el meu casper acabar plegant a Vallter mort de son a les dotze del migdia. Avui quelcom semblant, apretem i fort però amb el rellotge al cap. Amb vuit minuts de marge ens plantem al final de la baixada, per endavant 800 metres amb més de 50 positius. Comencem apretant una mica, però la pujada ens posa a lloc i a caminar ràpid. A la que suavitza hi tornem i així fins arribar a les portes del poble, on amb quasi tres minuts de marge sabem que ho tenim a ma.

Des de Can Manel, on podreu gaudir d’un molt bon dinar, ja s’ensuma l’olor de les torxes cremant. Apaguem frontals i contents creuem l’arc amb un minut de marge, tot i que el temps oficial indica el contrari. Ens ve a felicitar en Carles que ha aguantat la família a l’arribada com ha pogut, ens acomiadem i fins la propera.

Son les deu del vespre, ganes de dutxa, menjar una mica i fer via cap a casa, que demà hi ha Ultra Ivet.

Opinió...

Una cursa preciosa, val a dir que me l’esperava molt més dura i exigent, tot i els problemes a les baixades vaig arribar en perfectes condicions, a part d’un morat a la cuixa esquerra, sense rampes i amb els turmells a lloc. Conscient que hauria pogut fer una mitja horeta menys, però també que hauria pogut fotre un pet com un aglà. Després d’aquesta cursa encara em criden més l’atenció esdeveniments com el trofeu Kima o la Tromso Skyrace, serà qüestió de mirar-ho pel 2018.

Pel que fa a la organització, molts voluntaris, molt ambient, moltes ganes, però val a dir que és una cursa on hi manca una mica d’informació, amb indicar quatre cosetes més a la web, com ara penjar-hi el programa amb temps i a poder ser detallat, localització de les dutxes i fer esment que eren mixtes, on allotjar-se per si volies fer nit dissabte, etc...ja se que a internet ho acabes trobant gairebé tot, però posar-ho fàcil i deixar-ho com a referència per si algú vol fer-ho pel seu compte no està de menys. En la meva opinió, a l’avituallament final li manca una mica, m’explicaré, ja se que es podia agafar sopar, però quan fas la inscripció t’imagines un sopar entaulat, més contundent. Però t’esperes poder fer una botifarra amb una cervesa en acabat sense haver-te de gratar la butxaca com a extra.

El que tinc clar és que per poc que pugui el 2018 m’hi tornaré a acostar, esperant que sigui més dura i exigent que la d’aquest 2017, i m’esperi una botifarra i una cervesa a la plaça de Pardines.

Per acabar...

Felicitar a tots els i les participants i donar les gràcies a en Carles i en Jordi pels quilòmetres compartits.

A la organització per muntar aquest sarau, si us agrada l’alta muntanya en estat salvatge us recomano aquesta cursa.

Donar les gràcies al voluntaris i voluntàries i felicitar-los per ajudar-nos en tot moment.

I com sempre a les de casa que tot i no venir en algun racó del Segadell segur que hi éreu.

La propera serà el Bisaura, amb moltes ganes de fer una cursa de la que tothom en parla tant i tant bé, fins i tot gent que la organitza amb qui tens el plaer de fer petar la xerrada durant la cursa.


Salut i muntanya!!!