Bon dia,
Avui intentaré
resumir una mica el que ha estat un complert cap de setmana de curses per
muntanya.
Tot va començar
un parell d’anys enrere, quan al perfil d’algun amic o conegut vaig llegir
sobre aquesta cursa, era la tercera edició, em va agradar el format i vaig
pensar que l’any següent m’agradaria anar-hi. Les negociacions amb la Sílvia
van anar bé i amb el bitxo que comptava amb encara no tres mesos ens varem
presentar allà, la cosa va anar prou bé, però la tant propera paternitat no
permet seguir el ritme d’entrenaments adient per acabar aquest tipus de cursa,
així que a mitjans de la segona etapa vaig abandonar per esgotament, això si,
després de gaudir d’uns paisatges espectaculars i amb el convenciment que a la
cinquena edició hi tornaria a ser.
I així va ser com
arribem a la primera setmana de març amb el bitxo malalt dubtant si podria
venir. Al final al migdia de divendres, després d’un matí de feina, cinc a
l’expedició la Sílvia, el bitxo i els pares. Carretera i manta cap a Xerta, un
viatge plàcid amb una aturadeta per berenar, arribant a Xerta amb temps de
sobres de recollir el dorsal, pujar cap a Paüls per instal·lar-nos a LA
REMULLA, la casa que hem encarregat com a camp base, i tornar a baixar per
prendre la sortida.
Un molt bon
ambient al casal Xertolí, cares conegudes, saludant i fent-la petar, comentant
la jugada i les expectatives, tots amb la intenció de no passar-nos de ritme,
però un cop sentim el zero ja no recordem res del que havíem previst. Em poso
força al darrera del grup, sortida ràpida però sense passar-se, el recorregut
és molt corredor, i amb les modificacions que s’han vist obligats a fer encara
més, la zona vora riu està desbordada i impracticable. A les primeres rampes
intento contenir-me i seguir a un ritme tranquil, però a la que deixem els
corriols i entrem a pista forestal les cames volen marxa. Tot el que puja baixa
i a baixar cap Aldover s’ha dit, algun tram de corriol però principalment pista
envoltats de camps d’oliveres i fruiters, bé això crec, perquè el llum del
frontal només il·luminava el terra i en prou feines aprecies el paisatge.
L’arribada a Aldover fantàstica, una gentada a quarts d’onze de la nit per
animar als corredors. Per tancar una petita pujadeta, res de l’altre món, per
arribar a l’avituallament de la Balaguera, i a córrer cames ajudeu-me per
engolir un bon sopar. Tot plegat en una mica més de dues horetes. El sopar tres
llesques de pa, un parell de llonganisses fresques i una botifarra negra amb
ceba, tot ben remullat amb una bona dosis de cervesa.
 |
Sortint d'Aldover durant la Nocturneta...
Foto: Ximo Barberà |
Amb la primera
etapa al sac, cap a Paüls a dutxar i descansar, això volia dir posar-se al llit
a quarts d’una tocades amb el despertador a les cinc del matí i els ulls com
taronges. Total que no vaig dormir massa, tot i la sensació és que vaig
descansar força.
A les cinc de la
matinada del dissabte el despertador va avisar-me que tocava arreglar-se per
anar cap a la sortida, la Sílvia es va despertar, però per sort el bitxo va
continuar a la seva, dormint plàcidament. Un quartet d’hora abans de la sortida
arribava al casal Xertolí, saludar esmorzar una mica, revisar que tot estava al
seu lloc i mentalitzar-me del que calia fer, ser molt i molt conservador. Amb
uns minuts de retard el zero va tornar a indicar que tocava posar-s’hi.
El recorregut el
mateix de l’any passat, quatre pujades d’anar-hi. Ara, per començar un tram
trencacames, constants puja i baixa no molt durs però que t’obliguen a començar
atent a no passar-te de ritme, de Xerta a Paüls, paral·lel a la carretera que
uneix els dos pobles. Un cop al peu del poble avituallament, m’hi trobo la
Joana, la mestressa de la Remulla em dona ànims, els agraeixo, menjo una mica,
omplo bidons, trec els pals i a per la primera pujada de debò, però primer una
petita baixadeta després d’arribar al capdamunt del poble.
 |
Voltant pels Ports
Foto: Ximo Barberà |
El tram que ve
ens porta fins a un estany que queda sobre Paüls, no us se dir com es diu el
lloc, però la pujadeta que cal fer és de les dures, son uns quatre quilòmetres
molt picats. Continuo a la meva, amb un ritme sostingut, el clàssic ritme
d’ultra. A mesura que anem pujant s’agraeix l’airet que passa a les zones més
elevades, però tot indica que avui patirem de calor. Un cop d’alt, baixadeta
pistera fins arribar al segon avituallament la Refoia, intento no passar-me de
ritme, encara que avui les cames responen bé. Torno a omplir bidons i avall.
Següent aturada
Prat de Compte, per començar una bona baixada per corriol, gens pedregós, però
molt i molt sec, primera i única patinada del dia. Per continuar un parell de pujadetes
curtetes i exigents, per agafar-les molt xino-xano, se que l’avituallament és
més lluny del que sembla i a la plana el vent no ens amaga la calor que a
quarts de 10 del matí ja és substanciosa. Un cop els dos repetjons liquidats,
una estoneta de planer abans d’aturar-se. I una senyora aturada, tres llesques
de pa amb embotit, una mica de coca-cola, xocolata, aigua i plàtan, un bon
tiberi per encarar la pujada al Tossal d’Engrillo.
Amb la lliçó
apresa surto a ritme suau en el tall planer i l’aproximació pistera, segurament
caminant més del compte tot i ser un caminar ràpid, aquesta pujada em va
destrossar l’any passat i aquest any penso sortir-ne vencedor. Un cop entrem al
corriol començo a recordar amb més força i reconec els llocs on m’havia aturat
una vegada si i una altre també, però enguany les piles sembla que aguanten. Arribo
a la zona final de pujada on els desnivells son molt alts i el ferm pedregós et
fa recular i apreto tant com puc per arribar amunt, potser massa i tot, doncs a
la zona de grimpada pateixo una petita rampa al bessó esquerre, que no es
reprodueix en cap moment. Ara només queda una baixadeta pedregosa i un repetjó
final fins a l’avituallament. Superat sense problemes, a dalt bec, omplo i
m’aturo a menjar una barreta de cereals, que el tram que ve ara és dels
complicats. Abans d’arribar a Sant Roc, on m’esperen els de casa, quatre
quilòmetres de puja i baixa molt pedregós i una baixada molt i molt plàcida.
 |
Arribant a Engrillo...
Foto: Ramón Ferrer (Monrasin) |
Arribo a Sant Roc
en poc més de sis hores, molt bones sensacions i amb ganes de veure els de
casa. Juguem una mica amb el bitxo, parlo amb la Sílvia li comento que compti
unes cinc horetes més per arribar de nou a Xerta, no es prudent fer aquestes
previsions. Després d’uns 25 minuts, potser un xic massa, torno a carregar-ho
tot i a enfilar la següent pujada fins a l’Espina.
Fins aquí tot era
conegut, ara començava l’aventura. Bones sensacions a la pujada, tot i això la
calor comença a fer de les seves i l’aigua s’acaba més ràpidament del compte,
és dura com totes les pujades aquí i el ritme que porto és alt, vaig avançant
gent. En aquestes em toca aturar-me les Xodus estan rebentades i els entra de
tot per tots costats i de tant en tant toca treure alguna cosa que es clava més
del compte. Un cop al capdamunt petita aturada per fer un mos, cal recuperar
energia per la baixada. És una baixada que no m’agrada gens, tota l’estona
pedra, pedra i més pedra, penso que seria molt bonica de pujada, ara baixar-la
és una altre cosa. A la que el terreny millora apreto una miqueta i arribo a
Alfara de Carles amb molt bones sensacions. Això si, amb molta sed, la calor a
les tres de la tarda apreta de veritat.
A
l’avituallament, menjo bé, bec el que toca, omplo els bidons i surto xino-xano,
per encarar la darrera pujada. És una pujada en dos trams fins arribar als peus
de la Coscollosa, començo amb bones sensacions, però a la que faig el primer
glop d’aigua tot es torça, li noto un regust molt acusat a clor i em regira
l’estomac. Tot i això continuo tirant amunt una estoneta, fins que he de tornar
a beure, la calor apreta i cal hidratar-se, les sensacions a la gola son de
treure-ho tot, ja em va passar a Cavalls amb en Carles i vaig decidir aturar-me
a descansar, uns 20 minuts, per mirar de posar-ho tot a lloc. En arrancar prou
bé mentre fins al final de la primera part de pujada, però al baixar tot es va
regirar de nou i em vaig veure obligat a tornar-me a aturar, una altre estoneta
fins que la Gemma va passar per davant, sempre m’acaba trobant en una pedra, i
vaig provar de seguir-la, als deu segons ho treia tot.
 |
El pedregam prop de la Coscollosa...
Foto: Ramón Ferrer (Monrasin) |
La sensació va
ser d’alleujament, però tenia clar que no podia menjar ni beure en cinc
quilòmetres, mentre pujàvem a la Coscollosa cap problema, però baixar era un
patir, tot es tornava a remoure i ni pensar-hi de tastar l’aigua, com vaig
pensar en els gels hydro que a vegades li he agafat a en Toti. En arribar a
l’avituallament de la Font Nova, beure, beure i beure per intentar recuperar,
menjar una mica per agafar energia de cares als darrers 7 o 8 quilòmetres i
reomplir els bidons tot netejant-los al màxim.
Només quedava una
petita pujadeta i avall que fa baixada, una horeta més o menys, doncs compto no
poder córrer massa, i no m’equivoco pas. La pujadeta la passo bé, però a la que
comença la baixada i accelero el ritme l’estomac torna a queixar-se, penso en
menjar alguna cosa més per enganyar-lo, però en tastar l’aigua m’adono que els
bidons encara tenen aquest regust horrorós que em provoca nàusees a l’instant,
així que cap més remei que caminar a ritme viu i intentar arribar abans no se’n
vagi el sol, fa mandra haver de treure el frontal.
Al final ho
aconsegueixo i en menys de 13 hores em planto de nou a Xerta, amb la família
patint per la meva tardana arribada, content per haver-ho aconseguit, amb el
regust amarg d’haver-ho pogut fer molt millor i l’estomac revoltat que em
demana un bon entrecor per sopar amb un bon vinet d’acompanyament, això i un
parell de iogurts per fer-ho baixar tot acaben sent el meu sopar.
Aquesta vegada a
dormir d’hora, crec que eren al voltant de les onze, una bona dormida per
recuperar una mica que el despertador sonarà a les set per encarar la Cursa de
Les Fonts a les vuit del matí, aquesta UT no et dona treva. El despertador
sona, però abans ja tenim el bitxo al llit jugant una miqueta, aquesta ja és la
seva hora, arreglar-se i cap avall.
Al casal, els més
frescos els que només corren avui, la cursa pertany al circuit de curses de
muntanya de les Terres de l’Ebre i hi ha força pota, els que portem dos dies
aguantem com bonament podem, tots amb un objectiu clar, acabar. Aprofito per
saludar, menjar i mentalitzar-me d’anar piano-piano.
La sortida amb
deu minutets de retard, surto suau, sense massa estrés, el recorregut me’l
conec de l’any passat, els primers quilòmetres molt corribles fins al primer
avituallament, me’ls agafo xino-xano, després entrem a terreny pedregós cara
amunt, pujant bé, però baixant amb la pota justeta es fa més difícil. Quan
tornem a terreny més corrible recupero ritme, fins que torna a pujar i m’ho
agafo amb calma. Vaig més lent que l’any passat però l’estomac no es queixa, de
moment.
En arribar a la
Font de Perera menjo i bec força, ara ve un tram de pujada constant amb alguna
petita treva pel mig, vaig còmodament en un grupet, a les baixades em costa
seguir-los, però pujant ja és una altra cosa. Se m’escapen del tot a la baixada
final abans d’arribar a les Ombries de Paüls, molt pedregosa on no cal
jugar-se-la a patir alguna rampa. A l’avituallament m’ho agafo amb calma, bec
molt, omplo el SoftFlask, encara te regust de clor, però amb la calor que fot,
fa estona que vaig sense samarreta, el faig servir per tirar-me aigua per
sobre, la pujada que ve ara és el pepino del dia, 1,5km al 20%.
 |
Cim de la Coscollosa
Foto: Ramón Ferrer (Monrasin) |
La pota aguanta i
avanço a bon ritme fins arribar a la Coscollosa, sembla mentida però aquest
tipus de pujada sempre se’m posen molt bé. Però ara només queda baixar, baixar
i baixar, amb algun petit repetjó, amb força pedra, així que m’ho agafo amb
tota la calma del món, més quan l’estomac comença a queixar-se. A tocar de la
Font Nova em creuo amb en Karim amb les seves inseparables huaraches. Arribo a
l’avituallament, menjo alguna cosa, no massa per si les mosques, bec lo just i
sobretot em refresco.
 |
A tocar de la Font Nova...
Foto: Mònica Faneca |
Només queda una
darrera pujada just després de les Tosses de Vences, la resta baixada pedregosa
i recta final per asfalt a les afores de Xerta. Al final menys de quatre hores,
content per les sensacions a les cames, no tant per les de l’estomac. Això si,
arribo cinc minuts abans d’hora doncs el bitxo es desperta just després de la
meva arribada.
Per tancar cap a
Paüls a dutxar-me, recollir-ho tot i tornar cap al casal a gaudir de la festa
final d’entrega de premis i un bon dinaret.
 |
Els i les que varem acabar la Ultra...
Foto: Organització |
Només em resta
donar les felicitar a la organització, els voluntaris, a la resta de corredors
i sobretot donar les gràcies als de casa per ser-hi.
 |
Els que ho fan possible...moltes gràcies!!!!
Foto: Mònica Faneca |
Salut i
muntanya!!!!
