dimecres, 2 d’agost de 2017

Curses: L’Esquella de Pardines 2017

Bon dia,

Avui us parlaré d’una de les curses que més m’ha agradat fer, l’Esquella, amb epicentre a Pardines un bonic poble a la vall de Segadell amb un ambient espectacular hi fan aquesta cursa que no crec que sigui la única vegada en la que hi participi.

Però primer, com hi he arribat...

Quatre setmanes separaven el Grand Trail du Canigó de l’Esquella, hi havia dues opcions descansar una miqueta per recuperar o continuar fent esperant no passar-me de rosca i arribar prou fresc a la cita. Segur que els que em coneixeu no haureu dubtat que ja descansaré a la caixa, així que he tingut unes setmanes amb força activitat.

A destacar poder tornar a fer un entrenament de dimecres amb els companys del Club Trail Running Girona, per horaris se’m fa difícil, però tal i com tenim arreglat l’estiu per casa era més senzill.

També després de molt temps, he tornar a acostar-me al Montseny i pujar al Matagalls per dues bandes, quina calorassa que hi fot si no ets al punt més alt, però quines vistes des del cim.

Ja de vacances ens en vàrem anar a fer la carena de Verdera amb la Sílvia, la seva primera vegada, llàstima que es va trencar el còccix a mitja ruta, tot i aconseguir arribar a casa sense ajuda externa, l’experiència no va ser tot lo reeixida que hauríem esperat.

Aprofitant que hi érem a prop, me’n vaig anar a fer el Pedraforca, per Coll de Verdet i les seves precioses grimpades, una ruta dura i exigent però paga la pena, ideal pel que m’esperava a Pardines.

Però no s’acaba aquí, vaig tenir una setmana amb tots els matins lliures on vaig aprofitar per fer més de 14 hores d’activitat, amb quasi 100 quilòmetres i més de 5.500D+, amb una sortida a remarcar amb els Tramuntanya de Llançà.

I per acabar una excursioneta a Vallter per aclimatar-me tot fent la carena de Bastiments al Pic de l’Infern, una ruta que em va recordar les meves aventures i desventures en les diferents Emmona en les que he participat, una cursa que espero pugui gaudir el 2018.

La cursa...

El primer que escoltes sobre l’Esquella és la seva exigència, no en va a l’edició del 2016 hi va haver poc més de 30 participants  que l’acabessin, un recorregut molt tècnic on la mitjana de desnivell era de més de 200 metres per quilòmetre, una meitat de pujada i l’altre de baixada, trams equipats amb cordes fixes, prats, tarteres...això si, aquesta edició l’han suavitzat reduint-ne la quilometrada en uns 2 quilòmetres i el desnivell en uns 500 metres, tot i això l’exigència continua sent, aparentment, molt alta.

D’entrada l’hora a la que es surt és difícil de gestionar, les quatre de la tarda, dines a les dotze, alguna cosa suau, no ho fas, arribes d’hora i pots fer una petita migdiada, o ho fas just per recollir el dorsal i sortir, poca gent te el cos acostumat a aquest horari, normalment la gent surt a primera hora, abans de treballar, o a darrera, en plegant.

Jo em vaig decidir per sortir a darrera hora, cap allà la una del migdia, havent dinat un entrepà a quarts de dotze, compartit amb la Ivet, i una galeta d’espelta i avellanes de postres.

Amb una aturada tècnica a la benzinera de Sant Joan de les Abadesses, vaig arribar a l’aparcament habilitat, un camp acabat de segar a un quilòmetre llarg del poble, a tres quarts de tres. Agafar-ho tot i cap amunt tot xino-xano, un bon escalfament. En arribar, recollir el dorsal, canviar-se i a esperar una estoneta l’hora de sortida.

Durant l’espera em trobo amb en Carles, l’anem fent petar mentre espera en Jordi, al final ens plantem els tres a la sortida després de la revisió de material. Per passar el temps bereno una mica, una barreta d’ametlles i vainilla per carregar les bateries. L’ambient a Pardines és espectacular, està petat de gent. Sona la música, amb el xerrar ara no recordo la cançó crec que era dels AC/DC, i arrenquem.

Primer quilòmetre a bon ritme, sense apretar i anar agafant posicions poc a poc. Però tot s’acaba i comencem a agafar alçada ràpidament, les vistes son espectaculars, com la calor que carda avui. Per sort de tant en tant passa un bri d’aire que et refresca. Superem una zona pedregosa, em recorda força la pujada al Puig Estela per Sant Joan, i finalment un prat alpí, un camp a través amb pendent de collons. Tanquem la primera pujada i encarem avall, però tranquils que encara hem de fer cim.

Primer per un tram molt corredor, però fortament peraltat, ideal per deixar-hi el turmell, el deixem per encarar unes baixades mans a través per finalment arribar al primer punt equipat amb cordes fixes, un petit ràpel en terra solta d’uns 10 o 15 metres, en un parell de seccions, seguit d’una baixada molt picada que ens deixa al fons de la vall. Una mica de pla mentider ens porta al començament del segon tram de pujada.

Aquí es tracta de serrar les dents i remar amunt. Seguim els tres molt junts, cadascú anar fent amunt, son una mica més de dos quilòmetres amb uns cinc cents positius que es van fent poc a poc. Pica i molt, però era l’esperat. A tres quarts de pujada un petit descans ens brinda la visió dels més ràpids baixant per una tartera, espectacular. El darrer tram una pujada picada que faig corrent a quatre grapes, no calia però avui em sento bé. Darrer repetjó seguint el filat que delimita la carena i avituallament al Montroig. Primers cinc quilòmetres una hora i divuit minuts, a ritme d’ultra.

I ara toca baixar, per començar un petit bosc amb un únic camí que sembla fet expressament per a la cursa, un parell de caigudes fruit de la meva poca destresa baixant, ens porta fins a la tartera. Me l’agafo amb calma, però és de més bon fer del que m’esperava, tot i això en Carles i en Jordi em treuen els adhesius amb facilitat, se m’escapen una mica. La cosa es va moderant, cosa que em permet tornar-los a enganxar, i en aquestes m’entra flat. Ja ho havia experimentat a Entre Castells, però aquesta vegada més agut. Per sort la baixada dura poc i després d’un parell o tres de culs a terra més, sobretot per estar pendent del dolor, arribo al fons de la vall. Aquí m’hi trobo una noia amb el turmell trinxat, va amb un altre noi que se n’encarrega. A mitja pujada em despisto seguint el del davant i ens desviem del recorregut, per sort el cinquè o sisè darrera nostra ens avisa i només son un centenar de metres extres. La pujada és picada, però avui millor això que baixar. Al capdamunt em trobo en Carles, està parlant amb el company de la noia per fer-li un cop de ma per pujar-la, em passa els seus pals per deixar-los a Pardines i quedem que els aviso de la possibilitat d’evacuació. Ell ja té clar que es queda a Pardines.

Després de pujar una mica toca baixar de dret a Pardines. A uns cinc cents metres d’on ens hem trobat hi ha un vehicle de la organització per evacuar possibles ferits. Els informo del que hi ha i em diuen que si la noia no pot per ella mateixa envien helicòpter, que allà és molt difícil treure algú a braços. Miro de parlar amb en Carles, però no hi ha cobertura i li passo SMS amb la situació. Després d’uns 10 minuts d’espera un corredor informa que estan a punt d’acabar la pujada i que venen cap aquí, així que arrenco cap avall. Sembla que el dolor s’ha reduït, però no ha desaparegut, així que baixo xino-xano fins a Pardines. Ja en van deu en dues hores divuit.

Aprofito la continuació de la baixada per parlar amb la Sílvia i informar-la de la situació. S’acaba i torna a tocar pujar, aquesta vegada per un tram que m’encanta, primer anem fent xino-xano entre arbres, amb pendents no massa pronunciades, per anar a parar a un tram amb cordes fixes en un rocar. Mirant-ho bé, es pot fer sense les cordes, de fet una part les obvio, però al final les faig servir per anar més ràpid. Deixem el tram equipat i sortim del bosc per anar a parar a Coll de Bac on hi ha l’avituallament. Mitja cursa tres horetes.

Ara toca un tram “senzill” de fet ho és, de Coll de Bac a Orri Vell, molt corrible on el flat no fa acte de presencia i em permet avançar a bon ritme. A mig camí em trobo amb en Jordi, va xino-xano, ha patit rampes i flat, i s’ho agafa amb calma, decideixo quedar-me amb ell i estirar-lo una mica. Arribem a l’avituallament i està decidit, em quedo amb ell.

El següent tram és apustuflant, grandiós, espectacular. Després d’una petita aproximació ens plantem als peus d’una pedrera de grans blocs, a l’estil del tram inicial de la pujada al Coll de Contraix als Carros de Foc, aquí toca saltar de bloc en bloc. L’ascensió és ràpida, deixa pas a una curta tartera de pedra molt petita, aquella d’un pas endavant i dos enrere, i finalment prat pirinenc amb desnivells impensables on l’ajuda de les cordes es fa imprescindible. Per acabar-ho de rematar es suavitza el pendent i ens plantem després de menys d’un quilòmetre amb uns 300 d+ a dalt del cim del Puigestela. Per endavant la carena que ens porta fins al Taga. Amb Sant Joan a l’esquerra i Pardines a la nostra dreta.

Tot i anar amb en Jordi, no me’n puc estar de fer una bona apretada en aquest tram. Així m’avanço una mica i a la portella l’espero mentre em trec les pedres de les vambes, les porto des de la tartera del quilòmetre 6! No és que em molestin massa, però com que m’ho he pogut arreglar ja m’està bé.  Només ens queda pujar al Taga i tot avall, bé tret del repetjó final fins al poble. La pujada és curta però potent. La fem a ritme i amb l’esperança de baixar de les sis hores ens plantem a la creu.

Només ens queden cinc quilòmetres de baixada i vuit cents metres de pujada, tenim uns tres quarts d’hora per fer aquest tram. Primer objectiu arribar de nou a l’avituallament de Coll de Bac sense necessitar el frontal. Començo al davant marcant el ritme, en Jordi em va seguint, el flat es comporta i tot i que treu el cap me’l trec de sobre per apretar baixant. Primer objectiu aconseguit, arribem amb els frontals a les mans, però sense necessitat de fer-lo servir. A l’avituallament fem via, que hi ha pressa, tanta que ni menjo i això em passa des d’Orri Vell, sort que tinc reserves.

Ara marca el ritme en Jordi, tram molt corrible on anem passant gent, aquí el frontal es fa imprescindible. Em ve al cap la GU Emmona, on un grup de quatre o cinc vàrem apretar les dents al màxim per arribar a Pardines sense necessitar el frontal, en el meu casper acabar plegant a Vallter mort de son a les dotze del migdia. Avui quelcom semblant, apretem i fort però amb el rellotge al cap. Amb vuit minuts de marge ens plantem al final de la baixada, per endavant 800 metres amb més de 50 positius. Comencem apretant una mica, però la pujada ens posa a lloc i a caminar ràpid. A la que suavitza hi tornem i així fins arribar a les portes del poble, on amb quasi tres minuts de marge sabem que ho tenim a ma.

Des de Can Manel, on podreu gaudir d’un molt bon dinar, ja s’ensuma l’olor de les torxes cremant. Apaguem frontals i contents creuem l’arc amb un minut de marge, tot i que el temps oficial indica el contrari. Ens ve a felicitar en Carles que ha aguantat la família a l’arribada com ha pogut, ens acomiadem i fins la propera.

Son les deu del vespre, ganes de dutxa, menjar una mica i fer via cap a casa, que demà hi ha Ultra Ivet.

Opinió...

Una cursa preciosa, val a dir que me l’esperava molt més dura i exigent, tot i els problemes a les baixades vaig arribar en perfectes condicions, a part d’un morat a la cuixa esquerra, sense rampes i amb els turmells a lloc. Conscient que hauria pogut fer una mitja horeta menys, però també que hauria pogut fotre un pet com un aglà. Després d’aquesta cursa encara em criden més l’atenció esdeveniments com el trofeu Kima o la Tromso Skyrace, serà qüestió de mirar-ho pel 2018.

Pel que fa a la organització, molts voluntaris, molt ambient, moltes ganes, però val a dir que és una cursa on hi manca una mica d’informació, amb indicar quatre cosetes més a la web, com ara penjar-hi el programa amb temps i a poder ser detallat, localització de les dutxes i fer esment que eren mixtes, on allotjar-se per si volies fer nit dissabte, etc...ja se que a internet ho acabes trobant gairebé tot, però posar-ho fàcil i deixar-ho com a referència per si algú vol fer-ho pel seu compte no està de menys. En la meva opinió, a l’avituallament final li manca una mica, m’explicaré, ja se que es podia agafar sopar, però quan fas la inscripció t’imagines un sopar entaulat, més contundent. Però t’esperes poder fer una botifarra amb una cervesa en acabat sense haver-te de gratar la butxaca com a extra.

El que tinc clar és que per poc que pugui el 2018 m’hi tornaré a acostar, esperant que sigui més dura i exigent que la d’aquest 2017, i m’esperi una botifarra i una cervesa a la plaça de Pardines.

Per acabar...

Felicitar a tots els i les participants i donar les gràcies a en Carles i en Jordi pels quilòmetres compartits.

A la organització per muntar aquest sarau, si us agrada l’alta muntanya en estat salvatge us recomano aquesta cursa.

Donar les gràcies al voluntaris i voluntàries i felicitar-los per ajudar-nos en tot moment.

I com sempre a les de casa que tot i no venir en algun racó del Segadell segur que hi éreu.

La propera serà el Bisaura, amb moltes ganes de fer una cursa de la que tothom en parla tant i tant bé, fins i tot gent que la organitza amb qui tens el plaer de fer petar la xerrada durant la cursa.


Salut i muntanya!!!

dimecres, 5 de juliol de 2017

Curses: Grand Trail du Canigó 2017

Bon dia,

Després d’una bona cursa, ve el torn de la seva crònica, però abans...

...com he arribat fins aquí...

   Després d’una setmaneta de recuperació post Trail Cap de Creus, em vaig tornar a posar les piles podent encadenar setmanes normals, entrenaments per Gavarres entre setmana i per Verdera el cap de setmana.
   Però just dues setmanes abans de la cursa tot va quedar perfectament alineat per poder fer tres sortides llargues en alçada als Pirineus, calia adaptar el cos a córrer per sobre dels 2.000 metres i què millor que anar a visitar el Puigmal, Bastiments, Borregues, etc...potser anar-se’n als Alps, però tampoc cal passar-se.
   Per tancar la preparació, una classe magistral del mestre Toti Bes en l’art de córrer/caminar amb bastons. Un se n’adona del poc rendiment que en treu quan li expliquen la manera correcte d’utilitzar-los.

El meu Grand Trail du Canigó...

   Tocava tornar a encarar una cursa de molt llarga distància, en aquesta ocasió una marató i mitja, per endavant uns teòrics 63,8qm amb 3.600D+ tot cercant el cim del Canigó des del poblet de La Bastide.
   Com que la cursa començava a les sis del matí a unes dues hores de casa, vàrem decidir llogar una furgoneta, una Volkswagen Multivan Westfalia, per anar els tres plegats cap allà i provar això d’anar a la muntanya en furgoneta.
   Així doncs divendres a la tarda, després de treballar i esquivar un bon ruixat d’aigua i pedra, ens vam posar a la carretera i abans de fer-se fosc ja estàvem a lloc amb la “casa” a punt. A la recollida de dorsals ens vam trobar amb en Tayssir i l’Anna, amb qui vàrem estar xerrant una bona estona. Ells varen anar a dormir a una casa a prop del poble i nosaltres ens vam quedar al sopar que havia muntat la organització, una mica d’amanida i una bona paella. I ràpidament cap a dormir.
   La nit va ser moguda, dormir tres persones a la part de dalt de la furgoneta, amb una nena que no para quieta ni sota aigua, et dona poques hores de son. I a tres quarts de cinc sonava el despertador, per canviar-se ràpidament, anar a esmorzar una mica i plantar-se a la línia de sortida al costat d’en Tayssir.
   A les sis en punt compte enrere i a córrer. Primer quilòmetre i mig molt ample i altament corrible, així que fàcilment s’estira el grup per encarar la primera pujada i evitar les aglomeracions, ens enlairem ràpidament fins als mil metres, combinant camp a través amb algun corriolet, fins a un inevitable tram d’asfalt, per encarar una baixada preciosa, i llarga, tot escoltant el moviment de la Riera de Vallmanya fins arribar al poble de Baillestavy. Anem tot el tram més o menys junts amb en Tayssir, ara un davant, l’altre al darrera, compartint el camí.
   Tot el que es baixa cal tornar-ho a pujat i ara en ve una de bona, dels 600 als 1.100, de dret. Un tram amb algunes rampes d’anar-hi, però sense cap pas tècnic ni difícil, amb les forces quasi intactes és de bon fer. Un cop a dalt a baixar fins al Mas Malet, primer per una zona amb fortes pendents plenes de fulla que em va fer pensar en el Montseny, per entrar en bons corriols ràpidament. A Mas Malet ens informen que hi ha hagut un canvi al recorregut, sort d’en Tayssir que entén i parla perfectament el francès, perquè jo lo just, en comptes de fer la pujada al Canigó, farem un bucle a menys alçada per evitar les glaçades. Menjar una mica i seguir amunt.
   Ara ve un tram llarg de pujada, uns deu quilòmetres amb més de 1.200 positius, segons el perfil oficial, que vist per altres bandes son més de 1.400, i ni un sol respir en baixada. Començo marcant el ritme a la pujada, es de bon fer, per un bosquet que ens manté a bona temperatura, tot i les previsions no fa massa fred, gràcies als bastons vaig molt descansat de cames. A la que m’adono que faig patir més del compte en Tayssir, decideixo que passi al davant, no hi ha pressa, queda molt per endavant i mai saps quina una t’espera. Les vistes que ens ofereix la pujada son espectaculars.
   Mica en mica anem guanyant alçada i a la que arribem a la pista forestal a tocar del refugi, es nota el canvi tèrmic, no en va estem a més de 2.000 metres d’alçada. Fem una darrera apretada i ens plantem a Ras des Cortalets. Aquí fem aturada més seriosa per refer-nos de la pujada. Ens indiquen per on haurem d’anar en arrancar, aquesta vegada és un home amb perfecte català de Perpinyà, així que ho entenc tot.
   Arranquem des dels 2.100 i deixant el Canigó a la nostra esquerra ascendim fins uns 2.300 metres. Punt on ens seguim desviant a la dreta per encarar una forta baixada, comença senzilla, però em despisto i em faig una forta torçada al turmell dret, tot just som al 29 de 63, que me’n sentiré la resta de la cursa. Anem baixant i baixant i baixant fins a trobar una pista forestal. En aquest punt canvien les tornes i tot el que hem baixat toca pujar-ho. En Tayssir ha marcat el ritme a la baixada, és millor baixador que jo, però el puc seguir perfectament. En canvi a la pista ens posem costat a costat per seguir un ritme que ens permet anar xerrant i avançant a bon pas.
   El bucle està bé, sobretot les bones vistes que hem gaudit a la pujada per la pista, però allarga la cursa uns dos o tres quilòmetres, segon quin rellotge ho registri, i de dos a sis cents de desnivell. Fem la darrera apretada pel mateix corriolet que ens ha portat a Ras de Cortalets i passem de nou per l’avituallament. En prou feines ens aturem per saludar i continuem, doncs ens diuen que l’avituallament de Prat de Cabrera està a tocar.
   Sortim amb el Canigó a la nostra dreta, força enfarinat, per un tram amb lleugera pujada, i això que ens han dit que petita baixada i ja hi som. A mig camí ens trobem amb un helicòpter estimbat, fa temps que hi deu ser, i ràpidament encarem una forta baixa, on el turmell avisa de no passar-me, jo vaig seguint en Tayssir.
   Arribem molt frescos a l’avituallament, on ens trobem amb l’Anna, que li porta un plat de macarrons a en Tayssir, jo faig de les meves i em foto un parell de salsitxes amb all i oli i una Heineken a Sant Hilari. Només ens queden uns 24qm amb més baixada que pujada, que comptem fer en unes tres horetes. Així que arranquem després d’uns 10 minutets de descans, amb energies renovades.
   En Tayssir marca el ritme, de bon seguir, a la que portem uns cinc quilòmetres, als voltants del 47, torçada al turmell esquerre, després d’un parell d’entrebancades tontes, son el preàmbul del que ha de venir. Un parell de quilòmetres després, i en plena pujada, haig de dir-li a en Tayssir que tiri que jo baixo una mica el peu, primer no em fa cas, però suposo que la insistència sorgeix efecte i em treu distància ràpidament.
   Per endavant em queden uns 17 quilòmetres, però tinc les mateixes sensacions que a Matxos. Tot i això com que queda poca pujada no m’aturo, en acabat un tram corrible, però quan veig un darrer repetjó no tinc més remei que seure al mig d’un prat a descansar. Després d’uns minuts, trec el que em queda d’una barreta i a mig menjar l’estomac fa un tomb i trec tot el que he menjat des de l’avituallament, bàsicament el parell de salsitxes, mateix producte que a Matxos, espero haver après la lliçó. Després d’això em quedo alleujat, però amb poca energia, però no em queda altra que seguir endavant. Estic a uns quatre quilòmetres de l’avituallament, bàsicament en baixada, on em permeto trotar una miqueta i arribo prou bé a la Torre de Batère, després de la única remullada de la jornada, això si, amb una mica de pedra i tot. Descanso mig minut, menjo una mica de plàtan, faig un glop de coca-cola per treure el mal gust de boca i a baixar cap a La Bastide.
     El darrer tram és molt corrible, però a mi avui no em queda altre que caminar el més ràpid que puc, primer per un bosquet molt humit, fa calor i tot, després entrem a una pista forestal, molt avorridota, a mitja pista m’aturo a descansar uns deu minutets. Baixem fins a Sant Marçal, però ja veig La Bastide a tocar. Un cop a Sant Marçal només puja, baixa, puja i final. La primera pujada molt suau, la baixada molt corredora, però jo continuo amb el meu ritme de caminador i per acabar la segona pujada més mal parida, però molt corrible en millors condicions. Apreto una miqueta per baixar de les dotze hores i em planto a La Bastide, per entrar de la mà de la Ivet després de 65,5qm i 4200D+, 666 i 3.800 segon la organització.

   Avui he quedat molt content, tot i els problemes estomacals. Ha estat un veritable plaer compartir quasi la ruta sencera amb en Tayssir. Una bona organització, de les properes, molt atents amb tothom, tant corredors com acompanyants, infinitat de voluntaris, només els manca una mica més de control dels corredors, saber més o menys on parem.

   Me n’enduc una bona lliçó, però coneixent-me no descarto repetir-ho un altre dia, ja se sap que a vegades mengem pels ulls i no fem massa cas al cervell...

   Per acabar felicitar en Tayssir per una cursa espectacular, segueix així que arribarà lluny. I agrair a les nenes de casa fer-me costat en una altre aventureta.

La propera l’Esquella de Pardines, alta muntanya en estat pur...

Salut i muntanya!!!!




dimecres, 10 de maig de 2017

Curses: Marató Cap de Creus 2017

Bon dia,

Ja hi tornem a ser pel tros, aquesta vegada amb la marató del Cap de Creus organitzada per la gent de Klassmark.

Però abans, com he arribat fins aquí...

De fet, hi arribo de rebot, la intenció era fer la Molló Trail el 14 de maig, per anar a conèixer un tros nou de territori, però una excursió familiar ho feia incompatible, i en Jordi em va brindar la oportunitat de córrer la marató al pati de casa, per cert felicitats, a casa ho van veure bé, no teníem res programat, és al costat de casa i em costa molt poc resistir-me a les temptacions.

Pel que fa a les sortides, després de les sensacions de Matxos, necessitava una setmaneta de poca càrrega amb bicicleta, caminades i una mica de planer. Després a tornar-hi intentant mantenir el nivell de temps, quilòmetres i desnivell de l’any. El més destacat va ser anar a veure el pas dels corredors de les 24 hores del Cap de Creus per Mas Ventós, un tastet de la cursa que avui us comentaré i un dimecres amb “classe magistral” d’en Toti, a veure si poso en pràctica el que ens va regalar.

La cursa...

L’hora de sortida i poder fer nit al costat de Roses va facilitat molt poder-se llevar a una hora normal, això si, després d’una nit plàcida. Estrany, tenint en compte que normalment la nit abans d’una cursa dorms poc, potser anar-hi sense pressió em va anar bé, o potser tot es deu al cansament acumulat de llevar-se cada dia a quarts de sis del matí.

Un quart d’hora abans de la sortida la Ivet, la Sílvia i jo ens plantàvem a la sortida, bé, elles per veure’m passar, jo per córrer. Saludar a coneguts i conegudes, i cap a la sortida. A les nou i dos minuts tret de sortida, primers dos quilòmetres per estirar les cames, massa ràpid, però tots ens deixem portar, i a tocar terra i pedres, per endavant 43 quilòmetres pels voltants del Cap de Creus.

Primera part, carena de Verdera. Després de quatre quilòmetres més molt i molt corribles, primeres rampes fins al Coll de Sant Genís, m’ajunto amb en Xevi, sé que té més pota que jo però conèixer la zona i estar familiaritzat amb la distància juguen al meu favor, resultat, no se m’escapa. Deixem el coll i anem a buscar la carena encarant bones rampes, un tram lent i pedregós, m’agrada més en sentit contrari anar cap a mar, però avui toca buscar el Castell, a mig camí se’ns ajunta en Tayssir, farem via els tres junts fins a tocar el Castell de Verdera, on m’aprofito del coneixement del terme per treure’ls el temps just per fer un avituallament llarg passat Sant Pere de Roda, després de saludar als pares d’en Tapi just al monestir.

A la baixada fins a La Selva de Mar deixem en Xevi enrere, avui no va gens fi. Aprofitem per apretar una mica, tot i no anar gas a fons em surt el millor parcial en aquesta baixada, dec anar fi. En cop a baix, un tram de planer tant inevitable com soporífer ens porta fins a Port de la Selva. Segon avituallament a Cal Mariner on m’esperen la Ivet, la Sílvia i la Laura, la darrera vegada que el trio em va esperar en un avituallament va ser a les 24 hores del Cap de Creus del 2016, on vaig haver de plegar sent l’inici d’un any nefast, esperem que aquest s’hagin girat les tornes. Parlo amb elles i en Pere, que avui està fent seguiment i ens veurem força.

Espero a sortir amb en Xevi, en Tayssir se’ns avança una mica, però abans de la Tamariua ja l’he deixat enrere, em comenta que s’ho agafarà amb calma. Deixem la mar i ens endinsem una mica al Cap de Creus més feréstec amb una bona pujada, tinc en Tayssir i un parell de Tramuntanyes a tocar. A poc d’acabar la pujada ens trobem primer amb l’Uri i després amb en Josep Maria acoronant-nos amb les seves càmeres fotogràfiques.

Arriba un tall planer, més aviat un pla mentider, que tant agrada per poder estirar una mica les cames sense parar massa atenció a les pedres i donar més importància al paisatge, que ens porta a la baixada a Sant Baldiri. Avui les baixades es posen molt i molt bé, així que prenc una distància que ja no em recuperaran. Però tot lo bo s’acaba i toca tornar a pujar cap a Puig Bufadors. El sol fa estona que apreta, però sortir amb bidons rotllo “Marató del Sables” em permet anar fent glop rere glop sense gaires distraccions. Un cop a puig bufadors, i després de saludar en Miquel, descens vertiginós cap a Cadaqués, ens tornem a trobar amb en Pere, que m’indica que en tinc un parell del Club a tocar, pels noms que em diu només vol dir que no van a fins.

Just quan arribo a Cadaqués l’Albert i en Guillem en surten, la cara de l’Albert ho diu tot, ànims. Saludo els pares d’en Tapi i vaig tirant xino-xano tot menjant i fent-la petar per telèfon amb la Sílvia, si per curta que sigui una Marató, hi ha temps per tot. Següent objectiu Puig de Sa Cruïlla.

Aquí no hi ha ni una ombra i no resta més que anar menjant, anar bevent i esperar que algun núvol misericordiós s’apiadi de nosaltres i es deixi veure, per sort algun que altre hi ha al cel. La pujada em sorprèn amb un corriol nou que ens evita força pista forestal, un encert. Just a l’arribar al Puig atrapo l’Albert, ha decidit plegar a Jóncols, i en Guillem surt esperitat, jo em amb ell el primer tram de baixada, fins que arribem a la pista emporlanada, on després de preguntar-li si està convençut de plegar faig via cap a l’avituallament on ens espera una fantàstica sorprès. I no és altre que una manega d’aigua que em deixa xop i refrescar de dalt a baix.

Però l’avituallament dura lo just i cal seguir endavant pel camí de Ronda cap a Montjoi. Com tots els trams de camí de ronda son un trenca cames, es fan més durs encara després de quasi trenta cinc quilòmetres a les cames. Per sort, ens estalvien mitja pujada a la torre Norfeu, hi ha un corriol nou obert just paral·lel a la tanca. Passem per la Pelosa i Calitjàs abans d’arribar a Montjoi, amb el dia que fa estan força plenes i la gent banyant-s’hi. A l’avituallament la faig petar amb en Gerard, comentant la jugada sobre el solet.

Sortida xino-xano cap a pla de Gates, abans d’arribar al primer tram de pujada el noi que va davant meu cau amb els bessons enrampats, mentre l’ajudo a estirar una mica apareix la Gemma, si avui no estava assegut en una pedra, amb qui acabo compartint, a més o menys distància, els darrers quilòmetres d’avui tot fent petar la xerrada. Darrer quilòmetre planer, aquesta vegada si, i a l’arribada m’espera la Ivet per entrar plegats.

Molt content amb les sis hores, sis minuts i trenta cinc segons de cursa.

Cal felicitar a la gent de Klassmark per una gran organització, però, si sempre hi ha d’haver un però. En dies de sol, com el de la cursa, el Cap de Creus és un desert de pedra, això vol dir que en prou feines trobes una ombra i la gent va caient pel camí, alguns havent d’abandonar altres acabant com poden, seria interessant buscar un horari més matiner, com ara les set, per engegar motors. Potser pels que es desplacen al matí és una mala passada, però s’agraeix que el gruix dels que acaben ho facin en un horari raonable per anar a dinar. Queda dit.

Donar les gràcies a tots els i les que vàreu compartir una estona de cursa amb mi, sempre va bé gaudir de la companyia. I felicitar a tots els i les participants, qualsevol dia és bo per sortir a córrer, però n’hi ha pocs d’òptims.

I com sempre gràcies a les fans de casa, pel seguiment durant la cursa.

Aquí us abandono fins al juliol, on se m’ha girat feina per partida doble. Primer de tot amb el Grand Trail du Canigó per començar bé el mes i per tancar-lo encara millor amb l’Esquella de Pardines. Bé, no hi ha cap contratemps pel camí.


I com sempre, salut i muntanya!!!!