dimecres, 5 de juliol de 2017

Curses: Grand Trail du Canigó 2017

Bon dia,

Després d’una bona cursa, ve el torn de la seva crònica, però abans...

...com he arribat fins aquí...

   Després d’una setmaneta de recuperació post Trail Cap de Creus, em vaig tornar a posar les piles podent encadenar setmanes normals, entrenaments per Gavarres entre setmana i per Verdera el cap de setmana.
   Però just dues setmanes abans de la cursa tot va quedar perfectament alineat per poder fer tres sortides llargues en alçada als Pirineus, calia adaptar el cos a córrer per sobre dels 2.000 metres i què millor que anar a visitar el Puigmal, Bastiments, Borregues, etc...potser anar-se’n als Alps, però tampoc cal passar-se.
   Per tancar la preparació, una classe magistral del mestre Toti Bes en l’art de córrer/caminar amb bastons. Un se n’adona del poc rendiment que en treu quan li expliquen la manera correcte d’utilitzar-los.

El meu Grand Trail du Canigó...

   Tocava tornar a encarar una cursa de molt llarga distància, en aquesta ocasió una marató i mitja, per endavant uns teòrics 63,8qm amb 3.600D+ tot cercant el cim del Canigó des del poblet de La Bastide.
   Com que la cursa començava a les sis del matí a unes dues hores de casa, vàrem decidir llogar una furgoneta, una Volkswagen Multivan Westfalia, per anar els tres plegats cap allà i provar això d’anar a la muntanya en furgoneta.
   Així doncs divendres a la tarda, després de treballar i esquivar un bon ruixat d’aigua i pedra, ens vam posar a la carretera i abans de fer-se fosc ja estàvem a lloc amb la “casa” a punt. A la recollida de dorsals ens vam trobar amb en Tayssir i l’Anna, amb qui vàrem estar xerrant una bona estona. Ells varen anar a dormir a una casa a prop del poble i nosaltres ens vam quedar al sopar que havia muntat la organització, una mica d’amanida i una bona paella. I ràpidament cap a dormir.
   La nit va ser moguda, dormir tres persones a la part de dalt de la furgoneta, amb una nena que no para quieta ni sota aigua, et dona poques hores de son. I a tres quarts de cinc sonava el despertador, per canviar-se ràpidament, anar a esmorzar una mica i plantar-se a la línia de sortida al costat d’en Tayssir.
   A les sis en punt compte enrere i a córrer. Primer quilòmetre i mig molt ample i altament corrible, així que fàcilment s’estira el grup per encarar la primera pujada i evitar les aglomeracions, ens enlairem ràpidament fins als mil metres, combinant camp a través amb algun corriolet, fins a un inevitable tram d’asfalt, per encarar una baixada preciosa, i llarga, tot escoltant el moviment de la Riera de Vallmanya fins arribar al poble de Baillestavy. Anem tot el tram més o menys junts amb en Tayssir, ara un davant, l’altre al darrera, compartint el camí.
   Tot el que es baixa cal tornar-ho a pujat i ara en ve una de bona, dels 600 als 1.100, de dret. Un tram amb algunes rampes d’anar-hi, però sense cap pas tècnic ni difícil, amb les forces quasi intactes és de bon fer. Un cop a dalt a baixar fins al Mas Malet, primer per una zona amb fortes pendents plenes de fulla que em va fer pensar en el Montseny, per entrar en bons corriols ràpidament. A Mas Malet ens informen que hi ha hagut un canvi al recorregut, sort d’en Tayssir que entén i parla perfectament el francès, perquè jo lo just, en comptes de fer la pujada al Canigó, farem un bucle a menys alçada per evitar les glaçades. Menjar una mica i seguir amunt.
   Ara ve un tram llarg de pujada, uns deu quilòmetres amb més de 1.200 positius, segons el perfil oficial, que vist per altres bandes son més de 1.400, i ni un sol respir en baixada. Començo marcant el ritme a la pujada, es de bon fer, per un bosquet que ens manté a bona temperatura, tot i les previsions no fa massa fred, gràcies als bastons vaig molt descansat de cames. A la que m’adono que faig patir més del compte en Tayssir, decideixo que passi al davant, no hi ha pressa, queda molt per endavant i mai saps quina una t’espera. Les vistes que ens ofereix la pujada son espectaculars.
   Mica en mica anem guanyant alçada i a la que arribem a la pista forestal a tocar del refugi, es nota el canvi tèrmic, no en va estem a més de 2.000 metres d’alçada. Fem una darrera apretada i ens plantem a Ras des Cortalets. Aquí fem aturada més seriosa per refer-nos de la pujada. Ens indiquen per on haurem d’anar en arrancar, aquesta vegada és un home amb perfecte català de Perpinyà, així que ho entenc tot.
   Arranquem des dels 2.100 i deixant el Canigó a la nostra esquerra ascendim fins uns 2.300 metres. Punt on ens seguim desviant a la dreta per encarar una forta baixada, comença senzilla, però em despisto i em faig una forta torçada al turmell dret, tot just som al 29 de 63, que me’n sentiré la resta de la cursa. Anem baixant i baixant i baixant fins a trobar una pista forestal. En aquest punt canvien les tornes i tot el que hem baixat toca pujar-ho. En Tayssir ha marcat el ritme a la baixada, és millor baixador que jo, però el puc seguir perfectament. En canvi a la pista ens posem costat a costat per seguir un ritme que ens permet anar xerrant i avançant a bon pas.
   El bucle està bé, sobretot les bones vistes que hem gaudit a la pujada per la pista, però allarga la cursa uns dos o tres quilòmetres, segon quin rellotge ho registri, i de dos a sis cents de desnivell. Fem la darrera apretada pel mateix corriolet que ens ha portat a Ras de Cortalets i passem de nou per l’avituallament. En prou feines ens aturem per saludar i continuem, doncs ens diuen que l’avituallament de Prat de Cabrera està a tocar.
   Sortim amb el Canigó a la nostra dreta, força enfarinat, per un tram amb lleugera pujada, i això que ens han dit que petita baixada i ja hi som. A mig camí ens trobem amb un helicòpter estimbat, fa temps que hi deu ser, i ràpidament encarem una forta baixa, on el turmell avisa de no passar-me, jo vaig seguint en Tayssir.
   Arribem molt frescos a l’avituallament, on ens trobem amb l’Anna, que li porta un plat de macarrons a en Tayssir, jo faig de les meves i em foto un parell de salsitxes amb all i oli i una Heineken a Sant Hilari. Només ens queden uns 24qm amb més baixada que pujada, que comptem fer en unes tres horetes. Així que arranquem després d’uns 10 minutets de descans, amb energies renovades.
   En Tayssir marca el ritme, de bon seguir, a la que portem uns cinc quilòmetres, als voltants del 47, torçada al turmell esquerre, després d’un parell d’entrebancades tontes, son el preàmbul del que ha de venir. Un parell de quilòmetres després, i en plena pujada, haig de dir-li a en Tayssir que tiri que jo baixo una mica el peu, primer no em fa cas, però suposo que la insistència sorgeix efecte i em treu distància ràpidament.
   Per endavant em queden uns 17 quilòmetres, però tinc les mateixes sensacions que a Matxos. Tot i això com que queda poca pujada no m’aturo, en acabat un tram corrible, però quan veig un darrer repetjó no tinc més remei que seure al mig d’un prat a descansar. Després d’uns minuts, trec el que em queda d’una barreta i a mig menjar l’estomac fa un tomb i trec tot el que he menjat des de l’avituallament, bàsicament el parell de salsitxes, mateix producte que a Matxos, espero haver après la lliçó. Després d’això em quedo alleujat, però amb poca energia, però no em queda altra que seguir endavant. Estic a uns quatre quilòmetres de l’avituallament, bàsicament en baixada, on em permeto trotar una miqueta i arribo prou bé a la Torre de Batère, després de la única remullada de la jornada, això si, amb una mica de pedra i tot. Descanso mig minut, menjo una mica de plàtan, faig un glop de coca-cola per treure el mal gust de boca i a baixar cap a La Bastide.
     El darrer tram és molt corrible, però a mi avui no em queda altre que caminar el més ràpid que puc, primer per un bosquet molt humit, fa calor i tot, després entrem a una pista forestal, molt avorridota, a mitja pista m’aturo a descansar uns deu minutets. Baixem fins a Sant Marçal, però ja veig La Bastide a tocar. Un cop a Sant Marçal només puja, baixa, puja i final. La primera pujada molt suau, la baixada molt corredora, però jo continuo amb el meu ritme de caminador i per acabar la segona pujada més mal parida, però molt corrible en millors condicions. Apreto una miqueta per baixar de les dotze hores i em planto a La Bastide, per entrar de la mà de la Ivet després de 65,5qm i 4200D+, 666 i 3.800 segon la organització.

   Avui he quedat molt content, tot i els problemes estomacals. Ha estat un veritable plaer compartir quasi la ruta sencera amb en Tayssir. Una bona organització, de les properes, molt atents amb tothom, tant corredors com acompanyants, infinitat de voluntaris, només els manca una mica més de control dels corredors, saber més o menys on parem.

   Me n’enduc una bona lliçó, però coneixent-me no descarto repetir-ho un altre dia, ja se sap que a vegades mengem pels ulls i no fem massa cas al cervell...

   Per acabar felicitar en Tayssir per una cursa espectacular, segueix així que arribarà lluny. I agrair a les nenes de casa fer-me costat en una altre aventureta.

La propera l’Esquella de Pardines, alta muntanya en estat pur...

Salut i muntanya!!!!




dimecres, 10 de maig de 2017

Curses: Marató Cap de Creus 2017

Bon dia,

Ja hi tornem a ser pel tros, aquesta vegada amb la marató del Cap de Creus organitzada per la gent de Klassmark.

Però abans, com he arribat fins aquí...

De fet, hi arribo de rebot, la intenció era fer la Molló Trail el 14 de maig, per anar a conèixer un tros nou de territori, però una excursió familiar ho feia incompatible, i en Jordi em va brindar la oportunitat de córrer la marató al pati de casa, per cert felicitats, a casa ho van veure bé, no teníem res programat, és al costat de casa i em costa molt poc resistir-me a les temptacions.

Pel que fa a les sortides, després de les sensacions de Matxos, necessitava una setmaneta de poca càrrega amb bicicleta, caminades i una mica de planer. Després a tornar-hi intentant mantenir el nivell de temps, quilòmetres i desnivell de l’any. El més destacat va ser anar a veure el pas dels corredors de les 24 hores del Cap de Creus per Mas Ventós, un tastet de la cursa que avui us comentaré i un dimecres amb “classe magistral” d’en Toti, a veure si poso en pràctica el que ens va regalar.

La cursa...

L’hora de sortida i poder fer nit al costat de Roses va facilitat molt poder-se llevar a una hora normal, això si, després d’una nit plàcida. Estrany, tenint en compte que normalment la nit abans d’una cursa dorms poc, potser anar-hi sense pressió em va anar bé, o potser tot es deu al cansament acumulat de llevar-se cada dia a quarts de sis del matí.

Un quart d’hora abans de la sortida la Ivet, la Sílvia i jo ens plantàvem a la sortida, bé, elles per veure’m passar, jo per córrer. Saludar a coneguts i conegudes, i cap a la sortida. A les nou i dos minuts tret de sortida, primers dos quilòmetres per estirar les cames, massa ràpid, però tots ens deixem portar, i a tocar terra i pedres, per endavant 43 quilòmetres pels voltants del Cap de Creus.

Primera part, carena de Verdera. Després de quatre quilòmetres més molt i molt corribles, primeres rampes fins al Coll de Sant Genís, m’ajunto amb en Xevi, sé que té més pota que jo però conèixer la zona i estar familiaritzat amb la distància juguen al meu favor, resultat, no se m’escapa. Deixem el coll i anem a buscar la carena encarant bones rampes, un tram lent i pedregós, m’agrada més en sentit contrari anar cap a mar, però avui toca buscar el Castell, a mig camí se’ns ajunta en Tayssir, farem via els tres junts fins a tocar el Castell de Verdera, on m’aprofito del coneixement del terme per treure’ls el temps just per fer un avituallament llarg passat Sant Pere de Roda, després de saludar als pares d’en Tapi just al monestir.

A la baixada fins a La Selva de Mar deixem en Xevi enrere, avui no va gens fi. Aprofitem per apretar una mica, tot i no anar gas a fons em surt el millor parcial en aquesta baixada, dec anar fi. En cop a baix, un tram de planer tant inevitable com soporífer ens porta fins a Port de la Selva. Segon avituallament a Cal Mariner on m’esperen la Ivet, la Sílvia i la Laura, la darrera vegada que el trio em va esperar en un avituallament va ser a les 24 hores del Cap de Creus del 2016, on vaig haver de plegar sent l’inici d’un any nefast, esperem que aquest s’hagin girat les tornes. Parlo amb elles i en Pere, que avui està fent seguiment i ens veurem força.

Espero a sortir amb en Xevi, en Tayssir se’ns avança una mica, però abans de la Tamariua ja l’he deixat enrere, em comenta que s’ho agafarà amb calma. Deixem la mar i ens endinsem una mica al Cap de Creus més feréstec amb una bona pujada, tinc en Tayssir i un parell de Tramuntanyes a tocar. A poc d’acabar la pujada ens trobem primer amb l’Uri i després amb en Josep Maria acoronant-nos amb les seves càmeres fotogràfiques.

Arriba un tall planer, més aviat un pla mentider, que tant agrada per poder estirar una mica les cames sense parar massa atenció a les pedres i donar més importància al paisatge, que ens porta a la baixada a Sant Baldiri. Avui les baixades es posen molt i molt bé, així que prenc una distància que ja no em recuperaran. Però tot lo bo s’acaba i toca tornar a pujar cap a Puig Bufadors. El sol fa estona que apreta, però sortir amb bidons rotllo “Marató del Sables” em permet anar fent glop rere glop sense gaires distraccions. Un cop a puig bufadors, i després de saludar en Miquel, descens vertiginós cap a Cadaqués, ens tornem a trobar amb en Pere, que m’indica que en tinc un parell del Club a tocar, pels noms que em diu només vol dir que no van a fins.

Just quan arribo a Cadaqués l’Albert i en Guillem en surten, la cara de l’Albert ho diu tot, ànims. Saludo els pares d’en Tapi i vaig tirant xino-xano tot menjant i fent-la petar per telèfon amb la Sílvia, si per curta que sigui una Marató, hi ha temps per tot. Següent objectiu Puig de Sa Cruïlla.

Aquí no hi ha ni una ombra i no resta més que anar menjant, anar bevent i esperar que algun núvol misericordiós s’apiadi de nosaltres i es deixi veure, per sort algun que altre hi ha al cel. La pujada em sorprèn amb un corriol nou que ens evita força pista forestal, un encert. Just a l’arribar al Puig atrapo l’Albert, ha decidit plegar a Jóncols, i en Guillem surt esperitat, jo em amb ell el primer tram de baixada, fins que arribem a la pista emporlanada, on després de preguntar-li si està convençut de plegar faig via cap a l’avituallament on ens espera una fantàstica sorprès. I no és altre que una manega d’aigua que em deixa xop i refrescar de dalt a baix.

Però l’avituallament dura lo just i cal seguir endavant pel camí de Ronda cap a Montjoi. Com tots els trams de camí de ronda son un trenca cames, es fan més durs encara després de quasi trenta cinc quilòmetres a les cames. Per sort, ens estalvien mitja pujada a la torre Norfeu, hi ha un corriol nou obert just paral·lel a la tanca. Passem per la Pelosa i Calitjàs abans d’arribar a Montjoi, amb el dia que fa estan força plenes i la gent banyant-s’hi. A l’avituallament la faig petar amb en Gerard, comentant la jugada sobre el solet.

Sortida xino-xano cap a pla de Gates, abans d’arribar al primer tram de pujada el noi que va davant meu cau amb els bessons enrampats, mentre l’ajudo a estirar una mica apareix la Gemma, si avui no estava assegut en una pedra, amb qui acabo compartint, a més o menys distància, els darrers quilòmetres d’avui tot fent petar la xerrada. Darrer quilòmetre planer, aquesta vegada si, i a l’arribada m’espera la Ivet per entrar plegats.

Molt content amb les sis hores, sis minuts i trenta cinc segons de cursa.

Cal felicitar a la gent de Klassmark per una gran organització, però, si sempre hi ha d’haver un però. En dies de sol, com el de la cursa, el Cap de Creus és un desert de pedra, això vol dir que en prou feines trobes una ombra i la gent va caient pel camí, alguns havent d’abandonar altres acabant com poden, seria interessant buscar un horari més matiner, com ara les set, per engegar motors. Potser pels que es desplacen al matí és una mala passada, però s’agraeix que el gruix dels que acaben ho facin en un horari raonable per anar a dinar. Queda dit.

Donar les gràcies a tots els i les que vàreu compartir una estona de cursa amb mi, sempre va bé gaudir de la companyia. I felicitar a tots els i les participants, qualsevol dia és bo per sortir a córrer, però n’hi ha pocs d’òptims.

I com sempre gràcies a les fans de casa, pel seguiment durant la cursa.

Aquí us abandono fins al juliol, on se m’ha girat feina per partida doble. Primer de tot amb el Grand Trail du Canigó per començar bé el mes i per tancar-lo encara millor amb l’Esquella de Pardines. Bé, no hi ha cap contratemps pel camí.


I com sempre, salut i muntanya!!!!

dijous, 20 d’abril de 2017

Curses: Pels Camins dels Matxos 2017

Bon dia,

Ja va sent hora de penjar la crònica de la primera ultra de l’any, els MATXOS de Torellò.

Com hi he arribat...

Podríem dir que pengim-penjam. Només dues setmanes separaven Entre Castells dels Matxos, tres sortides i una mica de bicicleta estàtica han estat la manera de “recuperar”.

I si, a casa ha arribat una bicicleta estàtica que m’anirà d’allò més bé per aquells dies de sortides molt curtes en bicicleta per a recuperar, quan fa tanta mandra arreglar-se per agafar la bicicleta de carretera per fer una sortida de menys d’una hora i que acabo quedant-me a casa o sortint a córrer i passant-me de rosca.

La cursa...

Abans de començar felicitar a la organització per rectificar amb la recollida de dorsals i permetre’ns fer-ho el mateix dia de la cursa. Això si, amb tot a punt va tocar llevar-se a quarts de cinc de la matinada per arribar a Torelló amb temps de sobres per recollir el dorsal i aprofitar per fer un cafè amb l’Uri abans d’acabar-me d’arreglar.

Un gran ambient a la sortida, per ser dos quarts de set hi havia força gent, a part dels més de 600 corredors i corredores. I de sobte comença a sonar “Macho Man” dels Village People per avisar-nos que això ja arrenca.

I ho fa amb una mica més de sis quilòmetres per endavant, que al final son quasi vuit, fins el primer avituallament, es fan bé tot i picar una mica amunt, no massa, l’únic inconvenient és que amb les presses, potser seria millor dir amb la mitja son que portem tots i totes a sobre, m’he oblidat el frontal al cotxe i m’hagués anat d’allò més bé en algun punt concret. Lo d’anar sense aigua ja és un clàssic, així que toca omplir-los a l’avituallament, menjar una mica i a pujar.

Ens toca la primera del dia, Bellmunt, pica fort, però les forces estan intactes, així que anar remant amunt. El tram final de carena és preciós i les vistes realment espectaculars. I en arribar una gentada ens espera. Aquesta la he passat prou bé, aigua, menjar i a continuar.

Ens llancem avall, ben avall, fins al fons de tot on ens trobem amb un salt d’aigua espectacular, el Salt del Molí de Salt o una cosa així, caldrà anar-hi un dia a fer-hi una passejada més relaxadament. I quan arribes al fons només hi ha una opció i no és altre que tornar a pujar, aquesta vegada fins a Salgueda, una casa enrunada després d’un “petit” repetjó. En arribar-hi carregar i a continuar amunt, que cal aprofitar que encara fa fresca i avui pinta calor.

Pujada de les bones, això si, envoltats de verd, d’arbres, a l’ombra, en resum continuant ben fresquet. Em creuo amb l’Uri que està fent la seva feina, segur que genial, com sempre. Amb aquestes arribo al Coll de Sant Bartomeu. Moment de decidir, una pujada al Puigsacalm? Si!!! Deixo l’avituallament i amunt.

Pica, però no tant com m’esperava, recordo un Puigsacalm pels ganxos i és una altre cosa. M’ho prenc amb calma que això és molt exposat, el sol ja fa de les seves, però la brisa ajuda a suportar-lo. Passa una tanca a l’esquerra i amunt fins al cim. Segon del dia, ha fet suar, però no massa. A dalt un espectacle o una escenificació amb Bandolers, Guardia Civils, Capellans...treu un somriure i t’oblides de les molèsties que ja comencen a aparèixer, ja en portem 25 i el que queda. Com a Bellmunt hi ha una gentada. Menjar, carregar i avall.

I ben avall que toca, una zona tècnica amb cordes i cadenes. Endreçar pals, tirar de mans i evitar les rampes, el ritme, millor no el tenim en compte, l’important és arribar. Les vistes, això si, espectaculars, som a la zona de Bracons i això és ben verd. Avituallament al canto i a continuar baixant.

Toca anar avall cap al famós Prat de la Vola, la baixada és molt bona, m’ajunto amb un nano i anem fent a bon ritme, fins que necessito fer un “pit-stop” extra. Al prat descans llarg, menjar bé i sobretot beure que la calor ha entrat de ple. Segona decisió, una pujada a Cabrera? I tant!!! Doncs a l’esquerra i amunt.

Bé, primer una aproximació amb cert desnivell, tampoc massa que vaig fent xino-xano. Quan porto un parell de quilòmetres em ve a visitar l’ocellot amb la seva massa inesquivable. Tot en el moment que sortim al sol, cosa que em deixa estabornit, amb un buit absolut. Toca seure primer i estirar-me després, descansar, menjar i pensar en continuar endavant. Després d’uns quinze minuts torno a tenir una punta de combustible, tiro amunt, ara pica una mica més. Però tornem a estar a l’ombra i amb la fresca es porta tot millor. Sortim al sol per arribar a les escales de Cabrera, es fan eternes. Una mica de planejada fins a l’avituallament, a tocar de l’ermita i m’estiro a l’ombra sota la carpa.

M’hi estic ben bé mitja hora per agafar forces, a l’avituallament es preocupen per mi, em prenen el pols i tot, dec semblar molt cardat. Però la única cosa que tinc al cap és seguir fins al prat de la Vola. Després de prendre aire, menjo, bec i segueixo, s’ofereixen a acompanyar-me però estic bé per anar fent xino-xano en baixada. Bé no tot és baixada, primer planegem la cinglera, unes vistes envejables, al ritme que vaig les puc gaudir, en altres circumstàncies les veuria de reüll. Per sort la baixada és tota a l’ombra i vaig hidratant-me i picant alguna cosa. Arribo al prat i els del control em pregunten com estic, aquí les noticies volen.

Menjo i bec, descanso lo just i a continuar, que només queden 20 quilòmetres amb tres avituallaments abans de l’arribada, el primer objectiu arribar a Collsaplana uns sis quilòmetres enllà. Sortim del prat de la Vola per la dreta, i per començar un petit repetjó, no gaire important per tirar ràpidament avall. Crec que aquí ens trobem el primer tram d’asfalt llarg, o potser ho confonc, me l’agafo amb alegria. Deixem l’asfalt i a la dreta arriba la pujada de debò, pica i costa, toca suar, més amb el solet que apreta. Als Matxos no es regala res, a la llunyania, crec que a més d’un quilòmetre de l’avituallament, se sent el so de la música a traves d’un amplificador que sona a tot drap per animar-nos en la pujada. Torno a notar buidor, el combustible dura cada vegada menys i cal reomplir, llamins, aigua i seguir amunt. Una petita planejada i prat avall fins a la carpa. Seure descansar, menjar i seguir.

Propera aturada Rabasola quatre quilòmetres de baixada preciosa d’aquelles que agrada córrer amb arrels, pedres, fullaraca i salts, molts saltirons. Semblaria que hi hauria d’haver poc a explicar, però no, toca tornar a seure i estirar-se a descansar i menjar, la benzina cada vegada dura menys i la bossa comença a estar buida, però què son quatre quilòmetres, una esgarrapada. Finalment arribo al fons, creuo un rierol, ni em descalço, m’és indiferent, no crec que em destrossi els peus amb el que em queda i el ritme que porto, vull descansar una mica i carregar menjar.

Tornem-hi, endavant i amunt, propera aturada Sant Pere/Redorta uns quatre quilòmetres, pica amunt amb un sol de justícia. Un terreny sec i pedregós per endavant, sembla que s’acaba la pujada però no ha estat un miratge, tornem a seguir amunt que ja s’acaba i gaudim d’ombra. Baixada curta fins a la carretera i planejada fins l’avituallament, no ha costat tant i només queda una mica de puja i baixa fins l’arribada. A l’avituallament ens cuiden molt, em foto un negrito, bomba calòrica a la vena per aguantar els sis quilòmetres que queden per endavant.

El darrer tram consisteix en anar pujant i baixant turons fins arribar al Castell de Torelló, un cop allí avall que fa baixada fins a l’arribada, amb una imatge de plana entre muntanyes que acompanya en tot moment. És la ruta més directa, però se’m fa llarga i he d’aturar-me a mig camí per agafar esma. I finalment Torelló, ha costat més del que em pensava però ho he aconseguit.

Un marcatge excel·lent, una organització molt diligent, uns voluntaris d’11 o més, uns avituallaments més que suficients, una ruta fantàstica per la serralada transversal. Felicitar-los per una bona feina.

Pel que fa a mi, content a mitges, el primer objectiu és sempre arribar al final de la cursa, però aquesta vegada no ha estat, ni molt menys, com m’esperava arribar-hi, ni el que considero que podria haver fet. Caldrà doncs millorar l’alimentació en cursa per no patir un defalliment tant agreujat com el d’aquests Matxos, doncs crec que el cap ja l’he recuperat i les cames, per molt atrotinades que puguin estar, sempre funcionaran si la resta va a l’hora.

Fins la propera, serà a començament de maig a la marató de Cap de Creus, volia anar a fer la Molló Trail, però no sempre es pot fer tot el que un vol.


Salut i muntanya!!!