Maniobres infructuoses, el més calent a l’aigüera.

Bon dia,

Tal i com relatava al final de l’entrada anterior, ahir al vespre vaig sortir de maniobres per les Gavarres. La intenció era fer una sortida llarga, un mínim de 3 hores, per acostumar el cos a córrer de nit, sol i a la llum del frontal, molt convenient per no desesperar-se pels Empedrats, soc conscient de l’hora i les condicions en que hi passaré.

La predisposició hi era tota, però a l’hora de posar-se a córrer, ni el cos ni el cervell van respondre com m’esperava. Suposo que és la manca de costum, normalment les meves sortides son al migdia, cap a dos quarts de dues i d’una horeta llarga, el dimarts o dimecres sortim amb els Intrèkkids de nocturna, també una horeta llarga, però solen ser cap a les vuit, just plegant de treballar i sense temps perquè el cos i el cervell s’espatarrin una estona al sofà.

Ahir arribava a les vuit a casa, menjava una mica i m’esperava que fossin les deu tocades per sortir a córrer. Em vaig posar la televisió i a estones la son, darrerament la televisió és el millor mitjà per acabar fregit, semblava que m’impediria sortir, però la vaig vèncer i cap allà les 10 i 20 minuts sortia de casa, frontal al cap, amb un litre d’aigua i una barreta. El circuit poc definit, però tenint molt clar que no m’allunyaria massa de casa, Sant Miquel, Puig Estela o l’Olivet d’en Salgueda eren els punts més allunyats que passaven pel meu cap, res de pujar als Àngels. La intenció era portar un ritme suau, sense forçar a les baixades. Com dirien els de la fórmula 1, una simulació de cursa.

Un cop passat el cementiri de Sant Daniel ja podia engegar el frontal, començaven les pràctiques. Per fer-ho una mica diferent vaig enfilar el camí que passa per l’antiga terrera, no l’he fet massa cops a llum de dia i era la primera vegada en plena nit, un circuit amb poca dificultat al començament però amb arrels i rocam al final. Un cop a Torre Bonica busco la variant, la creu i cap al tallafocs. Al principi de la pujada començo a notar una pesadesa a la panxa que ja no m’abandona fins al final de la sortida.

Segueixo cap a Sant Miquel, abans d’arribar a dalt busco el corriol de la font Martina, el faig assegurant cadascuna de les passes i torno a la pista per enfilar ara si fins a Sant Miquel per la pujada clàssica. Un cop a dalt una mica d’aigua i a baixar xino-xano pistejant. En arribar de nou a Sant Daniel, enfilo cap a la font del Ferro, un cop aquí m’entra el dubte de pujar fins a l’Olivet pel camí dels Àngels, però la idea em fuig del cap tant ràpidament com havia vingut, no tinc bones sensacions, això fa que no em diverteixi massa, així que enfilo cap a la font dels Lleons per darrera.

Un cop a la font tornen els dubtes per allargar la sortida, podria pujar pel camí de les Dones fins a Can Pol i baixar per darrera, però al final decideixo enfilar cap a Can Sirvent i tancar una sortida que m’ha generat més dubtes que res més. Val a dir que al passar pel Cul del Món les sensacions començaven a canviar, però segurament era un miratge provocat per la dutxa que m’esperava a casa.

Si tot quadra la setmana vinent ho tornaré a provar, fer una tirada sol a la llum del Petzl, ara sense sofà ni manta ni mandra, arribar de treballar canviar-me i a córrer, menjant a mitja cursa, encara que les primeres passes siguin amb una mica de claror, intentant canviar el mal gust de boca que m’ha deixat aquesta sortida. Però abans espero que la sortida de demà diumenge al matí, la clàssica tirada llarga de cap de setmana, vagi una mica millor de cares a agafar moral pel 21, ja us ho explicaré dilluns.

Salut i amunt!!!

PD: deixar això per escrit també m'ajuda a l'hora d'entendre en què puc haver-me equivocat i redreçar les coses...