#UTEmmona primera part: pendent del rellotge…

Bon dia,

Ahir ho vaig deixar amb: “El despertador a les 5 del matí, però a les 4 un veí matiner, un corredor amb poca son, ja tenia el “lloro” del cotxe a tot drap per anar-se ambientat, no hi havia collons de dormir més, total tocava enfrontar-se a l’Emmona dormint menys de quatre hores. M’arreglo, vaig a deixar la bossa de Planoles bec força aigua, no és d’estranyar, i cap a la sortida.”

Espero 5 minutets, al darrera com sempre, i ja son les 6, quatre bengales i a córrer, bé a trotar ràpid com a tota bona sortida, que m’esperen més de 100 quilòmetres i no cal anar a fons. Una petita volta pel poble, passant pel costat del cafè de l’Abadia, la Plaça Major, el Pont de Pedra, una primera pujadeta d’asfalt, una mica de fals pla i a menjar corriols. Dos quilòmetres mal comptats per estirar una mica el grup.

A continuació la primera pujada seriosa, 6 quilòmetres 1.200D+, fins al capdamunt del Puig Estela. El primer tall, fins al Coll de Can Camps, els desnivells son acceptables al voltant del 10%, però un cop deixem l’avituallamne, la cosa canvia i les rampes oscil·len entre el 30 i el 40, així doncs, fila índia i a seguir el del davant, no si pot fer més. Tot i això vaig a bon ritme i dins els horaris de pas que m’he marcat.

El tram que ve ara, és quasi tot de baixada, comença amb un tram criminal amb uns desnivells que impressionen i carreguen quàdriceps, continuo amb calma però sense adormir-me. Després d’aquest primer quilòmetre en el que de cop perdem 400 metres, la cosa es suavitza i es pot trotar bé. Anem baixant fins a quedar enclotats per sota de Pardines, un cop toquem fons, en una zona amb un parell de punts molt justetment marcats, ens enfilem uns cent metres fins a Pardines, al km 15 lloc del segon avituallament. Bones sensacions.

Segona pujada important, de Pardines a Coll de Tres Pics, més de 1.200 metres de desnivell positiu acumulats en 10 km, on els primeres 6 son els més contundents, dels 1.300 metres d’alçada a Pardines passem a uns 2.200, els quatre següent serveixen per pujar a un dels pics i baixar uns 100 metres fins al coll, on hi ha la pista amb l’avituallament. Hi ha un tram resseguint un filat que s’entravessa, però xino-xano es pot fa bé. Tastem una mica de neu i es certifica que està pastosa, no es compacta gens, la calor comença a apretar.

Després de l’avituallament una mica de pujada, i cap a Coma de Vaca, un tram de baixada molt bonic, amb una mica de pedra al final però que no comporta cap mena de problema. Passem pel costat del refugi i enfilem per la vessant contraria al camí dels enginyers, per anar a buscar la central Daió per un camí que si no recordo malament varem fer parcialment en una sortida amb els Intrèkkids Pere i Peio. A la baixada es pot córrer força, però m’imposo la calma, no porto ni 30 km i queda molt per endavant. A mesura que ens acostem a la central la temperatura va pujant i amb ella la xafogor és cada cop més forta. Arribo dins les previsions, a més sense atabalar-me gens, ja porto 35 km i les sensacions son immillorables.

Darrer tram abans d’arribar a Núria, és de pujada, primer de tot ens trobem una paret, més del 40 per cent de desnivell mitjà en el primer quilòmetre amb una xafogor espantosa, em va costar molt i molt, vaig tenir la certesa de no passar-ho bé, no va ser per cansament ni patiment, va ser pel collons de rellotge i els horaris de pas que havia planificat. Apretant per tal de complir-los, millor dit obligant-me a complir-los.

En arribar a Núria ho tenia decidit, tot i que anava fantàsticament bé de temps, a partir d’aquell moment volia gaudir de les muntanyes i deixar de patir pel cronòmetre, vaig canviar la competició pel gaudi i mirat en perspectiva va valer la pena.

Demà següent tram...

Salut i a trencar rellotges!!!!