Curses: CMG 2017 format Trail

Bon dia,

Avui us explicaré com ha anat la que serà la darrera cursa de l’any, la del pati de casa d’entre setmana, la de les Gavarres, una de curta però intensa, una cursa que...

Bé, ja us en parlaré de la cursa, ara toca parlar de com hi he arribat...

D’entrada el Bisaura havia de ser la darrera cursa de l’any, però tancar l’any amb una cursa inacabada sembla que no sigui la millor manera, així que mentre feia les darreres passes camí del meu abandonament a Santa Magdalena ja tenia al cap la Trail de la CMG.

Entre mig quatre setmanes per preparar una cosa diferent a la que m’agrada, una cosa de velocitat, de córrer, córrer i córrer, més que d’anar fent, així que tocava canviar el xip. Però la veritat és que en les meves sortides res ha canviat, bé si, que els dies s’escurcen i el frontal és imprescindible per anar a fer una volta a la tarda, que haver perdut un parell de quilets per poder córrer amb unes voladores em fa més ràpid, que començar a treballar amb la civada en l’alimentació em permet fer tirades amb més autosuficiència, i què collons, que a l’hivern quan arriba el fred és una delícia sortir a córrer, perquè córrer a 35 graus si ho pots fer a 10???

El més important ha estat la continuïtat, poder sortir dos dies entre setmana i un el cap de setmana. Entre setmana fer molt de Gavarres, resseguir els camins per on ahir es feia la cursa, fer sortides a bons ritmes amb desnivell decent. I al cap de setmana acostar-me al meu altre pati, la Serra de Verdera a fer-hi sortides de descans amb molt caminar i poc córrer, amb parets d’alta muntanya amb olor de sal marina.

La cursa...

D’entrada el dissabte al matí em van deixar sol a casa i no me’n vaig poder estar d’anar a fer una volta, segurament és un error fer 14qm a 5:30 amb més de 500 positius, més si el dijous ja havia apretat més del que tocava, amb 21qm a 5:50 i 780D+, però al senglar li agrada voltar camins i corriols, tocar esbarzer i romegueres, trepitjar gespa, sorra, pedra i fang, ja diuen que NO FANG NO FUN, però tancat a casa no hi se estar.

A la tarda a fotre un cop de ma a la CMG Kids, on uns 150 nens i nenes participaven a la primera cursa de muntanya per mainada a Girona, un èxit absolut, bé, alguna cosa a millorar segur, però si tot es fes perfecte no seriem humans. Felicitats Klassmark!

Amb tot a punt anar a dormir a les onze per llevar-nos cap a les vuit, arreglar-nos tots i a veure sortir els de l’Express, gran paper d’en Txema, en Josep i en Pere!!!! La mitja hora d’espera per a la sortida de la Trail es va fer molt curta. Entrar al calaix de sortida posar-me un xic endavant, esperar que l’speacker marques el compte enrere i gas!!!

Sortida molt ràpida i molt endavant pel que estic acostumat, ja de bones a primeres em col·loco al darrera de la Caitlin, una noia del Club que per previsió ha de fer un bon paper, de fet acabarà fent-lo.

En un tres i no res saltem de Sant Domènec al Cul del Món, camí gens complicat ni tècnic que ens porta a la carretera de Sant Daniel, on anirem a buscar el camí dels Àngels, completant el segon quilòmetre just al túnel de l’NII. Seguim amunt pel segon camí, el que tècnicament és menys complicat i ens plantem al primer replà. Al replà agafem la baixada que queda a l’esquerra i a mig camí enfilem per la trialera amunt, és un petit repetjó i a aquestes alçades no hi ha gaire res que costi.

Un cop al capdamunt, toca baixar a buscar la riera de l’Onofre. Però avui no es tracta de buscar el camí  més lògic, avui el que toca és una cursa trencacames. Així que abans d’arribar al camí de la riera tocarà baixar una mica per tornar a remuntar i baixar de nou, per finalment arribar al camí.

La riera de l’Onofre és un camí humit, relliscós, de bona vegetació, molta fullaraca que amaguen forats malparits, arbres per terra i pel mig del camí, bassals, pedres amb molta molsa i un constant puja i baixa que no et donen treva, és un camí ideal per fer-lo a l’estiu doncs aquí no hi toca mai el sol directament i sempre hi fa fresqueta. Però quan s’acaba el camí de la riera tot canvia, una pujada d’anar-hi totalment exposada a la llum i escalfor del sol, que treue els colors al més pintat, on ens hi plantem amb poc més de 25 minuts a les cames.

La pujada son uns tres cents metres a un 25% de desnivell, i la faig molt còmode una mica per sota del ritme màxim que podria imprimir, però avui queda molt per endavant i ja m’està bé. Un cop ens dirigim com si anéssim a buscar el camí dels Àngels, però a la meitat ens trobem amb un corriol que ens permet empalmar amb el corriol que ens porta directament a la pista a tocar el del Puig Estela, on fem un petit repetjó abans d’anar a parar a la pista per trobar el primer avituallament en menys de 45 minuts. Estem corrent molt, i dic estem perquè continuo anant amb la Caitlin, que va segona de noies amb la primera a tocar. A l’avituallament el temps just per fer un glop d’aigua i a continuar avançant.

Ara ve una trialera de baixada, on ja anem esquivant corredors de l’Express, per seguir el corriol que ens portarà fins a la baixada de l’altre banda de la riera de l’Onofre, una baixada molt corrible que ens a la mengem a 4 el quilòmetre, a mitja baixada l’Oriol està fent fotos, una salutació ràpida que avui no hi ha temps per perdre. A baix de tot a tocar de la font del Ferro, ens anima en Francesc, la Nita i les nenes. Toca pujar amunt un tall del corriol que porta al segon túnel de la variant per anar a buscar la pujada de la bassa dels porcs.

Fins aquí molt de gas i molt controlada la primera, que la tenim a tocar, però aquesta pujada se li entravessa una mica a la Caitlin, no és que la fem a pas de puça, però un minutet haguéssim pogut rascar. La pujada te dues parts ben diferenciades, una primera, només creuar el pont després de la baixada, molt corrible, son uns quatre cents metres que es poden fer amb gas, després els següents sis cents pugen a un 25%, així doncs apretar les dents i pensar en la baixada fins a Can Lliure.

És la baixada del corriol dels presoners, amb unes vistes de Girona i la seva imponent catedral que són una delícia, però avui pren cabdal importància vigilar amb les arrels, les branques i la sorra, no val a badar, per acabar un petit repetjó abans d’arribar al segon avituallament just a la corba sobre Can Lliure, per plantar-s’hi en menys d’una hora i quart. Continuem a molt bon ritme, però la primera se’ns escapa la portem ja un minut per endavant.

Ara toca pujar pel corriol clàssic de Sant Miquel, però amb la variant que ens porta directament a la zona de pícnic. L’he fet tants cops que em conec cada solc, cada pedra, cada arrel. Però tot i això també sóc conscient de l’esforç que requereix fe aquesta “curta” pujada. Primer a caminar ràpid, fins a tocar can Mistaire, apretadeta fins al començament del tram pedregós, torna a caminar una mica, apreta fins al darrer tram de pujada i en endavant el que el cos aguanti. En arribar a dalt la primera noia li treu un parell de minuts, mala peça al teler.

Ara roca una bona baixada, primer la del darrera de Sant Miquel i després avall cap a les mines del Nen Jesús, aquí em quedo enrere que ja fot prou estella a la baixada. Les mines son una altre zona fantàstica per córrer-hi a l’estiu, sempre carregades d’ombra, només un inconvenient, hi ha un tram curt pedregós, amb fullaraca i humit que posa en perill els turmells de qualsevol que hi vulgui apretar fort. Passem aquest tram sense inconvenients, però just en el planer, la Caitlin s’entrebanca davant meu i a terra, l’ajudo a aixecar no hi ha danys així que a continuar.

I toca continuar per un corriol nou made in Klassmark, això vol dir mal parit, mal parit i mal parit. Un corriol d’aquells que hem d’anar d’aquí fins allà pel dret, o sigui recte. I si el camí s’aguanta peraltat de tant passar-hi els senglars doncs que no vagin tant de pressa i si es passin doncs sigues bi i “NO TE LA FOTIS”. I si està ple de fullaraca doncs t’aguantes, que això és la muntanya, si no vols pols no vagis a l’era. El tram final de puja, de traca i mocador, comença amb la necessitat de fer anar les mans, si no corres perill d’anar avall, i si les fas servir et pots clavar les punxes de la pela d’una castanya. Després es suavitza i fins i tot pots acabar corrent a bon ritme. Però vaja, que ens en sortim i ens plantem a la pista que baixa cap a Celrà sense massa destrossa.

I ja quasi hi som, un parell de pujades curtes i avall cap al Cul del Món, això està anant molt de pressa, però s’està gaudint extremadament. Abans de la primera un caminet trencacames, gens tècnic. Després de la primera pujada, més del mateix fins arribar a l’avituallament. Aquest es troba a la pista que dona al quilòmetre cinc de la carreta dels Àngels, però nosaltres ja som al 18 i mig, queda una petita pujada. Ens informen que ja son més de dos minuts, caldria baixar molt i molt bé per atrapar la primera, s’intentarà.

Però primer a fer el repetjó, és la segona vegada que el faig i val a dir que de dia tot es veu millor. Aquest repetjó ens porta directament a la pista que ens porta a l’Olivet d’en Salgueda. De tanta gent que hi ha passat està prou net i a més és curt i ràpid. A dalt ens espera en Francesc per informar de com va la cosa, amb la cara paga, no l’atrapem ni farts de vi. Però ja que hi som s’intentarà fer-ho el millor possible.

La baixada dels Àngels és ràpida però mal parida, si et despistes ets a terra, però l’hem fet sense cap contratemps i ens plantem altre vegada al túnel de l’NII, aquesta vegada de baixada i a desfer el camí d’inici. Arribem de nou a l’asfalt, saludo en Marc que està controlant que ningú es despisti, apretem fins al Cul del Món i amunt, merda una rampa al quàdriceps esquerre, anar parant i arrancant m’ha deixat tocat. Això si, en tinc prou amb cinc segons per continuar corrent amunt, que no queda res. Arribem a dalt, als Jardins dels Alemanys, creuem el portal dels jardins, enfilem avall cap a Sant Domènech i just a la cantonada em trobo la Sílvia i la Ivet, no m’esperaven tant d’hora, però per sort ja hi son. Agafo el bitxo de la mà i fem un petit esprint fins a creuar l’arc. CMG a la saca 2:23:45 posició 30, a la Caitlin li han faltat 2:10 per atrapar la primera, però s’ha intentar, s’ha donat tot i això és el més important!

A l’altre costat de l’arc d’arribada hi ha en Toti que acaba de guanyar la seva quarta TransGavarres, felicitacions, salutacions i a començar a deixar a una banda tot lo bo de la cursa, pensar no amagar tot el que cal millorar per les que vindran més endavant.

Juguem una mica als inflables, m’hidrato una mica, a casa a dutxar i a fer un König que ens l’hem guanyat. En acabar ens acostem de nou a veure arribar els companys de la TransGavarres tot fent un cafetó en una terrassa.

Per acabar, felicitar a Klassmark per una cursa espectacularment ben organitzada i amb un recorregut molt treballat, que us encoratjo a trobar-hi alguna millora, penso en una baixada que te una alternativa pels baixadors tècnics cap allà al quilòmetre vuit, segur que sabeu de què parlo. Ells en diuen un recorregut dinàmic, jo n’hi dic un puto trencacames. Molt grans nois i noies!

Donar les gràcies als i les voluntàries del avituallaments, pels vostres ànims i l’atenció rebuda.

Felicitar a tots els i les corredores, en especial als companys Intrèkkids i a la gent del Club Trail Running Girona.

També a tots els i les que en un punt o altre del recorregut ens heu donat els vostres ànims, s’agraeix moltíssim per poc agraïts que semblem, anem molt cansats.hehehehe

I per acabar gràcies a la Sílvia i la Ivet per estar sempre al meu costat, encara que a vegades entenc que costi d’entendre.

Apa i la propera Cims de Girona, encara sou a temps d’apuntar-vos!!!!!

Salut i muntanya!!!

Curses: Trail Bisaura XL #fail @TraildelBisaura

Bon dia,

Avui us parlaré de la darrera ultra que faré aquest 2017, es tracta del Trail del Bisaura en el seu format XL, però primer com hi arribo.

Dos mesos i mig donen per a molt, però segurament és massa temps entre dues curses, estar-se tant de temps preparant-la mina mentalment quan apareixen els imprevistos, alguna cosa haurem de canviar al 2018.

Crec que vaig planificar bé les sortides, tot i que entre una cosa i l’altre no vaig poder-la seguir a la perfecció i em va faltar alguna tirada molt llarga, digues-li deu o dotze hores donant voltes pels Pirineus. El més normal han estat sortides de 2/3 hores amb poca distància i molt desnivell, buscant pujades exigents i inevitablement ritmes lents.

El més important de cares al Bisaura ha estat un canvi radical en el calçat, després de mes i mig recaient sortida si, sortida també, dels problemes al turmell esquerra, vaig decidir canviar el calçat de perfil alt, com les Hoka o les Altra, per calçat amb perfil més baix com les sense velles de Salomon, tot i conservar la fluixa caiguda. La prova va ser un èxit i ja des de la primera sortida vaig notar una gran millora, bàsicament he minimitzat el risc de torçar-me el turmell. És per això que vaig comprar-me goma nova en aquesta línia per afrontar el Bisaura amb garanties, les escollides unes Salomon sLab 6 Softground. Per tal que aquest canvi de calçat no em perjudiqués als genolls, menys perfil equival a menys esmorteïment, vaig apostar per reduir el meu pes en un parell de quilets.

La Cursa:

Amb tot a punt de la nit anterior, el despertador sonava a tres quarts de quatre del matí, després de dormir quatre horetes llargues, podria haver estat pitjor. Vestir, cafè, menjar alguna cosa i cap a Sant Quirze. Cap problema a la carretera fins que em salto el trencant de l’eix, el que passa quan impera la boira. Cinc minuts extres per fer un canvi de sentir i arribar amb temps de sobres per recollir dorsal, acabar-ho de preparar tot, fer un cafetó i saludar a diferents corredors.

Amb sis minuts de retard, hi havia molta cua per entrar a la sortida, arrenca la cursa. Sortim tots amb el frontal al cap i l’engeguem en sortint de Sant Quirze.

La sortida és molt ràpida, el terreny ho permet, tot i això intento no passar-me, això és molt llarg. Arribo sense massa, per no dir cap, dificultats al primer avituallament. Bones sensacions, però mals companys de viatge. No em quadra que vagi de bracet amb gent com en Guido Koala o en Salvador Vilalta, una de dos, o ells van contemporitzant molt o jo vaig passat de rosca.

Segueixo endavant cap al Pla de Revell passant per la Pujada a l’infern. Una bona pujada amb una ambientació que la fa més divertida, però que tot i la dificultat, just començar la cursa es posa molt bé, el ritme d’en Salvador no és massa exigent, continuo amb les bones sensacions, però amb un mar de dubtes.

Vaig tirant cap a Santa Maria de Besora, però primer cal pujar al Castell que li dona nom. Una pujada gens complicada, un terreny molt sec que m’ha recordat lleugerament els Monegros, ara a les set del matí la temperatura era radicalment diferent. Al castell ens esperen els indis per treure una rialla i avall fins l’avituallament. No portem ni 10 quilòmetres i ja en van tres. I jo segueixo amb el mateix grupet.

I ara toca anar cap a la Bassa de Beví i veure què s’hi cou al Bar Beví. Si no vaig errat passem per un tram molt bonic en una mena d’engorjat, ara ja em perdonareu perquè en no conèixer massa la zona confonc els trams amb facilitat. El que està clar és que si és aquesta zona, és d’una verdor i una bellesa  destacable. Això si, el fang ni se’l veu. I arribem a l’avituallament on ens esperen cambres amb safates i ampolles de licor per als participants, així doncs el sobrenom de Bar Beví li escau com anell al dit.

Segueixo amb els de sempre, ara toca pujar cap al coll de Beví, ara si que podem deixar definitivament els frontals a la bossa. Només de sortir un petit repetjó i després una petita carena ample i frondosa, continuo poden seguir sense problemes el grupet fins arribar al Coll. Arribem al cinquè avituallament, això em permet anar menjant i bevent sense problemes.

A la sortida m’avanço a les llebres, avui disfressades, que portava al davant, ja m’atraparan. M’encamino per una bona pujada cap al Barretó, és bona però no molt exigent, a apart continuem amb una bona temperatura. Un cop a dalt petita baixada i avituallament.

En sortint arriba la primera baixada amb cara i ulls, deixo passar alguns dels que duc al darrera, un sap estar al seu lloc. I vaig avançant al meu ritme. Un cop al fons de tot, encaro la pujada al Castell de Milany. Passo per una zona molt bonica amb construccions a la roca, un tancat amb un remat de cabres, tot això pujant pel dret al costat del que sembla un torrent delimitat per un filat. Arribo al Castell amb l’avituallament al seus peus.

Ara una bona estona de baixada cap a l’Arxé, de bon córrer, prenent-m’ho amb calma. Tanta que m’acaben atrapant el grupet de craks just a l’avituallament, tot traient-me els adhesius. Ara sembla que s’hi han posat seriosament.

Deixo l’Arxé i cap a Vidrà, acabo de baixar una mica i petit repetjó que ens deixa a una baixada força tècnica veient de lluny el poble, just a les portes de l’avituallament, quan ja estic al poble, peu esquerre a un forat, tapat per fullaraca, i regirada de turmell al canto. El turmell ha aguantat 35 quilòmetres, sort que ve l’avituallament i puc descansar una mica per recuperar-lo. Les sensacions son excel·lents.

M’agafo l’avituallament amb calma, ha entrat la calor i no cal fer el boig. Menjo una mica d’arròs, sense passar-me, bec i carrego aigua pel que m’espera. Següent aturada Santa Margarida de Cabagès. És una pujada en l’estil de la del Castell de Milany, curta però amb fort desnivell, la diferència principal és que la calor comença a apretar i no hi ha una sola ombra, bé l’avituallament és a mitja pujada això hauria de permetre fer un petit descans. Continuo amb bones sensacions, anar pujant sense atabalar-me, al meu ritme. Però no s’hi acaba d’arribar mai i les sensacions canvien de cop i volta. El cansament arriba de sobte, com un cop de porra al mig del nas que em desmunta. Tot i això tinc esma per arribar a l’avituallament, un cop allà m’estiro i descanso, m’hi estic uns deu minutets, després bec, menjo una mica i bec una mica més abans de continuar cap a Santa Magdalena de Cambrils, just al final de la pujada.

És un tram de poc més de tres quilòmetres, però he d’aturar-me constantment, per molt que vagi menjant i bevent, no recupero les sensacions. Només queda continuar avançant a l’espera d’arribar al control de pas. Costa i molt, però al final m’hi planto, literalment. Tota la pujada ronda pel cap plegar a Collfred o com a mínim fer-hi una aturada llarga, però en arribar Santa Magdalena tinc en compte que els primers 35 quilòmetres els he fet en quasi cinc hores i mitja i els darrers 8 en més de dues i mitja, decideixo deixar-ho aquí. No paga la pena estar-se una hora llarga per baixar a Collfred i esperar que soni la flauta amb una recuperació miraculosa.

Conclusions:

Cal fer més quilòmetres per preparar correctament un sarau d’aquesta magnitud, i com estan les coses ja és molt el que puc fer.

Segurament vaig anar passat de rosca fins a Vidrà i ho vaig pagar de la pitjor manera, caldrà tenir en compte qui porto al costat la propera cursa, cal saber estar a lloc, per molt bones sensacions que tingui.

També caldrà tenir en compte que m’adapto molt pitjor a la calor que abans, quan apreta una mica el meu rendiment baixa espectacularment, important tenir-ho en compte en endavant.

Articular i muscularment parlant no vaig tenir cap problema, feia temps que no tenia tant bones sensacions en cursa. Potser el canvi de calçat em beneficia. De fet l’endemà em vaig passar mitja tarda perseguint la Ivet en el seu aprenentatge sobre la bicicleta, la paia una crack amb menys de quatre anys ja va pedalant sense rodetes, aviat no l’atraparé.

Per acabar:

Felicitar a la organització i voluntaris del Bisaura, fins on vaig arribar d’11! Si tot va bé, l’any vinent repeteixo.

I ara a pensar en la següent, potser serà el mes vinent o potser tocarà esperar-se al 2018, tot anirà caient.

Salut i muntanya!

Curses: L’Esquella de Pardines 2017

Bon dia,

Avui us parlaré d’una de les curses que més m’ha agradat fer, l’Esquella, amb epicentre a Pardines un bonic poble a la vall de Segadell amb un ambient espectacular hi fan aquesta cursa que no crec que sigui la única vegada en la que hi participi.

Però primer, com hi he arribat...

Quatre setmanes separaven el Grand Trail du Canigó de l’Esquella, hi havia dues opcions descansar una miqueta per recuperar o continuar fent esperant no passar-me de rosca i arribar prou fresc a la cita. Segur que els que em coneixeu no haureu dubtat que ja descansaré a la caixa, així que he tingut unes setmanes amb força activitat.

A destacar poder tornar a fer un entrenament de dimecres amb els companys del Club Trail Running Girona, per horaris se’m fa difícil, però tal i com tenim arreglat l’estiu per casa era més senzill.

També després de molt temps, he tornar a acostar-me al Montseny i pujar al Matagalls per dues bandes, quina calorassa que hi fot si no ets al punt més alt, però quines vistes des del cim.

Ja de vacances ens en vàrem anar a fer la carena de Verdera amb la Sílvia, la seva primera vegada, llàstima que es va trencar el còccix a mitja ruta, tot i aconseguir arribar a casa sense ajuda externa, l’experiència no va ser tot lo reeixida que hauríem esperat.

Aprofitant que hi érem a prop, me’n vaig anar a fer el Pedraforca, per Coll de Verdet i les seves precioses grimpades, una ruta dura i exigent però paga la pena, ideal pel que m’esperava a Pardines.

Però no s’acaba aquí, vaig tenir una setmana amb tots els matins lliures on vaig aprofitar per fer més de 14 hores d’activitat, amb quasi 100 quilòmetres i més de 5.500D+, amb una sortida a remarcar amb els Tramuntanya de Llançà.

I per acabar una excursioneta a Vallter per aclimatar-me tot fent la carena de Bastiments al Pic de l’Infern, una ruta que em va recordar les meves aventures i desventures en les diferents Emmona en les que he participat, una cursa que espero pugui gaudir el 2018.

La cursa...

El primer que escoltes sobre l’Esquella és la seva exigència, no en va a l’edició del 2016 hi va haver poc més de 30 participants  que l’acabessin, un recorregut molt tècnic on la mitjana de desnivell era de més de 200 metres per quilòmetre, una meitat de pujada i l’altre de baixada, trams equipats amb cordes fixes, prats, tarteres...això si, aquesta edició l’han suavitzat reduint-ne la quilometrada en uns 2 quilòmetres i el desnivell en uns 500 metres, tot i això l’exigència continua sent, aparentment, molt alta.

D’entrada l’hora a la que es surt és difícil de gestionar, les quatre de la tarda, dines a les dotze, alguna cosa suau, no ho fas, arribes d’hora i pots fer una petita migdiada, o ho fas just per recollir el dorsal i sortir, poca gent te el cos acostumat a aquest horari, normalment la gent surt a primera hora, abans de treballar, o a darrera, en plegant.

Jo em vaig decidir per sortir a darrera hora, cap allà la una del migdia, havent dinat un entrepà a quarts de dotze, compartit amb la Ivet, i una galeta d’espelta i avellanes de postres.

Amb una aturada tècnica a la benzinera de Sant Joan de les Abadesses, vaig arribar a l’aparcament habilitat, un camp acabat de segar a un quilòmetre llarg del poble, a tres quarts de tres. Agafar-ho tot i cap amunt tot xino-xano, un bon escalfament. En arribar, recollir el dorsal, canviar-se i a esperar una estoneta l’hora de sortida.

Durant l’espera em trobo amb en Carles, l’anem fent petar mentre espera en Jordi, al final ens plantem els tres a la sortida després de la revisió de material. Per passar el temps bereno una mica, una barreta d’ametlles i vainilla per carregar les bateries. L’ambient a Pardines és espectacular, està petat de gent. Sona la música, amb el xerrar ara no recordo la cançó crec que era dels AC/DC, i arrenquem.

Primer quilòmetre a bon ritme, sense apretar i anar agafant posicions poc a poc. Però tot s’acaba i comencem a agafar alçada ràpidament, les vistes son espectaculars, com la calor que carda avui. Per sort de tant en tant passa un bri d’aire que et refresca. Superem una zona pedregosa, em recorda força la pujada al Puig Estela per Sant Joan, i finalment un prat alpí, un camp a través amb pendent de collons. Tanquem la primera pujada i encarem avall, però tranquils que encara hem de fer cim.

Primer per un tram molt corredor, però fortament peraltat, ideal per deixar-hi el turmell, el deixem per encarar unes baixades mans a través per finalment arribar al primer punt equipat amb cordes fixes, un petit ràpel en terra solta d’uns 10 o 15 metres, en un parell de seccions, seguit d’una baixada molt picada que ens deixa al fons de la vall. Una mica de pla mentider ens porta al començament del segon tram de pujada.

Aquí es tracta de serrar les dents i remar amunt. Seguim els tres molt junts, cadascú anar fent amunt, son una mica més de dos quilòmetres amb uns cinc cents positius que es van fent poc a poc. Pica i molt, però era l’esperat. A tres quarts de pujada un petit descans ens brinda la visió dels més ràpids baixant per una tartera, espectacular. El darrer tram una pujada picada que faig corrent a quatre grapes, no calia però avui em sento bé. Darrer repetjó seguint el filat que delimita la carena i avituallament al Montroig. Primers cinc quilòmetres una hora i divuit minuts, a ritme d’ultra.

I ara toca baixar, per començar un petit bosc amb un únic camí que sembla fet expressament per a la cursa, un parell de caigudes fruit de la meva poca destresa baixant, ens porta fins a la tartera. Me l’agafo amb calma, però és de més bon fer del que m’esperava, tot i això en Carles i en Jordi em treuen els adhesius amb facilitat, se m’escapen una mica. La cosa es va moderant, cosa que em permet tornar-los a enganxar, i en aquestes m’entra flat. Ja ho havia experimentat a Entre Castells, però aquesta vegada més agut. Per sort la baixada dura poc i després d’un parell o tres de culs a terra més, sobretot per estar pendent del dolor, arribo al fons de la vall. Aquí m’hi trobo una noia amb el turmell trinxat, va amb un altre noi que se n’encarrega. A mitja pujada em despisto seguint el del davant i ens desviem del recorregut, per sort el cinquè o sisè darrera nostra ens avisa i només son un centenar de metres extres. La pujada és picada, però avui millor això que baixar. Al capdamunt em trobo en Carles, està parlant amb el company de la noia per fer-li un cop de ma per pujar-la, em passa els seus pals per deixar-los a Pardines i quedem que els aviso de la possibilitat d’evacuació. Ell ja té clar que es queda a Pardines.

Després de pujar una mica toca baixar de dret a Pardines. A uns cinc cents metres d’on ens hem trobat hi ha un vehicle de la organització per evacuar possibles ferits. Els informo del que hi ha i em diuen que si la noia no pot per ella mateixa envien helicòpter, que allà és molt difícil treure algú a braços. Miro de parlar amb en Carles, però no hi ha cobertura i li passo SMS amb la situació. Després d’uns 10 minuts d’espera un corredor informa que estan a punt d’acabar la pujada i que venen cap aquí, així que arrenco cap avall. Sembla que el dolor s’ha reduït, però no ha desaparegut, així que baixo xino-xano fins a Pardines. Ja en van deu en dues hores divuit.

Aprofito la continuació de la baixada per parlar amb la Sílvia i informar-la de la situació. S’acaba i torna a tocar pujar, aquesta vegada per un tram que m’encanta, primer anem fent xino-xano entre arbres, amb pendents no massa pronunciades, per anar a parar a un tram amb cordes fixes en un rocar. Mirant-ho bé, es pot fer sense les cordes, de fet una part les obvio, però al final les faig servir per anar més ràpid. Deixem el tram equipat i sortim del bosc per anar a parar a Coll de Bac on hi ha l’avituallament. Mitja cursa tres horetes.

Ara toca un tram “senzill” de fet ho és, de Coll de Bac a Orri Vell, molt corrible on el flat no fa acte de presencia i em permet avançar a bon ritme. A mig camí em trobo amb en Jordi, va xino-xano, ha patit rampes i flat, i s’ho agafa amb calma, decideixo quedar-me amb ell i estirar-lo una mica. Arribem a l’avituallament i està decidit, em quedo amb ell.

El següent tram és apustuflant, grandiós, espectacular. Després d’una petita aproximació ens plantem als peus d’una pedrera de grans blocs, a l’estil del tram inicial de la pujada al Coll de Contraix als Carros de Foc, aquí toca saltar de bloc en bloc. L’ascensió és ràpida, deixa pas a una curta tartera de pedra molt petita, aquella d’un pas endavant i dos enrere, i finalment prat pirinenc amb desnivells impensables on l’ajuda de les cordes es fa imprescindible. Per acabar-ho de rematar es suavitza el pendent i ens plantem després de menys d’un quilòmetre amb uns 300 d+ a dalt del cim del Puigestela. Per endavant la carena que ens porta fins al Taga. Amb Sant Joan a l’esquerra i Pardines a la nostra dreta.

Tot i anar amb en Jordi, no me’n puc estar de fer una bona apretada en aquest tram. Així m’avanço una mica i a la portella l’espero mentre em trec les pedres de les vambes, les porto des de la tartera del quilòmetre 6! No és que em molestin massa, però com que m’ho he pogut arreglar ja m’està bé.  Només ens queda pujar al Taga i tot avall, bé tret del repetjó final fins al poble. La pujada és curta però potent. La fem a ritme i amb l’esperança de baixar de les sis hores ens plantem a la creu.

