dilluns, 3 d’octubre del 2016

Setembre: encara puc estar content...

Bon dia,

Un mes marcat al calendari com a important, no en va hi havia encabida la cursa que li tenia més ganes aquest any, no és altre que la Rialp Matxicots.

Però com que aquest any les coses no acaben de rutllar, el mes el vaig començar amb el turmell enlaire, i a dues setmanes i mitja de la cursa, encara no sabia si estaria per a grans festes.

L’important era fer un parell de setmanes de bondat, però com ho fas si estàs de vacances i t’ho pots arreglar per sortir d’excursió cada dia? Doncs, per una vegada, fent servir el cap i frenant, però tampoc del tot, perquè calia intentar mantenir les bones sensacions de forma física de les darreres sortides. Així que l’amiga bicicleta era la única alternativa.

En dues setmanes tres bones sortides, però no sense patir penúries, doncs algun inconvenient mecànic vaig gaudir, què us sembla quedar-vos amb el manillar a les mans per una arandela que no hi ha manera de trobar-la enlloc, doncs si, ja em veus que a cada sortida tocava portar les allen a sobre per en notar fluix el manillar tornar a collar.

A una setmana calia provar sensacions, així que, després d’una primera prova de 10 quilòmetres més o menys planers, vaig anar a voltar-la durant trenta quilòmetres amunt i avall per la serra de Verdera, molta sorra, molta pedra solta i inestable, pujades i baixades força verticals, i el vaig passar bé, amb petites molèsties, però res d’anormal o previsible.

Després del test una excursioneta en família fins a Sant Miquel per anar a celebrar l’onze de setembre i la darrera sortida el dimecres abans amb els del Trail Running Girona per comprovar que tot estava a l’hora, suposo que acabar esprintant amb en Pere a 3:30 per Sant Daniel i no notar res de res és la millor de les comprovacions.

Així que tot a punt per Rialp, el resultat ja està explicat, sensacions immillorables durant uns 50 quilòmetres, moment en que van aparèixer unes punxades al genoll. Qualsevol altre dia hauria continuat, no deixa de ser normal patir una mica en cursa, però amb l’any que porto, cada dos per tres amb una cosa o altra, no em venia de gust tornar a aturar-me tenint en compte les bones sensacions.

Després de la cursa, setmaneta de descans per mirar de fer una mica de net de les punxades. M’ha anat bé, doncs les punxades no s’han repetit ni en les excursions familiars en bicicleta, ni en les sortides que he pogut fer per preparar la següent gresca.

Perquè això no s’atura i el 2016  encara me’n queda una. Els darrers quatre anys he fet la cursa de la Ratafia, però enguany hi ha hagut un canvi de dates de la Cursa de Muntanya de Girona i em ve de gust tornar a fer la Tansgavarres, així que el 20 de novembre cap a Palamós per creuar les Gavarres de punta a punta tot gaudint de llocs espectaculars. A, i estaria bé acostar-me als temps del 2012 i baixar de les sis hores, però aquella era una altre Transgavarres, molt corrible, i jo estava en un punt de forma i entrenament una mica diferents, però si no somiem què ens queda?


Salut, muntanya, gas i amunt!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada