Curses: TransGavarres 2016

Bon dia,

Avui us parlaré de la meva participació a la que serà la darrera cursa d’aquest any, bé si hi traiem fer d’escombra a les dues curses que resten de la lligueta Cims de girona, la TransGavarres que, organitzada per Klassmark, formava part de la CMG (Cursa de Muntanya de Girona), que amb sis edicions a les seves espatlles, ha esdevingut de facto la gran festa de les curses per muntanya a la ciutat de Girona.

Abandonar amb més de la meitat de la Rialp Matxicots feta, per les punxades al genoll, amb unes sensacions immillorables, sumant-hi el canvi de dates de la CMG, van fer que decidís canviar la clàssica Cursa de la Ratafia pel passeig de Palamós a Girona pel massís de les Gavarres, buscant poder acabar una cursa de molt llarga distància.

El dia abans, com sempre, preparar-ho tot per poder-se llevar el més tard possible, no sóc l’únic a casa i es mira de molestar el just i necessari. El diumenge amunt i cap a Palamós amb el bus que ens oferia la organització. Un cop a lloc, cafetonet per fer temps i a saludar a la sortida, per endavant 55 qm amb 2.000 D+.

Sortida a les vuit en punt, primer quilòmetre neutralitzat, a un ritme més que considerable, i un cop fora del nucli urbà de Palamós, gasss! Així de simple, la TransGavarres és una cursa bàsicament de córrer, amunt i avall, un veritable trencacames, així que la única opció era córrer, córrer i córrer.

Vaig sortir amb un grupet on hi havia en Marc i en Sergi, la meva intenció era seguir-los mentre aguantés el seu ritme. Els primers quilòmetres ja ensenyaven el que ens tocaria, un terreny altament corrible, amb pujades i baixades de pocs quilòmetres, i de tant en tant un repetjó per trencar el ritme. Les baixades per corriols d’escàndol amb una dificultat tècnica pràcticament inexistent. Sense gaire patiments ens vàrem plantar al Puig Cargol, a punt per encarar la primera gran baixada de la jornada, arribat a la vall altre vegada puja que pujaràs fins al primer avituallament al voltant de l’hora i quart. Menjar una mica, beure alguna cosa i carregar de nou d’aigua.

El segon tram el ritme no decau, sortim de l’avituallament amb el gas donat, un començament de tram semi planer amb un descens molt picat fins a La Ganga, les cames encara aguanten, sobretot perquè encara vaig pensant en carregar els dipòsits de combustible. Fins a l’avituallament queda un tram en pujada on ens separem, a vegades és millor deixar una punteta de gas per més endavant, que mai se sap. Així sense massa patiment arribo al segon avituallament. Menjar una mica, tornar a carregar líquids i més gas.

El següent tram és el clau, després d’un primer puja i baixa a Can Genoer, que es posa molt i molt bé, arriba la pujada a Els Metges, me l’agafo amb la calma, doncs ja comencen a aparèixer petites molèsties a la cama esquerre, res de l’altre dijous, però millor no forçar que la meva musculatura està acostumada a un altre ritme de cursa. Un cop  a Els Metges ve una baixada molt dreta on m’oblido d’anar menjant i arribo justet al tercer l’avituallament. Aquí menjo una mica més, però el mal ja està fet.

Encaro el quart tram amb molta clama, ens arriba la pujada al Montigalar, la més llarga i exigent del dia, a part el sol ens ve a trobar i ha fet pujar la temperatura, això fa que a mig tram, quan encara no he arribat a dalt em quedo pràcticament sense aigua, i això que vaig amb quasi un litre i mig, per sort em trobo en Pere i en Xevi pel camí i puc repostar, avui han fet seguiment de cursa i segur que hauran acabat més cansats que nosaltres. Menjo una mica i això em permet passar millor el tram que em queda, llàstima que no acabem d’arribar a dalt del cim, tenia ganes d’aturar-me un parell de minuts a contemplar la magnífica vista. A la baixada toca patir, els quàdriceps treuen fum, i encara em queden 15 quilòmetres per endavant. Per sort és curta i ràpidament tornem a enfilar amunt per trobar la pista de Montnegre i el darrer avituallament abans de l’arribada. Aquí m’aturo un parell de minuts a descansar, menjar i beure com cal. Sortim plegats amb en Leslie, des del començament de la baixada que anem més o menys plegats, un noi australià que corre per aquí amb qui compartirem el darrer tram de la cursa.

El darrer tram no és altre que el repte Montigalar made in Pep Matas, això si, a la inversa. Així que després d’una breu pujada, amb poc desnivell, ens tirem avall fins a buscar la font de la Núvia, torna a notar-se l’olor de socarrim als quàdriceps, però no hi ha més alternativa que continuar. El següent tram, és la pujada, pel dret, fins a la carretera de Els Àngels. Aquí arriben les clàssiques rampes, per sort l’Albert, un noi que ens atrapa em passa una pastilla de sals i ja sigui per un efecte psicològic, o simplement perquè el producte funciona, les rampes desapareixen a l’instant, a i la pujada es fa molt menys dura del que m’esperava. Un cop a dalt a llençar-nos camí de les dones avall, obviant tot dolor, fins a la Vall de Sant Daniel i entrar de dret al cor del Barri Vell de Girona, on m’esperen els de casa per felicitar-me en arribar.

Per acabar felicitar a Klassmark, com sempre una gran organització, un recorregut ben trobat, mostrant la vellesa de les Gavarres, i, sota el meu punt de vista, correctament marcat, uns avituallament suficients i un final de cursa més que correcte, això si, i posats a demanar més, un microones per escalfar els macarrons us l’hagués agraït. ;-)

Felicitar a tota la gent que va participar a la CMG, al voltant d’un miler.

Donar les gràcies a en Pere i en Xevi pel curro de seguiment de cursa.

I per acabar, gràcies a la família per esperar-me a l’arribada, llàstima que vaig fer una mica tard.

Apa, ens veiem per la muntanya, el dijous 1 de desembre us vull veure a Els Àngels!!!!

Octubre: fent camí...

Bon dia,

Un altre full del calendari ha caigut, queden dos mesos per tancar l’any i em fa l’efecte que he recuperat el to físic del març, abans de patir les lesions i molèsties que m’han perseguit durant aquest 2016.

Ja estic plenament adaptat al nou horari, això implica que, si no hi ha dies de festa pel mig, dos cops entre setmana puc fer una escapadeta d’hora i mitja o dues Pont Major amunt. Acostant-me a Sant Miquel, visitant les mines, anant a buscar el camí de les Dones, etc...en resum voltar una bona estona per les Gavarres.

Son sortides força corredores, per mi això implica ritmes per sota de 6 min/qm, amb desnivells raonables, entre cinc i sis cents positius, mai hi falten un parell o tres de puja i baixes, vaja, una bona estirada de cames.

Per rematar-ho el cap de setmana faig una sortida de tres o quatre horetes per la muntanya de Verdera, gràcies Sílvia. Son una altra història, ritmes molt més lent, d’uns 9 min/qm, pujades curtes de dos o tres quilòmetres amb cinc o sis cents positius, intentant fer-ne un parell o tres a cada sortida.

En resum acaben sortint entre sis i vuit hores la setmana, una seixantena de quilòmetres i més de dos mil positius, més que de sobres per mantenir el nivell i posar les bases per un millor 2017.

Apa, salut i muntanya!!!!

Setembre: encara puc estar content...

Bon dia,

Un mes marcat al calendari com a important, no en va hi havia encabida la cursa que li tenia més ganes aquest any, no és altre que la Rialp Matxicots.

Però com que aquest any les coses no acaben de rutllar, el mes el vaig començar amb el turmell enlaire, i a dues setmanes i mitja de la cursa, encara no sabia si estaria per a grans festes.

L’important era fer un parell de setmanes de bondat, però com ho fas si estàs de vacances i t’ho pots arreglar per sortir d’excursió cada dia? Doncs, per una vegada, fent servir el cap i frenant, però tampoc del tot, perquè calia intentar mantenir les bones sensacions de forma física de les darreres sortides. Així que l’amiga bicicleta era la única alternativa.

En dues setmanes tres bones sortides, però no sense patir penúries, doncs algun inconvenient mecànic vaig gaudir, què us sembla quedar-vos amb el manillar a les mans per una arandela que no hi ha manera de trobar-la enlloc, doncs si, ja em veus que a cada sortida tocava portar les allen a sobre per en notar fluix el manillar tornar a collar.

A una setmana calia provar sensacions, així que, després d’una primera prova de 10 quilòmetres més o menys planers, vaig anar a voltar-la durant trenta quilòmetres amunt i avall per la serra de Verdera, molta sorra, molta pedra solta i inestable, pujades i baixades força verticals, i el vaig passar bé, amb petites molèsties, però res d’anormal o previsible.

Després del test una excursioneta en família fins a Sant Miquel per anar a celebrar l’onze de setembre i la darrera sortida el dimecres abans amb els del Trail Running Girona per comprovar que tot estava a l’hora, suposo que acabar esprintant amb en Pere a 3:30 per Sant Daniel i no notar res de res és la millor de les comprovacions.

Així que tot a punt per Rialp, el resultat ja està explicat, sensacions immillorables durant uns 50 quilòmetres, moment en que van aparèixer unes punxades al genoll. Qualsevol altre dia hauria continuat, no deixa de ser normal patir una mica en cursa, però amb l’any que porto, cada dos per tres amb una cosa o altra, no em venia de gust tornar a aturar-me tenint en compte les bones sensacions.

Després de la cursa, setmaneta de descans per mirar de fer una mica de net de les punxades. M’ha anat bé, doncs les punxades no s’han repetit ni en les excursions familiars en bicicleta, ni en les sortides que he pogut fer per preparar la següent gresca.

Perquè això no s’atura i el 2016  encara me’n queda una. Els darrers quatre anys he fet la cursa de la Ratafia, però enguany hi ha hagut un canvi de dates de la Cursa de Muntanya de Girona i em ve de gust tornar a fer la Tansgavarres, així que el 20 de novembre cap a Palamós per creuar les Gavarres de punta a punta tot gaudint de llocs espectaculars. A, i estaria bé acostar-me als temps del 2012 i baixar de les sis hores, però aquella era una altre Transgavarres, molt corrible, i jo estava en un punt de forma i entrenament una mica diferents, però si no somiem què ens queda?

Salut, muntanya, gas i amunt!!!

Rialp Matxicots: pel bon camí.

Bon dia,

I al setembre arriba la Rialp Matxicots, la penúltima cursa de l’any.

El divendres a les tres de la tarda arranquem i amb una única aturada a Tremp, recorregut recomanat per en David, que no repetirem, si noi, sembla mentida però el port del Cantó m’agrada més, ens plantem a Rialp als volts de la set de la tarda, temps de sobres per deixar les coses a l’hotel, anar a recollir el dorsal, jugar una estona al parc, saludar algun que altre conegut i a sopar d’hora sense passar per la xerrada prèvia, tenia clar el que em trobaria, així que ens la podíem estalviar per evitar aglomeracions i fer-ho a una hora raonable pel bitxo petit de casa.

Abans de posar-nos a dormir, deixar tot el material apunt per fer el mínim soroll, dos quarts de cinc és molt d’hora per anar despertant a tothom. La nit, força en blanc, notava totes les molles del matalàs, no se si per culpa d’aquest o potser pels nervis per la cursa de l’endemà, què hi farem, sigui una cosa o altre la qüestió és que tot i no dormir massa vaig descansar prou les cames després del 300 quilòmetres de carretera.

A dos quarts de cinc sona el despertador, fa estona que estic esperant per llevar-me, però millor descansar al llit que aixecar-me massa d’hora,  prou estona dret m’espera avui. Vestir-me amb alegria, anar a esmorzar una mica, fer un parell de glops a la beguda energètica, avui no entra, menjar una barreta, acostar-me a la sortida acompanyat dels pares, la Sílvia i la Ivet es queden a dormir una estona més, que és molt d’hora, control de material i a esperar, tot saludant a diversa gent, alguns me’ls trobaré pel camí, d’altres en acabat.

A dos de sis en punt es dona la sortida, després d’un vistós i colorit castell de focs. Petita volta per Rialp, aquesta vegada sense passar pel passeig del costat del riu, i amunt a fer cua. Si, com sempre les sortides massives amb corriols només de començar tenen aquestes coses. El començament és molt semblant, un petit trencacames en pujada anant a buscar el poble de Seurí a la llum de la lluna, i una mica d’ajuda del frontal. Avui el temps acompanya, fa fresqueta, no tant com per anar amb tires, però no cal abrigar-se massa.

En poc menys d’una hora i mitja em planto al primer avituallament, més o menys dins el previst, tot al seu lloc, sobretot el turmell, que al final no he pogut embenar com tenia previst, ho tenia tot a punt menys les tisores per tallar la bena, quin cap, menjo, bec i a continuar amunt cap a LLessui.

El camí de Seurí a Llessui és curt però dret, amb un parell de descansos per creuar la carretera, cal doncs agafar-s’ho piano piano. Un cop al poble, un tram d’asfalt inevitable i a continuar cap al Coll del Triador. Just a l’asfalt el dia s’aixeca i ja puc endreçar el frontal, ben ve mitja hora més tard que l’any passat, però la temperatura continua sent fantàstica, amb dues mànigues curtes, sense gorro ni guants vaig perfectament bé. Ara començarem a gaudir de l’espectacular paisatge.

Deixo l’asfalt i tornem a tocar terra, un petit puja i baixa abans d’entrar a l’ascens final al Coll. En aquest punt em trobo amb en Robert, fa temps que anem coincidint en curses, cada cop que el veig vull preguntar-li si havia estudiat informàtica a Girona, doncs estic convençut que va ser així, però mai m’hi havia atrevit, l’extroversió no és el meu fort, però avui ho faig i efectivament, vint anys enrere havien estudiat junts. Ens engresquem a fer-la petar tot pujant i val a dir que la pujada es fa menys feixuga. És una pujada bonica, prats d’herba verda, amb el Montsent sempre a l’aguait fent-se més gran poc a poc. Amb en Robert només ens separem al darrer tram, s’ha girat vent i hi ha ganes d’arribar a l’avituallament i abrigar-nos.

Arribada al control dins el previst, al voltant de les tres hores de cursa. El vent fa abaixar ràpidament les temperatures, tant que les mans comencen a quedar encarcarades, a més córrer impermeable, gorro i guants, al damunt. Menjo una mica, bec, carrego bidons i arranco sense torbar-me massa, propera parada Montsent de Pallars.

Vaig fent via el més ràpid que puc per agafar temperatura, però res de res, les mans no responen massa, en aquestes em torno a trobar en Robert, ha anat més a la idea que jo al control, amb ell hi va un conegut, en Dani, casualitats de la vida, tres informàtics compartint quilòmetres. La conversa va bé per evadir-se del cansament, però no treu el fred. Tampoc serveix anar girant el cap a dreta i esquerra i contemplar un paisatge espectacular. Així que busco una solució per agafar temperatura a les mans, i no val baixar al fons de la vall, doncs l’objectiu és just en el sentit contrari, a tocar els 2.900, aquesta no és altra que buscar un punt del cos ben calent per donar temperatura, si, ho heu encertat mans als ous i a continuar amunt, oli en un llum, amb un parell de minutets per ma n’hi ha de sobres per recuperar sensacions.

Amb les mans altre cop calentes, més ben dit amb una temperatura raonable, és hora de concentrar-se en continuar pujant poc a poc i amb bona lletra. La verticalitat de la pujada exigeix força a les cames, per molt que m’ajudi dels bastons, i aquestes s’hi tornen, a tres quarts de pujada primer avís de rampes a les cames. No entenc res, no tinc sensació d’haver forçat, estic menjant i bevent bé, però els bessons ja avisen, només pot ser per manca d’hores, conseqüència d’un any carregat de lesions. Veure’m  al cim del Montsent gaudint de les vistes que ofereix, serveix per evadir-me dels avisos i enfrontar-me millor als petits trams de grimpada que exigeixen encara més. Faig mans i mànigues per seguir el ritme dels dos companys fins al cim i només em treuen pocs metres, darrer esforç i arribo al cim, miro el rellotge i ulls com taronges, 4 hores i uns minuts, quasi tres quarts d’hora menys que l’any passat.

Abans de començar a contestar les mil i una preguntes que em venen al cap, toca decidir què fer per atenuar els avisos del bessons. Tinc un tub de magnesi líquid, ideal per evitar les rampes, però no crec que sigui la millor opció després de només 20 quilòmetres, tinc barretes energètiques, algun gel i per últim powerballs, que és el decideixo prendre’m, concretament tres d’una tirada, a veure què tal. Em queden uns set quilòmetres fins al Pas de la Mainera on podré prendre isotònic que segur que m’ajuda. Tot això ho decideixo en poc més de 10 segons, que el vent no dona treva i no val a badar.

Entrem a una zona molt pedregosa, d’aparença volcànica, ja l’any passat em recordava un tram de Transvulcania, just després de Los Canarios, a l’esquerre una currua de llacs, son les portes del Parc Natural d’Aigüestortes i Estanys de Sant Maurici, les passes de la cursa recorren el seu perímetre en aquest punt. Ve baixada i amb el turmell tocat i els bessons en fase de recuperació, el millor és prendre-s’ho amb calma, ara, sense adormir-se que encara és pitjor.

Vaig més lleuger del que em pensava i els companys d’avui no se m’escapen massa. Deixem la baixada, la zona anomenada Entremonts, per encarar una nova pujada, aquesta vegada al Montorroio. La pujada és dreta, però curta, pedregosa, però bonica, en un tres i no res ja torno a enfilar cap avall i a tenir cura de contenir els bessons. Una baixada on el vent ha deixat de ser el protagonista, ara ens ve a saludar una fina pluja que refresca més que molesta. La baixada és ràpida, molt corrible, però cal no forçar la màquina, tot i que córrer embolcallat per les muntanyes en aquesta bonica vall fa que em deixi anar, avui estic gaudint al màxim.

Creuo un parell o tres de vegades un rierol i ja es divisa la tenda de campanya del control, tal i com ho recordava de l’any passat. Porto cinc hores i quart de cursa, i avui m’ho estic passant realment bé. Em trec una mica de roba, dins la tenda fa molta calor tenint en compte que és ple de gent i vaig directe a l’isotònic. M’omplo un bidó i de dret a l’estómac. Menjo una mica, més del compte, bec i, després de tornar-me a abrigar, surto abans que els companys sentit Les Picardes, ja m’atraparan.

El tram que ve ara és dur, sobretot els primers tres quilòmetres, la pujada a Les Picardes, l’any passat vaig patir molt, feia calor i costava avançar. Aquest any la temperatura és ideal, però m’ho prenc amb calma. Tot i això començo altre vegada amb problemes de mans, estar tanta estona aturat, amb la fina capa d’aigua que cau i que ha tornat a entrar vent, té les seves conseqüències, i em toca tornar a tirar d’enginy per escalfar-les.

La pujada te quatre parts dues amb una pendent raonable i les altres força verticals. Comença pujant sostingudament fins a la primera paret, moment en el que noto que m’he passat menjant, el cos no està tant per córrer com per a digerir l’excés de pa amb embotit que m’he cruspit, la botifarra estava boníssima, era de vici. Així que aixeco el peu i a tirar endavant, no em queda cap altra. Recupero una mica en el segon tram més suau, on continuo sense forçar la màquina. Per sort els bessons ja estan a lloc i no es queixen. En el segon tram ja amb l’objectiu a l’aguait el cansament encara es fa més evident i el ritme decau espectacularment, ens comença a nevar, si, ho heu llegit bé, nevar. Son flocs petits, però consistents, tant que units al vent que no ha minvat molesten en impactar a la cara. Ara, la imatge d’una paret de roca colpejada per milers de petites gotes d’aigua solidificades és preciosa.

Quan queda poc per arribar al cim m’atrapen en Robert i en Dani, ja ho havia previst, però em pensava que seria una mica abans, toca fer un esforç extra per seguir-los fins al cim. Un cop a dalt descens de quatre quilòmetres fins Espot. El primer tram pedregós i vertical, em toca agafar-m’ho amb la calma, a mesura que perdem alçada deixem el rocam i passem a una vall d’herba verda i humida. Els núvols ens abandonen i la temperatura s’enfila, poquet però prou per treure’s una mica de roba. El cansament comença a fer més efecte, potser per intentar mantenir la distància amb els companys i en un salt me’n vaig de pet a terra. Per sort no ha estat res, una petita nafra al genoll esquerre, he caigut tant a plom que no he pogut intentar mantenir-me en peu, cosa que ha evitat possibles rampes. Amunt i a continuar endavant, amb un xic de tuf, doncs he anat a parar sobre una merda de vaca, coses de les pastures d’alta muntanya.

Darrer quilòmetre de baixada, per una pista d’esquí, evidentment sense neu, sinó hauria posat el cul a terra i baixa que baixaràs, es fa etern. Però no queda altra que agafar-s’ho bé, al final de la pista hi ha l’avituallament i amb ell l’energia que necessito. Hi arribo després de set hores i quart. Aquí toca una aturada llarga, que al final son només vint minuts. Temps de sobres per reagrupar-nos amb en Robert i en Dani, menjar un bon plat d’arròs, beure bé i treure’m una mica de roba, que com he dit els núvols s’han esvaït i la calor arriba a la Rialp Matxicots.

També aprofito per felicitar en Carles, acaba d’acabar el Tor, tota una gesta, enhorabona.

Arranquem els tres cap a la Creu de l’Eixol, ara primer toca anar a creuar el rierol maleït de l’any passat, aquesta vegada no em fotran. Un cop creuat ens espera una pujada curta però amb un bon desnivell, anem fent a bon ritme, sense torbar-nos, haver menjat una mica, però sense passar-me, m’ha reomplert correctament els dipòsits per continuar.

Un cop acabada la pujada, ve un llarg descens fins a Caregue, més de dotze quilòmetres, amb una petita pujadeta a la meitat. Per començar baixem un tram de pista, creuem un prat i entrem a una zona de corriols escoltant com flueix l’aigua, ens ajuntem un grup de cinc corredors a bon ritme, mentre ens hi anem acostant. Un cop arribem al rierol, toca seguir-lo una estoneta amb tot de puja i baixes, anant-nos mullant fins arribar a la pujadeta, és curta de menys de mig quilòmetre, però a més del deu per cent, ens escapem amb en Robert i ja no tornarem a veure en Dani, a l’arribada em comenta que ha patit de l’estómac i ha anat de dret a Rialp des de la Barraca.

El camí el recordo perfectament de l’any passat, un seguit de corriols que es poden fer a bon ritme, combinats amb trams de roca, al final es fa una mica llarg fins que divises la pista que passa pel costat de l’ermita. En aquest punt passem pel costat d’en Quico Soler, segona vegada que me’l creuo en cursa, l’altre va ser a la Cavalls del Vent acompanyat d’en Carles, tres o quatre anys enrere. Un cop a l’ermita, només queden tres quilòmetres fins al poble, on m’esperen els pares, la Sílvia i la Ivet.

La meva idea inicial era aturar-me una estoneta per estar amb la família, però amb en Robert anem a molt bon ritme, hem arribat aquí en nou hores i mitja, i la seva intenció és fer una aturada ràpida. Així que ho indico a la Sílvia i, després d’uns cinc minutets, arranquem cap a la Barraca.

Per començar baixada vertiginosa fins al fons de la vall, aquesta vegada amb energia per anar tirant sense problemes, res de caminar. Un cop a baix pujada tot cercant el poble d’Escàs, molt dret, ens ho agafem amb calma, sobretot jo, que havent entrat la calor la cosa es fa poc suportable. Per sort abans de sortir del poble ens podem remullar en una font, cosa que em dona una mica de vida.

Continuem la pujada, hi ha trams força corredors, amb una mica d’ombra, que ens permeten avançar ràpid, a més ha entrat una mica de vent que ho fa tot més fluït. S’acaba el tram de córrer i entrem en un petit tallafocs, és curt i en un tres i no res ja el tenim al sac. Només ens queden uns tres o quatre quilòmetres fins a la barraca, passant pel poble de Surp.

Just en aquest primer tram, entre el tallafocs i Surp, noto unes punxades al genoll dret. Com que no son fruït de cap cop, prenc la decisió ràpida de plegar a la Barraca. Després d’un any carregat de lesions, només em faltaria fer l’ase i fotre’m el genoll enlaire. A Surp atrapem al Capi, es saluden amb en Robert. Només de sortir del poble he d’aturar-me a cordar l’impermeable i ens separem fins a la Barraca. En arribar, aviso als de casa que en principi ho deixo allà, tot i això prefereixo pensar-ho mentre descanso els vint minuts que hem acordat amb en Robert, però en tocar-me la zona de les punxades encara hi ha alguna cosa, així que avui peu a terra i a pensar en la següent. Desitjar molta sort a en Robert, que acabarà en una mica més de setze hores, cap a l’hotel a dutxar i veure arribar en Sergi i en Josep.

Conclusions

He quedat molt content del meu rendiment, tot i els problemes inicials amb els bessons. No m’ho esperava tenint en compte tots els inconvenients que estic tenint aquest any, en quedo molt content.

Al principi una mica preocupat pel genoll, el diumenge encara notava una punxada si em tocava la zona, però dilluns res de res. Aquesta setmana tocarà descansar i la següent veure què tal, tot pensant en la següent.

El material que vaig triar em va anar de conya, bé, tot menys els guants, que tocarà buscar-ne uns una mica més resistents al fred, i sobretot sense forats.

Les Altra Olympus van respondre a les mil meravelles, una tracció molt bona, un esmorteïment ideal per suportar la tralla del recorregut i sobretot unes puntes dels dits sense molèsties.

Els bidons CamelBag que estrenava en cursa ideals per a mantenir una hidratació idònia, els recomano totalment.

També destacar que el Sala-Giol, la crema per evitar les friccions que tenen com a conseqüència l’aparició de les tant temudes llagues, em va anar a les mil meravelles i el fregament de les malles, que en altres ocasions m’han fet petites ferides, aquesta vegada res de res, tot al seu lloc.

Felicitar a la organització, una feina increïble, millorant les petites coses que l’any passat no van acabar de sortir com tocava. L’any vinent segur que tornem, faltarà decidir si repetint distància o assegurant el tret, encara que això mai se sap del cert.

Donar les gràcies als companys d’aventura, sempre s’aprèn  al costat d’algú, i amb vosaltres vaig tenir una millor Matxicots.

Per acabar donar les gràcies a la família pel suport, sempre hi sou.

Salut i muntanya!

Agost: Resistint la calor fins al trencament.

Bon dia,

Aquest mes d’agost ha estat d’adaptació al medi, el canvi d’horari a la feina i com hem organitzat el període de vacances, m’ha permès gaudir de dies amb llarga estona per a les sortides.

Com que el que volia era fer una bona preparació per la Rialp Matxicots, el meu interès estava en no destrossar-me massa les cames. És per això que a començament de mes la bicicleta va predominar amb sortides als Àngels, per les dues bandes, acostament fins a les Planes, una ruta pel Pla de l’Estany, pujades a Sant Pere de Rodes, etc...

El màxim avantatge de la bicicleta, és que la calor es fa més suportable que en la cursa a peu, però mica en mica vaig anar intercalant alguna sortida, sobretot aprofitant els dies de mal temps. Pujades als Àngels, estirades de cames per Campdorà, el camí de Ronda de Roses a Torre Norfeu, una escapadeta amb en Tapi al Montseny, etc...

Tot anava be, fins al darrer dimecres abans de vacances, una sortida preciosa pel Montseny, ascens a les Agudes pel GR des de Sant Marçal, enllaç fins al Turó de l’Home, descens fins a Sant Bernat, pujada al Matagalls, amb posta de sol inclosa, i baixada per anar a trobar el cotxe de nou a Sant Marçal.

A uns cent metres del cotxe, pràcticament a les fosques i ja caminant per evitar riscos, em vaig torçar el turmell dret, però no m’ho vaig fer mirar esperant que no fos res. L’endemà en prou feines posava el peu a terra, un clar esquinç de segon grau, crec que sense edema ossi.

Així doncs, tota la planificació per Rialp centrada a recuperar al màxim el turmell evitant perdre la forma a base de sortides en bicicleta.

Al tancar el mes, un mes amb més hores d'entrenament que mai aquest 2016, el turmell encara està ressentit, però compto que els 16 dies que queden seran suficients per prendre la sortida en les condicions mínimes per acabar l’exigent recorregut, però això ja us ho explicaré d’aquí a uns dies.

Salut i muntanya!!!

Juliol: Repensant entrenaments

Bon dia,

Quan tot sembla que va bé, segur que es torça. Acabava el mes de juny amb bones sensacions, tot i l’abandonament a la Ultra 4K, el camí a Matxicots anava prenen forma. Però aquest 2016 em toca adaptar-me als canvis i les lesions.

Per un costat un canvi horari a la feina, passo a fer jornada seguida en comptes de partida, cosa que em dona un parell de tardes llargues per a fer sortides. L’altre una lesió inesperada a la cuixa esquerra, el meu metge de referència m’ha dit que el semitendinós o alguna cosa així, total que he hagut de canviar.

Per tal de combatre la calor i evitar forçar la zona afectada, m’he passat a la bicicleta, fent sortides de dues o tres hores al voltant de Pont Major, acostant-me a Corçà, Sant Esteve de LLémena, Cassà, Vilobí d’Onyar, etc. Això em permet de mantenir el to físic, el cardio, i recuperar el muscular.

Tot i això no me n’he pogut estar de fer un parell de sortides de dimecres amb el Club. Sempre acabant amb la zona tocada, però més per falta d’acció que per la lesió pròpiament dita, segons el metge.

Total que entro en mode supervivència per mirar d’arribar en condicions a Rialp, a l’agost tocarà provar de córrer de menys a mes al setembre fer alguna incursió pirinenca per certificar que la pota està en condicions.

Ja us aniré explicant.

Salut i muntanya!!

Juny: Avançant poc a poc

Bon dia,

El mes de juny ha estat molt productiu, cercant sortides amb força desnivell per afinar la pota per la Ultra 4K, tot i això no vaig poder arribar en condicions d’acabar-la i em vaig haver de conformar amb fer la meitat del recorregut, hi tornaré.

Però l’objectiu no era aquest si no continuar avançant amb pas ferm per la cursa que arribarà al setembre, la Rialp Matxicots i els seus fantàstics 82Qm amb 6.100D+. Ja hi ha ganes de tornar-hi i acabar de descobrir el que em va quedar al tinter aviat farà un any.

D’aquest més cal destacar les sortides per Verdera intentant lligar un recorregut exigent, amb un valor afegit i un homenatge a un altre recorregut ja existent, el trèvol de Núria. Es tractarà de fer 5 pujades al Castell de Sant Salvador de Verdera trenant una forma de trèvol a la muntanya, l’he deixat força embastat i compto que ben aviat l’enllestiré, la distància coincidirà aproximadament amb la de la marató i el desnivell serà superior als 2.500 positius, vaja una delícia. Ara, crec que caldrà esperar a la tardor perquè la calor d’estiu farà complicat fer aquest recorregut en autosuficiència.

Les altres sortides destacades han estat amb el Club Trail Running Girona, per un costat una a Vallter on vàrem pujar al gra de Fajol i a Bastiments des de l’estació d’esquí. Un recorregut que tenia ganes de tastar després de quedar-me amb les ganes a Emmona. Per l’altre una sortideta de presentació de la ruta directa al Puigdefrou, en horari més adient que l’habitual.

La resta per les muntanyes de Farners i les Gavarres, acumulant quasi 230 Qm amb és d’11.000 metres de desnivell positiu en unes 29 hores d’exercici.

Apa, ben aviat el resum de juliol

Salut i muntanya!

Material: Altra Olympus 2.0

Bon dia,

Després de més de 200 quilòmetres i 10.000 metres de desnivell positiu, ja va sent hora de fer una primera valoració de les Altra Olympus 2.0.

Els llocs per on les he portat son diversos, zones planeres i seques, muntanyes rocalloses, zones enfangades, valls humides, desnivells impossibles, etc...

Com totes les Altra destaquen pel seu "Zero Drop" i el “Footshape Toe Box”, si no sabeu de què us parlo aquí hi faig una introducció, però amb una diferència, el model Olympus incorpora el màxim d'esmorteïment, i això es nota i molt.

Bé, ja hi arribarem, intentaré fer una descripció de baix a dalt, començant per una sola Vibram que ens ofereix una molt bona tracció tant en pujada com en baixada, una tracció que no ve tant per la forma i profunditat dels tacs, doncs en aquest cas el responsable és la superfície de petjada, allò de a més superfície més fricció i alhora adherència. Només tenen un petit inconvenient i és que si fem algun gir o frenada brusca, derrapen més que la majoria, i en molts casos del desitjat, només cal acostumar-s'hi per no fotre's de lloros.

Si seguim amunt ens trobem amb la mitja sola, entre sola, plantilla, etc, que, juntament amb la sola, li proporcionen una alçada total de 36 mil·límetres sobre el terra. És una alçada considerable que ens proporciona una esmorteïment espectacular, però una sensació de flotar i no notar el terreny. Això te beneficis i inconvenients, per un costat la protecció de la planta del peu és inigualable, això ens permet fer llargues tirades sense molèsties, però a més a més la reducció de la fatiga muscular és notòria, en reduir-se l'estrès pels impactes amb el terreny, tant habitual en les baixades infinites que ens trobem a muntanya, l'inconvenient, perdem el tacte i allò místic de notar la muntanya als peus, però què voleu que us digui prefereixo conservar el xassís per molts anys.

Més amunt hi ha l'upper, que en aquest model està dissenyat en dues peces, un exterior típic mallat que ofereix una bona ventilació i un interior més resistent que evita l'entrada de tot tipus d'elements. A la part davantera incorpora una mica de protecció, més per evitar que s'esquinci la malla exterior amb les pedres que per protegir el peu, i a la del darrera un velcro per ficar les polaines. Comentaris, el mallat exterior és poc resistent, ja el tinc foradat i això que vaig amb cura, ara res a veure amb la feblesa extrema de les Xodus 5.0. Si es mullen queden seques en un tres i no res. L'interior proporciona una bona dosis de protecció contra elements punxants que s'escolen pels forats de la part exterior. La llengueta és acotxada cosa que evita fregament i ve fixada al conjunt superior per evitar de moure's.

Pel que fa als cordons, son planers i extremadament llargs, jo els duc tal i com venien de fàbrica, en creu, no incorporen cap butxaca on guardar-los pel que en terrenys molt emboscats se'ns enreden amb facilitat. Per evitar que es descordin cal fer un doble nus, que tot i això no assegura res. Ara, per molt que intenti estrènyer al màxim, mai aconsegueixen tenir el peu ben "lligat" a la vamba, cosa que provoca una estabilitat tirant a baixa, el peu balla més del normal dins la vamba.

Després de la descripció toca la valoració pròpiament dita.

Durabilitat, què voleu que us digui, a part d'un parell de desperfectes exteriors al mallat extern de l'upper, la sola continua en perfecte estat i sense perdre cap element. Fan pinta que arribar als 1.000 serà un joc de nens.

Estabilitat, és segurament el seu punt feble, trobar el número just que ens permeti notar el peu perfectament en sintonia amb la vamba. Però amb els quilòmetres aprens a minimitzar aquest efecte i valores la resta de beneficis.

Esmorteïment, el seu punt més fort. A la que comencis a córrer, i caminar pujant, no hi haurà excusa per aturar-te per mal de peus. Petjada suau en qualsevol terrenys, ni un sol impacte tot i trepitjar sense miraments, una delícia als peus.

Protecció, un punt molt important a favor. La gran superfície de petjada evita els típics impactes laterals a l'hora de saltar entre pedres, el "Footshape Toe Box” ens protegeix els dits de les, fins ara, inevitables ungles negres, i el seu esmorteïment evita bona part de la fatiga muscular.

Dit això només resta dir que aquesta me l'enduria a qualsevol sarau, sobretot si és dels llargs, per la cura general que ens ofereix, i que la seva resposta en tots els entorns és d'allò mes correcte. Si tot va bé, m'acompanyaran al següent sarau, la Rialp Matxicots, que espero em serveixi per tancar l'any amb bones sensacions, doncs les necessito.

Salut i muntanya!!!

Curses: UT 4K, sumant mica en mica

Bon dia,

La festa de la UT4K ja és història, ha estat una festa efímera, però que deixa petjada, felicitats Klassmark per oferir-nos aquesta gran festa.

Quatre de la matina sona el despertador, toca fer via cap a Camprodon centre de la festa, una horeta mal comptada de cotxe. Recollir el dorsal a més córrer i cap a canviar-se. Resultat arribada a la línia de sortida sense marge, control de material express i boom, comença la festa.

Mig quilòmetre mal comptat i s'atura tot, entrada al primer quilòmetre vertical tancant la cursa, objectiu Pedra dels Tres Bisbats. Pujada desigual, primers dos quilòmetres per bosc amb rampes imponents on ens enlairem amb rapidesa, segona part, uns cinc quilòmetres per anar carenant l'espectacular Serra Cavallera. Primer tram de tranquil·litat seguint a ritme al darrera del paquet, avançant només els que s'aturaven per alguna cosa, suportant una xafogor espantosa, segona part gaudint d'això de córrer per la muntanya mentre tot es desperta poc a poc amb una brisa suau que ens acompanya. Objectiu aconseguit. 

Baixada preciosa fins a Ogassa. Per començar llençant-nos camp a través, seguint per un torrent d'aigua, petita pujadeta que ens deixa a punt per passar per un túnel de canyís, puntet d'asfalt, una mica de rocam, per tornar a boscos frondosos i humits avantsala de la vila. Baixada ràpida i preciosa.

Dos cents metres de descans i fonts d'aigua ens marquen el camí del segon quilòmetre vertical, objectiu Puig Estela. Pujada criminal, dos parts ben iguals separades per un petit descans. Comencem seguint amunt l'aigua, bosc frondós i xafogós desnivells d'escàndol, petit descans d'asfalt, entrem de nou a bosc i als desnivells impossibles, amunt, sempre amunt, canal enmig del no res, la terra s'escola entre els solcs de la sola, pedres rodolen avall, passa endavant, dues enrere, s'obre el cel, sorpresa! aturada per saludar i agafar aire, a seguir amunt passa a passa, i allà on comença l'horitzó el Puig Estela, però és lluny i amunt, esforç, avançar, no defallir, boca seca, mala peça al teler. Objectiu aconseguit.

Carenada en vistes al Taga, i avall cap a Pardines. Sense pressa, sabedor que la feina per avui ja està feta, el cap ha decidit que el cos no està per continuar, o potser si, però no per continuar gaudint, i si no és gaudint no hi ha festa, avui l'aventura acaba aquí. Això si, sense perdre el somriure, gaudint del paisatge d'aquesta vall del Rajadell que darrerament marca el final de les aventures.

Feina, molta feina, per endavant, amb moltes ganes de fer-la ben feta, conscient que per sobre de tot cal que el cap estigui sempre a la muntanya, gaudint a la festa.

Salut i muntanya!

Test: Dynafit MS Feline Ultra by Esports Nabes

Bona tarda,

Una nova oportunitat per tastar material de la mà d’ Esports Nabes, de nou m'ha deixat a provar material de la marca Dynafit, aquesta vegada el model MS Feline Ultra, evolució de la MS Pantera.

Han estat tres tests, en dos d’ells he pogut posar-les a prova en un entorn exigent, per un costat la cresta de Rocacorba i per l’altre fent part de l’Olla de Vallter, el darrer un test de velocitat en planer per confirmar sensacions aparegudes.

La Feline Ultra és una vamba robusta, amb molt esmorteïment, molta tracció i no menys protecció, pensada per tenir el seu millor rendiment en entorns d’alta muntanya, rocosos i exigents. La podríem considerar una vamba pesada, vaja un tanc als peus.

Començaré per la sola Vibram, una aposta segura, hi ha tres parts diferenciades, la punta, amb un compost més tou a la part central que li dona una major flexibilitat, cosa que ens permet una petjada menys dura a l’hora de córrer en trams planers, la part central més dura i inflexible per no notar les “pedres del camí” i evitar les torcedures i una part del darrera més tova per millorar la caiguda per aquells que aterren de taló.

Tot això ve muntat sobre un compost més tou, deu ser alguna versió del tant anomenat EVA, que afegeix un punt més alt d’esmorteïment al conjunt. Conferint una caiguda, “drop”, de 8 mil·límetres entre taló i dits, fet que ens obliga a agafar mig número més del normal per evitar colpejar els dits amb la part davantera en les baixades.

Pel que fa a la part superior, l’anomenat upper, fa la sensació de ser altament resistent, vull dir que no s’esquinçarà a les primeres de canvi, amb un grau alt de protecció que la fa ideal per a recorreguts muntanyencs on les pedres son l’amic inseparable, permetent-nos ser poc curosos, sobretot en baixada, a l’hora de valorar on posem el peu i emportar-nos alguna pedra per endavant.

Pel que fa a la llaçada, incorpora un sistema semblant al quicklace de Salomon, això si, amb dos problemes un més greu que l’altre. El greu és que pels comentaris generals i les meves pròpies sensacions, s’afluixen els cordons, en pujada no hi ha problema, però a l’hora de baixar l’inconvenient és més gran. L’altre problemàtica és que no incorpora cap “bossa” on poder guardar els cordons un cop lligats, sort que vaig fer un cop d’ull a com se les lligava en Marc Pinsach al test que varem fer a Vallter.

Pel que fa a les sensacions un cop posades, és que s’adapten perfectament al peu, si te les lligues bé no et molesta res de res, entre d’altres perquè la llengüeta està lligada a la vamba amb un sistema de gomes, impedint que es mogui i pugui provocar un fregament constant que desemboqui en una llaga o quelcom per l’estil.

El que m’ha deixat més content és la protecció i la millora de les sensacions en terrenys durs i compactes, eufemisme d’asfalt.

El que m’ha agradat menys és el sistema de llaçat i com guardar-lo.

Una bona opció per llargs recorreguts en terrenys tècnicament exigents.

Salut i muntanya!!!

Maig: falta més d’un raig, o dos...

Bon dia,

Aquest mes de maig estava marcat per dues curses al calendari, per un costat l’explosiu quilòmetre vertical de Zegama i la següent el dur i exigent Trial Emmona.

Venint d’un mes d’abril fluixet en quilometratge després de la lesió a Cap de Creus, tocava apretar una mica, el problema principal el de sempre, les coses del dia a dia m’impedeixen tenir constància en la preparació.

Total vaig fer dues sortides específiques pel QV pujant al Puigdefrou, al voltant de 800D+ en poc més de 3 qm, Agustí aquí tens el track que faig servir com a guia http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3493690, això si en els sentit contrari, mirant quin calçat em podia anar millor i si calia o no agafar els pals. El resultat a Zegama és que ni molt menys disposava de la forma òptima pel repte, però abandonar en un QV no és quelcom que pugui entrar, a hores d’ara, en les meves pitjors previsions.

I set més per preparar Emmona, la més llarga i exigent de 13 quilòmetres i 806D+ per Verdera, però amb una mitjana de poc més de vuit quilòmetres i un escassos 250 metres de desnivell positiu. El resultat a Emmona va ser l’esperat, les cames no responien, ara potser una mica abans del que m’esperava pel que va succeir.

Amb l’Emmona oblidat fins a 2017, em toca centrar en la preparació de la Ultra Ulldeter, primer no tenia clar poder-hi participar, però al final hi ha força opcions d’anar-hi, així que millor preparar-ho. Una primera sortida de migdia amb uns quinze quilòmetres per l’entorn de Sant Miquel, espero que sigui el preludi d’un bon mes.

Per acabar, en breu tinc canvis previstos que de retruc afectaran als meus entrenaments, els canvis sempre son per a bé, així que content amb les noves perspectives que entre juny i juliol han de fer-se efectives.

Salut i muntanya!!!

Curses: Trail Emmona 2016

Bon dia,

Aquest cap de setmana tocava la segona de les quatre ultres que tinc previst fer aquest any, la exigent Trial Emmona.

Per endavant uns 72qm amb més de 6.000 metres positius, amb una gran part de la cursa per sobre dels 2.000 metres d'alçada.

Cap a quarts de vuit, després de la festa de primavera de la Ivet, enfilava cap a Sant Joan de les Abadesses. Temps de sobres per sopar una mica, fer una minera, saludar i donar ànims a uns quants coneguts, veure la sortida dels de la Ultra i descansar una estona al cotxe, sense arribar a aconseguir el meu objectiu de dormir.

A quarts de dotze començava a arreglar-me, interior màniga llarga, samarreta del club, impermeable a la cintura, buff al cap, pantalons Compressport i les Speedgoat als peus, una mica de roba extra d'abric i menjar a la bossa i els bastons.

Quan faltaven poc més de deu minuts per començar em trobava amb l'Albert i l'Eduard a l'entrada al corralet, alguna foto, molts d'ànims i endavant, els cinc minuts que manquen es fan eterns, la única cosa que passa pel cap són les ganes de començar l'aventura.

Surto al darrera de tot, xino-xano, no hi ha pressa, petita volta pel centre de Sant Joan, enfilar el pont de Pedra, primera pujadeta, engeguem el frontal, aix que no va, a veure si no estic prement el botó que toca, me'l trec, busco el botó, el premo i res de res. Si quan he posat les piles noves m'ha fet el flash pertinent. M'aturo, no portem ni mig quilòmetre, trec les piles, torno a posar-les, flash indicatiu que estan a lloc, apreto botó i res de res. Ja m'està pujant la mosca al nas, repeteixo operació, i res, diuen que més val traça que carabassa, però avui només em queda la opció de fotre-li un parell de cops a l'aparell. El resultat l'esperat, comença a funcionar. Buff, ja m'ha fet patir només de començar.

Ara si que sóc el darrer, torno a arrencar continuant amunt i en un tres i no res, poc més d'un quilòmetre, s'esfuma l'asfalt i entrem de ple a llepar terra, pedres, arrels, vaja, allò que tant agrada.

Pel què fa al traçat els primer tram el recordava perfectament, coincideix al mil·límetre amb la sortida de l'any passat, una petita diferència, avui només compto amb la il·luminació del frontal. No hi ha més opció que anar mirant el terra per no ensopegar, sense gaudir massa del paisatge. Comencem amb uns tres quilòmetres per dins de bosc, amb força amplada per anar avançant, desnivells suaus que permeten trotar, sortim de bosc i sense el resguard dels arbres, entra una mica d'aire, però desapareix la humitat, la temperatura és ideal, no fa ni gota de fred.

Arriba la primera pujada, no és res de l'altre dijous si la ruta és curta, però paga la pena no passar-se tenint en compte el que queda, caminar un xic ràpid, seguint el ritme del que duc al davant i anar fent amunt. Tornem a entrar entrar a bosc i es suavitza de nou. Anem a parar a una pista de porland, on puc córrer una mica, aquí em trobo l'Albert i l'Edu i m'hi enganxo.

Deixem ràpidament el ciment i tornem a trepitjar terra, queden un parell de quilòmetres per l'avituallament, tot per bosc anar picant amunt suaument. En poc menys d'una hora hi arribem, petita aturada per beure aigua i a continuar amunt.

Només d'arrancar em trobo amb l'Ernest, està fent mitja volta, està tocat encara de la darrera aventura amb en Joel i prefereix posar peu a terra abans de fer més destrossa. Segur que ben aviat tornarà a donar guerra.

Faig una petita apretada per tornar a enganxar amb els companys del club, costa una mica, doncs aquí avançar no és fàcil, molta estona anem en fila d'un. I no ens enganyarem, la pujada al Puig Estela pica de debò, poc més de dos quilòmetres amb uns nou cents positius. Ho aconsegueixo i anem fent sense apretar més del compte, deixant-nos portar pels del davant. La pujada és maca, això si, té alguns punts exposats amb passos peraltats, no aptes per gent amb vertigen, anar amb pals és ideal, menys en un parell o tres de zones on les mans son imprescindibles. Fer-la de nit ens impedeix gaudir de l'excepcional vista, però la fa menys dura. Deixem el tram més vertical i passem al tram final, ai no que després del turó encara continua una mica més. Arribem al cim on ens esperen un parell de voluntaris, que han pujat en bicicleta, ens registren el pas i a continuar.

Ara ve un tram preciós, una carenada força corredora, m'encanta, saltant pedres, tocant herba, ara pica amunt, ara cap avall, em deixo portar una mica fins que impera el seny i deixo passar l'Albert perquè marqui el ritme sense tanta rauxa, i això que té molta més pota que jo, l'Eduard s'ha despenjat una mica. Lo bo dura poc i ja ens trobem als peus del Taga, amb una bona pujadeta per endavant. La pujada la fem a ritme suau, conscient de poder apretar més, ens quedem seguint una bona traça.

Un cop al capdamunt, marcar, fem una petita aturada per esperar l'Eduard, tres o quatre minutets, l'Albert el crida, no hi ha resposta, decidim llençar-nos avall i ja l'esperarem a Pardines. El primer tram de la baixada que ens toca ara és terrible, amb un desnivell desmesurat, ara, és la vegada que la he trobat en millors condicions, potser el fet de veure només tres metres endavant fa perdre el respecte i et llences sense tanta cura.

Un cop passat aquest primer tram, seguim avall tres o quatre quilòmetres més, quan ja veiem Pardines, encara ens enfonsem més en la vall del Segadell. Un tram molt corredor, combinant perfectament pastures amb bosc, per acabar desembocant a la pista emporlanada que ens durà fins a Pardines. Això si, després dels primers metres de baixada, arribem al fons de tot i per acabar d'arribar a Pardines ens espera una forta pujada, primer pel ciment i després per un corriolet. Després de 3 hores i 35 minuts ens plantem a Pardines.

Mengem i bevem una mica, mentre esperem l'Eduard, comptem que no ha de ser gaire, però la cosa s'allarga. Aquí aturat comença a fotre rasca, no en va estic suat i corre una mica d'aire, així que em poso l'impermeable, tornem a mirar el rellotge i ja ha passat un quart d'hora. No és normal, l'Albert treu el telèfon per trucar-lo, no aconsegueixen entendre's. El temps continua passant i ens acostem a una foguera per mantenir una mica l'escalfor. L'Albert torna a trucar, ara sembla que poden parlar, de sobte apareix l'Eduard parlant per telèfon, penja i ens hi acostem. Ve força tocat, ha tingut problemes d'estomac i ens diu que seguim, que ell es queda allà. Carreguem motxilla, agafem pals i amunt cap al Puig Cerverís.

Les cames s'han refredat tant o més que el cos, han estat uns tres quarts d’hora aturats i això es nota, els primers metres costa, però mica en mica anem pujant, les cames ja s'escalfaran, per sort el primer tram de pujada tot i la dificultat es va fent. Després de cinc cents metres, tot continua igual, seguim amunt a un ritme lent, l’Albert se m’escapa, li dic que tiri que aniré fent, m’espera. Ja portem un quilòmetre, el camí comença a picar més i costa encara més seguir amunt. Quilòmetre i mig, les cames no es desperten, el cap comença a fallar. Dos quilèmetres, m’aturo, m’assec, li dic a l’Albert que tiri, que jo menjaré alguna cosa i si veig que continuo igual faré mitja volta. Ell em diu que està malament de l’estomac, decidim fer mitja volta i tornar a Pardines, la baixada la fem a un ritme lentíssim, per molt que baixi les cames no volen despertar.

Comuniquem l’abandonament, m’hi trobo en Josep Antoni, també ho deixa per problemes al genoll, pugem a la furgo i cap a casa, haurem d’esperar al 2017 per tornar a aixecar l’escut.

Un regust força amarg, fins a Pardines anava molt bé, semblava que la son no vindria, després d’acostar l’Albert i l’Edu fins a casa, anar a dutxar-me a les deu del matí ja era a Figueres havent dormit deu minuts a la furgo per no patir més del compte amb la conducció extrema del pilot, què hi farem.

Felicitar a la organització, als participants i desitjar una millor cursa als que heu patit aquesta.

Salut i muntanya!!

Curses: Zegama - Aizkorri kilometro bertikala

Bon dia,

Nova cursa al calendari, aquesta vegada el meu segon kilòmetre vertical i a “la meca” de les curses per muntanya, el petit poble guipuscoà de Zegama, què més es pot demanar? Això si, un horari estrany per córrer, les quatre de la tarda i en divendres, però el més important és que seria allà.

El despertador sona d’hora, ahir no hi va haver massa problemes per dormir, després d’un dia de feina, i avui cap ni un per aixecar-se, no hi ha massa diferència entre l’hora que ens llevem avui i la que ho faig per anar a treballar.

El següent no pinta tant senzill, recórrer els 650 quilòmetres que separen Girona de Zegama, al final va anar millor de l’esperat, una primera aturada per fer el cafè i esmorzar, una segona perquè la Ivet i jo dinem, si avui toca dinar en horari infantil, i després de quasi vuit hores  de carretera arribem a destinació.

Al arribar ens esperàvem problemes per aparcar, però avui la cosa està molt tranquil·la, demà i diumenge ja veurem. Anem a recollir el dorsal, a buscar un lloc perquè la companyia faci un mos i a canviar-se, que ja toca.

Al final als peus les Salomon Speedcross passen per sobre de les Hoka One One Speedgoat, les reservo per Emmona o Rialp, ja veurem. I les mans lliures, sense pals, més endavant ja valoraré.

La sortida és neutralitzada, s’han de recórrer uns dos quilòmetres i mig fins a la sortida cronometrada, es fa en grups de tres o quatre cada minut. A mi em toca amb tres catalans més, en David, en Santi i en Quico, així que la fem petar mentre anem cap a la sortida, sobretot amb en Quico dels Matxacuca, doncs tenim 25 minuts per arribar-hi.

 

Sortida KB Zegama
Foto: família

Però com que això és Zegama, no es tracta d’una cosa suau i planera, aquí ja toca pujar amunt i enfilar les pulsacions ràpidament a l’infinit, per això ens ho agafem amb tanta calma que ens avancen els que han sortit rere nostre, quina pressa per patir, al final arribem a dalt amb menys de quatre minuts de marge, si hem apurat força.

En arribar a la sortida cronometrada, un parell de glops d’aigua i amunt.

Els primers centenars de metres transcorren per una pista forestal senzilla, amb un túnel de pedra relliscosa malparida inclosa, però picant amunt amb mala baba, sense passar-se però. Hi ha molta gent animant en tot moment. El primer quilòmetre el podríem considerar suau, un desnivell mitjà del 15 per cent, en endavant la cosa canvia i el desnivell passa a ser molt superior.

Ens endinsem plenament per corriols, inexistents fins al moment, dins un espectacular bosc carregat de fulles, arrels, pedres, branques, aigua i, sobretot, fang, fang i fang, vaja un fangar en tota regla, com diuen per allà és totalment impossible no trobar fang en aquesta època de l’any. La gent continua apareixent pel recorregut, animant en tot moment.

Un fang que anava poc a poc carregant les cames, amb algun petit descans, que preveient la duresa no aprofitava per córrer, si no per descansar. Algun tram ajudat amb les mans, però ideal per anar amb bastons per descansar cames.

Després d’una de les rampes més dures fins al moment arribo l’avituallament en 38:33, a poc més de 17 minuts del primer en passar, portem just dos quilòmetres i més o menys 500 metres de desnivell positiu.

A partir d’aquí la cosa pica de veritat, primer un petit tram de bosc amb una pendent de vertigen, on em comencen a avançar els especialistes, i mica en mica quasi tothom que  ha sortit rere meu, perdo una mica de temps deixant-los passar, però també va bé per contenir una punxada als bessons que ja truca a la porta.

Sortim del bosc i entrem en un prat de muntanya i a la llunyania, carregat de gent a banda i banda animant, a no més de 600 metres de distància, hi ha l’arribada, el cim de l’Iraule, això si es deuen haver de pujar uns 350 metres més de desnivell.

Aquí ja més que pujar m’arrossego amunt com bonament puc, el bessó esquerre està a les últimes, només té una mica de treva cada vegada que m’aparto per deixar passar, però l’objectiu és allà dalt i toca apretar les dents. No ajuda gaire arribar a una zona a més del 50 per cent just al arribar a una petita gelera, on ens han preparat uns fantàstics esglaons a cop de pala.

Quasi ja hem arribat i ara toca una petita grimpada, en aquest punt just se n’enrampa el bessó, tot i això puc pujar sense necessitar ajuda externa. Però després de la grimpada, obligada aturada per alleugerir la pressió al bessó i encarar els darrers metres de cursa, ja es veu l’arribada enmig del pedregar.

Al final clavo el cronòmetre en una hora sis minuts i quaranta tres segons, un parell de minuts de descans al cim i cap avall.

La baixada la faig fent-la petar amb en Quico, ens veurem de ben segur al cim de Bastiments!, és segurament més complicada que la pujada, fins que enganxem amb el recorregut de la pujada, per un costat el fang és altre vegada el protagonista dins del bosc que obliga a buscar alternatives per no fotre’s de lloros, però també les pedres que cauen des de més amunt.

Un cop a l’arribada, ens trobem amb la família, dutxa ràpida, un petit mos i cap a buscar l’hotel a Legazpi, per aprofitar el viatge i passar el cap de setmana per aquestes terres.

Un parell de coses ràpides per acabar. Agrair als voluntaris de la cursa els ànims i el bon humor que desprenen, i sobretot agrair a la gent que ocupava com bolets el recorregut l’energia que ens donaven i sobretot als de casa per acompanyar-me una vegada més.

Conclusions de cursa.

Encert en el calçat, encara que no crec que hagués errat si hagués triat les Speedgoat.

Error en no agafar els pals, crec que hagués anat una mica millor, és possible que m’hagués estalviat les rampes, i això hagués millorat una mica el temps.

Si no s’entrena no es rendeix, aquest començament d’any porto un 40 per cent menys de volum d’entrenament a les cames i això és nota, potser en una ultra on es surt al ralentí no es fa tant evident, però en una especialitat com aquesta apareixen les misèries. La petita lesió al Cap de Creus no ha ajudat massa, però ara que sembla que estic plenament recuperat, tocarà incrementar les sortides, els quilòmetres, el desnivell i l’alçada per arribar en millors condicions a Rialp, Emmona la dono per “perduda” on hauré de resistir i prou.

Salut i muntanya!