Bon dia lectores i lectors, amics i amigues,
Avui dimecres 17 d’abril de 2013 faig 36 anys,
els que em llegiu perquè em coneixeu de tota la vida o d’un temps ençà, no us
sorprendrà, ja sabíeu que no era un jovenet, però els que tan sols sabeu de mi
pel que llegiu aquí segurament us haurà sorprès, com pot ser que un jove de 36
tacos es passi una gran part de les seves hores lliures pensant en la muntanya,
sobretot en corre-hi, que és un vell!!!!!
La història és llarga, però avui és un bon dia
per desgranar-la.
He de reconèixer que en la meva joventut i
adolescència, això de l’esport no era el que més m’agradava, encara recordo que
a les classes d’esport, gran assignatura, quan fèiem la “Course Navette”, una
prova clàssica de resistència cardiovascular, m’aturava sempre amb el 5 justet,
no calia esforçar-s’hi més.
Però tot i així sempre acabava provant alguna
cosa, quasi sempre en esports d’equip, futbol (en totes les seves modalitats),
bàsquet, voleibol, etc... alguna cosa individual també havia fet, però en cap
moment vaig trobar allò que m’enganxava com a esportista en una vessant
competitiva, una patxanga de qualsevol cosa sempre venia de gust ara la
competitivitat mai era el meu fort, el que em motivava era divertir-me i no
sempre era prou competitiu. Ara, com a espectador qualsevol activitat esportiva
m’enganxa. Així que cap als 20 o 21 vaig penjar les botes, el futbol va ser el
darrer esport que vaig practicar competitivament i amb continuïtat, i
dedicar-me a la bona vida, ho podríem resumir en “FESTA SI, CERVESA ENCARA MÉS”.
Ara farà 8 o 9 anys, quan els 30 eren més a prop
que els 20, amb més de 90 quilos de pes i uns quants anys sense fotre res més
que criar punxa, vaig decidir que ja era hora de fer alguna cosa i intentar
posar-me una mica en forma, podria penjar alguna foto d’aquella època, però no
arribaríeu a reconèixer-me. El que se’m va acudir va ser calçar-me unes vambes i
sortir a córrer, no sabia quin monstre es despertaria.
Evidentment amb uns 20 quilos més que ara i amb
una condició física patètica, m’arrossega més que corria, però era coneixedor
del meu marge de millora, “Si ara pots aguantar 10 minuts sense morir en
l’intent, algun dia podràs fer mitja horeta” em deia. Poc a poc la cosa anava
millorant, els quilos s’anaven perdent pel camí sense la necessitat de gran
esforç, segurament marxar de cals pares també hi va ajudar, no és cap retret,
simplement que em tractaven molt bé i m’alimentaven millor.
Poc a poc vaig anar-me acostant als famosos 30
minuts, sense sobrepassar-los en cap moment. Era com una barrera psicològica,
en aquells temps ho veia com una pèrdua de temps. Sempre intentava córrer per
terreny pla, sense buscar desnivells que les pujades cansen i alenteixen el pas
pensava, res d’escalfar ni estirar, només córrer, córrer i córrer, això últim
ho mantinc. Era molt més ràpid que ara, o aquesta és la sensació que tinc, però
molt poc resistent, m’havia acostumat a fer 30 minuts a full, i ho feia 2 o 3
cops per setmana, així que mai anava carregat de pota, pel camí ja havia deixat
bona part de la meva personalitat.
Un bon dia, arran del casament d’un amic fa cosa
de cinc o sis anys, el contacte amb en Peio es va estrènyer i varen començar
les sortides a la muntanya, sobretot amb ell, en Pere i en Xavi, quan parlo de
sortides vull dir caminades no massa llargues, 10 o 15 km que en aquells temps
ja eren molt per a mi, però tot i això els entrenaments es notaven i aguantava
prou bé, en la majoria dels casos agafàvem rutes de senderisme i teca, impreses
en paper, sense gps ni res, les pèrdues eren el pa de cada dia, però ens ho
passàvem d’allò més bé, sobretot quan ens n’anàvem a dinar en acabat, ampolla
de vi i entrecot eren el que sempre buscàvem.
Fa poc més de dos anys, en Pere
ens va comentar que feien els 10 km d’esports Parra, que hi podíem anar a veure
què, també en feien una altre per les Pedreres, de muntanya que podia estar bé.
Entre les dues curses només hi havia una setmana de diferència, i ens varem
apuntar a les dues.
Varem començar a quedar per entrenar plegats, i
per primera vegada vaig pujar a Sant Miquel pel corriol. Jo com a molt havia
pujat a l’ermita de Farners per la pista, amb un pendent constant no massa
exigent, i no tenia cap idea de què era això del desnivell de veritat i saltar
entre les pedres. L’altre dia en Peio em va recordar que aquell dia havia dit
que mai més em veurien corrent entre pedres, que allò era una bestiesa, que
equivocat estava.
Vaig quedar molt content amb l’experiència
competitiva, i al cap de res ja estava apuntat a una mitja marató, aquesta
vegada d’asfalt, la d’Empúries. De fet la meva intenció era fer la marató, un
és més senglar que persona i em veia amb capacitat per tot. No recordo qui em
va convèncer que tingués cervell, que les etapes s’han d’anar cremant poc a poc,
si llegeix això li ho agraeixo molt sincerament. Vaig quedar molt content amb
el temps, però vaig dir que mai més repetiria l’experiència de l’asfalt. No ho
he complert del tot, doncs el 31 de desembre de 2011 vaig acompanyar la Sílvia a la
Sant Silvestre de Girona, però a part d’això no he tornat a participar en cap cursa i per
molts anys.
Deixeu-me fer un incís, ara que he anomenat a la
Sílvia. Fa més de quatre anys que compartim vivències, ha gaudit, o això
espero, i patit, sobretot, alhora totes les fases per les que he anat passant
aquest parell d’anys llargs, però he de reconèixer que ha tingut una paciència
immensa amb mi. Quan em va conèixer només feia sortides de mitja horeta i
alguna caminada el cap de setmana de tant en tant, però ha acceptat i m’ha
recolzat en tot moment, en la meva passió. Sempre intenta ser la veu de la meva
consciència i m’ajuda a no passar-me tres pobles, encara que no sempre ho
aconsegueix. És per això que li agraeixo molt sincerament el recolzament que
m’ha donat en tot moment.
El resum de 2011, van ser uns 2.000 quilòmetres
de cursa a peu amb més de 50.000 metres de desnivell positiu i 12 curses en 9
mesos, entre elles la primera marató de muntanya, la de l’Ardenya al mes de
desembre. La bèstia havia despertat!!!!
Crec que la meva progressió va ser la lògica, començar
amb curses d’entre 10 i 20 quilòmetres, i incrementant mica en mica el
desnivell, per acabar l’any amb una marató assequible. Entrenant 2 o 3 cops per
setmana amb tirades d’una horeta de durada.
Durant el 2012 em vaig acabar d’enganxar, vaig
començar a fer tres o quatre sortides a la setmana la majoria d’horeta
llarga, com havien canviat les coses, ara fer una sortida de menys d’una hora
era quasi com sortir a perdre el temps. Vaig provar les sèries, els fartlakes,
però res, a mi el que em continuava agradant era sortir al carrer, enfilar cap
a la muntanya i córrer, córrer i córrer, bé i caminar quan pujava ben dret, que
ara si que desitjava desnivells de campionat.
Després d’una segona marató, un gran record de Les
Guilleries, la distància em començava a quedar curta, continuava amb la
progressió lògica si amb 42 no n’hi havia prou doncs més caldo, la ultra
distància es presentava com una opció, així que a l’abril vaig completar la
meva primera 50 milles pel Cap de Creus. Això va implicar que els caps de
setmana comencés amb les sortides de tres i quatre hores. Ho vaig compaginar
amb sortides a muntanya, un parell de Vallter – Núria – Vallter, fent l’Olla en
una i Bastiments-Freser-Infern a l’altre, una sortida al Torreneules, però
sobretot la primera gran ruta amb els Intrèkkids, a l’agost amb en Peio i en
Pere varem completar la travessa Carros de Foc en un parell de dies, una gran
experiència.
Vaig acabar l’any participant en unes 20 curses,
vist amb perspectiva era l’any de “ho vull córrer tot”. Majoritàriament curses
de 20km, però també tres maratons i 5 ultres (considerant ultres més de 42km).
En una d’aquestes, la Cavalls del Vent, en la que vaig abandonar, vaig ser
conscient que no només es tracta de físic, que el cervell és importantíssim allà
dalt. També va coincidir amb una fatalitat a la muntanya que et fa pensar,
posar els peus a terra, per arribar a la conclusió que tot i això les
experiències obtingudes em permeten conèixer-me millor a mi mateix i que no ho
canviaria per res del món, que m’agrada la muntanya i mentre pugui seguiré
acostant-m’hi.
En resum, més de 3.000 quilòmetres, entre cursa i
senderisme, amb més de 110.000 metres de desnivell positiu i la introducció a
la ultra distància.
Amb un terç de 2013 completat, i la previsió de
l’any feta, he de reconèixer que la cursitis, corre-ho tot, se m’ha passat per
complert. Compto acabar l’any amb menys de 10 curses fetes, entre elles la
introducció al món de les raquetes de neu, això si la distància més curta per
ara serà la marató. Aquest és l’any de la ultra distància.
Els entrenaments han passat a cinc o sis
setmanals, amb més de 80 quilòmetres i 2.500D+ a la setmana, incloent sortides
d’entrenament de més de 7 hores, arribant a una mitjana de 9 hores setmanals.
Explicat tot això, arriba l’hora de comentar-vos
el regal d’aniversari que em faig. Molts de vosaltres pensareu que això no és
un regal, és una salvatjada, però quan un té aquesta passió, ho troba
engrescador. No m’allargaré més.
El proper 27 d’abril faré el Catedral de Girona –
Sant Onofre, Camí de Sant Jaume al vol.
Es tracta de resseguir el camí de Sant Jaume,
sortint de la Catedral de Girona i arribant a l’ermita de Sant Onofre, a
Palau-saverdera. D’aquesta manera enllaçaré per una ruta existent, però no
massa freqüentada, els dos indrets on desenvolupo gran part de la meva vida.
He fet el 80 % de la ruta en diferents sortides,
així que conec en la seva major part el recorregut, l’únic tall no explorat és Orriols
– Figueres, però disposo d’un track, així que no compto tenir problemes.
Faré uns 65 o 70 quilòmetres amb un
desnivell positiu acumulat que ronda els 1.500 metres. Passaré per Girona,
Sarrià de Ter, Sant Julià de Ramis, Medinyà, Cervià de Ter, Viladasens, Orriols,
Bàscara, Pontós, Borrassà, Santa Llogaia d’Àlguema, Figueres, Vilabertran, Peralada,
Pedret i Marzà, Vilajuïga, Pau i Palau-saverdera, per acabar pujant a Sant
Onofre i contemplar la plana de l’Empordà.
Serà tot sol, sense assistència, això si, amb
el telèfon a punt per si em passa alguna cosa.
Sortiré als volts de les 6 del matí de casa,
pujaré xino-xano fins a la portalada principal de la catedral i a córrer,
començant amb un descens pels 90 esglaons de les escales. Intentaré dur el material
mínim i imprescindible, un parell de bidons, evidentment amb aigua, algun gel,
barretes, plàtans i poc més. Carregaré d’aigua, si em cal, a qualsevol de les
fonts que trobaré durant el recorregut. Compto passar-me 8 o 9 hores sota el
sol, gaudint al màxim de l’experiència.
El 29 o 30 ja podreu llegir com m’ha anat, per
ara a treballar i esperar que arribi el migdia per anar-ho a celebrar per les
Gavarres.
Apa doncs, amunt i gasss!!!
