Waypoint 1: 24 hores del Cap de Creus...

Bon dia,

Ahir vaig participar per segona vegada seguida a les 24 hores del Cap de Creus, enguany el meu principal objectiu era acabar la cursa sense grans dolors a les cames, lluny del que em va passar a l’edició anterior, el temps era secundari.

Al final he quedat contentíssim, per una banda no he patit de rampes i he aconseguit arribar a Llançà després de poc menys de 87 quilòmetres, això és el que m’ha marcat el GPS, en molt bones condicions físiques, per l’altre he aconseguit rebaixar el temps del 2012 en més d’una hora i 15 minuts.

Però ara toca explicar una mica com va anar la cosa. El despertador sonava a les sis del matí, avui la Sílvia també s’aixecava com jo doncs amb la Lina s’han dedicat a fer-nos tasca de suport a en Savi, en Marc i a mi, moltes gràcies a les dues.

Amb tota la roba a punt en un tres i no res ja estava vestit, per esmorzar m’esperava un bon tall de pastís de Nesquik, la clàssica recepta del pastís amb base de iogurt amb tocs personals, si interessa la puc penjar en un post a part, i una beguda energètica supercafeïnada, a aquestes hores et posa a to. 

Amb en Savi i en Marc, esperant a la Platja del Port de Llançà
Foto: Sílvia

A un quart de vuit ja arribàvem a la platja del port de Llançà, recollir el dorsal, fer un cafè, saludar a aquest, aquell i l’altre i esperar i esperar. A les vuit en punt del matí un coet ens indica que ja podíem arrencar a córrer.

Sortida de la cursa...
Foto: Sílvia

El grup es va estirant...
Foto: Sílvia

Els primers quilòmetres ressegueixen la costa en direcció a Colera, he fet aquest tram en companyia d’en Savi a un ritme alt, però sense anar gas a fons, per escalfar una mica, però sense cremar-se massa, queda molta tralla per endavant. A la platja de Garbet ens esperen les supporters i en Savi aprofita per canviar-se, avui estrenava pantalons i no tenia massa bones sensacions, decisió encertada.

Creuant la platja de Garbet...
Foto: Sílvia

Deixem el mar i ens endinsem a l’Albera en direcció a Sant Miquel de Colera, la primera pujada, es fa quasi tota per pista, menys els primers cinc cents metres, les pendents no son massa dures, però no cal encigalar-se. Al començament de la pista en Savi em diu que tiri i a partir d’aquí ja faig la cursa pràcticament en solitari.

El dia està ennuvolat i això és molt beneficiós per poder portar un ritme alt, però alhora no necessitar massa hidratació. Vaig pujant sense massa patiment, contemporitzant força per no desgastar-me. En més o menys una hora i mitja em planto a Sant Miquel, m’agafo el meu temps, faig l’espectacle posant-me de quatre grapes per beure aigua, si no es donen gots és el que toca. Enfilem un corriol per acabar de pujar fins a Puig Esquer, un cop a dalt em prenc un minutet per gaudir del paisatge i gasss avall.

Ara toca anar cap a Coll de Portes. Comencem amb una baixada vertiginosa, desfem 200 o 300 metres de desnivell en poc més d’un quilòmetre, petita rampa, un fals pla i avall cap al punt de pas, carregar aigua i baixada per pista fins a Sant Silvestre de Valleta.

Un cop aquí tres o quatre quilòmetres de pla travessant el riu unes quantes vegades, per sort no va massa ple i no em mullo massa els peus. Deixem la Valleta i enfilem la primera pujada cabrona del dia, un tallafocs empinat com una mala cosa, al capdamunt el següent punt de control, vint-i-pocs quilòmetres, una mica d’aigua i a seguir. En aquest punt em trobo amb en Josep Antoni, l’he saludat a la sortida, va una mica cuit i abaixa el ritme, xerrem un parell de minutets i seguim cadascú al seu ritme.

Acabem de pujar xina-xano fins a Sant Genís del Terrer i avall per tornar a Llançà, el primer quilòmetre baixem i desprès tres o quatre planers fins arribar a l’avituallament on m’esperen la Lina i la Sílvia. Aprofito per descarregar una mica de material que no crec que em faci falta, les ulleres de sol, i roba d’abric, encerto. Menjo una mica i agafo uns macarrons, que em guarda la Sílvia, que tinc intenció de menjar més endavant, però me n’oblido.

Punt de control de Llançà....
Foto: Sílvia

M’agafo el meu temps, avui anar ràpid no és el més important tot i que vaig molt per sota dels temps de pas del 2012, ja veurem quan ho pateixo. Enfilo amunt cap a Mas Ventós. Aquest tall és molt bonic, comença amb corriols que van pujant i baixant sense massa desnivell que permeten mantenir un molt bon ritme, fins a trobar una pujada que destrempa, d’aquelles que marquen diferències, uns 200 D+ en mig km, tot i agradar als més masoquistes de la casa.

D’aquí fins a Mas Ventós, només queda planejar una miqueta, però els quilòmetres pesen i necessita un esforç important. A l’avituallament em trobo amb en Josep Pera, del Nabes Team, tot i anar a un gran ritme, avui li toca parar, està molt tocat del genoll, es va fer mal el divendres remenant per casa, i després d’haver fet la cursa un parell de vegades decideix que no cal destrossar-se, la Sílvia em comenta més endavant, a Cadaqués, que ho ha deixat a Sant Pere. Xerrem pujant cap a Coll de Mosquit fins que decideixo apretar una mica, llàstima amb el ritme que portava tenia molts números de baixar de les 10 hores.

A mig camí del Coll, trenquem cap a Santa Elena, d’aquí a Sant Pere de Rodes tot esquivant als passejants, cal destacar que la majoria s’aparten sense problemes, però alguns s’enfaden en demanar-los pas, a vegades a la gent li falta un xic de... A l’avituallament torno a trobar-me amb la Lina i la Sílvia, en Savi va mitja horeta darrera meu i molt sencer. M’aturo un momentet i enfilo cap a Sant Salvador, a mig camí em trobo en Francesc, avui havia d’estar entre nosaltres, però una lumbàlgia li ho ha impedit, tranquil que ja gaudiràs/patiràs a la Transvulcania.

Punt de control de Sant Pere de Rodes, sense ataval·lar-se...
Foto: Sílvia

Acabo de pujar fins al Castell i a enfilar la bonica i terrible carena. Després d’haver-la fet unes quantes vegades, ja no és tant terrible, es gaudeix molt i molt, tot i això toca abaixar el ritme doncs en prou feines s’hi pot córrer. Tot el tram vaig acompanyat d’un nano de Begues que aprofita per seguir-me els passos.

Un cop entrem a la zona més corrible, corriols que comencen baixant i poc a poc es converteixen en puja i baixa constant, el deixo passar i prenc un ritme més relaxat. Aquest tall el vaig patir molt l’any passat i avui tinc ganes de gaudir-lo al màxim, això fa que no se m’entravessi gens ni mica. En un tres i no res arribo al següent punt de pas, bec una mica i a seguir amb el puja i baixa, que l’avituallament principal el tenim a tocar després d’una baixada força picada, just a la “girola” del Pení.

M’aturo un moment, sec en una cadira i miro de contactar amb la Sílvia, em diu que no arribaran i que tiri, que amb sort ens veurem a Cadaqués. Li faig cas i enfilo l’asfalt cap a Pení. Després de caminar uns 300 metres per l’asfalt, toca entrar en un corriol que hi ha a l’esquerra i amunt, el desnivell no és massa considerable, així que en anar molt sencer puc portar un ritme maco. En arribar al cartell que ens anuncia la base militar, agafem la pista que ens porta cap a Jóncols, uns metres de pujadeta, no massa, cinc quilòmetres de baixada amb un desnivell mitjà del 8 o 9 % i cinc cents metres mal comptats de pla ens permeten arribar al següent avituallament, en aquest tram és on l’any passat vaig començar a patir les primeres sensacions de rampes a les cames, avui l’he pogut fer sense aturar-me en cap moment a ritme força alt.

Des de Jóncols toca anar cap a Cadaqués, ara només queda descomptar quilòmetres fins als 87, ja en queden menys de 30 i això dona ales. El tram comença amb una bona pujada, després planejem tot admirant la badia de Cadaqués amb el far de Cap de Creus al fons i acaba amb una bona baixada que ens deixa al passeig marítim. És bonic fer el tram de passeig, però hi ha tanta gent i cotxes que a voltes costa passar i tot.

A l’avituallament m’ho agafo amb molta calma, m’hi estic un quartet d’hora, tinc temps de xerrar amb en Francesc, que va seguint la cursa, menjar una mica i passar per can Felip. Per sort la Lina ha deixat la Sílvia a l’avituallament i ha anat a aparcar, així podem estar una estona fent-la petar, ja comptem no veure’ns fins a Llançà si tot va a l’hora.

Disparant a la càmera, Cadaqués...
Foto: Sílvia

La sortida de l’avituallament cap a Portlligat es fa per un dels clàssics carrers empinats de Cadaqués, així que no em queda altra que fer-ho caminant. Passem pel costat de la casa museu Salvador Dalí, creuem les urbanitzacions i enfilem cap al far. Tram de puja i baixa amb final explosiu, puja que pujaràs fins al turó on hi ha el far. En aquest tram és on decideixo d’abaixar el ritme i no intentar baixar de les 11 hores, una decisió que em permet gaudir al màxim del recorregut sense haver de mirar el rellotge ni patir pel cos.

En arribar al far em trobo amb l’Oriol, l’any passat varem compartir el tram Cadaqués – Llançà, farem els propers dos quilòmetres plegats, en Francesc també córrer per aquí, l’ambient és molt maco com sempre. Una mica de teca i a carregar aigua que queden els 11 quilòmetres més pesats de la cursa, creuar el parc natural de punta a punta amb constants puja i baixa que et destrossen les cames en trencar-te constantment el ritme.

Només de començar i mentre anem fent-la petar, em despisto i acabem fora del camí, no perdem massa temps, només un parell de minutets, al punt on ens varem perdre l’any passat no repetim i enfilem a l’esquerra que és el que toca. Els talls planers i les baixades les faig al trot, però les pujades tot i ser poc pronunciades camina que caminaràs.

Arribem a Sant Baldiri de Taballera després d’una bona baixada i penso en que a l’avituallament l’any passat em varen donar birra, però primer cal pujar i aquesta motivació sembla que funciona. Arribem a dalt, m’agafo el meu temps faig un trago de conyac, que bé que es posa, un tall de coca, carrego d’aigua i preparo els auriculars per escoltar el partit de futbol, si nois i noies, per desconnectar de tot i encarar els darrers quilòmetres em trobo en companyia dels de la TDP de Catalunya Ràdio.

Deixant l’avituallament vaig fent la pujada caminant tot buscant l’emissora, no hi ha massa cobertura, quan l’enganxo una miqueta de gasss. Acabo de pujar i enfilo la darrera baixada del dia, una mica pedregosa i amb les cames pesades costa força, però els quilòmetres van baixant i Llançà s’acosta. Arribo al final de la baixada i només queden 8 llargs quilòmetres de camí de ronda.

M’ho agafo amb certa calma, intentant no caminar massa i portar un ritme que em permeti gaudir dels darrers quilòmetres tot contemplant el mar. Travesso Port de la Selva i em vaig acostant poc a poc al Far Sarnella, just abans d’arribar-hi el Celta marca el primer gol, però per sort a pocs metres empata el Barça. Per celebrar-ho a els del control em passen una Moritz que entra com aigua. Només queden quatre quilòmetres vinga que ja hi som.

Arribo fins a la platja de Cau del Llop la travesso, pujo les escales, creuo la carretera i ja quasi hi sóc. Un darrer esforç, creuar els carrers antics de Llançà i enfilar l’arribada, braços al cel i final.

Feina feta.
Foto: Sílvia

Per sort la Sílvia ha arribat a temps de fer-me un parell de fotos. Aturo el cronòmetre un 11 hores 15 minuts i ens quants segons. Menjo un entrepà bec un con glop de cola i cap a les dutxes a corre-cuita, comptem que en Savi està a punt d’arribar a Port de la Selva i anem a esperar-lo al final de la baixada.

L’esperem una horeta llarga i quan arriba està molt al límit, durant l’espera em comenten que a Cadaqués ja anava molt cuit, aquí arriba amb molts problemes  d’estomac. La Lina i la Sílvia intenten convèncer-lo que ho deixi que ja ha fet molt, jo callo entenc que el vulguin convèncer, però també entenc que després de 79 km i l’arribada a tocar volgués continuar, però al final el seny s’imposa, puja el cotxe cap a casa a descansar.

Només em resta felicitar a tots i totes les participants, en especial en Savi, el que va fer te molt i molt de mèrit, i en Marc que va acabar en poc més de 14 hores.

Felicitar a la gent de la Unió Excursionista Llançanenca, per donar-nos ànims a cadascun dels avituallaments de la cursa, la gent que s’hi troba sou molt i molt grans.

Felicitar als companys, companyes, amics i amigues que ens seguiu i ens doneu el vostre suport durant tota la cursa, moltes gràcies, en especial a la Lina i la Sílvia, que éreu les que ens seguíeu a nosaltres, em sembla que vareu cansar-vos tant o més que nosaltres.

Bé, la setmana vinent a continuar la preparació per la segona etapa, Transvulcania.

Salut i Empordà!!!!!