dijous, 30 de maig del 2013

Waypoint 4: un intrèkkid en #ZegamaAizkorri (spanish version)


Buenos días,

A las seis y media suena el despertador, acabo de decidir que ponerme, saldré con una camiseta interior de manga larga, guantes, gorro u buff, la previsión en Aizkorri es de 4 grados, la nueva camiseta de Intrèkkids, unos pantalones un poco anchos Asics, descarto los Twinskin, i en los pies las SpeedCross con los Exo Socks.

A las siete y cuarto nos encontramos con mis padres para desayunar, ellos comen más que yo, animo a Sergi Koala, él no tiene idea de quién soy, le engancho en fuera de juego, coche y a Zegama, nos lo tomamos con calma, hay atasco, pero la gente de la organización no se estresa y con media hora de margen aparcamos a dos minutos de la salida, todo un lujo.

Llegamos a la salida, acabo de prepararme y pa la “jaula”, bueno, a la segunda, los árbitros no dejan llevar el dorsal en el pantalón y me obligan a ponerlo en el pecho. Un cuarto de hora de espera, empieza a sonar Vangelis, llegan las estrellas, suenan las campanas y gas.

Para empezar una pequeña vuelta a la iglesia, así la gente que está en la salida, un gentío de la hostia, nos puede ver mejor, y también estirar el grupo. 600 metros gas a fondo, giro a la izquierda y un km de subida al 20%, suerte que me lo tomo con calma, porqué esto te revienta. Un tramo corto para trotar un poco y vuelta a subir. Total en tres km hemos pasado de 300 a 700 metros, acostumbrado a calentar en los primeros quilómetros, se me cargan los tendones, cuando se pueda correr ya no los notaré.

El siguiente es de sube y baja por pista, trotar y andar, sin desgastarse, para terminar 500 metros de buena bajada. A medio camino avituallamiento y después de la bajada control, OTZAURTE, donde coincido con Fer. Primeros contactos con el barro, subiendo ok, bajando ojo, las ostias pueden ser históricas. 18 minutos por debajo del límite, puedo respirar.

Salgo de Otzaurte subiendo un monte con rampas de aúpa, continua con un pequeño “cresteo” sin dificultades y a bajar. Después de la bajada falso llano, para sentirse un corredor, se agradece. Pero vuelta a subir, 400D+ en 3 km, con un par de descansillos, esto nos lleva a Atabarreta, km 13, he mejorado, 36 minutos bajo el límite.

Ahora empieza el ascenso al Aratz, km 16. Un tramo de subir, subir, subir y sbir, dónde las piedras características de la zona empiezan a asomar la cabeza. A destacar que los del tiempo se equivocaron del todo, estoy acalorado y arrastro gorro y guantes desde el minuto 0. En menos de 2h 30m llego a la cima del Aratz (1.446 metres). Me noto bien de fuerzas, pero esto acba de empezar.

Bajada a Sancti Spiritu, empieza fácil, pero a la que llegamos a una calzada romana llena de piedras, la cosa cambia y hay que vigilar a no patinar. De repente la calzada desemboca en una cueva, el túnel de San Adrián, se deba de continuar vigilando, entramos en una pista, i al avituallamiento. El gentío es de miedo. Buff, esta carreraa es otra cosa. 2hores 45 minutos, casi media carrera al saco.


De los 1.400 largos del Aratz bajamos a menos de 1.000, 500D- en 3km, ahora a subir a los 1.528 del Aizkorri en unos 2km, si, un 30% medio. Esto solo puede realizarse con la reductora, gas y para arriba. Me dejo llevar por la gente, que acompaña en el 99.9% de la subida, un espectáculo. A unos 500 metros de la cima veo a Oihana Kortazar, se retira, más tarde me indican que se mareaba. Al final 42 minutos para subir, me lo esperaba mucho peor. Me acerco a las 3horas y media de carrera, a por el Aitxuri!!!

Es el peor tramo, cresteo rocoso de los 1.528 de Aizkorri a los 1.551 de Aitxuri, un paseo de 2km de piedras resbaladizas. Calma y tranquilidad, a dejar pasar si se molesta y esperar a mejor terreno. Al final tampoco es para tanto un cuartito de hora con preciosas vistas a ambos lados. Llegados a la cima, 200 metros más de roca y descenso de un km al 40%, locos!!! Terminada la bajada, 5 km de llano, que nos lleva a Oltze primero y Urbia después, bonito, muy bonito, sin grandes dificultades, si no tengo en cuenta el barro, las piedras, el cansancio y la soledad, aquí no hay demasiada gente.

Saliendo de Urbia, última subida de verdad, Andraitz de 1.425 metros, un quilómetro al 35%, último tramo propicio. Me explico, siempre me ha gustado más subir que bajar, y cuando más dura es la subida mejor, y hoy me estoy poniendo las botas, pero se acaba, solo 10km para Zegama con un pequeño repecho sobre Itzubiaga.

Paso por Itzubiaga, sin problemas, continuo hacia Moano, ningún contratiempo, solo ayudar en lo que se puede a corredores que justean. En Moano informo de mi posición a Sílvia, así se preparan para mi llegada. Un poco más de bajada y llego a Oazurtza. Solo quedan 2km de barro y uno y medio de asfalto, buff asfalto. Aprieto para bajar de 6:20, lo veo posible,

Ya empiezo a escuchar a Depa por los altavoces, las piernas están en buenas condiciones, puedo apretar y acercarme velozmente a meta, con las prisas me despisto en un cruce y pierdo un tiempo precioso, eso sí, aprovecho para poner bien una cinta que se había soltado. Dejo el asfalto, ultimo sendero rápido, sin dificultad y corto, llego a Zegama. Últimos metros gas a fondo, veo a Sílvia, escucho los ánimos, pero no solo los suyos, sino los de toda la gente que aun espera, dos horas y media después de Kilian aun está a reventar. Últimos metros, 6:19:53 conseguido!!!

Tiempos de paso...
Km
7
OTZAURTE
0:51:16
Km
13,5
ATABARRETA
1:44:02
Km
16,1
ARATZ
2:23:58
Km
19,6
SANCTI SPIRITU
2:45:47
Km
22,1
AIZKORRI
3:27:21
Km
23,2
AITXURI
3:44:32
Km
26,6
OLTZE
4:19:56
Km
28,5
URBIA
4:39:27
Km
32,3
ITZUBIAGA
4:57:33
Km
34,2
MOANO
5:32:21
Km
37,8
OAZURTZA
5:56:29
Km
42,2
ZEGAMA
6:19:53

Agradecimientos...
Primero al azar, es complicado participar en esta carrera, somos muchos los preinscritos y pocos, muy pocos los afortunados, así que gracias azar por serme favorable i haberme permitido disfrutar del espectáculo desde dentro.

Sigo con el pueblo de Zegama, i cuando digo el pueblo me refiero a la organización, por lo que tengo entendido casi todo el pueblo participa de una u otra manera para que esta carrera sea lo que es, El buen humor en los controles y avituallamientos sacaban una sonrisa cuando las fuerzas estaban justitas. Eskerrik Asko!!!!

Continuo con la cantidad innumerable de gente que se dedica a animar a cualquiera que pasa con un dorsal, es impresionante. En La Palma quedé sorprendido, pero esto es peor, en el lugar más impensable aparece alguien animando. Un fuerte aplauso para todos vosoltros!!!!!

Para terminar al equipo de apoyo, mis padres y Sílvia, tiene mucho mérito pasarse seis horas esperando a ver si aparezco entre las vallas.

Esto es todo.

Salut i amunt!!!!

Opinió: #ZegamaAizkorri, una altre història...

Bon dia,

Han passat tres dies i els records i sensacions de la cursa encara em ronden pel cap, intento aparcar la carpeta de Zegama, l'Emmona truca a la porta i és un repte prou important per convertir-se en l'únic pensament, esportivament parlant, que ronda el meu cap, però com passa a vegades amb els constipats, costa molt fer cau i net.

Algú al que se li va preguntar què era per ell Zegama, ho va tenir fàcil, molt fàcil, només tres paraules: Zegama? Is Zegama. Després d'estar allà dins entenc les seves paraules. No hi ha paraules per definir aquesta cursa, has d'anar-hi i viure-ho.

Podríeu pensar que aquest corredor d'elit jugava amb avantatge, que com que tothom sap qui és l'animen amb més ganes, per sort estaríeu errant, i no per poc, ho estaríeu fent d'una manera estrepitosa.

El que fa de Zegama una cursa especial és el reconeixement que el públic brinda a tots els i les que ho intentem, et sents des de la primera passa fins a la darrera encoratjat en tot moment pels milers, que collons, per les desenes de milers de persones que segueixen la cursa, com si fossis el número 1 del món de les curses per muntanya.

El que fa de Zegama una cursa especial és que una organització totalment amateur sigui capaç de continuar protegint de les masses aquest model d'èxit, quan el més fàcil seria obrir les portes de bat a bat i aprofitar la cursa per fer caixa.

El que fa de Zegama una cursa especial és que els corredors top es mouen entre els mortals com qui no vol la cosa, no s'amaguen fins al darrer segon per esquivar la marabunta de corredors que se'ls acosten.

El que fa de Zegama una cursa especial és que un cop l'has tastat, hi vols tornar, encara que només sigui per a animar durant les primeres rampes de pujada a l'Aizkorri des del Sancti Espiritu, tot i que la il·lusió de tornar-ne a ser protagonista anònim hi és present.

El que fa de Zegama una cursa especial és que a la sortida desitges que faci un temps de merda, amb pluja, vent, boira, neu, per fer-la més autèntica.

El que fa de Zegama una cursa especial és això, és Zegama.

Salut!

dimecres, 29 de maig del 2013

Fotos: #ZegamaAizkorri 2013

Hola de nou,

Tal i com us he dit al post anterior, aquí teniu les fotos.

Les que venen a continuació son de la Sílvia, moltes gràcies per la paciència!!!!
Iker Karrera

Allà dalt hi haurà les garrotades

Acabant de guarnir-me

Nova equipació

Cap a la gàbia

Aurresku

Alliberant les feres

A veure-les venir

Molta calma

I com córrer la cabreta

Trail Hernando una altre bestia

Tadei tancant el podi

La Forsberg tot s'enganxa
Molt gran la Núria
Podi masculí

Traient el cap a l'arribada

Aconseguit, creuant l'arc

Molt de fant

Així s'acaba Zegama, pel davant...

...i pel darrere.

Aquestes son de 42195.es, varen fer un reportatge excepcional, el trobareu al següent enllaç : http://www.42195.es/fotos/Zegama-Aizkorri-2013






Noves fotos, aquesta vegada del facebook de ZegamaAizkorri: 
https://www.facebook.com/zegamaiaizkorri/photos_albums





Avui m'han arribat tres fotos que em va fer el company Fernando de Gipuzkoa, Eskerrik asko!




I aquesta darrera de la organització de la prova, anava molt rostit per la forta calor...


A continuar amb la gresca!!!

Gas a la burra!!!!

Waypoint 4: un intrèkkid a la #ZegamaAizkorri

Bon dia,

Abans de començar, en un parell de dies penjaré la crònica en castellà, preferiria fer-ho en basc, però podria estar-hi un parell d'anys.

La prèvia...
Al post anterior em vaig quedar a punt de comentar-vos l’alimentació guipuscoana abans de la cursa, però primer començaré pel viatge. Varem sortir de Girona, amb els pares i la Sílvia, a les 8 del matí, per endavant ens quedaven uns 600km que varem acomplir en dues mànegues de 3 hores, de Girona a Pina de Ebro i d’aquí a Zegama, el viatge va ser tranquil, bon ritme, temperatura suau, no es podia demanar gaire més.

En arribar a Zegama, directes a dinar, al tenir contactes a la zona, gràcies Fer, ens recomanen l‘Ostatu, un bar restaurant del poble, mengem de menú, aquests dies tenen ple i no poden estar per tot, una mica de pasta, una mica de carn, un geladet i un bon patxaran de postres, tot regat amb cervesa, vi i aigua, sense massa contemplacions, després d’això a buscar el dorsal. Aprofito per saludar a gent dels Matxacuca que m’acosellen apretar a la sortida, en vicente Consoli, un corredor argentí que vaig conèixer a la Palma, va amb en Depa i es fa fotos amb tots els cracks, hi ha la Picas, l’Hernando, la Forsberg, etc.

Com que encara queda una estona pel breafing, aprofitem per fer una petita volta per la part alta del poble, la zona del cementiri, al breafing fan un repàs de la ruta, dels punts més complicats, i sobretot del temps, previsió de sol i bon temps, però el terreny enfangat, ara al cim 4-5 graus, ens esperem per veure l’homenatge a en Kilian i cap a l’hotel, el teníem a uns 10km de Zegama a Olaberria, l’hotel El Castillo, altament recomanable.

Per sopar ens acostem a Beasain i anem a un asador, no recordo el nom, sense massa contemplacions fem un bon tiberi, tres plats de picar i un bon tall de carn per rematar-ho, més de mig quilo de vedella, cervesa que no falti, una alemanya d’importació molt suau. Total a dormir a quarts d’una la una, bé, això de dormir és un dir, entre una cosa i l’altre no paro de donar voltes al llit, demà és el gran dia, espero poder dir que he resistit a Zegama.

La crònica...
A dos quarts de set sona el despertador, acabo de decidir què posar-me, sortiré amb una samarreta interior màniga llarga, guants, gorro i buff, la previsió és de 4 graus a l’Aizkorri, la nova dels intrèkkids, els pantalons una mica amples d’Asics, descarto els Twinskin, i als peus les SpeedCross amb els Exo Socks.

A un quart de vuit ens trobem amb els meus pares per esmorzar alguna cosa, ells més que jo, animo en Sergi Koala, ell no te ni idea de qui soc i l’enganxo en fora de joc, cotxe i cap a Zegama, ens ho prenem amb calma, doncs hi ha una cua de l’hòstia, la gent de l’organització no s’atabala i amb mitja horeta de marge el cotxe aparcat a dos minuts xino-xano de la sortida, tot un luxe.

Anem cap allà, acabo de guarnir-me i cap al “box”, bé ho faig a la segona, doncs els arbitres de la federació no deixen portar el dorsal als pantalons i m’obliguen a posar-lo al pit. Un quartet d’hora que van omplint el box de gent, comença a sonar la música de Vangelis, van arribant els cracks, les campanes de l’església donen el tret de sortida i gas.

El primer que fem és donar una volta a l’església de Zegama, perquè la gent que es congrega al centre de la vila ens pugui veure, hi ha una gentada espectacular, i s’estiri una mica el grup. Son uns 600 metres gas a fons, i trenquem a l’esquerre per fer una pujada de quasi un km amb un desnivell constant del 20%, sort que al final m’ho agafo amb calma, perquè pots rebentar. Els següents 500 metres son molt corribles, per tornar a gaudir d’una altre pujada com la primera. Total en tres quilòmetres hem passat de 300 a 700 metres d’alçada, acostumat a escalfar una mica als primers quilòmetres em noto els tendons durs, quan pugui córrer una mica ja em passarà.

El següent tram és un puja i baixa, per una pista, on combino trot amb alguna que altre passejada, per acabar amb uns 500 metres de bona baixada. A mig camí hi ha un avituallament i al final de la baixada el primer punt de control, OTZAURTE, on em trobo amb en Fer. Ja he tingut els primers contactes amb el fang, per pujar cap problema, en fals pla tampoc, però baixant ull, les castanyes poden ser històriques, destacar que en una baixadeta un corredor es troba sense espardenya després de posar el peu al fang, caldrà anar amb compte. Vaig 18 minuts per sota del límit de pas, puc respirar tranquil.

Següent tram combina una mica de tot, sortim d’Otzaurte pujant un turó amb rampes d’anar-hi, segueix amb una petita “carenada” molt corrible i tornem a baixar el turonet. Remarcar que durant bona part del recorregut anem trobant gent que ens anima, molt dispersos, però s’agraeix. Després de la baixada una mica de fals pla per sentir-se corredor, no es gaire tros, però s’agraeix. Un cop s’acaba ens trobem amb una pujada de tres quilòmetres 400D+ amb un parell de descansos que ens porten a Atabarreta, en aquest punt de la cursa, porto una mica més de 13, ja hi comença a haver més genteta. 36 minuts per sota el límit de pas.

Ara ja encarem l’ascens a l’Aratz, que ens trobarem al km 16. Un tram de pujar, pujar, pujar i pujar on les pedres característiques de la serralada comencen a treure el cap. Petit incís, els del temps es varen equivocar i estic passant molta calor, a part porto des el km 1 amb el gorro i els guants agafats a la ma, no posats, és un xic pesat. En aquesta zona la gentada comença a ser més que considerable, els ànims et fan pujar gas a fons, però costa. Amb una mica menys de 2 hores i mitja em planto al cim (1.446 metres). Em sento molt bé de forces, pe`ro això tot just acaba de començar.

Ara toca baixar a Sancti Spiritu, el primer tram de baixada és ràpid però a la que enganxem amb la calçada romana, cal anar amb compte per  no patinar. De cop i volta la calçada ens porta a una cova, el túnel de Sant Adrián, en Fer em va comentar que era un punt de pas entre Araba i Gipuzkoa usat a l’antigor, cal continuar vigilant, deixem la calçada i l’avituallament és a tocar. La gentada és de por, els ànims son constants. Buff, aquesta cursa és una altre cosa. 2hores 45 minuts, ja quasi mitja cursa al sac.

Dels 1.400 llargs de l’Aratz hem baixat a menys de 1.000, uns 500 D- en 3 quilòmetres mal comptats. És per això que ara toca pujar fins als 1.528 de l’Aikorri en poc més de 2km, si, un 30% mitjà. Això només es pot fer d’una manera, amb la reductora, gas i amunt. Així que em deixo portar per la gent, que ens acompanya el 99.9 % de la pujada, és espectacular. A poc més de 500 metres del cim veig la Oihana Kortazar, del Salomon team, que s’ha retirat, més tard la Sílvia em comenta que s’estava marejant i ha decidit deixar-ho, suposo que estava baixant cap al Sancti Spiritu per ser traslladada a Zegama. Al final no ha estat tant i tant dur, això si, 42 minuts per fer un parell de quilòmetres. Ja m’acosto a les 4 hores i mitja de cursa, ara a atacar l’Aitxuri.

És el tall que més se m’entravessa, es tracta de carenar per roques des dels 1.528 de l’Aizkorri als 1.551 de l’Aitxuri, una passejada de dos quilòmetres amb pedres mal parides i relliscoses. Només puc agafar-m’ho d’una manera xino-xano i deixar passar quan molesto els que baixen com bojos. Al final una mica més d’un quart d’hora amb unes vistes precioses a banda i banda de carena. Un cop fet cim, uns 200 metres més de roques i baixada criminal, quan dic criminal vull dir que fem un descens d’uns 400 metres en menys d’un quilòmetre, apustuflant. Un cop aquí m’espera un tram d’uns cinc quilòmetres de pla, que ens portaran als punts de control d’Oltze primer i a d’Urbia després, molt bonics però sense massa dificultat, tret del fang, les pedres, el cansament i la soledad, aquí no hi ha gaire gent fora dels punts de control.

Un cop surto d’Urbia, em queda la darrera pujada de debó, l’Andraitz de 1.425 metres, un quilòmetre al 35% de desnivell, quasi el darrer punt amb terreny favorable. M’explicaré, sempre m’ha agradat més pujar i quan més picat millor, i en aquesta cursa m’estic posant les botes, però això s’acaba, només queden 10 quilòmetres per Zegama amb un petit turó després al voltant de Itzubiaga. L’objectiu és més a prop. Però per no jugar-me-la prefereixo no carregar massa quàdriceps, així que aproto, però no a fons.

Passo per Itzubiaga sense problemes, continuo baixant cap a Moano, cap contratemps, més que anar deixant el que calgui als companys enrampats que em vaig trobant, aquí aprofito per avisar de la meva posició a la Sílvia perquè estiguin a punt a l’arribada, una mica més de baixada i ja soc a Oazurtza. Només queden un parell de quilòmetres de fang, que a aquestes alçades ja no em preocupa massa i un darrer quilòmetre i mig d’asfalt, quan m’ho diuen no m’acaba d’agradar, però un cop pel tros, apreto tant que faig uns 500 metres gas a fons a menys de quatre el quilòmetre. Vull baixar de 6:20 i ho veig possible.

Ja començo a sentir en Depa pels altaveus, com que les cames estan bé, puc apretar i això em permet retallar distància ràpidament, a poc d’arribar em despisto en un trencant i perdo un temps preciós, això si, aprofito per tornar a posar bé una cinta que s’havia deixat anar. Deixem l’asfalt i entrem al darrer corriolet, molt ràpid i sense massa dificultat. Deixo el corriol i ja soc al poble. Els darrers metres gas a fons, recta d’arribada picant de mans amb la mainada, veig la Sílvia, sento el ànims, però no només els seus, sinó els de tothom que encara hi ha, deu n’hi do, els primers fa més de dues hores que han arribat i això està a rebentar de gent. Darrers metres, 6:19:53 aconseguit!!!

Temps de pas...
Km
7
OTZAURTE
0:51:16
Km
13,5
ATABARRETA
1:44:02
Km
16,1
ARATZ
2:23:58
Km
19,6
SANCTI SPIRITU
2:45:47
Km
22,1
AIZKORRI
3:27:21
Km
23,2
AITXURI
3:44:32
Km
26,6
OLTZE
4:19:56
Km
28,5
URBIA
4:39:27
Km
32,3
ITZUBIAGA
4:57:33
Km
34,2
MOANO
5:32:21
Km
37,8
OAZURTZA
5:56:29
Km
42,2
ZEGAMA
6:19:53

Agraïments...
Primer de tot a l’atzar, és molt complicat poder participar en aquesta cursa, som molts els que ens preinscrivim i molt pocs els afortunats, així que gràcies atzar per ser-me favorable i haver gaudit d’aquest espectacle des de dins.

Segueixo amb el poble de Zegama, i quan dic el poble vull dir la organització, pel que tinc entès quasi tot el poble participa d’una manera o altra en que aquesta cursa sigui el que és. El bon humor que hi havia als punts de control o avituallaments et treien un somriure quan les forces estaven justetes. Eskerrik Asko!!!!

Continuo amb la quantitat innumerable de gent que es dedica a animar a qualsevol que passa amb un dorsal, és impressionant. A la Palma vaig quedar sorprès, però això és encara pitjor, al lloc més impensable et trobaves algú animant-te. Un gran aplaudiment per tots vosaltres!!!!!

Per acabar gràcies a l’equip de suport, pares i Sílvia, te molt mèrit passar-se sis hores esperant a veure si trec el cap entre les tanques.

Per acabar...
Les fotos les penjo en un post a part, n'hi ha unes quantes i se que molts només miraríeu això
També miraré de penjar quatre ratlles d'opinió sobre la cursa.

No té res a veure amb la cursa, però val a dir que la noticia que ens varem trobar tots plegats l'endemà va deixar un regust amarg. Ànims als companys i amics d'en Juanjo.

Ara a continuar entrenant, que en 17 dies a portar-hi, ja arriba l'Emmona!!!!

Salut i amunt!!!!

dimarts, 28 de maig del 2013

Countdown 3: acaronant l’Aizkorri...


Bon dia de nou,

Setmana complicada de gestionar, la necessitat de no carregar massa la pota de cares a una cursa d’una gran exigència, xocaven de ple amb les ganes d’acostar-me a la muntanya, i si pel mig hi afegim el divertiment Strava d’Esports Nabes, ens trobem amb un còctel difícil, molt difícil.

Al final crec que me n'he vaig sortir prou bé, el dilluns em va ser del tot impossible fer res més que treballar de sol a sol, i una mica més. Així que em vaig poder recuperar una mica de la sortida de diumenge, encara que el cos demanava gresca.

Dimarts varem anar a fer el reconeixement de la ruta “Strava” per les Gavarres amb en Tapi, va ser una sortida a bon ritme, però sense prémer l’accelerador al màxim, forçant en pujada i contemporitzant en baixada per evitar sorpreses.

Dir que la ruta és molt interessant, el resum ràpid és el següent:

Un primer tram sense cap dificultat tècnica per posar-se a to, seguidament una primera pujada curta amb un desnivell molt corrible, una baixadeta per apretar sense cap dificultat, precedint un corriol en pujada més o menys constant, combinant trams pedregosos, algun obstacle, molsa, humitat, aigua, força corrible, després d’estar a l’obaga, de pet a una pujada de les d’anar-hi, menys d’un km amb un 20%, amb el sol com a única companyia, un tram de recuperació/apretada molt brut i mal partit i per rematar-ho una pujadeta quasi vertical. La segona part és la de baixada, primer un corriol pedregós i un xic enfangat amb poc D-, després una baixada més picada i llarga, amb arrels i ragueres. Per acabar la baixada clàssica de Sant Miquel fins a 500 metres de les monges i a l’esquerre.

Tots els trams els havia fet alguna vegada, però mai els havia combinat en l'ordre proposat, una ruta molt interessant i variada. La sortida 10km 350D+.

Un dia de descans, gràcies a la inestimable col·laboració de la pluja, no cal anar-se’n a la muntanya i deixar-hi mig turmell, amb una cursa tant interessant a tocar, i a fotre-li estella a la ruta “Strava”. L’objectiu intentar baixar de 45, mai he destacat per la meva velocitat en cursa, i menys d’un temps ençà en que busco encara més la resistència, però aquesta vegada tenia ganes de posar-me un repte a mi mateix. A toro passat, reconec que vaig apretar més del compte en alguna baixada i que hagués pogut lamentar-ho, però al final ho vaig aconseguir, 44:41 en un recorregut de poc més de 7km, molt content. El total 11km 350D+. Això si, afegint-hi el futbito del vespre el divendres no les tenia totes de cares a diumenge, sort que l’alimentació Guipuzcoana va deixar-me la pota en bones condicions per diumenge, però això és un WayPoint i us haureu d’esperar a demà o dimecres.

Salut i amunt!!!!!