Rialp Matxicots: pel bon camí.

Bon dia,

I al setembre arriba la Rialp Matxicots, la penúltima cursa de l’any.

El divendres a les tres de la tarda arranquem i amb una única aturada a Tremp, recorregut recomanat per en David, que no repetirem, si noi, sembla mentida però el port del Cantó m’agrada més, ens plantem a Rialp als volts de la set de la tarda, temps de sobres per deixar les coses a l’hotel, anar a recollir el dorsal, jugar una estona al parc, saludar algun que altre conegut i a sopar d’hora sense passar per la xerrada prèvia, tenia clar el que em trobaria, així que ens la podíem estalviar per evitar aglomeracions i fer-ho a una hora raonable pel bitxo petit de casa.

Abans de posar-nos a dormir, deixar tot el material apunt per fer el mínim soroll, dos quarts de cinc és molt d’hora per anar despertant a tothom. La nit, força en blanc, notava totes les molles del matalàs, no se si per culpa d’aquest o potser pels nervis per la cursa de l’endemà, què hi farem, sigui una cosa o altre la qüestió és que tot i no dormir massa vaig descansar prou les cames després del 300 quilòmetres de carretera.

A dos quarts de cinc sona el despertador, fa estona que estic esperant per llevar-me, però millor descansar al llit que aixecar-me massa d’hora,  prou estona dret m’espera avui. Vestir-me amb alegria, anar a esmorzar una mica, fer un parell de glops a la beguda energètica, avui no entra, menjar una barreta, acostar-me a la sortida acompanyat dels pares, la Sílvia i la Ivet es queden a dormir una estona més, que és molt d’hora, control de material i a esperar, tot saludant a diversa gent, alguns me’ls trobaré pel camí, d’altres en acabat.

A dos de sis en punt es dona la sortida, després d’un vistós i colorit castell de focs. Petita volta per Rialp, aquesta vegada sense passar pel passeig del costat del riu, i amunt a fer cua. Si, com sempre les sortides massives amb corriols només de començar tenen aquestes coses. El començament és molt semblant, un petit trencacames en pujada anant a buscar el poble de Seurí a la llum de la lluna, i una mica d’ajuda del frontal. Avui el temps acompanya, fa fresqueta, no tant com per anar amb tires, però no cal abrigar-se massa.

En poc menys d’una hora i mitja em planto al primer avituallament, més o menys dins el previst, tot al seu lloc, sobretot el turmell, que al final no he pogut embenar com tenia previst, ho tenia tot a punt menys les tisores per tallar la bena, quin cap, menjo, bec i a continuar amunt cap a LLessui.

El camí de Seurí a Llessui és curt però dret, amb un parell de descansos per creuar la carretera, cal doncs agafar-s’ho piano piano. Un cop al poble, un tram d’asfalt inevitable i a continuar cap al Coll del Triador. Just a l’asfalt el dia s’aixeca i ja puc endreçar el frontal, ben ve mitja hora més tard que l’any passat, però la temperatura continua sent fantàstica, amb dues mànigues curtes, sense gorro ni guants vaig perfectament bé. Ara començarem a gaudir de l’espectacular paisatge.

Deixo l’asfalt i tornem a tocar terra, un petit puja i baixa abans d’entrar a l’ascens final al Coll. En aquest punt em trobo amb en Robert, fa temps que anem coincidint en curses, cada cop que el veig vull preguntar-li si havia estudiat informàtica a Girona, doncs estic convençut que va ser així, però mai m’hi havia atrevit, l’extroversió no és el meu fort, però avui ho faig i efectivament, vint anys enrere havien estudiat junts. Ens engresquem a fer-la petar tot pujant i val a dir que la pujada es fa menys feixuga. És una pujada bonica, prats d’herba verda, amb el Montsent sempre a l’aguait fent-se més gran poc a poc. Amb en Robert només ens separem al darrer tram, s’ha girat vent i hi ha ganes d’arribar a l’avituallament i abrigar-nos.

Arribada al control dins el previst, al voltant de les tres hores de cursa. El vent fa abaixar ràpidament les temperatures, tant que les mans comencen a quedar encarcarades, a més córrer impermeable, gorro i guants, al damunt. Menjo una mica, bec, carrego bidons i arranco sense torbar-me massa, propera parada Montsent de Pallars.

Vaig fent via el més ràpid que puc per agafar temperatura, però res de res, les mans no responen massa, en aquestes em torno a trobar en Robert, ha anat més a la idea que jo al control, amb ell hi va un conegut, en Dani, casualitats de la vida, tres informàtics compartint quilòmetres. La conversa va bé per evadir-se del cansament, però no treu el fred. Tampoc serveix anar girant el cap a dreta i esquerra i contemplar un paisatge espectacular. Així que busco una solució per agafar temperatura a les mans, i no val baixar al fons de la vall, doncs l’objectiu és just en el sentit contrari, a tocar els 2.900, aquesta no és altra que buscar un punt del cos ben calent per donar temperatura, si, ho heu encertat mans als ous i a continuar amunt, oli en un llum, amb un parell de minutets per ma n’hi ha de sobres per recuperar sensacions.

Amb les mans altre cop calentes, més ben dit amb una temperatura raonable, és hora de concentrar-se en continuar pujant poc a poc i amb bona lletra. La verticalitat de la pujada exigeix força a les cames, per molt que m’ajudi dels bastons, i aquestes s’hi tornen, a tres quarts de pujada primer avís de rampes a les cames. No entenc res, no tinc sensació d’haver forçat, estic menjant i bevent bé, però els bessons ja avisen, només pot ser per manca d’hores, conseqüència d’un any carregat de lesions. Veure’m  al cim del Montsent gaudint de les vistes que ofereix, serveix per evadir-me dels avisos i enfrontar-me millor als petits trams de grimpada que exigeixen encara més. Faig mans i mànigues per seguir el ritme dels dos companys fins al cim i només em treuen pocs metres, darrer esforç i arribo al cim, miro el rellotge i ulls com taronges, 4 hores i uns minuts, quasi tres quarts d’hora menys que l’any passat.

Abans de començar a contestar les mil i una preguntes que em venen al cap, toca decidir què fer per atenuar els avisos del bessons. Tinc un tub de magnesi líquid, ideal per evitar les rampes, però no crec que sigui la millor opció després de només 20 quilòmetres, tinc barretes energètiques, algun gel i per últim powerballs, que és el decideixo prendre’m, concretament tres d’una tirada, a veure què tal. Em queden uns set quilòmetres fins al Pas de la Mainera on podré prendre isotònic que segur que m’ajuda. Tot això ho decideixo en poc més de 10 segons, que el vent no dona treva i no val a badar.

Entrem a una zona molt pedregosa, d’aparença volcànica, ja l’any passat em recordava un tram de Transvulcania, just després de Los Canarios, a l’esquerre una currua de llacs, son les portes del Parc Natural d’Aigüestortes i Estanys de Sant Maurici, les passes de la cursa recorren el seu perímetre en aquest punt. Ve baixada i amb el turmell tocat i els bessons en fase de recuperació, el millor és prendre-s’ho amb calma, ara, sense adormir-se que encara és pitjor.

Vaig més lleuger del que em pensava i els companys d’avui no se m’escapen massa. Deixem la baixada, la zona anomenada Entremonts, per encarar una nova pujada, aquesta vegada al Montorroio. La pujada és dreta, però curta, pedregosa, però bonica, en un tres i no res ja torno a enfilar cap avall i a tenir cura de contenir els bessons. Una baixada on el vent ha deixat de ser el protagonista, ara ens ve a saludar una fina pluja que refresca més que molesta. La baixada és ràpida, molt corrible, però cal no forçar la màquina, tot i que córrer embolcallat per les muntanyes en aquesta bonica vall fa que em deixi anar, avui estic gaudint al màxim.

Creuo un parell o tres de vegades un rierol i ja es divisa la tenda de campanya del control, tal i com ho recordava de l’any passat. Porto cinc hores i quart de cursa, i avui m’ho estic passant realment bé. Em trec una mica de roba, dins la tenda fa molta calor tenint en compte que és ple de gent i vaig directe a l’isotònic. M’omplo un bidó i de dret a l’estómac. Menjo una mica, més del compte, bec i, després de tornar-me a abrigar, surto abans que els companys sentit Les Picardes, ja m’atraparan.

El tram que ve ara és dur, sobretot els primers tres quilòmetres, la pujada a Les Picardes, l’any passat vaig patir molt, feia calor i costava avançar. Aquest any la temperatura és ideal, però m’ho prenc amb calma. Tot i això començo altre vegada amb problemes de mans, estar tanta estona aturat, amb la fina capa d’aigua que cau i que ha tornat a entrar vent, té les seves conseqüències, i em toca tornar a tirar d’enginy per escalfar-les.

La pujada te quatre parts dues amb una pendent raonable i les altres força verticals. Comença pujant sostingudament fins a la primera paret, moment en el que noto que m’he passat menjant, el cos no està tant per córrer com per a digerir l’excés de pa amb embotit que m’he cruspit, la botifarra estava boníssima, era de vici. Així que aixeco el peu i a tirar endavant, no em queda cap altra. Recupero una mica en el segon tram més suau, on continuo sense forçar la màquina. Per sort els bessons ja estan a lloc i no es queixen. En el segon tram ja amb l’objectiu a l’aguait el cansament encara es fa més evident i el ritme decau espectacularment, ens comença a nevar, si, ho heu llegit bé, nevar. Son flocs petits, però consistents, tant que units al vent que no ha minvat molesten en impactar a la cara. Ara, la imatge d’una paret de roca colpejada per milers de petites gotes d’aigua solidificades és preciosa.

Quan queda poc per arribar al cim m’atrapen en Robert i en Dani, ja ho havia previst, però em pensava que seria una mica abans, toca fer un esforç extra per seguir-los fins al cim. Un cop a dalt descens de quatre quilòmetres fins Espot. El primer tram pedregós i vertical, em toca agafar-m’ho amb la calma, a mesura que perdem alçada deixem el rocam i passem a una vall d’herba verda i humida. Els núvols ens abandonen i la temperatura s’enfila, poquet però prou per treure’s una mica de roba. El cansament comença a fer més efecte, potser per intentar mantenir la distància amb els companys i en un salt me’n vaig de pet a terra. Per sort no ha estat res, una petita nafra al genoll esquerre, he caigut tant a plom que no he pogut intentar mantenir-me en peu, cosa que ha evitat possibles rampes. Amunt i a continuar endavant, amb un xic de tuf, doncs he anat a parar sobre una merda de vaca, coses de les pastures d’alta muntanya.

Darrer quilòmetre de baixada, per una pista d’esquí, evidentment sense neu, sinó hauria posat el cul a terra i baixa que baixaràs, es fa etern. Però no queda altra que agafar-s’ho bé, al final de la pista hi ha l’avituallament i amb ell l’energia que necessito. Hi arribo després de set hores i quart. Aquí toca una aturada llarga, que al final son només vint minuts. Temps de sobres per reagrupar-nos amb en Robert i en Dani, menjar un bon plat d’arròs, beure bé i treure’m una mica de roba, que com he dit els núvols s’han esvaït i la calor arriba a la Rialp Matxicots.

També aprofito per felicitar en Carles, acaba d’acabar el Tor, tota una gesta, enhorabona.

Arranquem els tres cap a la Creu de l’Eixol, ara primer toca anar a creuar el rierol maleït de l’any passat, aquesta vegada no em fotran. Un cop creuat ens espera una pujada curta però amb un bon desnivell, anem fent a bon ritme, sense torbar-nos, haver menjat una mica, però sense passar-me, m’ha reomplert correctament els dipòsits per continuar.

Un cop acabada la pujada, ve un llarg descens fins a Caregue, més de dotze quilòmetres, amb una petita pujadeta a la meitat. Per començar baixem un tram de pista, creuem un prat i entrem a una zona de corriols escoltant com flueix l’aigua, ens ajuntem un grup de cinc corredors a bon ritme, mentre ens hi anem acostant. Un cop arribem al rierol, toca seguir-lo una estoneta amb tot de puja i baixes, anant-nos mullant fins arribar a la pujadeta, és curta de menys de mig quilòmetre, però a més del deu per cent, ens escapem amb en Robert i ja no tornarem a veure en Dani, a l’arribada em comenta que ha patit de l’estómac i ha anat de dret a Rialp des de la Barraca.

