Curses: Trail Emmona 2016

Bon dia,

Aquest cap de setmana tocava la segona de les quatre ultres que tinc previst fer aquest any, la exigent Trial Emmona.

Per endavant uns 72qm amb més de 6.000 metres positius, amb una gran part de la cursa per sobre dels 2.000 metres d'alçada.

Cap a quarts de vuit, després de la festa de primavera de la Ivet, enfilava cap a Sant Joan de les Abadesses. Temps de sobres per sopar una mica, fer una minera, saludar i donar ànims a uns quants coneguts, veure la sortida dels de la Ultra i descansar una estona al cotxe, sense arribar a aconseguir el meu objectiu de dormir.

A quarts de dotze començava a arreglar-me, interior màniga llarga, samarreta del club, impermeable a la cintura, buff al cap, pantalons Compressport i les Speedgoat als peus, una mica de roba extra d'abric i menjar a la bossa i els bastons.

Quan faltaven poc més de deu minuts per començar em trobava amb l'Albert i l'Eduard a l'entrada al corralet, alguna foto, molts d'ànims i endavant, els cinc minuts que manquen es fan eterns, la única cosa que passa pel cap són les ganes de començar l'aventura.

Surto al darrera de tot, xino-xano, no hi ha pressa, petita volta pel centre de Sant Joan, enfilar el pont de Pedra, primera pujadeta, engeguem el frontal, aix que no va, a veure si no estic prement el botó que toca, me'l trec, busco el botó, el premo i res de res. Si quan he posat les piles noves m'ha fet el flash pertinent. M'aturo, no portem ni mig quilòmetre, trec les piles, torno a posar-les, flash indicatiu que estan a lloc, apreto botó i res de res. Ja m'està pujant la mosca al nas, repeteixo operació, i res, diuen que més val traça que carabassa, però avui només em queda la opció de fotre-li un parell de cops a l'aparell. El resultat l'esperat, comença a funcionar. Buff, ja m'ha fet patir només de començar.

Ara si que sóc el darrer, torno a arrencar continuant amunt i en un tres i no res, poc més d'un quilòmetre, s'esfuma l'asfalt i entrem de ple a llepar terra, pedres, arrels, vaja, allò que tant agrada.

Pel què fa al traçat els primer tram el recordava perfectament, coincideix al mil·límetre amb la sortida de l'any passat, una petita diferència, avui només compto amb la il·luminació del frontal. No hi ha més opció que anar mirant el terra per no ensopegar, sense gaudir massa del paisatge. Comencem amb uns tres quilòmetres per dins de bosc, amb força amplada per anar avançant, desnivells suaus que permeten trotar, sortim de bosc i sense el resguard dels arbres, entra una mica d'aire, però desapareix la humitat, la temperatura és ideal, no fa ni gota de fred.

Arriba la primera pujada, no és res de l'altre dijous si la ruta és curta, però paga la pena no passar-se tenint en compte el que queda, caminar un xic ràpid, seguint el ritme del que duc al davant i anar fent amunt. Tornem a entrar entrar a bosc i es suavitza de nou. Anem a parar a una pista de porland, on puc córrer una mica, aquí em trobo l'Albert i l'Edu i m'hi enganxo.

Deixem ràpidament el ciment i tornem a trepitjar terra, queden un parell de quilòmetres per l'avituallament, tot per bosc anar picant amunt suaument. En poc menys d'una hora hi arribem, petita aturada per beure aigua i a continuar amunt.

Només d'arrancar em trobo amb l'Ernest, està fent mitja volta, està tocat encara de la darrera aventura amb en Joel i prefereix posar peu a terra abans de fer més destrossa. Segur que ben aviat tornarà a donar guerra.

Faig una petita apretada per tornar a enganxar amb els companys del club, costa una mica, doncs aquí avançar no és fàcil, molta estona anem en fila d'un. I no ens enganyarem, la pujada al Puig Estela pica de debò, poc més de dos quilòmetres amb uns nou cents positius. Ho aconsegueixo i anem fent sense apretar més del compte, deixant-nos portar pels del davant. La pujada és maca, això si, té alguns punts exposats amb passos peraltats, no aptes per gent amb vertigen, anar amb pals és ideal, menys en un parell o tres de zones on les mans son imprescindibles. Fer-la de nit ens impedeix gaudir de l'excepcional vista, però la fa menys dura. Deixem el tram més vertical i passem al tram final, ai no que després del turó encara continua una mica més. Arribem al cim on ens esperen un parell de voluntaris, que han pujat en bicicleta, ens registren el pas i a continuar.

Ara ve un tram preciós, una carenada força corredora, m'encanta, saltant pedres, tocant herba, ara pica amunt, ara cap avall, em deixo portar una mica fins que impera el seny i deixo passar l'Albert perquè marqui el ritme sense tanta rauxa, i això que té molta més pota que jo, l'Eduard s'ha despenjat una mica. Lo bo dura poc i ja ens trobem als peus del Taga, amb una bona pujadeta per endavant. La pujada la fem a ritme suau, conscient de poder apretar més, ens quedem seguint una bona traça.

Un cop al capdamunt, marcar, fem una petita aturada per esperar l'Eduard, tres o quatre minutets, l'Albert el crida, no hi ha resposta, decidim llençar-nos avall i ja l'esperarem a Pardines. El primer tram de la baixada que ens toca ara és terrible, amb un desnivell desmesurat, ara, és la vegada que la he trobat en millors condicions, potser el fet de veure només tres metres endavant fa perdre el respecte i et llences sense tanta cura.

Un cop passat aquest primer tram, seguim avall tres o quatre quilòmetres més, quan ja veiem Pardines, encara ens enfonsem més en la vall del Segadell. Un tram molt corredor, combinant perfectament pastures amb bosc, per acabar desembocant a la pista emporlanada que ens durà fins a Pardines. Això si, després dels primers metres de baixada, arribem al fons de tot i per acabar d'arribar a Pardines ens espera una forta pujada, primer pel ciment i després per un corriolet. Després de 3 hores i 35 minuts ens plantem a Pardines.

Mengem i bevem una mica, mentre esperem l'Eduard, comptem que no ha de ser gaire, però la cosa s'allarga. Aquí aturat comença a fotre rasca, no en va estic suat i corre una mica d'aire, així que em poso l'impermeable, tornem a mirar el rellotge i ja ha passat un quart d'hora. No és normal, l'Albert treu el telèfon per trucar-lo, no aconsegueixen entendre's. El temps continua passant i ens acostem a una foguera per mantenir una mica l'escalfor. L'Albert torna a trucar, ara sembla que poden parlar, de sobte apareix l'Eduard parlant per telèfon, penja i ens hi acostem. Ve força tocat, ha tingut problemes d'estomac i ens diu que seguim, que ell es queda allà. Carreguem motxilla, agafem pals i amunt cap al Puig Cerverís.

Les cames s'han refredat tant o més que el cos, han estat uns tres quarts d’hora aturats i això es nota, els primers metres costa, però mica en mica anem pujant, les cames ja s'escalfaran, per sort el primer tram de pujada tot i la dificultat es va fent. Després de cinc cents metres, tot continua igual, seguim amunt a un ritme lent, l’Albert se m’escapa, li dic que tiri que aniré fent, m’espera. Ja portem un quilòmetre, el camí comença a picar més i costa encara més seguir amunt. Quilòmetre i mig, les cames no es desperten, el cap comença a fallar. Dos quilèmetres, m’aturo, m’assec, li dic a l’Albert que tiri, que jo menjaré alguna cosa i si veig que continuo igual faré mitja volta. Ell em diu que està malament de l’estomac, decidim fer mitja volta i tornar a Pardines, la baixada la fem a un ritme lentíssim, per molt que baixi les cames no volen despertar.

Comuniquem l’abandonament, m’hi trobo en Josep Antoni, també ho deixa per problemes al genoll, pugem a la furgo i cap a casa, haurem d’esperar al 2017 per tornar a aixecar l’escut.

Un regust força amarg, fins a Pardines anava molt bé, semblava que la son no vindria, després d’acostar l’Albert i l’Edu fins a casa, anar a dutxar-me a les deu del matí ja era a Figueres havent dormit deu minuts a la furgo per no patir més del compte amb la conducció extrema del pilot, què hi farem.

Felicitar a la organització, als participants i desitjar una millor cursa als que heu patit aquesta.

Salut i muntanya!!