Gaudint a la muntanya: Trepitja Garrotxa Ultra: Una mitja, crònica i quatre fotos...

Bon dia,

Després d’una setmaneta de molts embolics, finalment he aconseguit trobar prou forats per acabar d’escriure la crònica de la Trepitja Garrotxa, com que han passat força dies també hi haurà alguna que altre foto, que n’he trobat un munt la resta més endavant.

El dissabte sonava el despertador a dos quarts de sis, amb tot a punt, després d’uns canvis en el material degut a la bona previsió meteorològica, només calia vestir-me, agafar la bossa i arrencar cap a Oix, punt d’inici i final de l’aventura. Hi arribava a tres quarts de set, tot i anar-hi amb la calma, temps de sobres per recollir el dorsal i la bossa del corredor, fer un cop d’ull a la zona de sortida, un petit esmorzar i a esperar el tret de sortida, avui és un tret de debò, un caçador escopeta en ma a punt per donar la sortida.

La sortida és a les 8, però al final sortim un minutet més tard després d’un emotiu minut de silenci, en aquests moments sempre et ve al cap algú o altre. A les 8 i un minut, gas i amunt. Surto al final de tot, fem una volta per estirar el grup i a pujar. Els primers dos quilòmetres per carretera, un cop la deixem comencem per un corriol però ràpidament empalmem amb una pista forestal, fins arribar a una ermita, no en recordo el nom, sense grans rampes es pot anar fent a bon ritme. La baixada comença de molt bon fer, però a la que anem baixant el terreny està més humit i cal anar amb més compte però sense cap contratemps, majoritàriament per corriols.

Al voltant del km 10 la gran sorpresa del dia, de fet ja ens havien avisat, després de les pluges del darrers dies el Llierca porta un bon ample d’aigua i cal creuar-lo. És un tram de poc més de 30 metres amb aigua per sobre genoll, en arribar-hi se’m passa pel cap tirar pel dret, però al final em trec les vambes, creuar, assecar peus i a continuar. Hi he invertit cinc minuts ben bons, però com que queda molt per endavant no ve d’això. Deixem el riu i en un quilòmetre ens plantem al primer avituallament a Sadernes. Molt bon ambient, tothom molt atent, un gràcies i a continuar cap a Tortellà.

Creuant el Llierca
Foto: Lluís Lopez

El primer quilòmetre i mig per carretera fins agafar un desviament a l’esquerre havent de creuar de nou el riu per una zona quasi sense aigua, i quan dic quasi és perquè toca mullar-se una mica els peus, si ho arribo a saber tres quilòmetres abans m’estalvio el posar i treure calçat. Ara venen un parell de quilòmetres molt bonics, i corribles, paral·lels al Llierca flanquejats per les muntanyes, fins a trobar una pista forestal que acabarà esdevenint una carretera asfaltada que ens durà a Tortellà. Segon avituallament tant ambient o més que al primer, una aturada ràpida, un nou gràcies i a continuar.

Sortim de Tortellà cap a Beuda, aquí comença a gestar-se el meu fail. Els primers tres quilòmetres asfalt, és planer i es pot córrer, però es fa molt pesat. Deixem l’asfalt i ens posem en un bosc mig per pista mig per corriol, ho recordo vagament. Fem uns tres quilòmetres per aquest terreny i altre vegada tres quilòmetres de carretera fins a Beuda. Ha estat un tram molt dur psicològicament, no estava preparat per tanta carretera, en els primers 27 quilòmetres més del 33% asfaltats. Però arribo a Beuda amb bones sensacions, confiat que l’asfalt s’acabava i trobar-t’hi en Jordi i en Tapi renova els ànims. A l’avituallament una mica de tot, fins i tot un embut petit per omplir millor els soft flask, molts voluntaris per fer un cop de ma. M’hi aturo més del necessari, bé, el temps de fer la cervesa que m’ha dut en Tapi tot xerrant una estona. Els comento lo de l’asfalt i em diuen que tranquil que quasi no en queda, ho encerten a mitges. Després d’un quartet d’hora un moltes gràcies i a continuar.

Ambient a Beuda.
Foto: Judith amb H

El següent tram em portarà de Beuda a Lliurona. Comença amb la pujada a El Mont, uns cinc quilòmetres sempre amunt amb un parell de trams de carretera inevitable, ja és obsessió, la calor ha començat a entrar i tenint en compte el que queda per endavant m’ho agafo xino-xano gaudint del paisatge, però sense adormir-me.

Camí del Mont
Foto: Gemma Serra

Al arribar a dalt, una mica de baixada per estirar les cames, però dura poc i fem un petit repetjó, en aquestes em trobo en Josep Antoni, la fem petar un momentet i en dir-li que s’havia acabat l’asfalt em diu “ja veuràs”, no se’m posa massa bé. Ens acomiadem i acabo d’apretar una mica fins a dalt. La baixada molt guapa, però de cop em trobo de nou en una carretera, aquesta vegada emporlanada, és només un quilòmetre i mig, però s’entravessa, deixem la carretera i entrem a una pista que ens durà al nucli de Lliurona, d’aquí una mica de corriol per arribar als Amorriadors.

Arribant als Amorriadors
Foto: Moi Soler

En arribar em tocava primer de tot plantejar-me què fer, així que em vaig treure la bossa i em vaig estirar a la gespa a mirar el cel. Calia valorar totes les opcions, però escoltar un dels voluntaris comentar: “ara ve un bon tall de carretera”, em va treure de dubtes ràpidament, a Talaixà en comptes de seguir cap a Comanegra, agafaria el recorregut de la “curta”. Amb aquestes perspectives vaig ràpid a l’avituallament, menjo alguna cosa, omplo bidons, agraeixo el tracte i a pasturar.

El bon tall de carretera, son uns quatre quilòmetres de porlant, molt corribles en ser en baixada, però no em ve de gust, m’imaginava una altre alta Garrotxa. Quan deixem l’asfalt i entrem a la pista forestal les cames sembla que revifen, faig quatre gambades, però s’acaba i entrem de ple en un bonic corriol que ens durà fins al coll de Bassegoda. Aquí a l’avituallament m’ho agafo amb calma, no necessito descans, ja fa estona que no corro però sempre és maco aturar-se i animar els que ens ajuden durant la cursa. Bé, no m’hi puc quedar més estona que també estaria bé arribar a casa a una hora raonable. Un moltes gràcies i a continuar.

El que ve ara és el tall més bonic de la cursa, comença amb un tram molt petit de pista, però ràpidament entrem a menjar corriol, tot de baixada, començo a animar-me i canviar el xip, potser si que s’ha acabat la carretera i ara comença lo bo, però el cervell ha decidit que això s’acaba a Talaixà i m’indica que deixi de córrer amb una punxada al bessó, és un dolor lleu, però que mica en mica es va agreujant, així que he de deixar-ho i caminar, em passaré dos dies amb la zona ressentida. La baixada acaba a Sant Aniol d’Aguja, una zona molt bonica que em porta a una pujada encara millor. El bessó es va queixant, però em permet caminar prou bé i sobretot apreciar el paisatge, realment això és molt bonic, aquesta és la cursa que m’esperava, llàstima que hagi arribat tant tard.

La pujada s’acaba i arribo a Talaixà, en arribar aviso que en comptes de continuar la llarga baixaré directament a Oix. Pregunto si tenen cervesa i em diuen que si, que son les seves però si en vull una me l’oferiran. Com que això ja s’ha acabat, m’hi quedo una estona fent-la petar, mig estirat a la gespa, al final passen més de vint minuts de rellotge. Aprofito per menjar alguna cosa, en prou feines ho he fet, això de caminar no consumeix gaire, però millor tenir alguna cosa a l’estómac. Lo bo s’acaba i finalment, amb recança, enfilo avall cap a Oix.

És un tram eminentment en baixada, tot i en repetjó molt petitó, primer una pista i després una mica de corriolet. El bessó apreta quan faig alguna passa massa llarga, però res que no es pugui aguantar. Finalment arribo a una zona de gorgues, sorprenentment sense aigua, pista, carretera i Oix.

Sobre la cursa, una excel·lent organització, tot molt cuidat, els avituallaments complerts, els voluntaris varen tenir un tracte espectacular, recorregut amb grans paisatges, però pel meu gust massa carretera als primers 45 quilòmetres, al final em vaig quedar amb les ganes del segon tall.

Sobre el material, una bona pensada portar el cinturó d’hidratació que em vaig comprar la mateixa setmana. Molt pràctic per dur allò d’ús constant, com ara el menjar, el got o el mapa de cursa, fins i tot el telèfon. Pel que fa a la bossa de 5 litres vaig poder certificar que es poden dur els pals horitzontalment sense que molestin gens ni mica, en comptes de dur-los verticals amb el sistema de subjecció 4D que no he acabat de saber fer anar mai.

Salut i Garrotxa!!!!!!!!

Les Fotos:

Avui totes les coses de la setmana finalment estan solucionades, per dir-ho d'alguna manera. És per això que tinc un forat per recopilar les fotos de les diferents galeries de fotografies que he anat trobant i les que m'han fet arribar. Sense més dilació aquí les teniu.

Fotos d'en Tapi Carreras: