Curses: Zegama - Aizkorri kilometro bertikala

Bon dia,

Nova cursa al calendari, aquesta vegada el meu segon kilòmetre vertical i a “la meca” de les curses per muntanya, el petit poble guipuscoà de Zegama, què més es pot demanar? Això si, un horari estrany per córrer, les quatre de la tarda i en divendres, però el més important és que seria allà.

El despertador sona d’hora, ahir no hi va haver massa problemes per dormir, després d’un dia de feina, i avui cap ni un per aixecar-se, no hi ha massa diferència entre l’hora que ens llevem avui i la que ho faig per anar a treballar.

El següent no pinta tant senzill, recórrer els 650 quilòmetres que separen Girona de Zegama, al final va anar millor de l’esperat, una primera aturada per fer el cafè i esmorzar, una segona perquè la Ivet i jo dinem, si avui toca dinar en horari infantil, i després de quasi vuit hores  de carretera arribem a destinació.

Al arribar ens esperàvem problemes per aparcar, però avui la cosa està molt tranquil·la, demà i diumenge ja veurem. Anem a recollir el dorsal, a buscar un lloc perquè la companyia faci un mos i a canviar-se, que ja toca.

Al final als peus les Salomon Speedcross passen per sobre de les Hoka One One Speedgoat, les reservo per Emmona o Rialp, ja veurem. I les mans lliures, sense pals, més endavant ja valoraré.

La sortida és neutralitzada, s’han de recórrer uns dos quilòmetres i mig fins a la sortida cronometrada, es fa en grups de tres o quatre cada minut. A mi em toca amb tres catalans més, en David, en Santi i en Quico, així que la fem petar mentre anem cap a la sortida, sobretot amb en Quico dels Matxacuca, doncs tenim 25 minuts per arribar-hi.

 

Sortida KB Zegama
Foto: família

Però com que això és Zegama, no es tracta d’una cosa suau i planera, aquí ja toca pujar amunt i enfilar les pulsacions ràpidament a l’infinit, per això ens ho agafem amb tanta calma que ens avancen els que han sortit rere nostre, quina pressa per patir, al final arribem a dalt amb menys de quatre minuts de marge, si hem apurat força.

En arribar a la sortida cronometrada, un parell de glops d’aigua i amunt.

Els primers centenars de metres transcorren per una pista forestal senzilla, amb un túnel de pedra relliscosa malparida inclosa, però picant amunt amb mala baba, sense passar-se però. Hi ha molta gent animant en tot moment. El primer quilòmetre el podríem considerar suau, un desnivell mitjà del 15 per cent, en endavant la cosa canvia i el desnivell passa a ser molt superior.

Ens endinsem plenament per corriols, inexistents fins al moment, dins un espectacular bosc carregat de fulles, arrels, pedres, branques, aigua i, sobretot, fang, fang i fang, vaja un fangar en tota regla, com diuen per allà és totalment impossible no trobar fang en aquesta època de l’any. La gent continua apareixent pel recorregut, animant en tot moment.

Un fang que anava poc a poc carregant les cames, amb algun petit descans, que preveient la duresa no aprofitava per córrer, si no per descansar. Algun tram ajudat amb les mans, però ideal per anar amb bastons per descansar cames.

Després d’una de les rampes més dures fins al moment arribo l’avituallament en 38:33, a poc més de 17 minuts del primer en passar, portem just dos quilòmetres i més o menys 500 metres de desnivell positiu.

A partir d’aquí la cosa pica de veritat, primer un petit tram de bosc amb una pendent de vertigen, on em comencen a avançar els especialistes, i mica en mica quasi tothom que  ha sortit rere meu, perdo una mica de temps deixant-los passar, però també va bé per contenir una punxada als bessons que ja truca a la porta.

Sortim del bosc i entrem en un prat de muntanya i a la llunyania, carregat de gent a banda i banda animant, a no més de 600 metres de distància, hi ha l’arribada, el cim de l’Iraule, això si es deuen haver de pujar uns 350 metres més de desnivell.

Aquí ja més que pujar m’arrossego amunt com bonament puc, el bessó esquerre està a les últimes, només té una mica de treva cada vegada que m’aparto per deixar passar, però l’objectiu és allà dalt i toca apretar les dents. No ajuda gaire arribar a una zona a més del 50 per cent just al arribar a una petita gelera, on ens han preparat uns fantàstics esglaons a cop de pala.

Quasi ja hem arribat i ara toca una petita grimpada, en aquest punt just se n’enrampa el bessó, tot i això puc pujar sense necessitar ajuda externa. Però després de la grimpada, obligada aturada per alleugerir la pressió al bessó i encarar els darrers metres de cursa, ja es veu l’arribada enmig del pedregar.

Al final clavo el cronòmetre en una hora sis minuts i quaranta tres segons, un parell de minuts de descans al cim i cap avall.

La baixada la faig fent-la petar amb en Quico, ens veurem de ben segur al cim de Bastiments!, és segurament més complicada que la pujada, fins que enganxem amb el recorregut de la pujada, per un costat el fang és altre vegada el protagonista dins del bosc que obliga a buscar alternatives per no fotre’s de lloros, però també les pedres que cauen des de més amunt.

Un cop a l’arribada, ens trobem amb la família, dutxa ràpida, un petit mos i cap a buscar l’hotel a Legazpi, per aprofitar el viatge i passar el cap de setmana per aquestes terres.

Un parell de coses ràpides per acabar. Agrair als voluntaris de la cursa els ànims i el bon humor que desprenen, i sobretot agrair a la gent que ocupava com bolets el recorregut l’energia que ens donaven i sobretot als de casa per acompanyar-me una vegada més.

Conclusions de cursa.

Encert en el calçat, encara que no crec que hagués errat si hagués triat les Speedgoat.

Error en no agafar els pals, crec que hagués anat una mica millor, és possible que m’hagués estalviat les rampes, i això hagués millorat una mica el temps.

Si no s’entrena no es rendeix, aquest començament d’any porto un 40 per cent menys de volum d’entrenament a les cames i això és nota, potser en una ultra on es surt al ralentí no es fa tant evident, però en una especialitat com aquesta apareixen les misèries. La petita lesió al Cap de Creus no ha ajudat massa, però ara que sembla que estic plenament recuperat, tocarà incrementar les sortides, els quilòmetres, el desnivell i l’alçada per arribar en millors condicions a Rialp, Emmona la dono per “perduda” on hauré de resistir i prou.

Salut i muntanya!