Bon dia,
Han passat unes quantes hores i potser podré fer aquesta crònica amb una mica més de perspectiva, això si, amb una cosa clara, no podré ser gaire precís amb els noms del llocs per on vaig passar fins més o menys al quilòmetre 46 quan s'arribava a la pista de Sant Mateu de Montnegre, camí dels Àngels, però tot i això intentaré fer una crònica amb cara i ulls.
Comencem, el dijous abans de marxar de casa ja havia deixat tota la roba a punt per diumenge, per què amb tant temps d'antelació? doncs perquè tant divendres com dissabte érem a Palau-saverdera i calia deixar-ho tot a punt. És per això que els pares varen anar el dissabte al matí a recollir-me el dorsal al Wala, gràcies!!!
El diumenge a dos de sis sonava el despertador, vestir-se i cap a plaça Catalunya. Saludar una mica, pujar al bus i cap a Palamós, un cop a lloc, una horeta d'espera, saludar el Koala que obria traça amb en Dani, l'Oriol, gràcies per les fotos, l'Expresso de Navata, en Joan, en Toti, en Philippe, per allà moltes cares conegudes, els de sempre d'aquesta mena de saraus, temps per un cafetó, esmorzar, una beguda energètica i una barreta, i començar.
Fem un tall de passeig i sortim de Palamós passant pel costat del camp de futbol, anant a buscar una urbanització que ja ens porta a camins de terra, és l'hora de posar-se l'uniforme d'ultra, o sigui adéu samarretes. El ritme és ràpid, però més tranquil que l'any passat. Dos primers quilòmetres d'escalfament i a pujar, és el que ens tocarà fer fins al 7,5 que arribem a Can Ribot, amb una baixada picada però curta pel mig. En aquest tram saludo en Xevi, un amic d'en Carles, que s'estrena en això de la llarga distància, amb un molt bon paper. Vaig fent intentant no apretar massa, queda molt per endavant, però no acabo de sortir-me'n. A mitja pujada coincidim amb el noi de Banyoles amb qui vaig compartir de Ribes a Sant Joan per l'Emmona, bé ell em saluda i creuem quatre paraules.
Un cop a Can Ribot, primera baixadeta, curta i suau, es posa bé i precedeix a una pujada curta però amb fort desnivell fins arribar al Coll de la Ganga, per aquí atrapo en Juan Diego, em sorprèn molt doncs acostuma a treure'm sempre força temps, no deu estar al 100%. Un cop a dalt, tornem a baixar, uns quatre quilòmetres, fins a trobar el primer avituallament just al costat de la carretera de la Ganga, al km 15,5 porto 1 hora i mitja llarga de cursa. Una mica de cola, un tros de plàtan quatre llamins i a continuar.
El següent tram no té massa història, es tracta de pujar, pujar i pujar. Son quatre quilòmetres i mig fins arribar a Puig d'Arques, el cim més alt de la ruta, i de les Gavarres, amb 533 metres d'alçada. La pujada se'm posa molt i molt bé, tot i fer-se una mica llarga, en 2 hores 11 minuts em planto a l'avituallament, just sota el cim.
 |
| Sortint de l'avituallament, a punt per coronar el Puig d'Arques. Foto: Oriol Batista |
En sortir de l'avituallament, més líquid i poquet sòlid, apareix l'Oriol amb la càmera, bones fotos!! Pugem un xic més i a pensar en la baixada. Una baixada eterna amb algun que altre repetjó, fins al quilòmetre 30 on hi ha el tercer avituallament de la cursa a Palanca de Cruïlles.
Aquest me l'agafo amb la calma, en arribar hi ha el Koala i en Dani, que han sortit a obrir traça i aprofito per fer-la petar una estona. Els primers els han atrapat a Puig d'Arques, semblaven avions, ells es quedaran aquí a esperar els darrers per tancar el recorregut i fer d'escombres. Quedem en veure'ns en 15 dies a Montserrat i segueixo. En sortir ja duc 3 hores 8 minuts, molt i molt ràpid.
El següent tram és el que se'm fa més pesat de tots, no tinc referències en cap moment i el faig pràcticament sol, això d'anar sol m'encanta quan conec la ruta, però aquí que no se ven bé on paro es fa etern. Els primers 5 quilòmetres son en pla mentider, sense massa història i a punt de començar el tram de pujada em prenc un gel, el primer i últim d'avui, i els següents sis i mig de pujada fins al Montigalar, amb un avituallament a Montnegre. A mitja pujada em despisto amb unes cintes, prop de Mas Cebrià, just abans de l'avituallament, en comptes de passar per la pista m'invento un corriol que em porta a una casa on em diuen que per allà no hi passa cap cursa, perdo un parell o tres de minuts, res de l'altre món.
Arribo a l'avituallament, 4 hores 10 minuts, a l'alçada de Can Jaques, menjo una mica del que hi ha, enceto una barreta, només soc capaç de menjar-ne la meitat, i carrego aigua per primera vegada, he sortit amb mig litre escàs, hi ha 11 quilòmetres fins al següent avituallament i val la pena prevenir. Em queda un quilòmetre i mig fins a Montigalar, és una bona pujada, però en arribar a dalt val la pena haver fet els 10 metres, no 10 minuts, que hauré de desfer. Les vistes impressionants, feia temps que li tenia ganes a aquest cim, dos intents infructuosos amb una enrampada amb un pastor elèctric inclosa, que em va tenir tocat un parell de setmanes, avui m'he tret una espina, la foto al meu cap, us aconsello pujar-hi i fer-la vosaltres mateixos.
Ja encaro la recta final, començo amb una baixada on les cames comencen a queixar-se. L'isquio esquerre fa estona que es queixa quan vaig més ràpid del que suporta, però ara ja noto una altre mena de molèstia, l'altre isquio fa la guitza, sense passar-se. Després d'uns quatre quilòmetres la cosa torna a pujar per arribar finalment a la pista de Sant Mateu als Àngels. Aquest any en comptes de fer-ho tot per pista fins a la carretera, anem prenent corriols que passen a banda i banda, tot i fer més desnivell és més suportable. A punt d'arribar a la carretera, em trobo un parell de corredors, feia ben bé 10 quilòmetres que no veia a ningú.
Acabem d'arribar a la carretera i toca baixar per trobar la pujada del tallafocs de la línia elèctrica, 300 metres a un 40 per cent de desnivell positiu, un regal. Només de començar els dos quàdriceps pugen a l'hora, aquesta vegada no penso abaixar el ritme, decideixo usar la tècnica més heavy possible, així que "fight fire with fire", si és queixen més canya. Així que la batalla la guanya el cervell i aconsegueixo fer el tram més ràpidament que mai. A dalt de tot, a les roques ens espera de nou la càmera de l'Oriol.
 |
| Pujant pel tallafocs de la línia elèctrica dels Àngels. Foto: Oriol Batista |
Després d'un quilòmetre de baixada arribo a la pista de Sant Mateu altre vegada, ara toca trencar a la dreta per baixar paral·lel a la carretera. Vaig escoltant veus al meu davant i quan veig una samarreta taronja i reconec el corredor, en Josep, me'n faig creus d'haver-lo atrapat, em quedo amb ells una estoneta fent-la petar però al final em diu que tiri que ell es queda a acompanyar l'altre noi. Accelero un xic, no estem per grans ritmes però els vaig deixant poc a poc enrere, i arribo altre vegada a la carretera dels Àngels, on recuperem el camí clàssic de baixada.
A punt d'arribar a la casa de les Figues em trobo amb en Francesc, duu el dorsal a la butxaca, però es va lesionar i no ha arribat a temps, llàstima. M'acompanya uns 200 metres, xerrem fins a l'avituallament i continuem xerrant un tall de pujada, em comenta que en Toti l'han desqualificat, que s'ha perdut i ha retallat uns 5 quilòmetres, quina putada després de tantes hores, l'any vinent pot tornar-hi i treure's l'espineta.
Anem tirant una mica més i ens acomiadem fins la propera. Estic a punt d'arribar a l'Olivet, d'aquí en endavant quasi tot baixa. Una baixada que em conec de fer-la mil vegades però que avui toca arriscar poc, no ve de 5 minuts. En arribar al primer tram de la pujada als Àngels, en aquest cas el darrer de baixada, em sorprèn que l'encintat sigui el camí de l'esquerre, però la veritat és que és de més bon baixar que l'altre més pedregós, encara que molt més divertit. Segur que hi haurà menys pinyes.
Ja soc a Sant Daniel, queda poc més d'un quilòmetre ara és hora de gaudir. Una miqueta d'asfalt fins al Cul del Món, avui en prou feines ens hem creuat mitja paraula, i la darrera pujada fins a la muralla. Tres cents metres i l'arribada, allí m'esperen els pares i la Sílvia a punt amb la càmera.
 |
| Arribant a Sant Domènec Foto: Sílvia |
Agraïments i felicitacions.
Per començar felicitar a tots els i les que han participat a la CMG 2013, bé sigui a la Catedral Sprint, a les curses de 10, 18 i 26 o a la TrasGavarres. En el meu cas especial menció als companys d'entrenament, en Josep, en Tapi i en Jordi, participant a la de 26, així com als sospitosos habituals, ja sabeu qui sou que tots ens coneixem.
Seguim amb els i les voluntàries, sempre a punt per donar un cop de ma en arribar als punts d'avituallament.
Al personal de les càmeres, sempre a punt per captar aquell detall que passa desapercebut.
A la gent de Klassmark per parir una molt bona cursa, millorable, però amb uns fonaments ferms. Massa ràpida pel meu gust, però les Gavarres no son els Pirineus i aquí no hi ha desnivells infinits i impossibles, encara que els que hi ha s'hi han intentat encabir. Érem pocs però ben avinguts, tot i pensar que aquesta cursa es mereix una mica més de gent, entenc que el recorregut de 26 quilòmetres és molt, o massa, atractiu.
Agrair com sempre la presencia a l'arribada dels pares i la Sílvia, te tant o més merit passar-se tres hores dreta esperant el senglar de torn, que fotre els 60 quilòmetres des de Palamós, moltes gràcies!
Material.
Continuo amb el meu amor odi amb les Sense Ultra, al Catllaràs amor, a Cavalls odi, a TransGavarres amor, ja veurem com em van a la següent, seguirem traient pètals a la floreta.
La ronyonera quasi perfecte, poca fricció, però era d'esperar que després de 58 quilòmetres sense samarreta hi hagués alguna destrossa, encara que petitona.
Les malles pirates X-bionic fantàstiques, no he passat ni fred ni calor, amb un dia poc definit com el que hi havia eren ideals, encara que estèticament no lliguen amb això d'anar sense samarreta.
Valoracions personals.
Tot i anar a un ritme ràpid crec que no és el meu sostre, em cal aprendre molt i millorar encara més.
D'entrada l'alimentació, com sempre he menjat menys del que seria aconsellable, però suposo que al final el cos s'hi acostuma, s'adapta i calla, o el faig callar. Tot i això aquesta vegada no he hagut d'esperar a estar a les últimes per menjar.
Pel que fa a la hidratació, he anat bé, els bidons quasi ni els he fet servir, això ho tinc molt més controlat.
Crec que la preparació per TransGavarres i Cavalls no ha estat la millor, no es pot preparar una ultra fent sortides de 10 o 15 quilòmetres i una de 25 al mes, a molt estirar, per molt que ja porti més de 3.000 quilòmetres aquest 2013. 24 hores del Cap de Creus, Transvulcania i Emmona les vaig preparar molt millor. Segurament he "sobre"viscut de rendes.
Tema a part, no puc tornar a cometre l'error d'intentar entrenar la velocitat d'un dia per l'altre, el meu isquio esquerre ho està pagant i el que li queda. Puc ser més ràpid, però controladament, encara que no m'agradin les sèries ni els canvis de ritmes programats, al final hi hauré d'anar a parar.
Crec que no em deixo res, bé algunes fotos més que publicaré en una entrada a part. Ara toca pensar en la cursa de la Ratafia, que me la prendré amb molta calma per gaudir-ne, la Marató Pirata de Montserrat, que serà una gran festa, o això espero, i la segona edició dels Cims de Girona, que ja tenen data i intentaré fer amb molta calma.
Això és tot per ara.
Salut i quilòmetres!!!!
Ei Carles, sóc en Xevi. No sabia que tenies aquest bloc. Veig que el tens molt al dia i amb molta informació. Ja t'aniré seguit per aquí.
ResponEliminaSalut!
Hola Xevi,
EliminaSigues benvingut!!!!
Salut!