#UTUlldeter: trobant bones sensacions…

Bon dia,

Segurament no era la cursa més recomanable per anar a buscar les sensacions perdudes, però el perfil i l’entorn feien impossible resistir-me a participar-hi.

A les quatre de la matinada sonava el despertador per enfilar cap a Setcases, la nit abans ho havia deixat tot a punt, així que només calia vestir-me, col·locar la resta a la bossa, cotxe i amunt. Arribo amb temps per trobar un forat on deixar el cotxe, anar a recollir el dorsal, preparar les bosses de Vallter 2000 i del refugi Jaume Ferrer, saludar un munt de coneguts i conegudes, esmorzar una mica, una barreta i una beguda energètica, i anar a la sortida.

 

Sortint de Setcases
Foto: @ultrescatalunya

Tot i que la sortida és a les set del matí hi ha molt ambient. Em col·loco al mig del grup i a córrer. Uns metres pel nucli de Setcases i enfilar una pista amunt, la pendent és suau, però no  m’emociono, tinc massa present els darrers fiascos. Quan deixem la pista prat amunt, aquí no em puc resistir i apreto una miqueta, però sense passar-me, pel camí la faig petar una estoneta amb en Raül. Vaig guanyant alçada ràpidament fins arribar al cim de Pastuira i la cosa es suavitza tot i continuar picant amunt fins a Les Borregues.

Des del cim i a buscar el refugi d’Ulldeter, son quatre quilòmetres mal comptats que piquen avall, tot i algun repetjó. Intento no flipar-me fins arribar al tram final de baixada, passat el Coll de la Marrana, on apreto una miqueta, just després de saludar l’Oriol. Arribo al refugi i a menjar i beure una mica per encarar de la millor manera possible el següent tram, fins al moment no havia begut ni menjat allunyant-me de la obsessió pels horaris en l’alimentació.

Surto del refugi d’Ulldeter i encaro una pujada ben dreta que ens porta a les pistes de Vallter 2.000, aquí baixada pronunciada fins a encarar una forta pujada fins al Coll de la Geganta, lloc on es separen les dues curses, molta gent fa la pujada pel dret, però si es segueixen les marques la pujada és més assequible, doncs va fent les clàssiques ziga-zagues que tant agrada veure des del peu d’una muntanya. Un cop al Coll, el terreny es suavitza i permet agafar forces i poder encarar la pujada final a Bastiments. Més curta que no pas la del costat del Coll de la Marrana, encara que igual o més exigent, la supero prou bé.

De Bastiments carenada fins a Bacivers, força pedregosa, així que piano-piano i altre vegada avall, on toca creuar un bon tou de neu, ho faig de la manera més ràpida, cul a terra i avall que fa baixada. Però tot lo bo s’acaba i aquesta cursa és de pujades dretes, una pendent import en un terreny amb pedra molt fina on els passos no son ferms i tires una mica enrere, però finalment arribem de nou a la carena, tornem a trobar-nos els de la curta, per finalment coronar el pic de la Dona, abans de llençar-nos avall cap a l’estació de Vallter 2.000.

A Vallter hi ha el segon avituallament, portem 25km però quasi 3.000 metres de desnivell positiu, així que m’aturo una estoneta per fer una bona menja i canviar-me el tapacolls que havia deixat a la bossa. En aquest punt em trobo en Tapi, que fa la curta xerrem un moment i ell segueix, acabarà en menys de 6 hores molt bona cursa company!!!

El resultat és que surto molt xino-xano, segurament massa, però vull fer una bona digestió fins arribar a un corriol preciós, després d’una forta baixada i un tall de carretera, pràcticament tota l’estona envoltats d’aigua per un PR que no havia agafat mai, llàstima que en algun punt estigui molt brut d’arbres caiguts, no pica massa, així que vaig fent a bon ritme fins al km 30.

Aquí venen els dubtes, és el punt crític de les darreres curses, apareixerà el temut ocellot???, amb  aquests pensaments al cap em trobo en Marc que va indicant on es tornen a separar les curses i m’aturo una estona a fer-la petar, avui he vingut a recuperar sensacions i compartir una estoneta de bona conversa segur que hi ajuda, a part, m’anirà bé descansar un xic, doncs ja m’avisa que ve un tall d’anar-hi.

I així és, primer creuo un tram de bosc sempre picant amunt, seguit per un tram força pedregós on es combinen pedres més grans amb trams més trinxats i relliscosos, fins arribar a un collet, tombem una roca i benvinguts al patiment. Una pujada dreta com una mala cosa d’aquelles de posar la reductora i anar fent, tothom al voltant evidencia patiment. Però ens animem els uns als altres, les bromes son la millor medecina, per seguir amunt fins arribar a assolir la carena que ens durà a Roca Colom, que encara que continua pujant, ho fa amb percentatges de desnivell que permeten trotar una mica.

Un cop al cim ens tirem literalment avall amb una pendent espectacular, la inèrcia de la baixada fa que em despisti un parell de vegades i perdi el camí, però tenint present que Klassmark acostuma a marcar molt sovint, perdo menys temps que a les aturades a pixar. Ràpidament arribo al refugi Jaume Ferrer, on m’espera la segona bossa amb una mica de menjar i una beguda energètica. Després de l’aturada baixem per una pista, poc a poc per pair bé, fins a trobar el punt just on comencem la pujada al Costabona.

La pujada és dura amb percentatges alts de desnivell, sobretot fins arribar al refugi de Costabona, on la cosa es suavitza una mica, o potser el fet de menjar una mica i aturar-me a beure a la font em dona un punt extra d’energia. Després d’una bona estona arribo al cim, ara toca una forta baixada fins a Collada Fonda, pel camí ens creuem amb en Dani i la fem petar un moment. Arribo al 44, teòric 42, i m’aturo per treure’m les pedres de la sabata, cosa que fa que m’oblidi de menjar una mica.

Queden 10 quilòmetres, o això diuen, doncs al final només n’acaben sortint 8. El terreny és un puja i baixa fins al puig de les Agudes i una forta baixada final pel dret fins a Setcases. Tenint en compte la distància teòrica veig molt difícil baixar de les 12 hores, així que m’ho agafo amb calma i vaig fent sense atabalar-me gens, troto una miqueta i em va avançant força gent. Si ho arribo a saber apreto una mica i segur que baixo 10 o 12 segons a les 12 hores i 9 segons finals per poder dir que he estat sub12, però avui m’és ben igual el més important és que he trobat les sensacions que buscava.

En una cursa molt exigent, només la varem acabar 150 quan en sortíem quasi 300, he tirat de cap, anant per sota de ritme i he acabat sense un patiment exagerat, cap baixada sobtada de rendiment, cap problema muscular, amb les cames a punt per continuar si m’haguessin posat més quilòmetres al davant. Segurament hagués pogut forçar una mica més, però avui no tocava això, avui el més important era una altre cosa gaudir durant tota la cursa.

Després de la crònica és l’hora de les felicitacions.

Per començar donar les gràcies a Klassmark i Josep Artigas per parir una cursa tant bonica.

Donar les gràcies com sempre a tots els que ens heu donat suport als punts de control i avituallaments.

Felicitar als que heu participat a la festassa d’Ulldeter corrent una o altre cursa.

Un reconeixement a aquells que hereu a la muntanya per animar-nos durant el recorregut.

Un apunt, he llegit certa polèmica al voltant de l’avituallament de Valler 2.000. La organització s’ha disculpat per no haver pogut avituallar a tothom per igual en cometre l’error de permetre als de la curta endrapar-se l’arròs i macarrons dels de la llarga, però ja sabem que aquestes coses passen. Potser també hauríem de reflexionar si a vegades els que correm no pensem que al darrera nostre hi pot quedar algú més, o simplement si allò que estem fent toca o no toca.

Com que estic de viatge per feina tardaré uns dies en trobar totes les fotos, però tranquil·litat que com sempre arribaran a bon port.

Salut i canya!!!!