Bon dia,
Avui explicaré com va anar la darrera cursa
que he fet, es tracta del Trail Ulldeter, en modalitat marató. Una cursa que
arrossega unes quantes edicions de la ma dels sempre solvents Klassmark.
Hi arribo amb poca càrrega d’entrenaments, per
un costat encara falten dies per acabar de quadrar els horaris després dels
darrers canvis, però el més important, encara arrossego els problemes de
mitjans de febrer.
Pel que fa a la cursa, una hora de sortida
raonable, les set del matí, em permet llevar-me a quarts de cinc, però la
veritat és que entre una cosa i l’altre no hauré dormit ni tres hores. Cafetó
de bon matí, un parell de llesques de pa de motlle amb Nutella, em vesteixo i a
tres de cinc cap a Camprodon. Un trajecte molt tranquil que em permet arribar
amb temps de sobres de saludar als i les conegudes tot recollint el dorsal,
tornar al cotxe i acabar-me d’arreglar per ser a la sortida amb temps de
sobres.
Sortida molt puntual, som una bona colla que
arrenquem ràpid a la caça i captura de corriols. Petita volteta per estirar,
però tot i ser més llarga que la de fa dos anys, no evita que es faci un tap
monumental quan encara no portem ni un quilòmetre, què hi farem paciència. Ens
posem tots en fila índia anar pujant amunt, toca un bon tram, uns nou o deu
quilòmetres des dels 950 fins als quasi 1.900 positius. Vaig fent xino-xano
fins que em trobo amb la Gemma, el ritme és molt assequible i aprofitem per
anar comentant la jugada, a la que el terreny sobre i hi ha espai decideixo
forçar una mica la màquina, com que puja el dolor encara no apareix.
Deixem les grans rampes i ens posem a carenar
per la Serra Cavallera, és un tram preciós amb unes vistes privilegiades. Mica
en mica ens anem acostant al Taga, però avui no toca pujar-hi. Arribem a la
Pedra dels Tres Bisbats i baixar s’ha dit fins a Collada Verda, el primer dels
avituallaments. M’ho agafo amb tota la calma que puc, però és impossible no
córrer, encara que sigui una mica, ja se que no ho hauria de fer, però el
terreny dona per això i més, i de moment les sensacions son excel·lents.
A l’avituallament el temps just per portar
alguna cosa a la boca i a continuar. Ara toca una bona pujada, un quilòmetre
vertical llarg, fins arribar al Coll de Tres Pics. Continuo a bon ritme quan
puja, però tot el que guanyo pujant ho perdo en les petites baixades que hi ha,
i això fa que em decideixi a córrer en alguna d’aquestes i dissortadament es
comença a despertar la cintilla. Massa d’hora, però per sort això puja més que
baixa. Ja a tocar del punt més alt, el doloret em perjudica en els trams més
inestables i em fa anar poc a poquet. Finalment en quatre horetes tinc fet el
90 per cent del desnivell positiu d’avui i la meitat de la distància, i em
trobo amb una baixada de les bones.
Una d’aquelles que normalment faria gas a
fons, però avui cada vegada que intento córrer me’n penedeixo. Finalment
m’aturo per deixar descansar la cama, moment en que m’atrapa la Gemma, que com
tothom que va passant pregunta si tot bé. La veritat és que no, però estava
dins les previsions. Vaig avançant poc a poc amb la decisió presa, a aquest
ritme no paga la pena continuar, quan arribi a l’avituallament toca posar peu a
terra.
En el moment que decideixo deixar-ho el cos es
desinfla i encara es fa més feixuc fer una passa. Sort que entre el Coll de
Tres Pics i l’avituallament a Tregurà de Dalt només hi ha sis quilòmetres,
pràcticament tots de baixada, tot i això trigo una hora i mitja en fer-los.
Tinc el convenciment que podria acabar la cursa, però el problema és en quines
condicions ho faria.
A l’avituallament ho comunico i un noi
m’acosta fins a Camprodón, per sort no he d’esperar-me molta estona. Un cop a
l’arribada, comento la jugada tot dinant. Tinc dues converses molt interessants,
una amb l’Ignasi que em comenta que el que tinc també li va passar i que, fins
que no va aturar-se i fer bondat no va sortir-se’n, més o menys com en Xavi el
dia de Cap de Creus. L’altre amb en Narcís, parlant una mica de tot.
I això és tot, ara a pensar en recuperar bé i
oblidar-me definitivament de la Celestrail, l’any vinent tindré una nova
oportunitat. I la següent? De moment estic inscrit a l’Esquella, amb prou temps
per endavant per recuperar, si no ja serà a Rialp el mes de setembre on m’espera
la Marató.
