Curses: UT Les Fonts de Xerta

Bon dia,

Avui intentaré resumir una mica el que ha estat un complert cap de setmana de curses per muntanya.

Tot va començar un parell d’anys enrere, quan al perfil d’algun amic o conegut vaig llegir sobre aquesta cursa, era la tercera edició, em va agradar el format i vaig pensar que l’any següent m’agradaria anar-hi. Les negociacions amb la Sílvia van anar bé i amb el bitxo que comptava amb encara no tres mesos ens varem presentar allà, la cosa va anar prou bé, però la tant propera paternitat no permet seguir el ritme d’entrenaments adient per acabar aquest tipus de cursa, així que a mitjans de la segona etapa vaig abandonar per esgotament, això si, després de gaudir d’uns paisatges espectaculars i amb el convenciment que a la cinquena edició hi tornaria a ser.

I així va ser com arribem a la primera setmana de març amb el bitxo malalt dubtant si podria venir. Al final al migdia de divendres, després d’un matí de feina, cinc a l’expedició la Sílvia, el bitxo i els pares. Carretera i manta cap a Xerta, un viatge plàcid amb una aturadeta per berenar, arribant a Xerta amb temps de sobres de recollir el dorsal, pujar cap a Paüls per instal·lar-nos a LA REMULLA, la casa que hem encarregat com a camp base, i tornar a baixar per prendre la sortida.

Un molt bon ambient al casal Xertolí, cares conegudes, saludant i fent-la petar, comentant la jugada i les expectatives, tots amb la intenció de no passar-nos de ritme, però un cop sentim el zero ja no recordem res del que havíem previst. Em poso força al darrera del grup, sortida ràpida però sense passar-se, el recorregut és molt corredor, i amb les modificacions que s’han vist obligats a fer encara més, la zona vora riu està desbordada i impracticable. A les primeres rampes intento contenir-me i seguir a un ritme tranquil, però a la que deixem els corriols i entrem a pista forestal les cames volen marxa. Tot el que puja baixa i a baixar cap Aldover s’ha dit, algun tram de corriol però principalment pista envoltats de camps d’oliveres i fruiters, bé això crec, perquè el llum del frontal només il·luminava el terra i en prou feines aprecies el paisatge. L’arribada a Aldover fantàstica, una gentada a quarts d’onze de la nit per animar als corredors. Per tancar una petita pujadeta, res de l’altre món, per arribar a l’avituallament de la Balaguera, i a córrer cames ajudeu-me per engolir un bon sopar. Tot plegat en una mica més de dues horetes. El sopar tres llesques de pa, un parell de llonganisses fresques i una botifarra negra amb ceba, tot ben remullat amb una bona dosis de cervesa.

Sortint d'Aldover durant la Nocturneta...
Foto: Ximo Barberà

Amb la primera etapa al sac, cap a Paüls a dutxar i descansar, això volia dir posar-se al llit a quarts d’una tocades amb el despertador a les cinc del matí i els ulls com taronges. Total que no vaig dormir massa, tot i la sensació és que vaig descansar força.

A les cinc de la matinada del dissabte el despertador va avisar-me que tocava arreglar-se per anar cap a la sortida, la Sílvia es va despertar, però per sort el bitxo va continuar a la seva, dormint plàcidament. Un quartet d’hora abans de la sortida arribava al casal Xertolí, saludar esmorzar una mica, revisar que tot estava al seu lloc i mentalitzar-me del que calia fer, ser molt i molt conservador. Amb uns minuts de retard el zero va tornar a indicar que tocava posar-s’hi.

El recorregut el mateix de l’any passat, quatre pujades d’anar-hi. Ara, per començar un tram trencacames, constants puja i baixa no molt durs però que t’obliguen a començar atent a no passar-te de ritme, de Xerta a Paüls, paral·lel a la carretera que uneix els dos pobles. Un cop al peu del poble avituallament, m’hi trobo la Joana, la mestressa de la Remulla em dona ànims, els agraeixo, menjo una mica, omplo bidons, trec els pals i a per la primera pujada de debò, però primer una petita baixadeta després d’arribar al capdamunt del poble.

Voltant pels Ports
Foto: Ximo Barberà

El tram que ve ens porta fins a un estany que queda sobre Paüls, no us se dir com es diu el lloc, però la pujadeta que cal fer és de les dures, son uns quatre quilòmetres molt picats. Continuo a la meva, amb un ritme sostingut, el clàssic ritme d’ultra. A mesura que anem pujant s’agraeix l’airet que passa a les zones més elevades, però tot indica que avui patirem de calor. Un cop d’alt, baixadeta pistera fins arribar al segon avituallament la Refoia, intento no passar-me de ritme, encara que avui les cames responen bé. Torno a omplir bidons i avall.

Següent aturada Prat de Compte, per començar una bona baixada per corriol, gens pedregós, però molt i molt sec, primera i única patinada del dia. Per continuar un parell de pujadetes curtetes i exigents, per agafar-les molt xino-xano, se que l’avituallament és més lluny del que sembla i a la plana el vent no ens amaga la calor que a quarts de 10 del matí ja és substanciosa. Un cop els dos repetjons liquidats, una estoneta de planer abans d’aturar-se. I una senyora aturada, tres llesques de pa amb embotit, una mica de coca-cola, xocolata, aigua i plàtan, un bon tiberi per encarar la pujada al Tossal d’Engrillo.

Amb la lliçó apresa surto a ritme suau en el tall planer i l’aproximació pistera, segurament caminant més del compte tot i ser un caminar ràpid, aquesta pujada em va destrossar l’any passat i aquest any penso sortir-ne vencedor. Un cop entrem al corriol començo a recordar amb més força i reconec els llocs on m’havia aturat una vegada si i una altre també, però enguany les piles sembla que aguanten. Arribo a la zona final de pujada on els desnivells son molt alts i el ferm pedregós et fa recular i apreto tant com puc per arribar amunt, potser massa i tot, doncs a la zona de grimpada pateixo una petita rampa al bessó esquerre, que no es reprodueix en cap moment. Ara només queda una baixadeta pedregosa i un repetjó final fins a l’avituallament. Superat sense problemes, a dalt bec, omplo i m’aturo a menjar una barreta de cereals, que el tram que ve ara és dels complicats. Abans d’arribar a Sant Roc, on m’esperen els de casa, quatre quilòmetres de puja i baixa molt pedregós i una baixada molt i molt plàcida.

Arribant a Engrillo...
Foto: Ramón Ferrer (Monrasin)

Arribo a Sant Roc en poc més de sis hores, molt bones sensacions i amb ganes de veure els de casa. Juguem una mica amb el bitxo, parlo amb la Sílvia li comento que compti unes cinc horetes més per arribar de nou a Xerta, no es prudent fer aquestes previsions. Després d’uns 25 minuts, potser un xic massa, torno a carregar-ho tot i a enfilar la següent pujada fins a l’Espina.

Fins aquí tot era conegut, ara començava l’aventura. Bones sensacions a la pujada, tot i això la calor comença a fer de les seves i l’aigua s’acaba més ràpidament del compte, és dura com totes les pujades aquí i el ritme que porto és alt, vaig avançant gent. En aquestes em toca aturar-me les Xodus estan rebentades i els entra de tot per tots costats i de tant en tant toca treure alguna cosa que es clava més del compte. Un cop al capdamunt petita aturada per fer un mos, cal recuperar energia per la baixada. És una baixada que no m’agrada gens, tota l’estona pedra, pedra i més pedra, penso que seria molt bonica de pujada, ara baixar-la és una altre cosa. A la que el terreny millora apreto una miqueta i arribo a Alfara de Carles amb molt bones sensacions. Això si, amb molta sed, la calor a les tres de la tarda apreta de veritat.

A l’avituallament, menjo bé, bec el que toca, omplo els bidons i surto xino-xano, per encarar la darrera pujada. És una pujada en dos trams fins arribar als peus de la Coscollosa, començo amb bones sensacions, però a la que faig el primer glop d’aigua tot es torça, li noto un regust molt acusat a clor i em regira l’estomac. Tot i això continuo tirant amunt una estoneta, fins que he de tornar a beure, la calor apreta i cal hidratar-se, les sensacions a la gola son de treure-ho tot, ja em va passar a Cavalls amb en Carles i vaig decidir aturar-me a descansar, uns 20 minuts, per mirar de posar-ho tot a lloc. En arrancar prou bé mentre fins al final de la primera part de pujada, però al baixar tot es va regirar de nou i em vaig veure obligat a tornar-me a aturar, una altre estoneta fins que la Gemma va passar per davant, sempre m’acaba trobant en una pedra, i vaig provar de seguir-la, als deu segons ho treia tot.

El pedregam prop de la Coscollosa...
Foto: Ramón Ferrer (Monrasin)

La sensació va ser d’alleujament, però tenia clar que no podia menjar ni beure en cinc quilòmetres, mentre pujàvem a la Coscollosa cap problema, però baixar era un patir, tot es tornava a remoure i ni pensar-hi de tastar l’aigua, com vaig pensar en els gels hydro que a vegades li he agafat a en Toti. En arribar a l’avituallament de la Font Nova, beure, beure i beure per intentar recuperar, menjar una mica per agafar energia de cares als darrers 7 o 8 quilòmetres i reomplir els bidons tot netejant-los al màxim.

Només quedava una petita pujadeta i avall que fa baixada, una horeta més o menys, doncs compto no poder córrer massa, i no m’equivoco pas. La pujadeta la passo bé, però a la que comença la baixada i accelero el ritme l’estomac torna a queixar-se, penso en menjar alguna cosa més per enganyar-lo, però en tastar l’aigua m’adono que els bidons encara tenen aquest regust horrorós que em provoca nàusees a l’instant, així que cap més remei que caminar a ritme viu i intentar arribar abans no se’n vagi el sol, fa mandra haver de treure el frontal.

Al final ho aconsegueixo i en menys de 13 hores em planto de nou a Xerta, amb la família patint per la meva tardana arribada, content per haver-ho aconseguit, amb el regust amarg d’haver-ho pogut fer molt millor i l’estomac revoltat que em demana un bon entrecor per sopar amb un bon vinet d’acompanyament, això i un parell de iogurts per fer-ho baixar tot acaben sent el meu sopar.

Aquesta vegada a dormir d’hora, crec que eren al voltant de les onze, una bona dormida per recuperar una mica que el despertador sonarà a les set per encarar la Cursa de Les Fonts a les vuit del matí, aquesta UT no et dona treva. El despertador sona, però abans ja tenim el bitxo al llit jugant una miqueta, aquesta ja és la seva hora, arreglar-se i cap avall.

Al casal, els més frescos els que només corren avui, la cursa pertany al circuit de curses de muntanya de les Terres de l’Ebre i hi ha força pota, els que portem dos dies aguantem com bonament podem, tots amb un objectiu clar, acabar. Aprofito per saludar, menjar i mentalitzar-me d’anar piano-piano.

La sortida amb deu minutets de retard, surto suau, sense massa estrés, el recorregut me’l conec de l’any passat, els primers quilòmetres molt corribles fins al primer avituallament, me’ls agafo xino-xano, després entrem a terreny pedregós cara amunt, pujant bé, però baixant amb la pota justeta es fa més difícil. Quan tornem a terreny més corrible recupero ritme, fins que torna a pujar i m’ho agafo amb calma. Vaig més lent que l’any passat però l’estomac no es queixa, de moment.

En arribar a la Font de Perera menjo i bec força, ara ve un tram de pujada constant amb alguna petita treva pel mig, vaig còmodament en un grupet, a les baixades em costa seguir-los, però pujant ja és una altra cosa. Se m’escapen del tot a la baixada final abans d’arribar a les Ombries de Paüls, molt pedregosa on no cal jugar-se-la a patir alguna rampa. A l’avituallament m’ho agafo amb calma, bec molt, omplo el SoftFlask, encara te regust de clor, però amb la calor que fot, fa estona que vaig sense samarreta, el faig servir per tirar-me aigua per sobre, la pujada que ve ara és el pepino del dia, 1,5km al 20%.

Cim de la Coscollosa
Foto: Ramón Ferrer (Monrasin)

La pota aguanta i avanço a bon ritme fins arribar a la Coscollosa, sembla mentida però aquest tipus de pujada sempre se’m posen molt bé. Però ara només queda baixar, baixar i baixar, amb algun petit repetjó, amb força pedra, així que m’ho agafo amb tota la calma del món, més quan l’estomac comença a queixar-se. A tocar de la Font Nova em creuo amb en Karim amb les seves inseparables huaraches. Arribo a l’avituallament, menjo alguna cosa, no massa per si les mosques, bec lo just i sobretot em refresco.

A tocar de la Font Nova...
Foto: Mònica Faneca

Només queda una darrera pujada just després de les Tosses de Vences, la resta baixada pedregosa i recta final per asfalt a les afores de Xerta. Al final menys de quatre hores, content per les sensacions a les cames, no tant per les de l’estomac. Això si, arribo cinc minuts abans d’hora doncs el bitxo es desperta just després de la meva arribada.

Per tancar cap a Paüls a dutxar-me, recollir-ho tot i tornar cap al casal a gaudir de la festa final d’entrega de premis i un bon dinaret.

 

Els i les que varem acabar la Ultra...
Foto: Organització

Només em resta donar les felicitar a la organització, els voluntaris, a la resta de corredors i sobretot donar les gràcies als de casa per ser-hi.

 

Els que ho fan possible...moltes gràcies!!!!
Foto: Mònica Faneca

Salut i muntanya!!!!