Bon dia,
Aquest any l'Emmona venia amb unes quantes novetats, i avui toca explicar-vos com va anar i valorar la meva experiència en la participació en una d'aquestes: el Viu l'Emmona.
Es tractava d'una cosa tant senzilla com que una família obrís les portes de casa seva a un o més corredors, però tant complicada alhora en no saber qui et fots a casa i tampoc a casa de qui et poses.
Només de veure l'oferiment m'hi vaig apuntar, no per una qüestió econòmica, no em costa gens dormir al cotxe, el 2013 ho vaig fer i no em va anar gens malament, i menys encara allotjar-me en qualsevol hotel o pensió dels voltants, tant per feina com per viatges tinc el cul pelat de dormir a qualsevol xiringuito, ho vaig fer per gaudir d'una nova experiència.
Em va tocar allotjar-me a casa de l'Anna i en Fredi, Una parella jove que a més a més tenen una patufa de tres anyets la Bruna, i no només m'allotjaven a mi, aprofitant una habitació amb una llitera també varen acollir en Jordi.
Durant dues setmanes varem estar en contacte per missatges, ens varen passar la seva adreça, com arribar-hi, cap a quina hora arribareu, on sopareu, etc...
La meva primera idea va ser dir-los d'anar plegats al sopar que s'organitza el divendres al vespre, però veient que tenien una nena petita, vaig pensar que anar al sopar i arribar a casa a quarts de quinze no era la millor de les opcions. Els ho vaig comentar i varem quedar per sopar a casa seva força d'hora, així la petita podia anar a dormir a una hora raonable.
Però com que en aquest món els números només quadren sobre el paper, a la realitat la cosa no va anar del tot com esperavem. Vas a la xerrada informativa, et trobes aquest i l'altre i el de més enllà i fas una o dues o tres cerveses, tot fent-la petar en bona companyia i al final fas tard.
Arribava a quarts de deu, la Bruna s'estava esperant per veure'm abans d'anar a dormir, ja diu molt de quina casa havia anat a parar. Vaig poder dir-li alguna cosa, no massa, i cap a deixar la bossa a l'habitació.
En tornant en Fredi m'ofereix una cervesa i un no pot refusar. Comencem a parlar i es veu que aquí hi ha bona gent. L'Anna torna de posar la Bruna a dormir i s'afegeix a la conversa mentre acaba de fer el sopar. En aquestes arriba en Jordi que ha anat al sopar, i nosaltres encara hem de començar a sopar, constatació que he fet tard.
Aquest any l'Emmona venia amb unes quantes novetats, i avui toca explicar-vos com va anar i valorar la meva experiència en la participació en una d'aquestes: el Viu l'Emmona.
Es tractava d'una cosa tant senzilla com que una família obrís les portes de casa seva a un o més corredors, però tant complicada alhora en no saber qui et fots a casa i tampoc a casa de qui et poses.
Només de veure l'oferiment m'hi vaig apuntar, no per una qüestió econòmica, no em costa gens dormir al cotxe, el 2013 ho vaig fer i no em va anar gens malament, i menys encara allotjar-me en qualsevol hotel o pensió dels voltants, tant per feina com per viatges tinc el cul pelat de dormir a qualsevol xiringuito, ho vaig fer per gaudir d'una nova experiència.
Em va tocar allotjar-me a casa de l'Anna i en Fredi, Una parella jove que a més a més tenen una patufa de tres anyets la Bruna, i no només m'allotjaven a mi, aprofitant una habitació amb una llitera també varen acollir en Jordi.
Durant dues setmanes varem estar en contacte per missatges, ens varen passar la seva adreça, com arribar-hi, cap a quina hora arribareu, on sopareu, etc...
La meva primera idea va ser dir-los d'anar plegats al sopar que s'organitza el divendres al vespre, però veient que tenien una nena petita, vaig pensar que anar al sopar i arribar a casa a quarts de quinze no era la millor de les opcions. Els ho vaig comentar i varem quedar per sopar a casa seva força d'hora, així la petita podia anar a dormir a una hora raonable.
Però com que en aquest món els números només quadren sobre el paper, a la realitat la cosa no va anar del tot com esperavem. Vas a la xerrada informativa, et trobes aquest i l'altre i el de més enllà i fas una o dues o tres cerveses, tot fent-la petar en bona companyia i al final fas tard.
Arribava a quarts de deu, la Bruna s'estava esperant per veure'm abans d'anar a dormir, ja diu molt de quina casa havia anat a parar. Vaig poder dir-li alguna cosa, no massa, i cap a deixar la bossa a l'habitació.
En tornant en Fredi m'ofereix una cervesa i un no pot refusar. Comencem a parlar i es veu que aquí hi ha bona gent. L'Anna torna de posar la Bruna a dormir i s'afegeix a la conversa mentre acaba de fer el sopar. En aquestes arriba en Jordi que ha anat al sopar, i nosaltres encara hem de començar a sopar, constatació que he fet tard.
Un sopar senzill, pasta, pollastre a la planxa i un iogurt de postres, però que és d'agrair quan va acompanyat de riures i anècdotes. Els havia preguntat si calia que dugués alguna cosa, com era d'esperar m'havien dit que no, però un vol ser agraït i els vaig portar el ressupó, tosquijets i crics de Can Noguera de Vilobí, i una ampopla de ratafia, record de la primera cursa de la Ratafia, crec que era el millor moment per obrir-la.
Al final cap avles onze ejs varem aixecar de taula, aquí teniu la cafetra, aquí les pastes, vosaltres mateixos, esmorzeu com a casa. I cap al llit, però primer li varem donar uns consells a en Jordi, a veure si no anava amb la motxilla tant carregada.
Ens llevem i l'Anna ja és fora, està repartint dorsals, en aquest poble tothom ajuda a tirar endavant l'Emmona. Esmorzem i en Jordi no es trova bé, avui no sortirà a córrer. Jo si i agafo el cotxe, l'apropo a l'arribada i a dir-li les noves a l'Anna, ràpidament missatges d'ànim per en Jordi al telèfon.
A Pardines la trobo de nou, ànims. Arribo a Núria i els dic que fins aquí, ànims electrònics.
Anem parlant agraïments mutus i bye bye grup.
Una experiència boníssima, em va tocar una família excepcional, l'any vinent per poc que pugui repeteixo. Coses com aquestes et fan veure que la gent de muntanya és d'una altre pasta.
Salut i muntanya!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada