Novetats dels Intrèkkids

Bon dia petit i grans,

Segona setmana penjat a la bicicleta, val a dir que m’està començant a agradar això de pedalar, segurament serà perquè assegut la perspectiva és una altre...el que m’ha sorprès més és l’adaptació a la carretera...sempre que m’havia plantejat pujar a una bicicleta era pensant en fer corriols i pistes forestals, mai havia pensat en pujar un port o fer una tirada xino-xano en pla...un cop provat, si t’agrada, acaba enganxant...

El resum és el següent: 6 sortides, 175 quilòmetres amb un D+ de 2600 metres en 8 hores i 15 minuts...he pujat a Montjuïc, al puig d’en Roca i als Àngels, aquest dues vegades...he passat per Quart, Cassà, Llagostera, Cartellà i Aiguaviva, entre d’altres...

De moment tot i no sortir a córrer crec que he mantingut la forma, ho veuré a partir de dimecres, dia en el que m’han de confirmar que puc tornar a córrer gradualment...no cal cremar totes les naus, que els reptes que venen s’han de planificar molt bé...d’entrada el proper dissabte hi ha molts números per fer una sortida pels Pirineus...

La noticia estrella de la setmana és que els Intrèkkids tindrem la nostra primera equipació oficial, corresponent a la temporada 2012/2013...els disseny és d’en Pere, molt gran, la tria de colors final entre cerveses a les Pedreres...espero que us agradi...

Pel davant...

i pel darrera...

Això és tot per ara...ja entrem al mes d’agost, així que bones vacances per aquells que ja us venen...

Salut i a l’esprint!!!!

Pendents del foc...

Bon dia de nou,

El diumenge al matí vam anar a fer una passejada amb la Sílvia, de Palau-saverdera fins a Vilajuïga... vam tenir la sensació que el dia era ideal perquè un incendi campes lliurement...la tramuntana bufava amb força...encara que els arbres es vegin verds, els matolls als seus peus estan secs com una mala cosa...la impossibilitat de fer cap mena d’actuació, al tractar-se d'una zona protegida, agreugen la situació...a vegades seria millor fer cas als tècnics què en això hi entenen però hi ha altres prioritats...les retallades en prevenció, per la crisi econòmica també hi poden tenir alguna cosa a veure...la inconsciència d'alguns propietaris, com que no en treuen res d’alguns camps no els cuiden gens ni mica...etc...

Ja fa setmanes que el sentiment general és que tard o d’hora una cosa així havia de passar...fa temps, vora un parell d’anys, que la muntanya està seca a l’estiu, i aquest any a part de l’estiu porta mitja primavera així...els efectes de la nevada de fa un parell o tres d’anys encara es noten als boscos...en resum, si ho ajuntem tot plegat ens trobàvem davant d'un polvorí...

Tot va començar a la una del migdia a la Jonquera...tot sembla indicar que va ser al voral de la carreter...al començament era una petita columna de no res, però tal i com havíem dit amb la Sílvia, el fort vent va fer avançar el foc a una velocitat endimoniada a banda i banda dels dos grans eixos de comunicació, l’NII i l’AP7...

La noticia va saltar amb força cap a quarts de dues...Agullana, Cantallops i Capmany eren les següents preses de les flames...el foc avançava a gran velocitat, fons de bombers explicaven que la velocitat de propagació s’acostava als 6 quilòmetres hora...anava més ràpid el foc que una persona passejant a bon ritme...

Des de Palau, la columna de fum era clarament visible, això si, la sensació era que si el vent no canviava de direcció la serra de Verdera es podria salvar del foc...els següents pobles a caure van ser Darnius, Biure, Boadella i Llers...destacar que un home de Llers va morir d'un atac de cor en veure cremar el jardí del seu mas...per l’est li tocava el torn a Sant Climent Sescebes...

De sobte un altre incendi es produïa a Portbou...un incendi de dimensions molt petites al costat del primer, 50 hectàrees contra quasi 14000, però el fet que el transit cap a l’estat francès es desvies per la N260, va provocar que els cotxes es quedessin atrapats a la carretera...la proximitat de les flames va fer que la gent sortís dels cotxes presa del pànic, i es dirigís muntanya avall cap a al mar... algunes persones es veieren obligades a saltar pels penya-segats...el resultat un parell de morts i una quantitat destacable de ferits...

Però el foc no en tenia prou i el vent no volia deixar de bufar...el fum i les cendres eren cada vegada mes visibles...millor dit, era impossible de no veure el fum des de qualsevol punt de la comarca...a darrera hora era el torn de Cistella i Terrades...però tot l'Alt Emporda estava pendent de si el foc s'acostaria o no a la seva porta...

Dilluns al mati la cosa pintava millor, això no vol dir, ni molt menys, que la cosa es pugui donar per finiquitada...el vent havia afluixat, i els mitjans aeris podien treballar...durant tot el dilluns es va poder fer molta feina, el punt més crític era l’entorn del pantà de Boadella, es temia que el foc es dirigís cap a l’alta Garrotxa...però també la zona de Cantallops estava pendent de control...la manca de vent provocava que el fum i la cendra rondessin els caps de la gent de l'Empordà...

El dimarts la cosa continuava fent bona pinta...tot i que en algunes zones revifa el foc, ho fa en terra cremada...a darrera hora ja es passa a fase de control...tot i això encara s’està pendent de Terrades i Boadella...

Com a darrer apunt, destacar i agrair la tasca de bombers i voluntaris, de persones anònimes que s'han acostat als pavellons o han obert casa seva als afectats...la solidaritat sempre hi es, llàstima que nomes es veu quan hi ha desgracies....

Finalment la serra de Verdera sembla que es salva del desastre...per ara...

Salut i consciencia....

Benvinguda senyora bicicleta…

Bon dia a totes i tots,

Ja ens hem plantat al bell mig del mes de juliol. La calor comença a ser insuportable als migdies, així que he decidit que en comptes de córrer una mica de bicicleta. D’aquesta manera continuaré preparant-me pel Carros i la Cavalls. I un parell o tres de tardes, a les vuit tocades fer una bona tirada de trail per les Gavarres per evitar les hores de més sol.

Començo el dilluns amb una pujadeta a Sant Miquel, pas per Puig Estela i baixada per Galligants, no sóc massa destre en això de la bici per muntanya, així que evito corriols tècnics i em centro en fer pujades per la pista, pedala que pedalaràs.

El dimarts faig el mateix recorregut però en sentit contrari...la pujada per Galligants és més llarga però més suau, així que milloro el ritme respecte el dilluns...a la tarda anem amb la Sílvia a fer una volta pel Carrilet...una cosa suau que fot molta calor...

El dimecres al matí vaig a veure el metge de la feina...els problemes de la setmana passada han desaparegut, però al passar el dit amb certa força per la zona adolorida, encara em fa mal...me’n refio força, doncs es dedica a la medicina esportiva, i fet i fotut la majoria de coses que em passen és per la pràctica continuada de l’esport...jejeje...m’examina ràpidament...no hi ha problemes a les articulacions, ni als tendons, ni a les insercions...mira, bé prem amb força on li dic i el diagnòstic és ràpid, hi ha una fissura per estrès a la part superior de la tíbia dreta...

Evidentment el primer que em va al cap és la lesió que es va fer en Villa, l’any passat...em diu que he de deixar de córrer un parell de setmanes, per evitar els impactes...d’aquesta manera permetré que l’os es regeneri i evitaré que la fissura pugui engrandir-se i provocar un trencament...alternatives en tinc, puc fer el·líptica, caminar, nedar, anar en bicicleta per caminets  o una combinació de tot plegat... 

El que té més números és la bicicleta, així que dimecres al vespre en comptes d’anar a córrer una bona estona per les Gavarres, serà el torn de la bicicleta...pujo als Àngels per la carretera, no tinc la millor màquina, però així evito els impactes...10 quilòmetres de pujada amb uns 400 D+...per mi és molt dur i més tenint en compte que una BTT amb rodes de tanc com tinc, s’arrapa a la carretera com si fos una sangonera...baixo per Madremanya, Sant Martí Vell, etc...en total 40 km...no està malament...

Aquesta és, més o menys, la màquina.

La següent sortida la faig divendres al vespre en plegant de treballar...surto de la feina i me’n vaig cap a casa amb bicicleta...faig una mica de volta, passant per Brunyola, Anglès, Estanyol, Salitja, l’aeroport, Aiguaviva i cap a casa...aquesta vegada quasi 50 quilòmetres més...

El dissabte al matí treballo, em llevo d’hora, a quarts de set, per tenir un parell d’horetes per anar a fer una volta fins a la feina...faig un recorregut semblant al de divendres, només que en comptes d’Anglès, me’n vaig fins a Santa Coloma...altre vegada al voltant dels 50...

Això és tot per ara...perquè aquesta setmana continua en un altre post...

Salut i pedals!!!!

Unes quantes hores per sobre els 2000...

Hola amigues i amics,

Primer de tot donar-vos les gràcies per arribar a les 1000 visites al bloc, amb una mitjana aproximada de 40 lectures per escrit...sou uns seguidors molt fidels, això em dona coratge per continuar escrivint les meves aventures...

També, com haureu vist he començat amb la valoració de material...com que de mica en mica el vaig canviant, crec interessant de donar la meva opinió...espero que a algú li pugui servir per alguna cosa...

Després de patir el que no està escrit, decideixo agafar-me el dilluns de descans...sempre va bé recuperar una mica...per compensar, el dimarts faig dues sessions, al matí de muntanya, intentant fer força desnivells i a la tarda una sessió pel carrilet, acompanyat per la Sílvia...la del matí es fa insofrible...la calor d’aquests migdies és inaguantable...però cal entrenar una mica per mantenir la forma...a la tarda, ja amb una temperatura més suau, una sessió de recuperació a un ritme tranquil...en aquesta darrera sessió noto unes molèsties a la part superior de la tíbia, això fa que decideixi un canvi en la planificació de la setmana, a partir d’avui només bicicleta per evitar els impactes fins al dissabte...

Així doncs dimecres al migdia faig una ruta combinant terra i asfalt...m’acosto fins a l’Olivet d’en Salgueda per Galligants, i baixo per la carretera dels Àngels, no tinc ganes de baixar per corriols...un cop a baix m’acosto al carrilet i pujo a la Creu de Palau per darrere Montilivi...una bonica ruta, fot calor però es pot suportar millor a sobre la bici que corrent...

 La següent sortida dijous al vespre, després de treballar...en aquesta ocasió toca reconeixement d’un tram del camí de Sant Jaume...surto de Girona i m’acosto fins a Viladasens...a l’anada és difícil seguir el camí, en molts trencants no hi ha indicat el sentit que cal prendre...l’únic avantatge és que fa lleugera baixada...a la tornada puc seguir-lo perfectament...decideixo que un dia d’aquests tocarà fer un Palau – Girona en bici per fer el reconeixement total de la ruta, abans de fer-la a l’inrevés corrent...

Aquest és un repte que fa dies que em ronda pel cap, resseguir el camí de Sant Jaume des de Girona fins a Palau...espero poder-lo fer un dia d’aquest mes d’agost, abans de fer el Carros de Foc amb els Intrèkkids...son uns 80 km, que els faré en autosuficiència...per sort hi ha força pobles pel camí on podré avituallar-me...tan de líquids, fins i tot una cerveseta a mig camí podrà caure, com de sòlids, no faré com en Super Paco que fa les ultres de bistec en bistec, però alguna cosa per acompanyar no hi faltarà...

El cap de setmana toca ruta pel Pirineu...amb en Josep anem a Vallter per fer una ruta de preparació del Carros...sortim del refugi d’Ull de Ter, ens enfilem al Coll de la Marrana, d’aquí tirem a munt cap a Bastiments...en una horeta ens plantem a dalt de tot de Bastiments, i comencem a carenar, fem el Pic de Freser, després el de l’Infern, seguim tot contemplant els estanys de Carançà cap al Coll de la Vaca, passant pel Pic Inferior i Superior...passem pel coll de Carançà, Pic de la Fossa del Gegant i finalment arribem al Coll de Noucreus, on després d’unes dues hores i mitja, enganxem la baixada cap al Santuari de Nuria...hem estat carenant una horeta i mitja en tot moment per sobre els 2700 metres per fer uns cinc quilòmetres, amb unes vistes espectaculars...hem anat seguint el track del GPS, però tot i això hem perdut el camí alguna vegada...què hi farem, no tenim pressa...

Perfil de la sortida

La baixada de més de cinc quilòmetres s’agraeix, és de bon córrer, fins ara en prou feines ho hem pogut fer, les cames no es carreguen i de tant ens aturem a fer-la petar amb algun que altre caminaire, tothom pregunta si ens preparem per fer l’Olla...un cop al Santuari toca menjar una mica, entre una cosa i l’altre ens hi estem una mitja hora llarga...aprofitem per veure com ho estan preparant tot per l’Olla de Núria, que es disputa el diumenge (destacar que l’ha acabat guanyant en Marc Pinsach en 2 hores i 17 minuts, quin màquina)...la tornada cap a Vallter la fem pel camí dels enginyers...una ruta molt bonica, amb algun tram força tècnic, que havíem fet amb en Pere i en Peio un temps enrere, però la boira no ens permet gaudir del paisatge...

Tot i que és força corrible, el cansament acumulat i el fet de no veure més enllà de quatre metres, ens fa anar molt xino-xano...d’aquesta manera evitem fer-nos mal...un cop al refugi de Coma de Vaca, una petita aturada i a continuar...enfilem per la vall per tornar a trobar el coll de la Marrana...el primer tram és força suau, però al final ens trobem amb una rampa més d’un 25 per cent  de desnivell mitjà, una absoluta bogeria...

Un cop al coll només queda una baixadeta curta fins a l’aparcament, passant un moment pel refugi, i cap a casa...bones sensacions, un matí ben aprofitat, llàstima que ens hem perdut algunes vistes...

La propera setmana una miqueta més...

Salut i a córrer...

Material: SG Quechua 700

Bona tarda,

Tocava canviar d’ulleres de sol, com que em conec i no em duren gaire, sempre acaben caient o simplement les perdo, he decidit agafar-ne unes d’econòmiques...em plantejo buscar-les per la xarxa, però tenint en compte que fet i fotut acaba sent una qüestió estètica, decideixo anar al Decathlon, que m’assegura uns mínims...miro i remeno una mica i finalment em decideixo per unes Quechua, les SG 700...

Les SG Quechua 700

Estèticament em fan peça...son de pasta negre, amb alguna part de goma grisosa, per evitar que patinin i minimitzar els impactes...tenen els vidres força amples, tant per evitar l’entrada d’aire pels laterals com per permetre un camp de visió més ampli, molt important...el filtratge UV és del nivell alt, interessant a l’estiu, però problemàtic pels dies de núvols i clarianes, doncs puc no veure-m’hi massa...

Tot i que no estic acostumat a córrer o anar en bicicleta amb les ulleres posades, faig un esforç...segur que a la llarga la meva vista ho acabarà agraint...

Les primeres proves, un parell de sessions de running...com que no estic acostumat em molesten una mica, així que no duren massa posades, ni mitja horeta...val a dir que el dia no és extremadament soleiat...així doncs, no en puc treure massa conclusions...

La segona prova a la Kilian’s Classik, aguanto poc més de mitja hora amb les ulleres posades...en entrar a bosc, me les he de treure doncs no m’hi vaig massa i després les males sensacions que tinc en general, fan que m’oblidi d’elles...

Després de la cursa faig una altre prova durant un entrenament, un circuit de poc més d’una hora...sembla que començo a adaptar-me...com que fot un sol que estavella les pedres, la visió és fantàstica, només tinc petits problemes en trams molt densos d’arbrat, zones molt ombrívoles que m’obliguen a parar més atenció per veure pedres i arrels...no s’escapen per enlloc, quasi ni es mouen, tot i no fer servir la cinta...puc comprovar que res de plorera a les baixades...

La prova en bici és més satisfactòria que la de running...al no haver-hi impactes les ulleres no es mouen gens ni mica...la resta de coses coincideixen amb les sensacions del darrer dia de running...no m’han plorat els ulls tot i baixar a més de 40 km/h per la carretera dels Àngels...

En resum, un bon producte tenint en compte el seu cost...a veure quan tardo a aixafar-les...ara, semblo una mosca quan les porto posades...

En breu una mica més...

Salut i cames...

La Kilian’s Classik...

Hola de nou a totes i tos,

Després d’una setmana de descans forçós, tocava recuperar una mica les sensacions per dissabte, o com a mínim intentar-ho.

Per provar una mica, el dimarts varem anar a fer una volta nocturna amb els Intrèkkids, una pujada a Sant Miquel pel camí llarg que ve de Montjuïc, per després fer la baixada directa. La veritat és que em vaig notar una mica fluix, potser per culpa dels antibiòtics que estava prenent, però tot i això vaig quedar content. Dimecres tocava allargar el recorregut, els primers quilòmetres em vaig notar amb forces, al pas per l’Olivet d’en Salgueda em veia bé, però de mica en mica anava perdent forces i al pas per Sant Miquel, després de trobar-me amb en Francesc, el cos començava a ressentir-se. Tancava els entrenaments dijous, anant a fer una volteta amb bicicleta, resseguint un itinerari per les Gavarres. Tres sortides uns 40 quilòmetres i molts dubtes per encarar la cursa de dissabte.

Divendres amb la Sílvia sortim de Girona a quarts de sis de la tarda, ens dirigim a Font-romeu, on farem nit. Com que arribem d’hora puc agafar el dorsal, tinc el 169, sort que ha vingut la Sílvia, perquè jo no m’entendria massa amb aquests francesos. Ens n’anem a menjar una pizza i a fer una cervesa abans d’anar a dormir a una hora raonable.

A les sis del matí em desperto i tinc males sensacions, no vaig fi de l’estomac, esperem que les tres hores que falten per començar em permetin recuperar-me. A les vuit m’aixeco, preparo la bossa, em vesteixo i me’n vaig a veure l’ambient. Hi ha molta gent, més o menys unes 700 persones,  algunes faran la cursa curta, d’uns 25 km i els altres la llarga de 45.

Esperant la sortida

La organització és molt bona...per primera vegada en una cursa on t’exigeixen portar uns mínims, em fan una revisió del material...un cop feta accedeixo a la zona de corredors “normals”, la organització ha reservat una zona VIP al davant de tot...les bèsties s’han de deixar anar al davant que encara s’emportarien algú per davant...mentre espero no hi ha ningú conegut, bé si, la mare d’en Kilian, la Nuria Burgada, que somriu quan tothom es gira i crida al passar el seu fill...jejeje...a la cara se li veu l’orgull que li mereix el seu fill...

La sortida des de la finestra

A les nou i un parell de minutets la sortida...la Sílvia s’ha quedat a l’habitació i fa algunes fotos des de la finestra...s’ha perdut un cosa molt bonica, sempre veu les arribades, però no ha vist mai una sortida...a la Cavalls del Vent tindrà una bona oportunitat...els primers metres son pels carrers de Font-romeu, quan tot just portem mig km, cues...arribem a un corriol en pujada on només hi passen un parell de persones i les típiques cues amb ell...toca passar camp a travès...

Després d’això segueix una estoneta amb lleugera pujada per una pista, es pot córrer prou bé...però a les primeres rampes noto que estic fluix, no tiro massa i això que son suaus...m’ho agafo amb calma i penso que l’objectiu és arribar a la Calma, a veure si un cop allà em noto millor...després de quasi una hora hi arribo...menjo una mica, bec una mica i a fer la primera rampa dura...

Agafem el corriolet que puja amb el telecadira, tothom a caminar...després de menjar noto un rebombori a l’estomac, penso malament...però continuo pujant...un cop a dalt primera baixada...directament per una pista d’esquí...la faig molt poc a poc, l’estomac m’està emprenyant molt...intento aguantar, però finalment he d’aturar-me en un marge, pantalons avall i deixar-ho anar tot...unes fulles per eixugar-ho i a tornar-hi...tinc clar que avui patiré...

Baixant per les pistes de la Calma

Al final de la baixada hi ha un avituallament que em permet recuperar una mica, a base de pernil i formatge, però tampoc es posa massa bé...continuo amb sensacions estranyes, em plantejo girar cua a la Bullosa i fer la curta, però pot més les vistes i el paisatge que res més...toca apretar les dents...

Resseguim tot el llac, una vista fantàstica...poc a poc ens anem acostant al següent ascens dur, trobant-nos petits estanys...del km 15 al 21, un ascens de 600 metres fins a arribar als 2600, amb algunes rampes impressionants...em costa molt tirar, per un costat hi ha l’alçada, acostumat a no passar dels 500 metres es fa dur, per un altre la setmana carregada d’antibiòtics fa el seu efecte, finalment els problemes intestinals per acabar-ho de rematar...

La Bullosa al fons a mitja pujada

Tot i això estic content del ritme que porto, molt per sota del que m’esperava però vist el meu estat físic no puc demanar massa...a la tartera final patino una mic i em faig una bona rascada al colze i un cop al bassó, no em molesta massa, però tampoc ajuda...després d’una horeta llarga arribo a dalt de tot...ara toca baixar, ho passo molt pitjor que a la pujada, les cames no m’acaben d’aguantar i em comença a avançar corredor rere corredor...fins i tot en els trams més planers em costa...però acabo arribant al fons de la vall, per recuperar menjant una miqueta...a punt per encarar una altre pujada...

Torno a avançar gent poc a poc, normalment les diferències es fan baixant, així que avui tocarà acabar força al final...la pujada se les porta, em sembla que no he vist ningú fent-la corrent...jejeje...ni caminant ràpidament...la gent no ho passa massa bé, jo al meu ritme passet a passet fins arribar al coll...26 km, 4 hores i mitja...els primers ja han arribat i jo encara estic a mig camí...espectacular...començo a pensar en la Sílvia, avui li tocarà esperar més del compte...ja explicaré els conseqüències...

El trio de guanyadors Tom Owens, Kilian Jornet i Greg Vollet

Tornem a baixar...aquesta vegada em sento una mica més bé i puc fer-la bé, ara a un ritme tranquil, que encara queda molta ruta i l’objectiu ja és acabar...en aquest tall ens anem acostant poc a poc al Carlit, la vista és preciosa, de fet com a tota la cursa...un cop als seus peus, per sort no ens toca pujar-lo, girem cua en direcció a la Bullosa...a mig camí el meu estomac ja no ho suporta més i toca fer la segona aturada tècnica...quedo totalment buit, ja semblo en Guardiola...jajajaja...em costa arribar al següent avituallament...a l’aturada m’han sobrepassat unes vint persones i no soc capaç d’atrapar a ningú...em falta benzina i no tinc ganes de fotre’m un gel, no val la pena...sort que a l’avituallament reposto una mica...queden uns 9 km...

Un petit turonet, una mica de pla i sorpresa...estem al quilòmetre 39 i mig, i de cop i volta apareix una paret...en aquest moments em venen al cap aquestes ratlles del Manifest de l’Skyrunner  “Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls”…efectivament aquí ens volien matar del tot…una pujada de més de 200 metres de desnivell en poc més d’un quilòmetre…i a sobre a l’avituallament que hi ha als peus només et donen un gotet d’aigua, quan m’hauria begut qualsevol dels estanys pel que hem passat sencer…però pel que queda perduts al riu…

Portada del llibre Córrer o Morir de Kilian Jornet

Pujo sense pressa, però sense aturar-me...res de mirar enrere, cal anar endavant...un cop al cim ja només queda baixar, però el cos no tira...les cames estan en perfectes condicions, però em costa molt tirar...arribem de nou al primer avituallament, queden 5 km...toca apretar les dents i fer el darrer esforç...després de més de 7 hores, mitja horeta més ja no és res...

Quan queden tres quilòmetres truco a la Sílvia, perquè estigui a punt per immortalitzar la meva arribada en un estat força lamentable...jejeje...només baixada i baixada...apreto el que puc per tal d’arribar abans i poder-me fotre una cervesa...finalment aturo el cronòmetre en 7:39:42, a la posició 159...i la sorpresa principal, no hi ha cervesa...

Darrers metres

La Sílvia m’ha fet quatre fotos, està pitjor que jo...porta una cremada que fa por...li havia dit que hi estaria entre 5 i 6 hores, agosarat, però he anat amb unes dues hores de retard i se les ha passat al sol...jejeje...

Menjo una mica, em vaig a fotre una dutxa i cap a casa...

Destacar la organització sensacional...el tracte al corredor molt i molt bo...el recorregut molt i molt bonic...l’ambient magnífic...l’any vinent intentaré tornar-hi per tal de treure’m l’espineta de les males sensacions...esperem que hi hagi cervesa a l’arribada...jejeje...

La setmana vinent a recuperar sensacions que tinc clar que em falta canya...

Salut i a passejar per les muntanyes...

Material: Salomon XT Advanced Skin S-lab 12

Bon dia,

L’altre dia a la UTAM vaig portar una motxilla d’hidratació nova, la vella era massa petita i a la que hi posava un parell de coses ja semblava un botifarró més que una bossa...eren 60 quilòmetres en autosuficiència, tocava anar carregat, i volia veure si em podia servir per fer el Carros a l’agost i sobretot la Cavalls del Vent del setembre...

Els primers quilòmetres cap problema, no notava cap molèstia, però cap al km 30 vaig començar a notar que hi havia massa fricció a l’espatlla dreta...uns quants quilòmetres després unes punxades a l’esquena...se m’estava clavant alguna cosa, però no era així, la rigidesa de la bossa m’estava torturant passa rere passa...

Resultat tocava buscar un producte millor i finalment m’he decidit per la XT Advanced Skin S-lab 12, en endavant XTAS12, de Salomon, a qui sigui el o la responsable dels noms de l’empresa francesa si llueix, o el preu dels seus productes van en funció de la longitud del mateix...jejeje...

Salomon XT Advanced Skin S-lab 12 

A primer cop d’ull fa molt bona pinta...la secció principal és molt espaiosa i pot redissenyar-se al gust gràcies a una cremallera en forma d’U, en funció de l’us que en farem, permeten disposar de dos compartiments mitjans o un de sol més gran...ara, no us penseu que és el barret d’en Doraemon, no hi cap tot, però deu ni do...pots carregar un parell de bidons a la part frontal...un colló i mig d’espai en butxaques laterals i frontals per a guardar-hi gels i drogues varies imprescindibles en curses de llarga distància...la bossa d’hidratació d’1,5 litres de capacitat, força fàcil de reomplir en cursa i sobretot molt senzilla de rentar, incorpora una funda aïllant i protectora, es pot separar el tub, és totalment estanca...incorpora xiulet i manta d'emergència... sistema per guardar els bastons, que no provaré fins a finals d’agost...en resum una bona joguina...

Butxaques i més butxaques...

La primera prova la vaig fer en una ruta curta de 10 quilòmetres...no hi portava gran cosa, però normalment surto amb un bidonet i no se on posar les claus, la cartera, els telèfons, etc...així que normalment bidó, claus i a córrer...aquesta vegada cap problema tot a la bossa...no vaig notar cap fricció ni moviment aparent...tampoc vaig suar més del compte durant l’entrenament per culpa de la bossa...vaig fer servir un bidó en comptes de la bossa d’hidratació, així que no puc opinar sobre la capacitat de mantenir la temperatura del líquid...un bon començament...

La segona prova ja amb una mica més de distància...uns vint quilòmetres, aquesta vegada sense bidó, fent servir la bossa que incorporava...amb una mica més de pes que el dia anterior...el sistema per mantenir la temperatura de l’aigua no és la panacea, però manté la temperatura força més estona que les bosses que he provat fins al moment...l’augment de pes no han provocat cap fricció ni punxades...continuo content, però falta la darrera prova...

La prova definitiva...el dissabte vaig participar a la Kilian’s Classik, 46 quilòmetres amb quasi 2500 metres de desnivell positiu...vaig estar-hi unes 7 hores i 40 minuts...en resum que la XTAS12 patiria una bona prova de foc...la bossa anava força plena, com que la cursa es disputava a 2000 metres d’alçada mitjana, al bell mig dels Pirineus, portava roba d’abric per possibles canvis de temps...la bossa d’hidratació plena fins dalt...gels, llaminadures, barretes, etc...dos telèfons i documentació...en total un pes aproximat de 4 quilos extres, una mica més que a la UTAM...el resultat, vaig trobar a faltar un protector pel clatell, me’l vaig ben cremar...fora conyes, en prou feines notava el pes, la bossa s’adapta tant bé que quasi ni es mou...quan tocava reomplir el sistema és molt millor que el de tap de rosca...l’accés a les mil i una butxaques va ser senzill...vaig quedar molt i molt content...

A l'arribada de la Kilian's Classik

Un producte altament recomanable, tot i l’elevat preu...en el meu cas, els objectius cada cop son de curses més llargues, crec que ràpidament amortitzaré la inversió...la següent cosa a tenir en compte serà la seva durabilitat, però compto que serà molt llarga...

Això és tot, per ara...

Kilian Jornet: el comptador de llacs

Bon dia amics i amigues,


Avui abans del resum setmanal, us passo un vídeo de l'entrenament qua vaig compartir amb en Peio, en Kilian i d'altres runners el mes passat a la Cerdanya.


Gaudiu-ne, tant com ho varem fer nosaltres...

Comptadors de llacs entrenant amb Kilian Jornet de doblebanda a Vimeo.

Apa, a passar-ho bé...

Reflexions: Som molt petits...

Bon dia a totes i tots,

Aquesta vegada no em posaré a parlar d’entrenaments, ni de curses, simplement em ve de gust escriure quatre ratlles el que em va passar pel cap ahir...tot va començar després d’escriure un twit, en ell feia referència a les morts accidentals d’Stephane Brosse i Toni Nadal...ànims tant a família com amics...

Tant bon punt el tingué enviat em vaig dir...també hi hauries pogut posar en Bernat...ell també va patir un accident a la muntanya, anava tot sol, va posar el peu en un forat tapat per la neu, es precipità per un tobogan una bona quantitat de metres, no ho va poder superar...se’n va anar com sempre ho feia, sense soroll...era un bon amic, una gran persona, anònima per la majoria de la gent, però importantíssima pels seus...

En aquells moments vaig pensar com ara...

La muntanya ens dona molt, ens omple moltíssim...ara, nosaltres som tant insignificants al seu costat que estem sempre a la mercè dels seus capricis...però això no vol dir que li haguem de tenir por, l’hem de respectar i sobretot ser molt prudents...

Ja veieu una reflexió molt curta...bona setmana...

Falsa alarma...

Bon dia a totes i tots,

Després d’una setmana aturat pendent de com evolucionava tot, al final ahir vaig anar al metge...bé, primer a fer les plaques, sembla que els meus pulmons son petitons, o això és el que em sembla a mi veient les imatges...

Uns pulmons petitets...

El principal problema ha estat l’espera...quan he arribat, deu minutets abans d’hora, ja hi havia gent esperant...he pensat total, fer unes plaques son cinc minuts...però de cop el responsable de fer les radiografies estava indignat, cridant per telèfon, parlant amb ves a saber qui, doncs resultava que l’auxiliar encara no havia aparegut...i que era una pràctica habitual fer tard a la feina...anaven passant els minuts i a l’home no li donaven cap solució, la seva indignació anava creixent, doncs la gent poc a poc s’anava acumulant a la sala d’espera i tard o d’hora escoltant el que anava cridant ell, algú s’hagués pogut aixecar i fer una mica de sarau...es pot demanar paciència quan els fets son d’urgència o raonables, però no quan son per desídia...al final cap a dos quarts de tres de la tarda, mitja hora després de l’inici del torn, la persona responsable de l’atenció a l’usuari, la del punt d’informació de radiologia, s’ha posat a fer d’auxiliar...en cinc minuts ja tenia les plaques fetes, esperar que les revisessin i cap a dinar...evidentment a tres quarts tocats de tres l’auxiliar no se l’havia vist encara...

Ja a la tarda, a veure el metge...aquesta vegada sense massa espera...l’home s’ha pres el seu temps...s’ho ha mirat, remirat, i tornat a mirar...ara aquesta, ara aquella, ara tornem a la primera ara tornem revisem la segona...

Després de tres o quatre minuts de mirar-s’ho sense badar boca, el resultat...noi no tens res d’estrany...li he preguntat que s’havia pensat que podia tenir i m’ha dit que tuberculosi o pneumònia...he pensat, molt millor...

Seguidament tocava l’interrogatori...explicant-li la meva activitat esportiva, l’home ha flipat...després de dir-me que no coneixia ningú que es plantegés de fer gaire més que passejar per la muntanya i que això només ho havia vist per la televisió, m’ha preguntat si era un professional...jajajaja...li he dit que res de res, que era una afició com una altre, n’hi ha que neden, altres van en bicicleta, alguns juguen a futbol, bàsquet o petanca, d’altres els agrada sortir a les nits, a mi també, balls de saló, pintura, i a alguns sortir a fer muntanya corrent...

Al final m’ha dit que no hi havia cap problema en que tornès a entrenar, una setmaneta de descans m’ha anat de cine, i menys encara que dissabte em presenti a Font romeu per córrer la Kilian’s Classik...així doncs una falsa alarma...

D’aquí uns dies seguiré informant...

Passeu-ho bé i a gaudir de la muntanya...