Curses: Pels Camins dels Matxos 2017

Bon dia,

Ja va sent hora de penjar la crònica de la primera ultra de l’any, els MATXOS de Torellò.

Com hi he arribat...

Podríem dir que pengim-penjam. Només dues setmanes separaven Entre Castells dels Matxos, tres sortides i una mica de bicicleta estàtica han estat la manera de “recuperar”.

I si, a casa ha arribat una bicicleta estàtica que m’anirà d’allò més bé per aquells dies de sortides molt curtes en bicicleta per a recuperar, quan fa tanta mandra arreglar-se per agafar la bicicleta de carretera per fer una sortida de menys d’una hora i que acabo quedant-me a casa o sortint a córrer i passant-me de rosca.

La cursa...

Abans de començar felicitar a la organització per rectificar amb la recollida de dorsals i permetre’ns fer-ho el mateix dia de la cursa. Això si, amb tot a punt va tocar llevar-se a quarts de cinc de la matinada per arribar a Torelló amb temps de sobres per recollir el dorsal i aprofitar per fer un cafè amb l’Uri abans d’acabar-me d’arreglar.

Un gran ambient a la sortida, per ser dos quarts de set hi havia força gent, a part dels més de 600 corredors i corredores. I de sobte comença a sonar “Macho Man” dels Village People per avisar-nos que això ja arrenca.

I ho fa amb una mica més de sis quilòmetres per endavant, que al final son quasi vuit, fins el primer avituallament, es fan bé tot i picar una mica amunt, no massa, l’únic inconvenient és que amb les presses, potser seria millor dir amb la mitja son que portem tots i totes a sobre, m’he oblidat el frontal al cotxe i m’hagués anat d’allò més bé en algun punt concret. Lo d’anar sense aigua ja és un clàssic, així que toca omplir-los a l’avituallament, menjar una mica i a pujar.

Ens toca la primera del dia, Bellmunt, pica fort, però les forces estan intactes, així que anar remant amunt. El tram final de carena és preciós i les vistes realment espectaculars. I en arribar una gentada ens espera. Aquesta la he passat prou bé, aigua, menjar i a continuar.

Ens llancem avall, ben avall, fins al fons de tot on ens trobem amb un salt d’aigua espectacular, el Salt del Molí de Salt o una cosa així, caldrà anar-hi un dia a fer-hi una passejada més relaxadament. I quan arribes al fons només hi ha una opció i no és altre que tornar a pujar, aquesta vegada fins a Salgueda, una casa enrunada després d’un “petit” repetjó. En arribar-hi carregar i a continuar amunt, que cal aprofitar que encara fa fresca i avui pinta calor.

Pujada de les bones, això si, envoltats de verd, d’arbres, a l’ombra, en resum continuant ben fresquet. Em creuo amb l’Uri que està fent la seva feina, segur que genial, com sempre. Amb aquestes arribo al Coll de Sant Bartomeu. Moment de decidir, una pujada al Puigsacalm? Si!!! Deixo l’avituallament i amunt.

Pica, però no tant com m’esperava, recordo un Puigsacalm pels ganxos i és una altre cosa. M’ho prenc amb calma que això és molt exposat, el sol ja fa de les seves, però la brisa ajuda a suportar-lo. Passa una tanca a l’esquerra i amunt fins al cim. Segon del dia, ha fet suar, però no massa. A dalt un espectacle o una escenificació amb Bandolers, Guardia Civils, Capellans...treu un somriure i t’oblides de les molèsties que ja comencen a aparèixer, ja en portem 25 i el que queda. Com a Bellmunt hi ha una gentada. Menjar, carregar i avall.

I ben avall que toca, una zona tècnica amb cordes i cadenes. Endreçar pals, tirar de mans i evitar les rampes, el ritme, millor no el tenim en compte, l’important és arribar. Les vistes, això si, espectaculars, som a la zona de Bracons i això és ben verd. Avituallament al canto i a continuar baixant.

Toca anar avall cap al famós Prat de la Vola, la baixada és molt bona, m’ajunto amb un nano i anem fent a bon ritme, fins que necessito fer un “pit-stop” extra. Al prat descans llarg, menjar bé i sobretot beure que la calor ha entrat de ple. Segona decisió, una pujada a Cabrera? I tant!!! Doncs a l’esquerra i amunt.

Bé, primer una aproximació amb cert desnivell, tampoc massa que vaig fent xino-xano. Quan porto un parell de quilòmetres em ve a visitar l’ocellot amb la seva massa inesquivable. Tot en el moment que sortim al sol, cosa que em deixa estabornit, amb un buit absolut. Toca seure primer i estirar-me després, descansar, menjar i pensar en continuar endavant. Després d’uns quinze minuts torno a tenir una punta de combustible, tiro amunt, ara pica una mica més. Però tornem a estar a l’ombra i amb la fresca es porta tot millor. Sortim al sol per arribar a les escales de Cabrera, es fan eternes. Una mica de planejada fins a l’avituallament, a tocar de l’ermita i m’estiro a l’ombra sota la carpa.

M’hi estic ben bé mitja hora per agafar forces, a l’avituallament es preocupen per mi, em prenen el pols i tot, dec semblar molt cardat. Però la única cosa que tinc al cap és seguir fins al prat de la Vola. Després de prendre aire, menjo, bec i segueixo, s’ofereixen a acompanyar-me però estic bé per anar fent xino-xano en baixada. Bé no tot és baixada, primer planegem la cinglera, unes vistes envejables, al ritme que vaig les puc gaudir, en altres circumstàncies les veuria de reüll. Per sort la baixada és tota a l’ombra i vaig hidratant-me i picant alguna cosa. Arribo al prat i els del control em pregunten com estic, aquí les noticies volen.

Menjo i bec, descanso lo just i a continuar, que només queden 20 quilòmetres amb tres avituallaments abans de l’arribada, el primer objectiu arribar a Collsaplana uns sis quilòmetres enllà. Sortim del prat de la Vola per la dreta, i per començar un petit repetjó, no gaire important per tirar ràpidament avall. Crec que aquí ens trobem el primer tram d’asfalt llarg, o potser ho confonc, me l’agafo amb alegria. Deixem l’asfalt i a la dreta arriba la pujada de debò, pica i costa, toca suar, més amb el solet que apreta. Als Matxos no es regala res, a la llunyania, crec que a més d’un quilòmetre de l’avituallament, se sent el so de la música a traves d’un amplificador que sona a tot drap per animar-nos en la pujada. Torno a notar buidor, el combustible dura cada vegada menys i cal reomplir, llamins, aigua i seguir amunt. Una petita planejada i prat avall fins a la carpa. Seure descansar, menjar i seguir.

Propera aturada Rabasola quatre quilòmetres de baixada preciosa d’aquelles que agrada córrer amb arrels, pedres, fullaraca i salts, molts saltirons. Semblaria que hi hauria d’haver poc a explicar, però no, toca tornar a seure i estirar-se a descansar i menjar, la benzina cada vegada dura menys i la bossa comença a estar buida, però què son quatre quilòmetres, una esgarrapada. Finalment arribo al fons, creuo un rierol, ni em descalço, m’és indiferent, no crec que em destrossi els peus amb el que em queda i el ritme que porto, vull descansar una mica i carregar menjar.

Tornem-hi, endavant i amunt, propera aturada Sant Pere/Redorta uns quatre quilòmetres, pica amunt amb un sol de justícia. Un terreny sec i pedregós per endavant, sembla que s’acaba la pujada però no ha estat un miratge, tornem a seguir amunt que ja s’acaba i gaudim d’ombra. Baixada curta fins a la carretera i planejada fins l’avituallament, no ha costat tant i només queda una mica de puja i baixa fins l’arribada. A l’avituallament ens cuiden molt, em foto un negrito, bomba calòrica a la vena per aguantar els sis quilòmetres que queden per endavant.

El darrer tram consisteix en anar pujant i baixant turons fins arribar al Castell de Torelló, un cop allí avall que fa baixada fins a l’arribada, amb una imatge de plana entre muntanyes que acompanya en tot moment. És la ruta més directa, però se’m fa llarga i he d’aturar-me a mig camí per agafar esma. I finalment Torelló, ha costat més del que em pensava però ho he aconseguit.

Un marcatge excel·lent, una organització molt diligent, uns voluntaris d’11 o més, uns avituallaments més que suficients, una ruta fantàstica per la serralada transversal. Felicitar-los per una bona feina.

Pel que fa a mi, content a mitges, el primer objectiu és sempre arribar al final de la cursa, però aquesta vegada no ha estat, ni molt menys, com m’esperava arribar-hi, ni el que considero que podria haver fet. Caldrà doncs millorar l’alimentació en cursa per no patir un defalliment tant agreujat com el d’aquests Matxos, doncs crec que el cap ja l’he recuperat i les cames, per molt atrotinades que puguin estar, sempre funcionaran si la resta va a l’hora.

Fins la propera, serà a començament de maig a la marató de Cap de Creus, volia anar a fer la Molló Trail, però no sempre es pot fer tot el que un vol.

Salut i muntanya!!!