dimarts, 10 de juliol del 2018

Curses: Trail Ulldeter #fail


Bon dia,

Avui explicaré com va anar la darrera cursa que he fet, es tracta del Trail Ulldeter, en modalitat marató. Una cursa que arrossega unes quantes edicions de la ma dels sempre solvents Klassmark.

Hi arribo amb poca càrrega d’entrenaments, per un costat encara falten dies per acabar de quadrar els horaris després dels darrers canvis, però el més important, encara arrossego els problemes de mitjans de febrer.

Pel que fa a la cursa, una hora de sortida raonable, les set del matí, em permet llevar-me a quarts de cinc, però la veritat és que entre una cosa i l’altre no hauré dormit ni tres hores. Cafetó de bon matí, un parell de llesques de pa de motlle amb Nutella, em vesteixo i a tres de cinc cap a Camprodon. Un trajecte molt tranquil que em permet arribar amb temps de sobres de saludar als i les conegudes tot recollint el dorsal, tornar al cotxe i acabar-me d’arreglar per ser a la sortida amb temps de sobres.

Sortida molt puntual, som una bona colla que arrenquem ràpid a la caça i captura de corriols. Petita volteta per estirar, però tot i ser més llarga que la de fa dos anys, no evita que es faci un tap monumental quan encara no portem ni un quilòmetre, què hi farem paciència. Ens posem tots en fila índia anar pujant amunt, toca un bon tram, uns nou o deu quilòmetres des dels 950 fins als quasi 1.900 positius. Vaig fent xino-xano fins que em trobo amb la Gemma, el ritme és molt assequible i aprofitem per anar comentant la jugada, a la que el terreny sobre i hi ha espai decideixo forçar una mica la màquina, com que puja el dolor encara no apareix.

Deixem les grans rampes i ens posem a carenar per la Serra Cavallera, és un tram preciós amb unes vistes privilegiades. Mica en mica ens anem acostant al Taga, però avui no toca pujar-hi. Arribem a la Pedra dels Tres Bisbats i baixar s’ha dit fins a Collada Verda, el primer dels avituallaments. M’ho agafo amb tota la calma que puc, però és impossible no córrer, encara que sigui una mica, ja se que no ho hauria de fer, però el terreny dona per això i més, i de moment les sensacions son excel·lents.

A l’avituallament el temps just per portar alguna cosa a la boca i a continuar. Ara toca una bona pujada, un quilòmetre vertical llarg, fins arribar al Coll de Tres Pics. Continuo a bon ritme quan puja, però tot el que guanyo pujant ho perdo en les petites baixades que hi ha, i això fa que em decideixi a córrer en alguna d’aquestes i dissortadament es comença a despertar la cintilla. Massa d’hora, però per sort això puja més que baixa. Ja a tocar del punt més alt, el doloret em perjudica en els trams més inestables i em fa anar poc a poquet. Finalment en quatre horetes tinc fet el 90 per cent del desnivell positiu d’avui i la meitat de la distància, i em trobo amb una baixada de les bones.

Una d’aquelles que normalment faria gas a fons, però avui cada vegada que intento córrer me’n penedeixo. Finalment m’aturo per deixar descansar la cama, moment en que m’atrapa la Gemma, que com tothom que va passant pregunta si tot bé. La veritat és que no, però estava dins les previsions. Vaig avançant poc a poc amb la decisió presa, a aquest ritme no paga la pena continuar, quan arribi a l’avituallament toca posar peu a terra.

En el moment que decideixo deixar-ho el cos es desinfla i encara es fa més feixuc fer una passa. Sort que entre el Coll de Tres Pics i l’avituallament a Tregurà de Dalt només hi ha sis quilòmetres, pràcticament tots de baixada, tot i això trigo una hora i mitja en fer-los. Tinc el convenciment que podria acabar la cursa, però el problema és en quines condicions ho faria.

A l’avituallament ho comunico i un noi m’acosta fins a Camprodón, per sort no he d’esperar-me molta estona. Un cop a l’arribada, comento la jugada tot dinant. Tinc dues converses molt interessants, una amb l’Ignasi que em comenta que el que tinc també li va passar i que, fins que no va aturar-se i fer bondat no va sortir-se’n, més o menys com en Xavi el dia de Cap de Creus. L’altre amb en Narcís, parlant una mica de tot.

I això és tot, ara a pensar en recuperar bé i oblidar-me definitivament de la Celestrail, l’any vinent tindré una nova oportunitat. I la següent? De moment estic inscrit a l’Esquella, amb prou temps per endavant per recuperar, si no ja serà a Rialp el mes de setembre on m’espera la Marató.

Salut i muntanya!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada