Recuperant satisfactòriament.

Hola de nou,

No havien passat ni 24 hores de la darrera aventura i ja estava pensant en com començar a recuperar les cames per a la següent, el cap no cal que ja fa temps que el tinc perdut.

La idea de la setmana era fer sortides planeres en bicicleta incrementant el temps poc a poc, més que quilòmetres, desnivells, el que buscava eren sensacions.

Per començar el dilluns vaig agafar el ferro i vaig ser capaç d’aguantar 36 minuts pedalant, no està gens malament després de 100km per la muntanya, vaig acostar-me fins a Sant Gregori per fer una mica més de 12km amb 50 metres de desnivell, bones sensacions en començar, però els darrers metres es van fer feixucs, content demà més.

Aquesta vegada cap a Quart pel carrilet, una mica menys planer, però res de l’altre món. Passo dels 36 als 47 minuts, ja veieu que la idea era anar pujant de quart en quart. Exactament les mateixes sensacions, molt bé fins als 40 minuts, però després les cames començaven a queixar-se, bona senyal, una mica més de resistència. 16km 120D+.

Saltem al dimecres, avui ja tocava una horeta, 62 minuts exactament, una altre vegada cap a Quart pel carril bici, però buscant una mica més de desnivell, encara que per aquella banda no abunda. Al final quasi 20km amb 150D+, aquesta vegada sense queixes a l’esprint final, la cosa ja torna a rutllar.

El dijous ja arribo a l’hora i quart, 75 minuts de bicicleta, cap a Bonmatí pel carrilet d’Olot, com que aquests dies el que mana és el cronòmetre no acabo d’arribar-hi del tot, tot i les ganes de fer-ho. Surten 25km 250D+.

El divendres toca hora i mitja, però mentre baixo cap a casa, la idea d’anar a estirar pota en comptes de pedalar, es fa més gran, així que canvio la idea original i m’encamino cap a la Font dels Lleons. No se si és perquè ahir vaig apretar més del compte al partidet de futbol sala del dijous al vespre, perquè el  ritme era massa alt, perquè feia una calor digne d’estiu tot i trobar-nos a principi de tardor o simplement perquè la pota encara no estava per a  aquestes coses, total que vaig patir com un cabrit. Van ser poc més de 8km amb 190D+ en 41 minuts. Però va ser pitjor que tota la Cavalls del Vent.

Per tancar la setmana, el diumenge sortida amb en Tapi i en Jordi, pujadeta a els Àngels pel camí clàssic i baixada pel corriol que s’agafa a la pista cap a Sant Mateu de Montnegre, la de la CMG 2013. Varen ser 20km amb 780D+ amb molt bones sensacions. Sortida en dejú absolut, el dissabte varem sopar tard després d’acostar-nos a teatre, i no vaig veure ni menjar res durant tota la sortida, més de dues hores, tot i això no vaig patir gens, sembla que l’apretada de divendres tocava per posar-ho tot al seu lloc.

Per ara això és tot, la setmana vinent una mica més.

Salut i recuperació!!!

@UltraCavalls: Carta oberta a la organització #UCV13.

Bon dia,

He estat moltes hores pensant en totes aquestes coses, llegint opinions, parlant amb d’altres corredors, amb la família que era allà, etc. Espero que els destinataris ho llegeixin i puguin acceptar que som humans, errem, podem reconèixer-ho i som capaços de millorar. Dir això aquí va.

Benvolguts organitzadors de la Ultra Cavalls del Vent,

Per començar cal reconèixer que gestionar la seguretat de més d’un miler de persones, al final varem ser prop de 900, en un recorregut d’uns 100 quilòmetres és complicat, però enguany, i amb unes condicions climatològiques més pròpies d’anar-se’n a prendre el sol a la platja que pasturar per la muntanya, la cosa va fer-se senzilla. Felicitaré a la organització per no haver de lamentar cap contratemps greu, lesions n’hi ha i n’hi haurà sempre.

Pel que fa al marcatge del recorregut, diré que era pràcticament impossible equivocar-se, i si dic pràcticament és perquè hi havia un punt no massa ben indicat, a la baixada d’Estasen, en arribar a la pista, molts corredors seguien recte per la pista en comptes d’anar a buscar el corriol que baixava. Espero prengueu nota i l’any vinent aquest petit inconvenient no es repeteixi, per la resta felicitar-vos de nou.

Pel que fa als avituallaments, hi havia tot el necessari per no haver de portar alimentació extra al damunt, els voluntaris molt ben entrenats a l’hora d’ajudar als corredors a reomplir de líquids. Només un parell de peròs, el que es donava era un xic repetitiu, encara que entenc que no et posaran un entrecot a mitja cursa ni una cerveseta per fer-lo baixar, tot i això hi ha marge per variar una miqueta en algunes coses, i, en alguns casos, no es permetia beure de les ampolles, a mi m’agrada beure a morro, què hi farem. Però deixem-ho en una altre felicitació.

Arribada, després de l’experiència de Transvulcania, on la zona d’arribada era una festa i la gent aguantava fins a darrera hora per animar a tothom, o el que m’expliquen de l’UTMB, m’he trobat amb l’antítesi, no hi havia més que un fotògraf i els del cronòmetre a la línia d’arribada. Potser caldria muntar algun tipus de sarau per intentar que la gent es quedi i animi a tots els participants, no parlo només d’un speaker que vagi animant a la gent que arriba i engresqui la claca, podria haver-hi actuacions musicals i/o culturals que intentessin captar l’atenció de la gent en comptes de guillar cap a casa o l’hotel. O fer un recorregut de 40 quilòmetres amb sortida i arribada a Bagà que sortís un parell d’hores més tard. Aquí suspeneu espectacularment, encara que espero que pugueu millorar-ho en futures edicions.

Recorregut, la meva idea de Cavalls del Vent és el recorregut clàssic, però si et diuen que has de fer 15 quilòmetres més per qüestions de seguretat acceptes, encara que continuo dient, com l’any passat, que una bona via d’escapament és baixar a Sant Jordi pocs quilòmetres després de Cortals (aquí tindríeu la marató), no cal anar-se’n a Bellver, menys si aquests 15 quilòmetres extres no t’aporten massa, per no dir res, com és el meu cas. Si el canvi és per qüestions logístiques, és més fàcil traslladar material o fer assistència a Bellver que a Prat, es mig justifica, encara que dur les bosses a Prat no costa tant i tant. Així que no maregeu la perdiu i poseu la seguretat o la logística per endavant quan, segons el meu criteri, la raó era una tercera, l’econòmica. No aprovo el canvi, però l’accepto.

Material obligatori, primer de tot dir que a mi això del material obligatori em sembla del tot innecessari, tots som grandets, ens coneixem a nosaltres mateixos i, se suposa, l’entorn en el que es disputa una o altra cursa, i per si això no n’hi hagués prou, signem sempre un plec de descàrrec envers la organització en que diem que som responsables de nosaltres mateixos, així que cal obligar a dur alguna cosa que saps que no faràs servir??? Crec que no, però també en signar el descàrrec acceptàvem un reglament i si aquest diu que ho hem de portar, doncs és el que toca.

Dit això, aquest any, tenint en compte la bona previsió de bon temps, es va optar per posar una franja de temps pel que fa al que estàvem obligats a dur. Crec que vareu errar estrepitosament, si el que volem és que la gent prengui consciència que cal anar a la muntanya amb el material adient, no podem jugar a aquestes coses. I si es vol posar dues “franges”, el més clar és de sortida això i després de Bellver això. Reitero no es pot fomentar el “putisme”, premiem el més llest, el que cal intentar és prendre consciència que fora de l’entorn d’una cursa, on hi ha molta gent entre organització, voluntaris/es, espectadors/es i companys/es de fatiga, a la muntanya hi anem sols o en grups reduïts i hem de ser molt curosos de dur tot el que podem necessitar. Considero que les grans estrelles d’aquest esport han de ser els primers de donar exemple i tinc la sensació que, tret d’algun cas puntual, son els darrers a fomentar aquestes coses amb la seva actitud a les curses. Quan van per lliure que fotin el que vulguin, no els critico pas, que soc el primer de pujar un 3.000 amb samarreta de tires i pantalons curts, això si, amb el paravents a la ronyonera.

Enguany es va desqualificar a força gent, al voltant dels 50 corredors/es, però les vares per mesurar no varen ser les mateixes per a tots i totes, o aquesta és la meva sensació. Amb això us suspenc de manera rotunda.

Assistència, el reglament també era molt explícit, només una única persona podia fer assistència a un corredor en tot el recorregut, hi havia molts controls amb els accessos tancats o limitats, les distàncies entre alguns controls eren molt grans, etc. tot això feia impossible d’assistir un corredor en tots els punts habilitats del recorregut. Si això fos d’estricte compliment, el 90% de l’elit hauria d’haver estat sancionada en primera instància i desqualificada en cas de reiteració, però es varen fer els ulls grossos. Corredors que tenien gent diferent als avituallaments, corredors que eren ajudats per dues o tres persones en el mateix avituallament. Si poseu unes normes cal que les feu complir. Ara, crec que el millor és no permetre l’assistència, això no vol dir que no puguin venir a donar suport moral durant el recorregut, quan anem a fer un circuit entrenant dependrem del que ens trobem als refugis, no tindrem mil i una persones al nostre darrere. Un altre suspens rotund.

Podria continuar amb l’ús de llebres o acompanyants, jo vaig veure com no es va complir el reglament, llançament de brossa durant el recorregut, espero que poséssiu un estol de corredors escombra per netejar-ho tot, perquè tela marinera com tracten alguns la muntanya, però prefereixo deixar-ho aquí...

No es tracta de posar “policia” a la muntanya durant la cursa, crec més en posar eines per tal que la gent prengui consciència per la resta de l’any.

Crec que heu de fer una gran feina per tal que el corredor popular se senti embolcallat per la organització i no es vegi com un mal necessari per a la disputa de la prova, hauríeu de tenir el ulls ben obert i les orelles a punt per escoltar crítiques constructives, heu de prendre exemple d’altres curses on des del primer al darrer, tots els participants son tractats de la mateixa manera i sota les mateixes regles.

La Ultra Cavalls del Vent li toca madurar ràpidament o amb la mateixa rapidesa la cursa pot passar a millor vida.

Això és tot.

Salut i aprenentatge.

Crónica #UCV13

Bon dia,

Per tancar els entrenaments, el dimecres sortida per no perdre to, decideixo fer el segon repte Nabes Strava. Començo a ritme suau, però mica en mica em vaig encigalant i acabo amb la pota molt carregada, son 11km amb 350D+. Dijous descanso per recuperar una mica, però divendres m’aixeco amb els quàdriceps renegant.

Divendres al matí treballant i repassant mentalment el que em tocaria fer el dissabte, acabant d’imprimir documentació diversa per l’equip i pendent del famós material obligatori.

Material a punt per empaquetar

A la una encara no se’n sabia res, però vaig decidir d’anar a comprar la única cosa que em faltava, una jaqueta impermeable, visita sense pressa a Esports Nabes, xerrant una mica de les previsions de cursa, una Bonati a la saca, ja li’n trauré suc, i un gran consell d’en Toti pel desplaçament, passat Vic agafar la C-62, cap a Prats de Lluçanès, en comptes de seguir fins a Manresa, brutal!!!!! Ens va estalviar mitja horeta ben bona de carretera, moltes gràcies.

Arribar a casa, fer la maleta, bé posar-ho tot a dins sense ordre ni concert, dinar, un plat d’arròs i una hamburguesa, cafetonet, recollir la resta de l’expedició (hi hem anat la Sílvia, els meus pares i jo) i cap a Bagà.

La ruta, A2 fins a l’aeroport, eix transversal fins a Gurb, C-62 fins a Gironella i C-16 fins a Bagà, una hora i quaranta cinc minuts de carretera, un tres i no res.

Sense marxa enrere.

A l’arribada un bon ambient a la vila, recollir el dorsal i la bossa, anem a fer un tomb, cerveseta a la Porxada i cap a l’explicació. Aquest any l’auditori està força buit, es nota que la gent no pateix gens pel temps o sap que els corredors professionals no hi trauran el cap. El que m’interessava, el material, obligatori a la sortida: Mòbil, manta tèrmica, xiulet, vas, tallavents (màniga llarga) i contenidors amb capacitat d’1 litre; obligatori a partir de les 5 de la tarda: Frontal, piles de recanvi, jaqueta impermeable amb caputxa, gorro/braga i elements per tapar totalment les cames. 

Esperant la reunió explicativa.

Acabada l’explicació toca preparar la bossa per Bellver, al mig del carrer i sense llum, i cap a Berga a fer l’entrada a l’hotel, petits problemes amb l’habitació, que es solucionen ràpidament i a sopar que es va fent tard. Anem a fer una pizza al mateix lloc que l’any passat, un parell de Volls per poder dormir millor i a dos quarts d’una al llit. El despertador marcava 05:30, calia aprofitar les hores de son al màxim.

Com era d’esperar el despertador sobrava, mitja hora abans de sonar ja donava voltes al llit, ràpid amunt, vestir-se, un bon glop de beguda energètica, no menjo doncs acostuma a posar-se malament el menjar tant d’hora, i cap a Bagà.

Aparquem sense cap problema ni cues i cap a la Porxada falta gent. En arribar cap al carril d’entrada i a esperar. L’espera és curta, més que l’any passat. Em situo al darrere de tot, se que em trobaré embós només de sortir de la plaça, però qui no ho farà?. Música, “L’últim dels mohicans”, a tot drap, 3 minuts, 1 minut i gas, vull dir caminar xino-xano, saludar a la família que s’han posicionat al mateix lloc que l’any passat, observant l’engraellat de sortida, i acabar sortint el darrer de la plaça, en comptes d’apretar-me altres corredors ho estan fent el públic que surt de la plaça, molt còmic.

Als 2 minuts del tret de sortida, pas per l’arc d’arribada, aquí comença de veritat la cursa. Primer quilòmetre planer per dins del poble i a enfilar amunt. Vaig pujant sense caminar mentre la pista és ampla, trot suau per escalfar la pota, queden molts quilòmetres per caminar. A la que la cosa s’estreny, abaixar el pas i a seguir el del davant. En un tres i no res em trobo amb en Carles Solivera, ho comento perquè pràcticament ja no ens separarem en tota la cursa. Anem amunt tot xerrant, pitjant l’accelerador just per ensumar el del davant, l’avançament és complicat, quan la cosa s’eixampla podem avançar a millor ritme. 

Arribant a Comafloriu amb en Carles al costat Foto: Sílvia

Ens plantem a Rebost en poc menys d’una hora i mitja, molt bones sensacions, menjo alguna cosa, reomplo d’aigua i a seguir amunt cap a La Tossa. Aquest tram m’encanta perquè no deixa de pujar pràcticament en cap moment, cal serrar les dents per no abaixar el ritme. Les vistes que es tenen son magnífiques i en arribar a Comafloriu m’esperen la Sílvia i els pares per donar-me ànims, l’any passat només hi va arribar la Sílvia però aquest any hi eren tots, petita aturada per veure que estic en perfecte estat, no en va això acaba de començar, faig 25 metres i com l’any passat una part del Koala’s Team animant a tothom, aprofito l’avinentesa i els demano un glop de Voll Damm, m’acabo foten mitja llauna, gràcies companys ens veurem en un mes al Catllaràs i allà ja ho trobarem.

El gran grup ben estirat enfilant cap a la Tossa Foto: Sílvia

Després de l’avituallament extra, gas i amunt. Arribo a l’alçada d’en Carles, però com que em sento fort apreto una mica, em planto al cim amb un cert marge i pràcticament amb un quart d’hora menys que l’any passat. Les vistes son extraordinàries, em permeto el luxe d’aturar-me a gaudir-ne abans de tirar cap avall, amb aquestes perdo de vista en Carles.

Començo a tirar tot buscant Penyes Altes. Primers 3 quilòmetres baixa que baixaràs, amb algun petita pujadeta per descansar quàdriceps, s’agraeix perquè aquí es pot volar força, a mitja baixada en Carles em torna a atrapar, ara si que ja no ens separem més. Després de baixar, a pujar s’ha dit, uns altres tres quilòmetres amb alguna baixadeta per compensar, no massa corrible. Anem fent a bon ritme i sense adonar-nos-en ens plantem a Penyes Altes, d’aquí en endavant baixa que baixaràs fins al Serrat. Al principi força pedregós, però mica en mica el terreny va tornant-se adient per a fotre una mica d’estella, això si, sense passar-se que queda molta cursa per endavant. A mig camí segon avituallament pirata, en un prat veig un nano amb una Voll a la ma, li’n demano, em giro i veig en una altre secció Koala estirats a la gesta animant als que per allà passem.

Xumant benzina superextra Foto: Raül Racero

El sol ja comença a apretar i decideixo anar una mica més lleuger, així que fora samarretes i a gaudir del vent a la pell. En anar passant per aquests prats em venen al cap imatges del 2012, avui es pot apreciar la vellesa d’aquesta zona, prats, arbredes, cims, valls, colls, quina diferència. Però anem al gra, continuem avall fins arribar a un torrent, el creuem, i ja començem a enfilar amunt cap al Serrat, abans d’arribar-hi ens saludem amb l’Uri, a veure si puc veure alguna foto. 45 minuts abans que el 2012.

Agafo una mica d’energia a l’avituallament. Només de sortir una pujadeta per anar paint el menjar, son uns tres quilòmetres amb no massa desnivell, però cal dosificar-se. El que queda per endavant és totalment nou per a mi, sense referències, però com que en Carles ho coneix bé em va indicant el que ens anirem trobant.

Després de la pujada, som ben a prop de Cortals, però aquest any el canvi de recorregut ens desvia cap a Bellver, es tracta d’un tram en baixada, amb una petita pujadeta, uns vuit quilòmetres. No tenen massa història, a part d’un parell de talls bonics de córrer, durant la major part del recorregut es transita per pista forestal sense massa dificultat fins arribar al pavelló de Talló. Pel camí trobo en Sergi caminant en plena baixada, penso que deu estar lesionat, però no es tracta d’això, avui no és un bon dia per córrer, ànims nano.

Just abans d’arribar al pavelló em comencen a cridar que em posi la samarreta, resulta que des de l’organització estan molt sensibles i per si les mosques millor no jugar-se-la. Saludo en Juvanteny que ha vingut a veure’ns arribar, i ja veig la meva claca particular. Entro al pavelló després de poc més de 6 hores de cursa, 2 hores abans del previst, massa ràpid potser?, toca control de material, com que ho porto tot cap problema.

Guarnint-me de nou en arribar a Bellver Foto: Sílvia

Entren la Sílvia i els pares, veuen que estic bé, menjo una mica, no massa, bec, recullo la bossa, em canvio i vaig a preguntar per lo de córrer sense samarreta. El noi de la organització no sap que dir, de fet enlloc del reglament indica que no es pugui, parla amb control i li diuen que no es pot, li dic ok, no hi tornaré. Amb la tonteria ens passem uns 40 minuts a Bellver, ara toca seguir cap a Cortals. M’acomiado de la família, si tot va bé ja ens veurem a Estasen.

Saludant en Juvanteny a la sortida de Bellver Foto: Sílvia

Com que hem dinat fort, decidim no córrer per poder pair bé, així que caminem a un ritme viu. El tram té dues parts ben diferenciades, el primer, d’uns 5 quilòmetres, es fa tot per pista forestal, anem pujant amb una pendent suau, una font que hi ha pel camí ens permet refrescar-nos bé, ja comença a apretar el sol. El segon tram es tracta d’un corriol acabat de desbrossar, la pendent es fa més gran i avancem a menor velocitat, però tot i això estem prou frescos, no en va hem estat descansant una bona estona a Bellver. Finalment en poc menys d’una hora i mitja ens plantem a Cortals, ja portem unes vuit hores i quart.

Fem aturada ràpida, només de cinc minuts, mengem, bevem i carreguem aigua. El tram que ens espera continua pujant i pujant durant uns 5 quilòmetres, a mig camí ens aturem a endrapar una barreta, la sensació de buidor comença a apareixer, toca abaixar el ritme. Arribem al capdamunt de la pujada i ara arribem 3 quilòmetres de puja i baixa, acabant amb una baixada picada que ens deixa Prat d’Aguiló a la vista, però amb un turó malparit al mig. En Carles ja m’havia avisat que aquest tram s’entravessa, tot i que es gaudeix d’una vista espectacular. Hem anat uns 20 minuts més poc a poc del previst, però ara ho podem recuperar.

A Prat estan començant a muntar el control de material, com que ho portem tot no ens preocupa gens, aquí toca hidratar-se bé, menjar bé i mentalitzar-se per la pujada fins al pas de Gasolans, més que una pujada la podríem definir com una paret, 400 metres llargs de desnivell positiu en quasi 2 quilòmetres, més d’un 20% mitjà.

Comencem a fer-la a un ritme viu, les sensacions son bones, les primeres rampes no son tant i tant fortes. Però poc a poc començo a notar que el cos no respon, bé les cames responen, però la gasolina sembla que va justeta, no ho entenc doncs he menjat a l’avituallament. Tot i això el fet d’anar acompanyat fa anar endavant i amunt, però continuo sense sentir-me còmode. La pujada és fantàstica, de les que més m’agrada de fer, llarga i dura de collons, però avui més que gaudir-la al patiré. En Carles es va allunyant poc a poc, però no el perdo de vista, li dic que vagi al seu ritme que ja l’atraparé més endavant, no es preocupi, se que aquestes pujades s’han de fer al ritme que et demana el cos, ni més fot ni més fluix o ho acabes pagant. Finalment després de 46 minuts em planto al pas de Gasolans, hauré de tornar un dia d’aquests per treure’m l’espineta de la rebentada.

Permeteu-me un petit incís i espai pel record, la petita senyera amb una rosa brodada que m’acompanyava, com en moltes de les curses que he fet el darrer any, ha estat més present que mai en aquest tram del recorregut. Un fort record per la 3a.

Un cop al pla de Gasolans comencem a trotar, però ràpidament veig que no ha estat problema de la pujada, no tiro. Li dic a en Carles, que m’ha esperat a dalt el coll, que necessito aturar-me un moment. Acabo de menjar-me la barreta que he encetat a mitja pujada, ell aprofita per fer-se fregues als quàdriceps que comencen a queixar-se, i mentre espero que acabi m’estiro. Just en estirar-me alguna cosa no acaba d’anar a l’hora, de l’estómac comença a pujar una sensació àcida, faig un rotet i ve acompanyat, m’incorporo una mica, em poso de costat i trec tot el que he menjat a Prat, més la barreta dels nassos.

Quin alleujament!!!! Després de la vomitada, puc dir que em vaig treure un pes de sobre. Analitzant mentre em trec el regust de la boca, arribo a la conclusió que a Prat havia agafat un empatx. No és normal menjar-se cinc rodanxes de meló, mitja taronja, unes quantes llaminadures, pa, embotit i begut un litre de líquid, en menys de deu minuts. Nota per un altre dia, poc i sovint.

Però calia seguir cap a Estasen, ens esperaven per davant 10 quilòmetres, els 2 primers pràcticament plans i els 8 següents en baixada. Em noto fluix, però encara puc caminar a bon ritme, però a la que ens posem a trotar una mica no aguanto més de 2 minuts, no tinc benzina per aquestes coses, així que no em queda més que arrossegar-me i fer que en Carles també s’arrossegui. Ens avança tot deu i sa mare, però ara mateix només em queda una alternativa, arribar a Estassem i menjar, sense passar-me per recuperar.

Després d’una hora i mitja llarga, arribem a Estasen que ja es fa fosc. Agafo un plat de pasta, petit, unes llesques de pernil cuit i un tall de pa, menjo poc a poc, mentre en Carles va a saludar al guarda del refugi. Mentrestant els pares em diuen que la Sílvia s’ha quedat a baix, em veuen amb no massa bona cara, no m’estranya. Com que han deixat les bosses al cotxe, els enviem a buscar-les. En Carles torna amb una Estrella, les ganes poden al seny i li foto un bon glop que se’m posa de collons.

Per no perdre massa temps, comencem a tirar cap a baix, ens trobem amb la Sílvia i la mare, el pare ha anat a buscar el cotxe. Ara ja em veuen recuperat, com que el pare tarda molt, ens desviem del recorregut i anem al cotxe a buscar el que necessitem, això fa que allarguem un quilòmetre i mig la ruta. Després de quasi una hora i quart, estem a punt pet baixar cap a Gresolet, ho volíem fer amb llum de dia, però no podrà ser.

La baixada a Gresolet és molt picada, va per la banda d’obaga i a aquestes hores comença a estar una mica més humida del compte, així que no ens queda més remei que aprofitar-nos dels pals per evitar les patinades, en acabar creuar la riera i petita pujadeta fins al refugi. Noto que he recuperat les bones sensacions, les cames estan en perfectes condicions i les forces recuperades.

Sortim de Gresolet i ens espera una bona pujada, la fem a ritme viu, sense passar-nos però tampoc ens relaxem, anem escurçant la distància a Bagà. Un cop a dalt toca baixar, fins arribar a Sant Martí, mantenim el ritme viu, però sense forçar i ens hi plantem després de 17 hores i mitja de cursa. Aturada ràpida per no perdre l’escalfor a les cames i a buscar els Empedrats per pujar a Sant Jordi.

Per començar un quilòmetre de pla mentider i d’aquí en endavant amunt durant uns quatre quilòmetres més per superar més de 600 metres positius, el que s’anomena els Empedrats. De fet el tall dels Empedrats pròpiament dit és molt curt, es tracta d’un canó estret, no més de 4 metres d’amplada, amb parets verticals infinites, per on transcorre un rierol, bé, això aquest any perquè el passat era un riu amb totes les de la llei. És preciós, espectacular, impagable, llàstima que l’estem fent de nit per apreciar-ne tota la seva bellesa, podríem anar molt més ràpid, però preferim anar-nos aturant per poder gaudir del paisatge, després de més de 18 hores ens ho mereixem.

Deixem els Empedrats i continuem puja que pujaràs, el desnivell va creixent mica em mica, finalment comencem a veure els llums dels que ja enfilen la baixada, això ens motiva, doncs indica que estem arribant al capdamunt. Hi hem estat menys de dues hores, darrera avituallament, queden 12 quilòmetres fins a Bagà, només una pujadeta i ja hi som, menjo força i carrego d’aigua.

Com que no hem forçat en excés, ara ens permetem el luxe d’apretar al primer tram de baixada, comencem a avançar corredors un darrera l’altre. En arribar a la darrera pujada serrem dents i amunt, que això ja ho tenim. A la baixada antenim el ritme fort fins arribar a l’asfalt, només ens queden uns cinc quilòmetres, on baixem el ritme, canviem el trot pel caminar ràpid, no cal destrossar les cames. Ja veiem els llums que ens indiquen el darrer corriol, un puja i baixa, sense massa desnivell on tornem a trotar i continuem avançant gent, ja veiem el càmping de Bagà i amb ell l’asfalt, reduïm el ritme altre vegada. Queda menys d’un quilòmetre i ja només resta gaudir dels darrers metres.

Una petita pujada i arribem a les escales, ja hi som, ens ho agafem amb calma, recta d’arribada, el pare em dona l’estelada, ens abracem amb en Carles i aturem el crono, 21:25:55, content per hever acabar.

Arribada a Bagà. Foto: Sílvia

Per acabar agraïments i felicitacions.

Felicitar a la organització d’aquesta magnífica cursa, s’han fet moltes coses molt ben fetes, però n’hi ha algunes que segons el meu criteri haureu de millorar, puntualitzar o deixar clar des del primer moment.

Un gran agraïment als i les voluntàries, sense vosaltres aquestes històries no serien el mateix, quan el mateix marrec se t’acosta vuit vegades amb un got de brou, que no et ve de gust, tractant-te de senyor, et treu un somriure per molt cardat que estiguis.

Donar les gràcies a tots els que animàveu pel camí i en especial al Koala’s Team, i els seus avituallaments especials, que bé que es posa la Voll Damm a mitja cursa!!!!

També als que ho heu fet des de casa, amb el telèfon o l’ordinador.

A tots els corredors i corredores, hagueu o no completat la cursa, i un especial agraïment a en Carles Solivera, amb qui he compartit una cursa sensacional, en els bons i mals moments, gràcies!!!!!!

Per acabar a l'equip de suport per ser-hi, sou molt grans pares i Sílvia!!!!! Ja ho trobarem...jejeje

La crònica pròpiament dita ja està acabada, espero no haver-vos cansat massa. Ara em quedarà fer una entrada amb les reflexions al voltant d'aquestes quasi 22 hores de cursa i una altre amb totes les fotos i enllaços diversos.

Salut, gas i amunt.

Ultra Cavalls del Vent 2013: acabar si o si #UCV13.

Hola de nou,

La baixada a Gresolet és molt picada, va per la banda d’obaga i a aquestes hores comença a estar una mica més humida del compte, així que no ens queda més remei que aprofitar-nos dels pals per evitar les patinades, en acabar creuar la riera i petita pujadeta fins al refugi. Noto que he recuperat les bones sensacions, les cames estan en perfectes condicions i les forces recuperades.

Sortim de Gresolet i ens espera una bona pujada, la fem a ritme viu, sense passar-nos però tampoc ens relaxem, anem escurçant la distància a Bagà. Un cop a dalt toca baixar, fins arribar a Sant Martí, mantenim el ritme viu, però sense forçar i ens hi plantem després de 17 hores i mitja de cursa. Aturada ràpida per no perdre l’escalfor a les cames i a buscar els Empedrats per pujar a Sant Jordi.

Per començar un quilòmetre de pla mentider i d’aquí en endavant amunt durant uns quatre quilòmetres més per superar més de 600 metres positius, el que s’anomena els Empedrats. De fet el tall dels Empedrats pròpiament dit és molt curt, es tracta d’un canó estret, no més de 4 metres d’amplada, amb parets verticals infinites, per on transcorre un rierol, bé, això aquest any perquè el passat era un riu amb totes les de la llei. És preciós, espectacular, impagable, llàstima que l’estem fent de nit per apreciar-ne tota la seva bellesa, podríem anar molt més ràpid, però preferim anar-nos aturant per poder gaudir del paisatge, després de més de 18 hores ens ho mereixem.

Deixem els Empedrats i continuem puja que pujaràs, el desnivell va creixent mica em mica, finalment comencem a veure els llums dels que ja enfilen la baixada, això ens motiva, doncs indica que estem arribant al capdamunt. Hi hem estat menys de dues hores, darrera avituallament, queden 12 quilòmetres fins a Bagà, només una pujadeta i ja hi som, menjo força i carrego d’aigua.

Com que no hem forçat en excés, ara ens permetem el luxe d’apretar al primer tram de baixada, comencem a avançar corredors un darrera l’altre. En arribar a la darrera pujada serrem dents i amunt, que això ja ho tenim. A la baixada antenim el ritme fort fins arribar a l’asfalt, només ens queden uns cinc quilòmetres, on baixem el ritme, canviem el trot pel caminar ràpid, no cal destrossar les cames. Ja veiem els llums que ens indiquen el darrer corriol, un puja i baixa, sense massa desnivell on tornem a trotar i continuem avançant gent, ja veiem el càmping de Bagà i amb ell l’asfalt, reduïm el ritme altre vegada. Queda menys d’un quilòmetre i ja només resta gaudir dels darrers metres.

Una petita pujada i arribem a les escales, ja hi som, ens ho agafem amb calma, recta d’arribada, el pare em dona l’estelada, ens abracem amb en Carles i aturem el crono, 21:25:55, content per hever acabar.

Arribada a Bagà.
Foto: Sílvia

Per acabar agraïments i felicitacions.

Felicitar a la organització d’aquesta magnífica cursa, s’han fet moltes coses molt ben fetes, però n’hi ha algunes que segons el meu criteri haureu de millorar, puntualitzar o deixar clar des del primer moment.

Un gran agraïment als i les voluntàries, sense vosaltres aquestes històries no serien el mateix, quan el mateix marrec se t’acosta vuit vegades amb un got de brou, que no et ve de gust, tractant-te de senyor, et treu un somriure per molt cardat que estiguis.

Donar les gràcies a tots els que animàveu pel camí i en especial al Koala’s Team, i els seus avituallaments especials, que bé que es posa la Voll Damm a mitja cursa!!!!

També als que ho heu fet des de casa, amb el telèfon o l’ordinador.

A tots els corredors i corredores, hagueu o no completat la cursa, i un especial agraïment a en Carles Solivera, amb qui he compartit una cursa sensacional, en els bons i mals moments, gràcies!!!!!!

Per acabar a l'equip de suport per ser-hi, sou molt grans pares i Sílvia!!!!! Ja ho trobarem...jejeje

La crònica pròpiament dita ja està acabada, espero no haver-vos cansat massa. Ara em quedarà fer una entrada amb les reflexions al voltant d'aquestes quasi 22 hores de cursa i una altre amb totes les fotos i enllaços diversos.

Salut, gas i amunt.

Ultra Cavalls del Vent 2013: rebentant com un campió #UCV13.

Hola de nou,

A Prat estan començant a muntar el control de material, com que ho portem tot no ens preocupa gens, aquí toca hidratar-se bé, menjar bé i mentalitzar-se per la pujada fins al pas de Gasolans, més que una pujada la podríem definir com una paret, 400 metres llargs de desnivell positiu en quasi 2 quilòmetres, més d’un 20% mitjà.

Comencem a fer-la a un ritme viu, les sensacions son bones, les primeres rampes no son tant i tant fortes. Però poc a poc començo a notar que el cos no respon, bé les cames responen, però la gasolina sembla que va justeta, no ho entenc doncs he menjat a l’avituallament. Tot i això el fet d’anar acompanyat fa anar endavant i amunt, però continuo sense sentir-me còmode. La pujada és fantàstica, de les que més m’agrada de fer, llarga i dura de collons, però avui més que gaudir-la al patiré. En Carles es va allunyant poc a poc, però no el perdo de vista, li dic que vagi al seu ritme que ja l’atraparé més endavant, no es preocupi, se que aquestes pujades s’han de fer al ritme que et demana el cos, ni més fot ni més fluix o ho acabes pagant. Finalment després de 46 minuts em planto al pas de Gasolans, hauré de tornar un dia d’aquests per treure’m l’espineta de la rebentada.

Permeteu-me un petit incís i espai pel record, la petita senyera amb una rosa brodada que m’acompanyava, com en moltes de les curses que he fet el darrer any, ha estat més present que mai en aquest tram del recorregut. Un fort record per la 3a.

Un cop al pla de Gasolans comencem a trotar, però ràpidament veig que no ha estat problema de la pujada, no tiro. Li dic a en Carles, que m’ha esperat a dalt el coll, que necessito aturar-me un moment. Acabo de menjar-me la barreta que he encetat a mitja pujada, ell aprofita per fer-se fregues als quàdriceps que comencen a queixar-se, i mentre espero que acabi m’estiro. Just en estirar-me alguna cosa no acaba d’anar a l’hora, de l’estómac comença a pujar una sensació àcida, faig un rotet i ve acompanyat, m’incorporo una mica, em poso de costat i trec tot el que he menjat a Prat, més la barreta dels nassos.

Quin alleujament!!!! Després de la vomitada, puc dir que em vaig treure un pes de sobre. Analitzant mentre em trec el regust de la boca, arribo a la conclusió que a Prat havia agafat un empatx. No és normal menjar-se cinc rodanxes de meló, mitja taronja, unes quantes llaminadures, pa, embotit i begut un litre de líquid, en menys de deu minuts. Nota per un altre dia, poc i sovint.

Però calia seguir cap a Estasen, ens esperaven per davant 10 quilòmetres, els 2 primers pràcticament plans i els 8 següents en baixada. Em noto fluix, però encara puc caminar a bon ritme, però a la que ens posem a trotar una mica no aguanto més de 2 minuts, no tinc benzina per aquestes coses, així que no em queda més que arrossegar-me i fer que en Carles també s’arrossegui. Ens avança tot deu i sa mare, però ara mateix només em queda una alternativa, arribar a Estassem i menjar, sense passar-me per recuperar.

Després d’una hora i mitja llarga, arribem a Estasen que ja es fa fosc. Agafo un plat de pasta, petit, unes llesques de pernil cuit i un tall de pa, menjo poc a poc, mentre en Carles va a saludar al guarda del refugi. Mentrestant els pares em diuen que la Sílvia s’ha quedat a baix, em veuen amb no massa bona cara, no m’estranya. Com que han deixat les bosses al cotxe, els enviem a buscar-les. En Carles torna amb una Estrella, les ganes poden al seny i li foto un bon glop que se’m posa de collons.

Per no perdre massa temps, comencem a tirar cap a baix, ens trobem amb la Sílvia i la mare, el pare ha anat a buscar el cotxe. Ara ja em veuen recuperat, com que el pare tarda molt, ens desviem del recorregut i anem al cotxe a buscar el que necessitem, això fa que allarguem un quilòmetre i mig la ruta. Després de quasi una hora i quart, estem a punt pet baixar cap a Gresolet, ho volíem fer amb llum de dia, però no podrà ser.

Per tancar la crònica només queda una entrada: Ultra Cavalls del Vent 2013: acabar si o si #UCV13.

Salut i rebentades.

Ultra Cavalls del Vent 2013: bones perspectives #UCV13.

Hola de nou,

Ho deixàvem al Serrat, agafant una mica d’energia a l’avituallament. Només de sortir una pujadeta per anar paint el menjar, son uns tres quilòmetres amb no massa desnivell, però cal dosificar-se. El que queda per endavant és totalment nou per a mi, sense referències, però com que en Carles ho coneix bé em va indicant el que ens anirem trobant.

Després de la pujada, som ben a prop de Cortals, però aquest any el canvi de recorregut ens desvia cap a Bellver, es tracta d’un tram en baixada, amb una petita pujadeta, uns vuit quilòmetres. No tenen massa història, a part d’un parell de talls bonics de córrer, durant la major part del recorregut es transita per pista forestal sense massa dificultat fins arribar al pavelló de Talló. Pel camí trobo en Sergi caminant en plena baixada, penso que deu estar lesionat, però no es tracta d’això, avui no és un bon dia per córrer, ànims nano.

Just abans d’arribar al pavelló em comencen a cridar que em posi la samarreta, resulta que des de l’organització estan molt sensibles i per si les mosques millor no jugar-se-la. Saludo en Juvanteny que ha vingut a veure’ns arribar, i ja veig la meva claca particular. Entro al pavelló després de poc més de 6 hores de cursa, 2 hores abans del previst, massa ràpid potser?, toca control de material, com que ho porto tot cap problema.

Guarnint-me de nou en arribar a Bellver
Foto: Sílvia

Entren la Sílvia i els pares, veuen que estic bé, menjo una mica, no massa, bec, recullo la bossa, em canvio i vaig a preguntar per lo de córrer sense samarreta. El noi de la organització no sap que dir, de fet enlloc del reglament indica que no es pugui, parla amb control i li diuen que no es pot, li dic ok, no hi tornaré. Amb la tonteria ens passem uns 40 minuts a Bellver, ara toca seguir cap a Cortals. M’acomiado de la família, si tot va bé ja ens veurem a Estasen.

Saludant en Juvanteny a la sortida de Bellver
Foto: Sílvia

Com que hem dinat fort, decidim no córrer per poder pair bé, així que caminem a un ritme viu. El tram té dues parts ben diferenciades, el primer, d’uns 5 quilòmetres, es fa tot per pista forestal, anem pujant amb una pendent suau, una font que hi ha pel camí ens permet refrescar-nos bé, ja comença a apretar el sol. El segon tram es tracta d’un corriol acabat de desbrossar, la pendent es fa més gran i avancem a menor velocitat, però tot i això estem prou frescos, no en va hem estat descansant una bona estona a Bellver. Finalment en poc menys d’una hora i mitja ens plantem a Cortals, ja portem unes vuit hores i quart.

Fem aturada ràpida, només de cinc minuts, mengem, bevem i carreguem aigua. El tram que ens espera continua pujant i pujant durant uns 5 quilòmetres, a mig camí ens aturem a endrapar una barreta, la sensació de buidor comença a apareixer, toca abaixar el ritme. Arribem al capdamunt de la pujada i ara arribem 3 quilòmetres de puja i baixa, acabant amb una baixada picada que ens deixa Prat d’Aguiló a la vista, però amb un turó malparit al mig. En Carles ja m’havia avisat que aquest tram s’entravessa, tot i que es gaudeix d’una vista espectacular. Hem anat uns 20 minuts més poc a poc del previst, però ara ho podem recuperar.

Per ara arribo fins aquí, ja portem 58 quilòmetres d’aventura en deu hores i quaranta cinc minuts. El següent post: Ultra Cavalls del Vent 2013: rebentant com un campió #UCV13.

Salut i diversió.