Hola de nou,
A Prat estan començant
a muntar el control de material, com que ho portem tot no ens preocupa gens,
aquí toca hidratar-se bé, menjar bé i mentalitzar-se per la pujada fins al pas
de Gasolans, més que una pujada la podríem definir com una paret, 400 metres
llargs de desnivell positiu en quasi 2 quilòmetres, més d’un 20% mitjà.
Comencem a fer-la a un
ritme viu, les sensacions son bones, les primeres rampes no son tant i tant
fortes. Però poc a poc començo a notar que el cos no respon, bé les cames
responen, però la gasolina sembla que va justeta, no ho entenc doncs he menjat
a l’avituallament. Tot i això el fet d’anar acompanyat fa anar endavant i
amunt, però continuo sense sentir-me còmode. La pujada és fantàstica, de les
que més m’agrada de fer, llarga i dura de collons, però avui més que gaudir-la
al patiré. En Carles es va allunyant poc a poc, però no el perdo de vista, li
dic que vagi al seu ritme que ja l’atraparé més endavant, no es preocupi, se
que aquestes pujades s’han de fer al ritme que et demana el cos, ni més fot ni més
fluix o ho acabes pagant. Finalment després de 46 minuts em planto al pas de
Gasolans, hauré de tornar un dia d’aquests per treure’m l’espineta de la
rebentada.
Permeteu-me un petit
incís i espai pel record, la petita senyera amb una rosa brodada que m’acompanyava,
com en moltes de les curses que he fet el darrer any, ha estat més present que
mai en aquest tram del recorregut. Un fort record per la 3a.
Un cop al pla de
Gasolans comencem a trotar, però ràpidament veig que no ha estat problema de la
pujada, no tiro. Li dic a en Carles, que m’ha esperat a dalt el coll, que
necessito aturar-me un moment. Acabo de menjar-me la barreta que he encetat a
mitja pujada, ell aprofita per fer-se fregues als quàdriceps que comencen a
queixar-se, i mentre espero que acabi m’estiro. Just en estirar-me alguna cosa
no acaba d’anar a l’hora, de l’estómac comença a pujar una sensació àcida, faig
un rotet i ve acompanyat, m’incorporo una mica, em poso de costat i trec tot el
que he menjat a Prat, més la barreta dels nassos.
Quin alleujament!!!! Després
de la vomitada, puc dir que em vaig treure un pes de sobre. Analitzant mentre
em trec el regust de la boca, arribo a la conclusió que a Prat havia agafat un
empatx. No és normal menjar-se cinc rodanxes de meló, mitja taronja, unes
quantes llaminadures, pa, embotit i begut un litre de líquid, en menys de deu
minuts. Nota per un altre dia, poc i sovint.
Però calia seguir cap
a Estasen, ens esperaven per davant 10 quilòmetres, els 2 primers pràcticament
plans i els 8 següents en baixada. Em noto fluix, però encara puc caminar a bon
ritme, però a la que ens posem a trotar una mica no aguanto més de 2 minuts, no
tinc benzina per aquestes coses, així que no em queda més que arrossegar-me i fer
que en Carles també s’arrossegui. Ens avança tot deu i sa mare, però ara mateix
només em queda una alternativa, arribar a Estassem i menjar, sense passar-me
per recuperar.
Després d’una hora i
mitja llarga, arribem a Estasen que ja es fa fosc. Agafo un plat de pasta,
petit, unes llesques de pernil cuit i un tall de pa, menjo poc a poc, mentre en
Carles va a saludar al guarda del refugi. Mentrestant els pares em diuen que la
Sílvia s’ha quedat a baix, em veuen amb no massa bona cara, no m’estranya. Com
que han deixat les bosses al cotxe, els enviem a buscar-les. En Carles torna
amb una Estrella, les ganes poden al seny i li foto un bon glop que se’m posa
de collons.
Per no perdre massa
temps, comencem a tirar cap a baix, ens trobem amb la Sílvia i la mare, el pare
ha anat a buscar el cotxe. Ara ja em veuen recuperat, com que el pare tarda
molt, ens desviem del recorregut i anem al cotxe a buscar el que necessitem,
això fa que allarguem un quilòmetre i mig la ruta. Després de quasi una hora i
quart, estem a punt pet baixar cap a Gresolet, ho volíem fer amb llum de dia,
però no podrà ser.
Per tancar la crònica
només queda una entrada: Ultra Cavalls del Vent 2013: acabar si o si #UCV13.
Salut i rebentades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada