Curses: L’Esquella de Pardines

Bon dia,

Vaig molt tard en pujar aquesta crònica, tant que podríem dir que no caldria fer-ho, doncs la immediatesa informativa que avui en dia impera fa que pugui haver-hi una manca d’interès en el que escrigui. Però potser una revisió amb la perspectiva del temps em servirà per veure d’una altra manera el que va ser la meva Esquella 2018.

Però per començar com hi arribo.

La veritat és que fent molta bondat, després dels consells de l’Ignasi a la zona d’arribada de la Trail Ulldeter, ha estat un mes i mig on només he corregut 10 quilòmetres i ho vaig fer just quatre dies abans de la cursa per veure què tal portava la recuperació, i he de reconèixer que vaig quedar molt content a la prova.

Però anem a pams, els primers quinze dies després d’Ulldeter vaig aturar completament, no vaig fer res de res. D’aquí en endavant combinar la bicicleta de carretera a ritme cargol amb les caminades exigents, poca distància i molt desnivell, per la serra de Verdera. Així doncs he castigat poc el cos, però he mantingut prou bé el to físic.

La cursa.

L’Esquella és una cursa diferent, d’entrada començar a la tarda, el recorregut és desconegut fins vint-i-quatre hores abans de la cursa. Això si, tothom sap que seran “pocs” quilòmetres, uns 25, però amb un desnivell espectacular, uns 2.500 positius. A Pardines s’hi respira un ambient diferent on tot el poble, o això sembla, posa el seu granet de sorra perquè tot surti com una seda.

Continuo, dino d’hora, cap allà la una, per haver paït abans del “tret” de sortida. Arribo amb temps per estalviar-me pujar a peu i poder acostar-me a la xerrada explicativa. L’objectiu anar fent mentre no apareguin molèsties que ensorrin la feina feta el darrer mes i mig. Així doncs es tracta de pujar fort i baixar amb la calma. Abans de la sortida em trobo amb l’Ignasi del Club, la fem petar i això fa que l’espera es faci més curta. Sense quasi adonar-nos-en ja toca arrencar.

Com sempre les sortides son ràpides, de fet els primers dos quilòmetres es pot córrer, i la gent aprofita, que aquí costa poder-ho fer en “planer”. Acabat aquest tram per estirar el grup a pujar sense treva. Anem amunt per la vessant esquerra de la Vall, com si volguéssim arribar fins al Puig Cerverís, tot i que avui pujarem fins al Montroig, a l’altra banda ens espera per més endavant la serra Cavallera amb el Puig Estela i el Taga.

La pujada fins al Montroig és la mateixa que l’any passat i es fa en dos trams amb una baixada criminal, amb una pendent impossible que obliga a disposar de cordes fixes per fer-la amb seguretat, que fa d’enllaç. Vaig fent seguint el grupet on em trobo, a mig camí atrapo a l’Ignasi, amb els problemes al cartílag que arrossega s’ho ha d’agafar amb més calma. Quan estem a punt de finalitzar la primera pujada pitjo un xic l’accelerador per poder fer una baixada més conservadora.

La primera intenció era fer les baixades caminant ràpid, però com que al començament del tram el terreny és força corredor, decideixo provar com vaig amb les molèsties. Portem poca estona, però les sensacions son excel·lents. Sense anar al límit de la meva capacitat tècnica i física, em permet avançar més de pressa del previst. Així quan arribo al tram de cordes no he patit massa avançaments. Un cop acabem el descens torna a picar amunt i aquesta vegada sense treva fins al Montroig.

Continuo amb bones sensacions i avançant sense pensar massa amb com em sentiré més endavant, gaudint del paisatge pirinenc que es resisteix a abandonar del tot l’època hivernal conservant  encara petites restes de neu. I en tres minuts menys que l’any passat em planto al Montroig on ens espera l’avituallament i aprofito per fer-la petar uns instants amb l’Expresso que ha vingut a seguir l’espectacle.

Ara ve una bona baixada, bé, dues baixades enllaçades amb una petita pujadeta. Per començar ens endinsem en un bosc que ens manté a recer del sol, si, avui fa força calor. Sortida del bosc i a gaudir d’una tartera de pedra fina, encara no he patit cap punxada, però decideixo baixar com els caragols, m’és igual si m’avancen vint o trenta persones, que ho fan, el que em convé és ser conservador. Deixo la tartera i m’aturo a treure pedres, no hi ha pressa i les plantes dels peus ho agrairan molt, més tenint en compte que el que ens queda fins al fons és una baixada “camp a través” amb pendents molt pronunciades.

Acabo amb prou solvència la baixada i encaro la petita pujada que em permet fer uns quants avançaments, és el que té no forçar. Ràpidament arribo al punt més alt i ja es veu Pardines a la llunyania. En aquest punt hi ha un parell de voluntaris que ens adverteixen que anem amb compte amb un pastor elèctric, jo no tinc cap problema, però el noi que ve darrera meu es fot una nata de campionat i toca recular a veure com es troba. Aquestes caigudes son més aparatoses que doloroses, però si et ve una rampa o et puja un bessó veus les estrelles i és just el que li passa. Entre els voluntaris i jo l’ajudem a recuperar-se i ens confirma que està prou bé per baixar fins a Pardines. De fet li queda un tram mal parit amb forta pendent i a continuació un tram de pista forestal d’un parell de quilòmetres molt corrible. El primer tram el faig sense problemes, però el segon és tant corrible que comencen a aparèixer les molèsties al genoll, son d’advertència i entenc més que fruit del procés normal de recuperació, però m’obliguen a abaixar una mica el ritme, no hi ha pressa. Tot i això arribo a Pardines amb 16 minuts d’antelació sobre el temps de l’any passat. No està gens malament. A l’avituallament la faig petar amb l’Ignasi que ho ha deixat fa estona, quan no es pot no es pot.

Ara toca decidir, provar de continuar endavant fins a Coll de Bac o deixar-ho aquí, 10 qm amb més de 1.000 positius és una bona excursió, però crec que encara tinc marge per una mica més així que decideixo tirar endavant amb la calma, coneixent el recorregut tinc clar que si no les veig totes a Coll de Bac puc retallar i tornar cap a Pardines.

El tram comença amb la continuació de la baixada, decideixo fer-la caminant per minimitzar els problemes, a més a més vaig amb temps de sobres sobre el tall. Un cop acabo la baixada i el tram pica amunt decideixo apretar una mica, doncs aquest tram no pica massa i dona per córrer, però ràpidament recupero les molèsties i el córrer no és una opció, així que a continuar endavant a ritme cargol.

Tot i fer-lo caminant, el tram s’acaba semblant molt curt, sobretot gràcies al parell de grimpades que ens trobem, estan equipades amb cordes fixes, però decideixo no tocar-les, vaig més lent perquè em toca mirar amb deteniment on col·locar mans i peus, però ho trobo més productiu, més quan he decidit que retallaré a l’avituallament. Un cop acabades les grimpades un tram corrible i arribo a l’avituallament, on  informo que hi plego, però que estic bé per baixar xino-xano cap a Pardines.

Avui no ha pogut ser, però em quedo amb els més de 16 quilòmetres i mig i els més de 1.600 positius a la butxaca, com una sortida d’alta qualitat en alçada. Les molèsties es queden en això, molèsties, i no en dolor com em va passar a Ulldeter.

Ara toca continuar fent bondat fins a la propera, en aquest cas la marató de la Rialp Matxicots, amb quasi dos mesos per acabar de fet net.

Salut i muntanya!!