Bon dia,
Segona part de l’aventura
de l’Emmona, ja estava decidit, a gaudir de la muntanya.
Per començar,
menjar una mica a Núria i sobretot relaxar-se, em vaig estirar un quartet d’hora
a la gespa per buidar el cap de temps i presses, amb el despertador posat per
no dormir-me. Mentrestant anava escoltant com hi havia força gent de l’Ultra que
es quedava al final de la Marató, la pujada a Núria havia fet molt de mal.
Després d’uns 25
minuts de descans, cap a Fontalba, és el camí clàssic de la ruta Fontalba –
Puigmal – Núria, comença amb un tram de pujada no massa exigent, envoltats d’arbres,
i seguidament una planejada, una mica puja i baixa, però eminentment de baixada
,amb un parell de passos de rierols de desglaç, totalment exposats. Per sort el
cel s’ha ennuvolat i el sol no pica. Vaig a un ritme tranquil, en comptes de
córrer em dedico a fer senderisme, això si, a un ritme elevat. Les cabòries amb
els horaris han desaparegut i ara estic gaudint de veritat.
A un parell de
quilòmetres del punt de control de Fontalba, em sembla que començo a patir el
mal d’Ultra, sabeu aquell punt en que un s’imagina perseguit per Dragons i
corrent davant els indis esquivant fletxes, doncs jo estava convençut de que em
perseguia un gran conill de color rosa carregat d’esquellots, mentre una
pallassa intentava fer-me arribar a bon port.
Tranquils, us
estic prenent el pel, a Fontalba em vaig trobar amb el més divertit de la cursa,
ens espera un noi disfressat de conill carregat de esquellots que feia sonar al
pas dels corredors, no vaig poder resistir-me i el vaig atrapar, i un noia disfressada
de pallassa ens indicava on fitxar. És reconfortant veure aquestes coses. Petita
aturada per donar-los les gràcies per les rialles i cap a Corral Blanc. Un tram
de GR molt ben fresat i que m’empenyia a córrer, vaig resistir-m’hi en tot
moment, a canvi més i més bones vistes.
En arribar a
Corral Blanc m’assec, xerrem amb els de l’avituallament, espero que arribin els
de Banyoles, anem tau a tau i abans de sortir pregunto, quan per Planoles? Amb la
resposta de 3,5 km de baixada 100%, vaig pensar, hauria pogut fer una aturada
de metge, que a baix m’esperen els pares, això passa per no dur res d’informació
a sobre.
Uns 500 metres d’asfalt
i a baixar, en aquest tram no puc resistir-me de trotar, és més aconsellable
per a les cames que anar frenant. En un tres i no res arribo al poble, una
petita volta i cap a l’avituallament, on m’esperen els pares. A l’arribada
pregunta de rigor per part dels i les voluntàries, com et trobes? La meva
resposta els va sorprendre de mig a mig, fantàsticament bé!
Explico als pares
com està anant tot, el canvi que he decidit després de Núria i que em trobo bé,
que continuaré endavant. Em menjo un entrepà que em porten, costa acabar de
passar, però cal alimentar-se bé. La fem petar, juguem amb el telèfon, això del
WhatsApp és nou i cal ensenyar-los com enviar les fotos que m’han fet, riem, sobretot
de la mare que aprofita per anar picant el menjar i bevent la coca-cola dels
corredors, jajajaja. Total que amb la tonteria estic més de tres quarts d’hora
aturat. També em trobo amb un noi que estava a l’avituallament de l’Aizkorri,
xerrem una estona. Abans de seguir, em diuen que m’esperen a Campelles, no
estava previst, però s’han animat, comptem més o menys que hi arribaré encara
de dia, així que gas i amunt cap a Coll Pan, una altre pujadeta amb més de
1.000 metres de desnivell.
Vaig al meu
ritme, sense pressa, però sense aturar-me. Primer baixem per anar a buscar el
fons de la vall, un cop creuat el riu, gas i amunt per un bosc molt xafogós. Aquest
tram m’atabalo força, no pel cansament, sinó perquè acaba avorrint. No hi ha
paisatge durant força estona i això em ratlla molt. No em queda més remei que
anar tirant amunt.
Al final el bosc
desapareix i sortim a camp obert, les rampes son igual de dures, però el
paisatge del Pirineu les fa més assequibles, encara que els núvols ens han
abandonat i el sol pica que dona gust. La pujada és molt semblant a la de Tres
Pics, anem seguint la carena marcada per unes tanques de bestiar electrificat.
Un cop al punt més alt, un xic de baixada per arribar a l’avituallament. Aquí
ens hi trobem una colla de joves amb ganes de gresca, que animen als que passem
per allí. Aturada curteta i a continuar, queden 10 km fins a Campelles i cal
anar a l’idea perquè no es faci fosc.
El tram és una
mica trenca cames, més en baixada que en pujada, porto des de Planoles sense
rellotge i no tinc cap referència de ritme, temps ni distància. Així que vaig
fent al ritme que em sembla, com que no m’atrapa ningú crec que dec anar bé.
Quan compto que queden més o menys uns 4 quilòmetres em trobo amb un nano de
Castelló una mica petat, es queixa de mal de cap i ganes de vomitar, me l’havia
trobat abans de Coll Pan i ja no anava massa bé.
Em quedo amb ell,
fa estona que el temps m’importa ben poc, així que prefereixo fotre-li un cop
de ma i estirar-lo fins a l’avituallament. El problema és que tot i forçar-li
el ritme, anem molt lents. Comptava arribar a Campelles encara de clar, però
veig clar que no serà així. Acabem fent els 4 quilòmetres en molt més d’una
hora, amb els pares ben preocupats. Preocupació que desapareix en veure que
estic perfectament bé.
Ja ha arribar la
nit, que és el que demà us explicaré per acabar la crònica...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada