dimarts, 22 de novembre del 2016

Curses: TransGavarres 2016

Bon dia,

Avui us parlaré de la meva participació a la que serà la darrera cursa d’aquest any, bé si hi traiem fer d’escombra a les dues curses que resten de la lligueta Cims de girona, la TransGavarres que, organitzada per Klassmark, formava part de la CMG (Cursa de Muntanya de Girona), que amb sis edicions a les seves espatlles, ha esdevingut de facto la gran festa de les curses per muntanya a la ciutat de Girona.

Abandonar amb més de la meitat de la Rialp Matxicots feta, per les punxades al genoll, amb unes sensacions immillorables, sumant-hi el canvi de dates de la CMG, van fer que decidís canviar la clàssica Cursa de la Ratafia pel passeig de Palamós a Girona pel massís de les Gavarres, buscant poder acabar una cursa de molt llarga distància.

El dia abans, com sempre, preparar-ho tot per poder-se llevar el més tard possible, no sóc l’únic a casa i es mira de molestar el just i necessari. El diumenge amunt i cap a Palamós amb el bus que ens oferia la organització. Un cop a lloc, cafetonet per fer temps i a saludar a la sortida, per endavant 55 qm amb 2.000 D+.

Sortida a les vuit en punt, primer quilòmetre neutralitzat, a un ritme més que considerable, i un cop fora del nucli urbà de Palamós, gasss! Així de simple, la TransGavarres és una cursa bàsicament de córrer, amunt i avall, un veritable trencacames, així que la única opció era córrer, córrer i córrer.

Vaig sortir amb un grupet on hi havia en Marc i en Sergi, la meva intenció era seguir-los mentre aguantés el seu ritme. Els primers quilòmetres ja ensenyaven el que ens tocaria, un terreny altament corrible, amb pujades i baixades de pocs quilòmetres, i de tant en tant un repetjó per trencar el ritme. Les baixades per corriols d’escàndol amb una dificultat tècnica pràcticament inexistent. Sense gaire patiments ens vàrem plantar al Puig Cargol, a punt per encarar la primera gran baixada de la jornada, arribat a la vall altre vegada puja que pujaràs fins al primer avituallament al voltant de l’hora i quart. Menjar una mica, beure alguna cosa i carregar de nou d’aigua.

El segon tram el ritme no decau, sortim de l’avituallament amb el gas donat, un començament de tram semi planer amb un descens molt picat fins a La Ganga, les cames encara aguanten, sobretot perquè encara vaig pensant en carregar els dipòsits de combustible. Fins a l’avituallament queda un tram en pujada on ens separem, a vegades és millor deixar una punteta de gas per més endavant, que mai se sap. Així sense massa patiment arribo al segon avituallament. Menjar una mica, tornar a carregar líquids i més gas.

El següent tram és el clau, després d’un primer puja i baixa a Can Genoer, que es posa molt i molt bé, arriba la pujada a Els Metges, me l’agafo amb la calma, doncs ja comencen a aparèixer petites molèsties a la cama esquerre, res de l’altre dijous, però millor no forçar que la meva musculatura està acostumada a un altre ritme de cursa. Un cop  a Els Metges ve una baixada molt dreta on m’oblido d’anar menjant i arribo justet al tercer l’avituallament. Aquí menjo una mica més, però el mal ja està fet.

Encaro el quart tram amb molta clama, ens arriba la pujada al Montigalar, la més llarga i exigent del dia, a part el sol ens ve a trobar i ha fet pujar la temperatura, això fa que a mig tram, quan encara no he arribat a dalt em quedo pràcticament sense aigua, i això que vaig amb quasi un litre i mig, per sort em trobo en Pere i en Xevi pel camí i puc repostar, avui han fet seguiment de cursa i segur que hauran acabat més cansats que nosaltres. Menjo una mica i això em permet passar millor el tram que em queda, llàstima que no acabem d’arribar a dalt del cim, tenia ganes d’aturar-me un parell de minuts a contemplar la magnífica vista. A la baixada toca patir, els quàdriceps treuen fum, i encara em queden 15 quilòmetres per endavant. Per sort és curta i ràpidament tornem a enfilar amunt per trobar la pista de Montnegre i el darrer avituallament abans de l’arribada. Aquí m’aturo un parell de minuts a descansar, menjar i beure com cal. Sortim plegats amb en Leslie, des del començament de la baixada que anem més o menys plegats, un noi australià que corre per aquí amb qui compartirem el darrer tram de la cursa.

El darrer tram no és altre que el repte Montigalar made in Pep Matas, això si, a la inversa. Així que després d’una breu pujada, amb poc desnivell, ens tirem avall fins a buscar la font de la Núvia, torna a notar-se l’olor de socarrim als quàdriceps, però no hi ha més alternativa que continuar. El següent tram, és la pujada, pel dret, fins a la carretera de Els Àngels. Aquí arriben les clàssiques rampes, per sort l’Albert, un noi que ens atrapa em passa una pastilla de sals i ja sigui per un efecte psicològic, o simplement perquè el producte funciona, les rampes desapareixen a l’instant, a i la pujada es fa molt menys dura del que m’esperava. Un cop a dalt a llençar-nos camí de les dones avall, obviant tot dolor, fins a la Vall de Sant Daniel i entrar de dret al cor del Barri Vell de Girona, on m’esperen els de casa per felicitar-me en arribar.

Per acabar felicitar a Klassmark, com sempre una gran organització, un recorregut ben trobat, mostrant la vellesa de les Gavarres, i, sota el meu punt de vista, correctament marcat, uns avituallament suficients i un final de cursa més que correcte, això si, i posats a demanar més, un microones per escalfar els macarrons us l’hagués agraït. ;-)

Felicitar a tota la gent que va participar a la CMG, al voltant d’un miler.

Donar les gràcies a en Pere i en Xevi pel curro de seguiment de cursa.

I per acabar, gràcies a la família per esperar-me a l’arribada, llàstima que vaig fer una mica tard.


Apa, ens veiem per la muntanya, el dijous 1 de desembre us vull veure a Els Àngels!!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada