Crónica #UCV13

Bon dia,

Per tancar els entrenaments, el dimecres sortida per no perdre to, decideixo fer el segon repte Nabes Strava. Començo a ritme suau, però mica en mica em vaig encigalant i acabo amb la pota molt carregada, son 11km amb 350D+. Dijous descanso per recuperar una mica, però divendres m’aixeco amb els quàdriceps renegant.

Divendres al matí treballant i repassant mentalment el que em tocaria fer el dissabte, acabant d’imprimir documentació diversa per l’equip i pendent del famós material obligatori.

Material a punt per empaquetar

A la una encara no se’n sabia res, però vaig decidir d’anar a comprar la única cosa que em faltava, una jaqueta impermeable, visita sense pressa a Esports Nabes, xerrant una mica de les previsions de cursa, una Bonati a la saca, ja li’n trauré suc, i un gran consell d’en Toti pel desplaçament, passat Vic agafar la C-62, cap a Prats de Lluçanès, en comptes de seguir fins a Manresa, brutal!!!!! Ens va estalviar mitja horeta ben bona de carretera, moltes gràcies.

Arribar a casa, fer la maleta, bé posar-ho tot a dins sense ordre ni concert, dinar, un plat d’arròs i una hamburguesa, cafetonet, recollir la resta de l’expedició (hi hem anat la Sílvia, els meus pares i jo) i cap a Bagà.

La ruta, A2 fins a l’aeroport, eix transversal fins a Gurb, C-62 fins a Gironella i C-16 fins a Bagà, una hora i quaranta cinc minuts de carretera, un tres i no res.

Sense marxa enrere.

A l’arribada un bon ambient a la vila, recollir el dorsal i la bossa, anem a fer un tomb, cerveseta a la Porxada i cap a l’explicació. Aquest any l’auditori està força buit, es nota que la gent no pateix gens pel temps o sap que els corredors professionals no hi trauran el cap. El que m’interessava, el material, obligatori a la sortida: Mòbil, manta tèrmica, xiulet, vas, tallavents (màniga llarga) i contenidors amb capacitat d’1 litre; obligatori a partir de les 5 de la tarda: Frontal, piles de recanvi, jaqueta impermeable amb caputxa, gorro/braga i elements per tapar totalment les cames. 

Esperant la reunió explicativa.

Acabada l’explicació toca preparar la bossa per Bellver, al mig del carrer i sense llum, i cap a Berga a fer l’entrada a l’hotel, petits problemes amb l’habitació, que es solucionen ràpidament i a sopar que es va fent tard. Anem a fer una pizza al mateix lloc que l’any passat, un parell de Volls per poder dormir millor i a dos quarts d’una al llit. El despertador marcava 05:30, calia aprofitar les hores de son al màxim.

Com era d’esperar el despertador sobrava, mitja hora abans de sonar ja donava voltes al llit, ràpid amunt, vestir-se, un bon glop de beguda energètica, no menjo doncs acostuma a posar-se malament el menjar tant d’hora, i cap a Bagà.

Aparquem sense cap problema ni cues i cap a la Porxada falta gent. En arribar cap al carril d’entrada i a esperar. L’espera és curta, més que l’any passat. Em situo al darrere de tot, se que em trobaré embós només de sortir de la plaça, però qui no ho farà?. Música, “L’últim dels mohicans”, a tot drap, 3 minuts, 1 minut i gas, vull dir caminar xino-xano, saludar a la família que s’han posicionat al mateix lloc que l’any passat, observant l’engraellat de sortida, i acabar sortint el darrer de la plaça, en comptes d’apretar-me altres corredors ho estan fent el públic que surt de la plaça, molt còmic.

Als 2 minuts del tret de sortida, pas per l’arc d’arribada, aquí comença de veritat la cursa. Primer quilòmetre planer per dins del poble i a enfilar amunt. Vaig pujant sense caminar mentre la pista és ampla, trot suau per escalfar la pota, queden molts quilòmetres per caminar. A la que la cosa s’estreny, abaixar el pas i a seguir el del davant. En un tres i no res em trobo amb en Carles Solivera, ho comento perquè pràcticament ja no ens separarem en tota la cursa. Anem amunt tot xerrant, pitjant l’accelerador just per ensumar el del davant, l’avançament és complicat, quan la cosa s’eixampla podem avançar a millor ritme. 

Arribant a Comafloriu amb en Carles al costat Foto: Sílvia

Ens plantem a Rebost en poc menys d’una hora i mitja, molt bones sensacions, menjo alguna cosa, reomplo d’aigua i a seguir amunt cap a La Tossa. Aquest tram m’encanta perquè no deixa de pujar pràcticament en cap moment, cal serrar les dents per no abaixar el ritme. Les vistes que es tenen son magnífiques i en arribar a Comafloriu m’esperen la Sílvia i els pares per donar-me ànims, l’any passat només hi va arribar la Sílvia però aquest any hi eren tots, petita aturada per veure que estic en perfecte estat, no en va això acaba de començar, faig 25 metres i com l’any passat una part del Koala’s Team animant a tothom, aprofito l’avinentesa i els demano un glop de Voll Damm, m’acabo foten mitja llauna, gràcies companys ens veurem en un mes al Catllaràs i allà ja ho trobarem.

El gran grup ben estirat enfilant cap a la Tossa Foto: Sílvia

Després de l’avituallament extra, gas i amunt. Arribo a l’alçada d’en Carles, però com que em sento fort apreto una mica, em planto al cim amb un cert marge i pràcticament amb un quart d’hora menys que l’any passat. Les vistes son extraordinàries, em permeto el luxe d’aturar-me a gaudir-ne abans de tirar cap avall, amb aquestes perdo de vista en Carles.

Començo a tirar tot buscant Penyes Altes. Primers 3 quilòmetres baixa que baixaràs, amb algun petita pujadeta per descansar quàdriceps, s’agraeix perquè aquí es pot volar força, a mitja baixada en Carles em torna a atrapar, ara si que ja no ens separem més. Després de baixar, a pujar s’ha dit, uns altres tres quilòmetres amb alguna baixadeta per compensar, no massa corrible. Anem fent a bon ritme i sense adonar-nos-en ens plantem a Penyes Altes, d’aquí en endavant baixa que baixaràs fins al Serrat. Al principi força pedregós, però mica en mica el terreny va tornant-se adient per a fotre una mica d’estella, això si, sense passar-se que queda molta cursa per endavant. A mig camí segon avituallament pirata, en un prat veig un nano amb una Voll a la ma, li’n demano, em giro i veig en una altre secció Koala estirats a la gesta animant als que per allà passem.

Xumant benzina superextra Foto: Raül Racero

El sol ja comença a apretar i decideixo anar una mica més lleuger, així que fora samarretes i a gaudir del vent a la pell. En anar passant per aquests prats em venen al cap imatges del 2012, avui es pot apreciar la vellesa d’aquesta zona, prats, arbredes, cims, valls, colls, quina diferència. Però anem al gra, continuem avall fins arribar a un torrent, el creuem, i ja començem a enfilar amunt cap al Serrat, abans d’arribar-hi ens saludem amb l’Uri, a veure si puc veure alguna foto. 45 minuts abans que el 2012.

Agafo una mica d’energia a l’avituallament. Només de sortir una pujadeta per anar paint el menjar, son uns tres quilòmetres amb no massa desnivell, però cal dosificar-se. El que queda per endavant és totalment nou per a mi, sense referències, però com que en Carles ho coneix bé em va indicant el que ens anirem trobant.

Després de la pujada, som ben a prop de Cortals, però aquest any el canvi de recorregut ens desvia cap a Bellver, es tracta d’un tram en baixada, amb una petita pujadeta, uns vuit quilòmetres. No tenen massa història, a part d’un parell de talls bonics de córrer, durant la major part del recorregut es transita per pista forestal sense massa dificultat fins arribar al pavelló de Talló. Pel camí trobo en Sergi caminant en plena baixada, penso que deu estar lesionat, però no es tracta d’això, avui no és un bon dia per córrer, ànims nano.

Just abans d’arribar al pavelló em comencen a cridar que em posi la samarreta, resulta que des de l’organització estan molt sensibles i per si les mosques millor no jugar-se-la. Saludo en Juvanteny que ha vingut a veure’ns arribar, i ja veig la meva claca particular. Entro al pavelló després de poc més de 6 hores de cursa, 2 hores abans del previst, massa ràpid potser?, toca control de material, com que ho porto tot cap problema.

Guarnint-me de nou en arribar a Bellver Foto: Sílvia

Entren la Sílvia i els pares, veuen que estic bé, menjo una mica, no massa, bec, recullo la bossa, em canvio i vaig a preguntar per lo de córrer sense samarreta. El noi de la organització no sap que dir, de fet enlloc del reglament indica que no es pugui, parla amb control i li diuen que no es pot, li dic ok, no hi tornaré. Amb la tonteria ens passem uns 40 minuts a Bellver, ara toca seguir cap a Cortals. M’acomiado de la família, si tot va bé ja ens veurem a Estasen.

Saludant en Juvanteny a la sortida de Bellver Foto: Sílvia

Com que hem dinat fort, decidim no córrer per poder pair bé, així que caminem a un ritme viu. El tram té dues parts ben diferenciades, el primer, d’uns 5 quilòmetres, es fa tot per pista forestal, anem pujant amb una pendent suau, una font que hi ha pel camí ens permet refrescar-nos bé, ja comença a apretar el sol. El segon tram es tracta d’un corriol acabat de desbrossar, la pendent es fa més gran i avancem a menor velocitat, però tot i això estem prou frescos, no en va hem estat descansant una bona estona a Bellver. Finalment en poc menys d’una hora i mitja ens plantem a Cortals, ja portem unes vuit hores i quart.

Fem aturada ràpida, només de cinc minuts, mengem, bevem i carreguem aigua. El tram que ens espera continua pujant i pujant durant uns 5 quilòmetres, a mig camí ens aturem a endrapar una barreta, la sensació de buidor comença a apareixer, toca abaixar el ritme. Arribem al capdamunt de la pujada i ara arribem 3 quilòmetres de puja i baixa, acabant amb una baixada picada que ens deixa Prat d’Aguiló a la vista, però amb un turó malparit al mig. En Carles ja m’havia avisat que aquest tram s’entravessa, tot i que es gaudeix d’una vista espectacular. Hem anat uns 20 minuts més poc a poc del previst, però ara ho podem recuperar.

A Prat estan començant a muntar el control de material, com que ho portem tot no ens preocupa gens, aquí toca hidratar-se bé, menjar bé i mentalitzar-se per la pujada fins al pas de Gasolans, més que una pujada la podríem definir com una paret, 400 metres llargs de desnivell positiu en quasi 2 quilòmetres, més d’un 20% mitjà.

Comencem a fer-la a un ritme viu, les sensacions son bones, les primeres rampes no son tant i tant fortes. Però poc a poc començo a notar que el cos no respon, bé les cames responen, però la gasolina sembla que va justeta, no ho entenc doncs he menjat a l’avituallament. Tot i això el fet d’anar acompanyat fa anar endavant i amunt, però continuo sense sentir-me còmode. La pujada és fantàstica, de les que més m’agrada de fer, llarga i dura de collons, però avui més que gaudir-la al patiré. En Carles es va allunyant poc a poc, però no el perdo de vista, li dic que vagi al seu ritme que ja l’atraparé més endavant, no es preocupi, se que aquestes pujades s’han de fer al ritme que et demana el cos, ni més fot ni més fluix o ho acabes pagant. Finalment després de 46 minuts em planto al pas de Gasolans, hauré de tornar un dia d’aquests per treure’m l’espineta de la rebentada.

Permeteu-me un petit incís i espai pel record, la petita senyera amb una rosa brodada que m’acompanyava, com en moltes de les curses que he fet el darrer any, ha estat més present que mai en aquest tram del recorregut. Un fort record per la 3a.

Un cop al pla de Gasolans comencem a trotar, però ràpidament veig que no ha estat problema de la pujada, no tiro. Li dic a en Carles, que m’ha esperat a dalt el coll, que necessito aturar-me un moment. Acabo de menjar-me la barreta que he encetat a mitja pujada, ell aprofita per fer-se fregues als quàdriceps que comencen a queixar-se, i mentre espero que acabi m’estiro. Just en estirar-me alguna cosa no acaba d’anar a l’hora, de l’estómac comença a pujar una sensació àcida, faig un rotet i ve acompanyat, m’incorporo una mica, em poso de costat i trec tot el que he menjat a Prat, més la barreta dels nassos.

Quin alleujament!!!! Després de la vomitada, puc dir que em vaig treure un pes de sobre. Analitzant mentre em trec el regust de la boca, arribo a la conclusió que a Prat havia agafat un empatx. No és normal menjar-se cinc rodanxes de meló, mitja taronja, unes quantes llaminadures, pa, embotit i begut un litre de líquid, en menys de deu minuts. Nota per un altre dia, poc i sovint.

Però calia seguir cap a Estasen, ens esperaven per davant 10 quilòmetres, els 2 primers pràcticament plans i els 8 següents en baixada. Em noto fluix, però encara puc caminar a bon ritme, però a la que ens posem a trotar una mica no aguanto més de 2 minuts, no tinc benzina per aquestes coses, així que no em queda més que arrossegar-me i fer que en Carles també s’arrossegui. Ens avança tot deu i sa mare, però ara mateix només em queda una alternativa, arribar a Estassem i menjar, sense passar-me per recuperar.

Després d’una hora i mitja llarga, arribem a Estasen que ja es fa fosc. Agafo un plat de pasta, petit, unes llesques de pernil cuit i un tall de pa, menjo poc a poc, mentre en Carles va a saludar al guarda del refugi. Mentrestant els pares em diuen que la Sílvia s’ha quedat a baix, em veuen amb no massa bona cara, no m’estranya. Com que han deixat les bosses al cotxe, els enviem a buscar-les. En Carles torna amb una Estrella, les ganes poden al seny i li foto un bon glop que se’m posa de collons.

Per no perdre massa temps, comencem a tirar cap a baix, ens trobem amb la Sílvia i la mare, el pare ha anat a buscar el cotxe. Ara ja em veuen recuperat, com que el pare tarda molt, ens desviem del recorregut i anem al cotxe a buscar el que necessitem, això fa que allarguem un quilòmetre i mig la ruta. Després de quasi una hora i quart, estem a punt pet baixar cap a Gresolet, ho volíem fer amb llum de dia, però no podrà ser.

La baixada a Gresolet és molt picada, va per la banda d’obaga i a aquestes hores comença a estar una mica més humida del compte, així que no ens queda més remei que aprofitar-nos dels pals per evitar les patinades, en acabar creuar la riera i petita pujadeta fins al refugi. Noto que he recuperat les bones sensacions, les cames estan en perfectes condicions i les forces recuperades.

Sortim de Gresolet i ens espera una bona pujada, la fem a ritme viu, sense passar-nos però tampoc ens relaxem, anem escurçant la distància a Bagà. Un cop a dalt toca baixar, fins arribar a Sant Martí, mantenim el ritme viu, però sense forçar i ens hi plantem després de 17 hores i mitja de cursa. Aturada ràpida per no perdre l’escalfor a les cames i a buscar els Empedrats per pujar a Sant Jordi.

Per començar un quilòmetre de pla mentider i d’aquí en endavant amunt durant uns quatre quilòmetres més per superar més de 600 metres positius, el que s’anomena els Empedrats. De fet el tall dels Empedrats pròpiament dit és molt curt, es tracta d’un canó estret, no més de 4 metres d’amplada, amb parets verticals infinites, per on transcorre un rierol, bé, això aquest any perquè el passat era un riu amb totes les de la llei. És preciós, espectacular, impagable, llàstima que l’estem fent de nit per apreciar-ne tota la seva bellesa, podríem anar molt més ràpid, però preferim anar-nos aturant per poder gaudir del paisatge, després de més de 18 hores ens ho mereixem.

Deixem els Empedrats i continuem puja que pujaràs, el desnivell va creixent mica em mica, finalment comencem a veure els llums dels que ja enfilen la baixada, això ens motiva, doncs indica que estem arribant al capdamunt. Hi hem estat menys de dues hores, darrera avituallament, queden 12 quilòmetres fins a Bagà, només una pujadeta i ja hi som, menjo força i carrego d’aigua.

Com que no hem forçat en excés, ara ens permetem el luxe d’apretar al primer tram de baixada, comencem a avançar corredors un darrera l’altre. En arribar a la darrera pujada serrem dents i amunt, que això ja ho tenim. A la baixada antenim el ritme fort fins arribar a l’asfalt, només ens queden uns cinc quilòmetres, on baixem el ritme, canviem el trot pel caminar ràpid, no cal destrossar les cames. Ja veiem els llums que ens indiquen el darrer corriol, un puja i baixa, sense massa desnivell on tornem a trotar i continuem avançant gent, ja veiem el càmping de Bagà i amb ell l’asfalt, reduïm el ritme altre vegada. Queda menys d’un quilòmetre i ja només resta gaudir dels darrers metres.

Una petita pujada i arribem a les escales, ja hi som, ens ho agafem amb calma, recta d’arribada, el pare em dona l’estelada, ens abracem amb en Carles i aturem el crono, 21:25:55, content per hever acabar.

Arribada a Bagà. Foto: Sílvia

Per acabar agraïments i felicitacions.

Felicitar a la organització d’aquesta magnífica cursa, s’han fet moltes coses molt ben fetes, però n’hi ha algunes que segons el meu criteri haureu de millorar, puntualitzar o deixar clar des del primer moment.

Un gran agraïment als i les voluntàries, sense vosaltres aquestes històries no serien el mateix, quan el mateix marrec se t’acosta vuit vegades amb un got de brou, que no et ve de gust, tractant-te de senyor, et treu un somriure per molt cardat que estiguis.

Donar les gràcies a tots els que animàveu pel camí i en especial al Koala’s Team, i els seus avituallaments especials, que bé que es posa la Voll Damm a mitja cursa!!!!

També als que ho heu fet des de casa, amb el telèfon o l’ordinador.

A tots els corredors i corredores, hagueu o no completat la cursa, i un especial agraïment a en Carles Solivera, amb qui he compartit una cursa sensacional, en els bons i mals moments, gràcies!!!!!!

Per acabar a l'equip de suport per ser-hi, sou molt grans pares i Sílvia!!!!! Ja ho trobarem...jejeje

La crònica pròpiament dita ja està acabada, espero no haver-vos cansat massa. Ara em quedarà fer una entrada amb les reflexions al voltant d'aquestes quasi 22 hores de cursa i una altre amb totes les fotos i enllaços diversos.

Salut, gas i amunt.