Només ens queden cinc quilòmetres de baixada i vuit cents metres de pujada, tenim uns tres quarts d’hora per fer aquest tram. Primer objectiu arribar de nou a l’avituallament de Coll de Bac sense necessitar el frontal. Començo al davant marcant el ritme, en Jordi em va seguint, el flat es comporta i tot i que treu el cap me’l trec de sobre per apretar baixant. Primer objectiu aconseguit, arribem amb els frontals a les mans, però sense necessitat de fer-lo servir. A l’avituallament fem via, que hi ha pressa, tanta que ni menjo i això em passa des d’Orri Vell, sort que tinc reserves.

Ara marca el ritme en Jordi, tram molt corrible on anem passant gent, aquí el frontal es fa imprescindible. Em ve al cap la GU Emmona, on un grup de quatre o cinc vàrem apretar les dents al màxim per arribar a Pardines sense necessitar el frontal, en el meu casper acabar plegant a Vallter mort de son a les dotze del migdia. Avui quelcom semblant, apretem i fort però amb el rellotge al cap. Amb vuit minuts de marge ens plantem al final de la baixada, per endavant 800 metres amb més de 50 positius. Comencem apretant una mica, però la pujada ens posa a lloc i a caminar ràpid. A la que suavitza hi tornem i així fins arribar a les portes del poble, on amb quasi tres minuts de marge sabem que ho tenim a ma.

Des de Can Manel, on podreu gaudir d’un molt bon dinar, ja s’ensuma l’olor de les torxes cremant. Apaguem frontals i contents creuem l’arc amb un minut de marge, tot i que el temps oficial indica el contrari. Ens ve a felicitar en Carles que ha aguantat la família a l’arribada com ha pogut, ens acomiadem i fins la propera.

Son les deu del vespre, ganes de dutxa, menjar una mica i fer via cap a casa, que demà hi ha Ultra Ivet.

Opinió...

Una cursa preciosa, val a dir que me l’esperava molt més dura i exigent, tot i els problemes a les baixades vaig arribar en perfectes condicions, a part d’un morat a la cuixa esquerra, sense rampes i amb els turmells a lloc. Conscient que hauria pogut fer una mitja horeta menys, però també que hauria pogut fotre un pet com un aglà. Després d’aquesta cursa encara em criden més l’atenció esdeveniments com el trofeu Kima o la Tromso Skyrace, serà qüestió de mirar-ho pel 2018.

Pel que fa a la organització, molts voluntaris, molt ambient, moltes ganes, però val a dir que és una cursa on hi manca una mica d’informació, amb indicar quatre cosetes més a la web, com ara penjar-hi el programa amb temps i a poder ser detallat, localització de les dutxes i fer esment que eren mixtes, on allotjar-se per si volies fer nit dissabte, etc...ja se que a internet ho acabes trobant gairebé tot, però posar-ho fàcil i deixar-ho com a referència per si algú vol fer-ho pel seu compte no està de menys. En la meva opinió, a l’avituallament final li manca una mica, m’explicaré, ja se que es podia agafar sopar, però quan fas la inscripció t’imagines un sopar entaulat, més contundent. Però t’esperes poder fer una botifarra amb una cervesa en acabat sense haver-te de gratar la butxaca com a extra.

El que tinc clar és que per poc que pugui el 2018 m’hi tornaré a acostar, esperant que sigui més dura i exigent que la d’aquest 2017, i m’esperi una botifarra i una cervesa a la plaça de Pardines.

Per acabar...

Felicitar a tots els i les participants i donar les gràcies a en Carles i en Jordi pels quilòmetres compartits.

A la organització per muntar aquest sarau, si us agrada l’alta muntanya en estat salvatge us recomano aquesta cursa.

Donar les gràcies al voluntaris i voluntàries i felicitar-los per ajudar-nos en tot moment.

I com sempre a les de casa que tot i no venir en algun racó del Segadell segur que hi éreu.

La propera serà el Bisaura, amb moltes ganes de fer una cursa de la que tothom en parla tant i tant bé, fins i tot gent que la organitza amb qui tens el plaer de fer petar la xerrada durant la cursa.

Salut i muntanya!!!

Curses: Grand Trail du Canigó 2017

Bon dia,

Després d’una bona cursa, ve el torn de la seva crònica, però abans...

...com he arribat fins aquí...

   Després d’una setmaneta de recuperació post Trail Cap de Creus, em vaig tornar a posar les piles podent encadenar setmanes normals, entrenaments per Gavarres entre setmana i per Verdera el cap de setmana.

   Però just dues setmanes abans de la cursa tot va quedar perfectament alineat per poder fer tres sortides llargues en alçada als Pirineus, calia adaptar el cos a córrer per sobre dels 2.000 metres i què millor que anar a visitar el Puigmal, Bastiments, Borregues, etc...potser anar-se’n als Alps, però tampoc cal passar-se.

   Per tancar la preparació, una classe magistral del mestre Toti Bes en l’art de córrer/caminar amb bastons. Un se n’adona del poc rendiment que en treu quan li expliquen la manera correcte d’utilitzar-los.

El meu Grand Trail du Canigó...

   Tocava tornar a encarar una cursa de molt llarga distància, en aquesta ocasió una marató i mitja, per endavant uns teòrics 63,8qm amb 3.600D+ tot cercant el cim del Canigó des del poblet de La Bastide.

   Com que la cursa començava a les sis del matí a unes dues hores de casa, vàrem decidir llogar una furgoneta, una Volkswagen Multivan Westfalia, per anar els tres plegats cap allà i provar això d’anar a la muntanya en furgoneta.

   Així doncs divendres a la tarda, després de treballar i esquivar un bon ruixat d’aigua i pedra, ens vam posar a la carretera i abans de fer-se fosc ja estàvem a lloc amb la “casa” a punt. A la recollida de dorsals ens vam trobar amb en Tayssir i l’Anna, amb qui vàrem estar xerrant una bona estona. Ells varen anar a dormir a una casa a prop del poble i nosaltres ens vam quedar al sopar que havia muntat la organització, una mica d’amanida i una bona paella. I ràpidament cap a dormir.

   La nit va ser moguda, dormir tres persones a la part de dalt de la furgoneta, amb una nena que no para quieta ni sota aigua, et dona poques hores de son. I a tres quarts de cinc sonava el despertador, per canviar-se ràpidament, anar a esmorzar una mica i plantar-se a la línia de sortida al costat d’en Tayssir.

   A les sis en punt compte enrere i a córrer. Primer quilòmetre i mig molt ample i altament corrible, així que fàcilment s’estira el grup per encarar la primera pujada i evitar les aglomeracions, ens enlairem ràpidament fins als mil metres, combinant camp a través amb algun corriolet, fins a un inevitable tram d’asfalt, per encarar una baixada preciosa, i llarga, tot escoltant el moviment de la Riera de Vallmanya fins arribar al poble de Baillestavy. Anem tot el tram més o menys junts amb en Tayssir, ara un davant, l’altre al darrera, compartint el camí.

   Tot el que es baixa cal tornar-ho a pujat i ara en ve una de bona, dels 600 als 1.100, de dret. Un tram amb algunes rampes d’anar-hi, però sense cap pas tècnic ni difícil, amb les forces quasi intactes és de bon fer. Un cop a dalt a baixar fins al Mas Malet, primer per una zona amb fortes pendents plenes de fulla que em va fer pensar en el Montseny, per entrar en bons corriols ràpidament. A Mas Malet ens informen que hi ha hagut un canvi al recorregut, sort d’en Tayssir que entén i parla perfectament el francès, perquè jo lo just, en comptes de fer la pujada al Canigó, farem un bucle a menys alçada per evitar les glaçades. Menjar una mica i seguir amunt.

   Ara ve un tram llarg de pujada, uns deu quilòmetres amb més de 1.200 positius, segons el perfil oficial, que vist per altres bandes son més de 1.400, i ni un sol respir en baixada. Començo marcant el ritme a la pujada, es de bon fer, per un bosquet que ens manté a bona temperatura, tot i les previsions no fa massa fred, gràcies als bastons vaig molt descansat de cames. A la que m’adono que faig patir més del compte en Tayssir, decideixo que passi al davant, no hi ha pressa, queda molt per endavant i mai saps quina una t’espera. Les vistes que ens ofereix la pujada son espectaculars.

   Mica en mica anem guanyant alçada i a la que arribem a la pista forestal a tocar del refugi, es nota el canvi tèrmic, no en va estem a més de 2.000 metres d’alçada. Fem una darrera apretada i ens plantem a Ras des Cortalets. Aquí fem aturada més seriosa per refer-nos de la pujada. Ens indiquen per on haurem d’anar en arrancar, aquesta vegada és un home amb perfecte català de Perpinyà, així que ho entenc tot.

   Arranquem des dels 2.100 i deixant el Canigó a la nostra esquerra ascendim fins uns 2.300 metres. Punt on ens seguim desviant a la dreta per encarar una forta baixada, comença senzilla, però em despisto i em faig una forta torçada al turmell dret, tot just som al 29 de 63, que me’n sentiré la resta de la cursa. Anem baixant i baixant i baixant fins a trobar una pista forestal. En aquest punt canvien les tornes i tot el que hem baixat toca pujar-ho. En Tayssir ha marcat el ritme a la baixada, és millor baixador que jo, però el puc seguir perfectament. En canvi a la pista ens posem costat a costat per seguir un ritme que ens permet anar xerrant i avançant a bon pas.

   El bucle està bé, sobretot les bones vistes que hem gaudit a la pujada per la pista, però allarga la cursa uns dos o tres quilòmetres, segon quin rellotge ho registri, i de dos a sis cents de desnivell. Fem la darrera apretada pel mateix corriolet que ens ha portat a Ras de Cortalets i passem de nou per l’avituallament. En prou feines ens aturem per saludar i continuem, doncs ens diuen que l’avituallament de Prat de Cabrera està a tocar.

   Sortim amb el Canigó a la nostra dreta, força enfarinat, per un tram amb lleugera pujada, i això que ens han dit que petita baixada i ja hi som. A mig camí ens trobem amb un helicòpter estimbat, fa temps que hi deu ser, i ràpidament encarem una forta baixa, on el turmell avisa de no passar-me, jo vaig seguint en Tayssir.

   Arribem molt frescos a l’avituallament, on ens trobem amb l’Anna, que li porta un plat de macarrons a en Tayssir, jo faig de les meves i em foto un parell de salsitxes amb all i oli i una Heineken a Sant Hilari. Només ens queden uns 24qm amb més baixada que pujada, que comptem fer en unes tres horetes. Així que arranquem després d’uns 10 minutets de descans, amb energies renovades.

   En Tayssir marca el ritme, de bon seguir, a la que portem uns cinc quilòmetres, als voltants del 47, torçada al turmell esquerre, després d’un parell d’entrebancades tontes, son el preàmbul del que ha de venir. Un parell de quilòmetres després, i en plena pujada, haig de dir-li a en Tayssir que tiri que jo baixo una mica el peu, primer no em fa cas, però suposo que la insistència sorgeix efecte i em treu distància ràpidament.

   Per endavant em queden uns 17 quilòmetres, però tinc les mateixes sensacions que a Matxos. Tot i això com que queda poca pujada no m’aturo, en acabat un tram corrible, però quan veig un darrer repetjó no tinc més remei que seure al mig d’un prat a descansar. Després d’uns minuts, trec el que em queda d’una barreta i a mig menjar l’estomac fa un tomb i trec tot el que he menjat des de l’avituallament, bàsicament el parell de salsitxes, mateix producte que a Matxos, espero haver après la lliçó. Després d’això em quedo alleujat, però amb poca energia, però no em queda altra que seguir endavant. Estic a uns quatre quilòmetres de l’avituallament, bàsicament en baixada, on em permeto trotar una miqueta i arribo prou bé a la Torre de Batère, després de la única remullada de la jornada, això si, amb una mica de pedra i tot. Descanso mig minut, menjo una mica de plàtan, faig un glop de coca-cola per treure el mal gust de boca i a baixar cap a La Bastide.

     El darrer tram és molt corrible, però a mi avui no em queda altre que caminar el més ràpid que puc, primer per un bosquet molt humit, fa calor i tot, després entrem a una pista forestal, molt avorridota, a mitja pista m’aturo a descansar uns deu minutets. Baixem fins a Sant Marçal, però ja veig La Bastide a tocar. Un cop a Sant Marçal només puja, baixa, puja i final. La primera pujada molt suau, la baixada molt corredora, però jo continuo amb el meu ritme de caminador i per acabar la segona pujada més mal parida, però molt corrible en millors condicions. Apreto una miqueta per baixar de les dotze hores i em planto a La Bastide, per entrar de la mà de la Ivet després de 65,5qm i 4200D+, 666 i 3.800 segon la organització.

   Avui he quedat molt content, tot i els problemes estomacals. Ha estat un veritable plaer compartir quasi la ruta sencera amb en Tayssir. Una bona organització, de les properes, molt atents amb tothom, tant corredors com acompanyants, infinitat de voluntaris, només els manca una mica més de control dels corredors, saber més o menys on parem.

   Me n’enduc una bona lliçó, però coneixent-me no descarto repetir-ho un altre dia, ja se sap que a vegades mengem pels ulls i no fem massa cas al cervell...

   Per acabar felicitar en Tayssir per una cursa espectacular, segueix així que arribarà lluny. I agrair a les nenes de casa fer-me costat en una altre aventureta.

La propera l’Esquella de Pardines, alta muntanya en estat pur...

Salut i muntanya!!!!

Curses: Marató Cap de Creus 2017

Bon dia,

Ja hi tornem a ser pel tros, aquesta vegada amb la marató del Cap de Creus organitzada per la gent de Klassmark.

Però abans, com he arribat fins aquí...

De fet, hi arribo de rebot, la intenció era fer la Molló Trail el 14 de maig, per anar a conèixer un tros nou de territori, però una excursió familiar ho feia incompatible, i en Jordi em va brindar la oportunitat de córrer la marató al pati de casa, per cert felicitats, a casa ho van veure bé, no teníem res programat, és al costat de casa i em costa molt poc resistir-me a les temptacions.

Pel que fa a les sortides, després de les sensacions de Matxos, necessitava una setmaneta de poca càrrega amb bicicleta, caminades i una mica de planer. Després a tornar-hi intentant mantenir el nivell de temps, quilòmetres i desnivell de l’any. El més destacat va ser anar a veure el pas dels corredors de les 24 hores del Cap de Creus per Mas Ventós, un tastet de la cursa que avui us comentaré i un dimecres amb “classe magistral” d’en Toti, a veure si poso en pràctica el que ens va regalar.

La cursa...

L’hora de sortida i poder fer nit al costat de Roses va facilitat molt poder-se llevar a una hora normal, això si, després d’una nit plàcida. Estrany, tenint en compte que normalment la nit abans d’una cursa dorms poc, potser anar-hi sense pressió em va anar bé, o potser tot es deu al cansament acumulat de llevar-se cada dia a quarts de sis del matí.

Un quart d’hora abans de la sortida la Ivet, la Sílvia i jo ens plantàvem a la sortida, bé, elles per veure’m passar, jo per córrer. Saludar a coneguts i conegudes, i cap a la sortida. A les nou i dos minuts tret de sortida, primers dos quilòmetres per estirar les cames, massa ràpid, però tots ens deixem portar, i a tocar terra i pedres, per endavant 43 quilòmetres pels voltants del Cap de Creus.

Primera part, carena de Verdera. Després de quatre quilòmetres més molt i molt corribles, primeres rampes fins al Coll de Sant Genís, m’ajunto amb en Xevi, sé que té més pota que jo però conèixer la zona i estar familiaritzat amb la distància juguen al meu favor, resultat, no se m’escapa. Deixem el coll i anem a buscar la carena encarant bones rampes, un tram lent i pedregós, m’agrada més en sentit contrari anar cap a mar, però avui toca buscar el Castell, a mig camí se’ns ajunta en Tayssir, farem via els tres junts fins a tocar el Castell de Verdera, on m’aprofito del coneixement del terme per treure’ls el temps just per fer un avituallament llarg passat Sant Pere de Roda, després de saludar als pares d’en Tapi just al monestir.

A la baixada fins a La Selva de Mar deixem en Xevi enrere, avui no va gens fi. Aprofitem per apretar una mica, tot i no anar gas a fons em surt el millor parcial en aquesta baixada, dec anar fi. En cop a baix, un tram de planer tant inevitable com soporífer ens porta fins a Port de la Selva. Segon avituallament a Cal Mariner on m’esperen la Ivet, la Sílvia i la Laura, la darrera vegada que el trio em va esperar en un avituallament va ser a les 24 hores del Cap de Creus del 2016, on vaig haver de plegar sent l’inici d’un any nefast, esperem que aquest s’hagin girat les tornes. Parlo amb elles i en Pere, que avui està fent seguiment i ens veurem força.

Espero a sortir amb en Xevi, en Tayssir se’ns avança una mica, però abans de la Tamariua ja l’he deixat enrere, em comenta que s’ho agafarà amb calma. Deixem la mar i ens endinsem una mica al Cap de Creus més feréstec amb una bona pujada, tinc en Tayssir i un parell de Tramuntanyes a tocar. A poc d’acabar la pujada ens trobem primer amb l’Uri i després amb en Josep Maria acoronant-nos amb les seves càmeres fotogràfiques.

Arriba un tall planer, més aviat un pla mentider, que tant agrada per poder estirar una mica les cames sense parar massa atenció a les pedres i donar més importància al paisatge, que ens porta a la baixada a Sant Baldiri. Avui les baixades es posen molt i molt bé, així que prenc una distància que ja no em recuperaran. Però tot lo bo s’acaba i toca tornar a pujar cap a Puig Bufadors. El sol fa estona que apreta, però sortir amb bidons rotllo “Marató del Sables” em permet anar fent glop rere glop sense gaires distraccions. Un cop a puig bufadors, i després de saludar en Miquel, descens vertiginós cap a Cadaqués, ens tornem a trobar amb en Pere, que m’indica que en tinc un parell del Club a tocar, pels noms que em diu només vol dir que no van a fins.

Just quan arribo a Cadaqués l’Albert i en Guillem en surten, la cara de l’Albert ho diu tot, ànims. Saludo els pares d’en Tapi i vaig tirant xino-xano tot menjant i fent-la petar per telèfon amb la Sílvia, si per curta que sigui una Marató, hi ha temps per tot. Següent objectiu Puig de Sa Cruïlla.

Aquí no hi ha ni una ombra i no resta més que anar menjant, anar bevent i esperar que algun núvol misericordiós s’apiadi de nosaltres i es deixi veure, per sort algun que altre hi ha al cel. La pujada em sorprèn amb un corriol nou que ens evita força pista forestal, un encert. Just a l’arribar al Puig atrapo l’Albert, ha decidit plegar a Jóncols, i en Guillem surt esperitat, jo em amb ell el primer tram de baixada, fins que arribem a la pista emporlanada, on després de preguntar-li si està convençut de plegar faig via cap a l’avituallament on ens espera una fantàstica sorprès. I no és altre que una manega d’aigua que em deixa xop i refrescar de dalt a baix.

Però l’avituallament dura lo just i cal seguir endavant pel camí de Ronda cap a Montjoi. Com tots els trams de camí de ronda son un trenca cames, es fan més durs encara després de quasi trenta cinc quilòmetres a les cames. Per sort, ens estalvien mitja pujada a la torre Norfeu, hi ha un corriol nou obert just paral·lel a la tanca. Passem per la Pelosa i Calitjàs abans d’arribar a Montjoi, amb el dia que fa estan força plenes i la gent banyant-s’hi. A l’avituallament la faig petar amb en Gerard, comentant la jugada sobre el solet.

Sortida xino-xano cap a pla de Gates, abans d’arribar al primer tram de pujada el noi que va davant meu cau amb els bessons enrampats, mentre l’ajudo a estirar una mica apareix la Gemma, si avui no estava assegut en una pedra, amb qui acabo compartint, a més o menys distància, els darrers quilòmetres d’avui tot fent petar la xerrada. Darrer quilòmetre planer, aquesta vegada si, i a l’arribada m’espera la Ivet per entrar plegats.

Molt content amb les sis hores, sis minuts i trenta cinc segons de cursa.

Cal felicitar a la gent de Klassmark per una gran organització, però, si sempre hi ha d’haver un però. En dies de sol, com el de la cursa, el Cap de Creus és un desert de pedra, això vol dir que en prou feines trobes una ombra i la gent va caient pel camí, alguns havent d’abandonar altres acabant com poden, seria interessant buscar un horari més matiner, com ara les set, per engegar motors. Potser pels que es desplacen al matí és una mala passada, però s’agraeix que el gruix dels que acaben ho facin en un horari raonable per anar a dinar. Queda dit.

Donar les gràcies a tots els i les que vàreu compartir una estona de cursa amb mi, sempre va bé gaudir de la companyia. I felicitar a tots els i les participants, qualsevol dia és bo per sortir a córrer, però n’hi ha pocs d’òptims.

I com sempre gràcies a les fans de casa, pel seguiment durant la cursa.

Aquí us abandono fins al juliol, on se m’ha girat feina per partida doble. Primer de tot amb el Grand Trail du Canigó per començar bé el mes i per tancar-lo encara millor amb l’Esquella de Pardines. Bé, no hi ha cap contratemps pel camí.

I com sempre, salut i muntanya!!!!

Curses: Pels Camins dels Matxos 2017

Bon dia,

Ja va sent hora de penjar la crònica de la primera ultra de l’any, els MATXOS de Torellò.

Com hi he arribat...

Podríem dir que pengim-penjam. Només dues setmanes separaven Entre Castells dels Matxos, tres sortides i una mica de bicicleta estàtica han estat la manera de “recuperar”.

I si, a casa ha arribat una bicicleta estàtica que m’anirà d’allò més bé per aquells dies de sortides molt curtes en bicicleta per a recuperar, quan fa tanta mandra arreglar-se per agafar la bicicleta de carretera per fer una sortida de menys d’una hora i que acabo quedant-me a casa o sortint a córrer i passant-me de rosca.

La cursa...

Abans de començar felicitar a la organització per rectificar amb la recollida de dorsals i permetre’ns fer-ho el mateix dia de la cursa. Això si, amb tot a punt va tocar llevar-se a quarts de cinc de la matinada per arribar a Torelló amb temps de sobres per recollir el dorsal i aprofitar per fer un cafè amb l’Uri abans d’acabar-me d’arreglar.

Un gran ambient a la sortida, per ser dos quarts de set hi havia força gent, a part dels més de 600 corredors i corredores. I de sobte comença a sonar “Macho Man” dels Village People per avisar-nos que això ja arrenca.

I ho fa amb una mica més de sis quilòmetres per endavant, que al final son quasi vuit, fins el primer avituallament, es fan bé tot i picar una mica amunt, no massa, l’únic inconvenient és que amb les presses, potser seria millor dir amb la mitja son que portem tots i totes a sobre, m’he oblidat el frontal al cotxe i m’hagués anat d’allò més bé en algun punt concret. Lo d’anar sense aigua ja és un clàssic, així que toca omplir-los a l’avituallament, menjar una mica i a pujar.

Ens toca la primera del dia, Bellmunt, pica fort, però les forces estan intactes, així que anar remant amunt. El tram final de carena és preciós i les vistes realment espectaculars. I en arribar una gentada ens espera. Aquesta la he passat prou bé, aigua, menjar i a continuar.

Ens llancem avall, ben avall, fins al fons de tot on ens trobem amb un salt d’aigua espectacular, el Salt del Molí de Salt o una cosa així, caldrà anar-hi un dia a fer-hi una passejada més relaxadament. I quan arribes al fons només hi ha una opció i no és altre que tornar a pujar, aquesta vegada fins a Salgueda, una casa enrunada després d’un “petit” repetjó. En arribar-hi carregar i a continuar amunt, que cal aprofitar que encara fa fresca i avui pinta calor.

Pujada de les bones, això si, envoltats de verd, d’arbres, a l’ombra, en resum continuant ben fresquet. Em creuo amb l’Uri que està fent la seva feina, segur que genial, com sempre. Amb aquestes arribo al Coll de Sant Bartomeu. Moment de decidir, una pujada al Puigsacalm? Si!!! Deixo l’avituallament i amunt.

Pica, però no tant com m’esperava, recordo un Puigsacalm pels ganxos i és una altre cosa. M’ho prenc amb calma que això és molt exposat, el sol ja fa de les seves, però la brisa ajuda a suportar-lo. Passa una tanca a l’esquerra i amunt fins al cim. Segon del dia, ha fet suar, però no massa. A dalt un espectacle o una escenificació amb Bandolers, Guardia Civils, Capellans...treu un somriure i t’oblides de les molèsties que ja comencen a aparèixer, ja en portem 25 i el que queda. Com a Bellmunt hi ha una gentada. Menjar, carregar i avall.

I ben avall que toca, una zona tècnica amb cordes i cadenes. Endreçar pals, tirar de mans i evitar les rampes, el ritme, millor no el tenim en compte, l’important és arribar. Les vistes, això si, espectaculars, som a la zona de Bracons i això és ben verd. Avituallament al canto i a continuar baixant.

Toca anar avall cap al famós Prat de la Vola, la baixada és molt bona, m’ajunto amb un nano i anem fent a bon ritme, fins que necessito fer un “pit-stop” extra. Al prat descans llarg, menjar bé i sobretot beure que la calor ha entrat de ple. Segona decisió, una pujada a Cabrera? I tant!!! Doncs a l’esquerra i amunt.

Bé, primer una aproximació amb cert desnivell, tampoc massa que vaig fent xino-xano. Quan porto un parell de quilòmetres em ve a visitar l’ocellot amb la seva massa inesquivable. Tot en el moment que sortim al sol, cosa que em deixa estabornit, amb un buit absolut. Toca seure primer i estirar-me després, descansar, menjar i pensar en continuar endavant. Després d’uns quinze minuts torno a tenir una punta de combustible, tiro amunt, ara pica una mica més. Però tornem a estar a l’ombra i amb la fresca es porta tot millor. Sortim al sol per arribar a les escales de Cabrera, es fan eternes. Una mica de planejada fins a l’avituallament, a tocar de l’ermita i m’estiro a l’ombra sota la carpa.

M’hi estic ben bé mitja hora per agafar forces, a l’avituallament es preocupen per mi, em prenen el pols i tot, dec semblar molt cardat. Però la única cosa que tinc al cap és seguir fins al prat de la Vola. Després de prendre aire, menjo, bec i segueixo, s’ofereixen a acompanyar-me però estic bé per anar fent xino-xano en baixada. Bé no tot és baixada, primer planegem la cinglera, unes vistes envejables, al ritme que vaig les puc gaudir, en altres circumstàncies les veuria de reüll. Per sort la baixada és tota a l’ombra i vaig hidratant-me i picant alguna cosa. Arribo al prat i els del control em pregunten com estic, aquí les noticies volen.

Menjo i bec, descanso lo just i a continuar, que només queden 20 quilòmetres amb tres avituallaments abans de l’arribada, el primer objectiu arribar a Collsaplana uns sis quilòmetres enllà. Sortim del prat de la Vola per la dreta, i per començar un petit repetjó, no gaire important per tirar ràpidament avall. Crec que aquí ens trobem el primer tram d’asfalt llarg, o potser ho confonc, me l’agafo amb alegria. Deixem l’asfalt i a la dreta arriba la pujada de debò, pica i costa, toca suar, més amb el solet que apreta. Als Matxos no es regala res, a la llunyania, crec que a més d’un quilòmetre de l’avituallament, se sent el so de la música a traves d’un amplificador que sona a tot drap per animar-nos en la pujada. Torno a notar buidor, el combustible dura cada vegada menys i cal reomplir, llamins, aigua i seguir amunt. Una petita planejada i prat avall fins a la carpa. Seure descansar, menjar i seguir.

Propera aturada Rabasola quatre quilòmetres de baixada preciosa d’aquelles que agrada córrer amb arrels, pedres, fullaraca i salts, molts saltirons. Semblaria que hi hauria d’haver poc a explicar, però no, toca tornar a seure i estirar-se a descansar i menjar, la benzina cada vegada dura menys i la bossa comença a estar buida, però què son quatre quilòmetres, una esgarrapada. Finalment arribo al fons, creuo un rierol, ni em descalço, m’és indiferent, no crec que em destrossi els peus amb el que em queda i el ritme que porto, vull descansar una mica i carregar menjar.

Tornem-hi, endavant i amunt, propera aturada Sant Pere/Redorta uns quatre quilòmetres, pica amunt amb un sol de justícia. Un terreny sec i pedregós per endavant, sembla que s’acaba la pujada però no ha estat un miratge, tornem a seguir amunt que ja s’acaba i gaudim d’ombra. Baixada curta fins a la carretera i planejada fins l’avituallament, no ha costat tant i només queda una mica de puja i baixa fins l’arribada. A l’avituallament ens cuiden molt, em foto un negrito, bomba calòrica a la vena per aguantar els sis quilòmetres que queden per endavant.

El darrer tram consisteix en anar pujant i baixant turons fins arribar al Castell de Torelló, un cop allí avall que fa baixada fins a l’arribada, amb una imatge de plana entre muntanyes que acompanya en tot moment. És la ruta més directa, però se’m fa llarga i he d’aturar-me a mig camí per agafar esma. I finalment Torelló, ha costat més del que em pensava però ho he aconseguit.

Un marcatge excel·lent, una organització molt diligent, uns voluntaris d’11 o més, uns avituallaments més que suficients, una ruta fantàstica per la serralada transversal. Felicitar-los per una bona feina.

Pel que fa a mi, content a mitges, el primer objectiu és sempre arribar al final de la cursa, però aquesta vegada no ha estat, ni molt menys, com m’esperava arribar-hi, ni el que considero que podria haver fet. Caldrà doncs millorar l’alimentació en cursa per no patir un defalliment tant agreujat com el d’aquests Matxos, doncs crec que el cap ja l’he recuperat i les cames, per molt atrotinades que puguin estar, sempre funcionaran si la resta va a l’hora.

Fins la propera, serà a començament de maig a la marató de Cap de Creus, volia anar a fer la Molló Trail, però no sempre es pot fer tot el que un vol.

Salut i muntanya!!!