El camí el recordo perfectament de l’any passat, un seguit de corriols que es poden fer a bon ritme, combinats amb trams de roca, al final es fa una mica llarg fins que divises la pista que passa pel costat de l’ermita. En aquest punt passem pel costat d’en Quico Soler, segona vegada que me’l creuo en cursa, l’altre va ser a la Cavalls del Vent acompanyat d’en Carles, tres o quatre anys enrere. Un cop a l’ermita, només queden tres quilòmetres fins al poble, on m’esperen els pares, la Sílvia i la Ivet.

La meva idea inicial era aturar-me una estoneta per estar amb la família, però amb en Robert anem a molt bon ritme, hem arribat aquí en nou hores i mitja, i la seva intenció és fer una aturada ràpida. Així que ho indico a la Sílvia i, després d’uns cinc minutets, arranquem cap a la Barraca.

Per començar baixada vertiginosa fins al fons de la vall, aquesta vegada amb energia per anar tirant sense problemes, res de caminar. Un cop a baix pujada tot cercant el poble d’Escàs, molt dret, ens ho agafem amb calma, sobretot jo, que havent entrat la calor la cosa es fa poc suportable. Per sort abans de sortir del poble ens podem remullar en una font, cosa que em dona una mica de vida.

Continuem la pujada, hi ha trams força corredors, amb una mica d’ombra, que ens permeten avançar ràpid, a més ha entrat una mica de vent que ho fa tot més fluït. S’acaba el tram de córrer i entrem en un petit tallafocs, és curt i en un tres i no res ja el tenim al sac. Només ens queden uns tres o quatre quilòmetres fins a la barraca, passant pel poble de Surp.

Just en aquest primer tram, entre el tallafocs i Surp, noto unes punxades al genoll dret. Com que no son fruït de cap cop, prenc la decisió ràpida de plegar a la Barraca. Després d’un any carregat de lesions, només em faltaria fer l’ase i fotre’m el genoll enlaire. A Surp atrapem al Capi, es saluden amb en Robert. Només de sortir del poble he d’aturar-me a cordar l’impermeable i ens separem fins a la Barraca. En arribar, aviso als de casa que en principi ho deixo allà, tot i això prefereixo pensar-ho mentre descanso els vint minuts que hem acordat amb en Robert, però en tocar-me la zona de les punxades encara hi ha alguna cosa, així que avui peu a terra i a pensar en la següent. Desitjar molta sort a en Robert, que acabarà en una mica més de setze hores, cap a l’hotel a dutxar i veure arribar en Sergi i en Josep.

Conclusions

He quedat molt content del meu rendiment, tot i els problemes inicials amb els bessons. No m’ho esperava tenint en compte tots els inconvenients que estic tenint aquest any, en quedo molt content.

Al principi una mica preocupat pel genoll, el diumenge encara notava una punxada si em tocava la zona, però dilluns res de res. Aquesta setmana tocarà descansar i la següent veure què tal, tot pensant en la següent.

El material que vaig triar em va anar de conya, bé, tot menys els guants, que tocarà buscar-ne uns una mica més resistents al fred, i sobretot sense forats.

Les Altra Olympus van respondre a les mil meravelles, una tracció molt bona, un esmorteïment ideal per suportar la tralla del recorregut i sobretot unes puntes dels dits sense molèsties.

Els bidons CamelBag que estrenava en cursa ideals per a mantenir una hidratació idònia, els recomano totalment.

També destacar que el Sala-Giol, la crema per evitar les friccions que tenen com a conseqüència l’aparició de les tant temudes llagues, em va anar a les mil meravelles i el fregament de les malles, que en altres ocasions m’han fet petites ferides, aquesta vegada res de res, tot al seu lloc.

Felicitar a la organització, una feina increïble, millorant les petites coses que l’any passat no van acabar de sortir com tocava. L’any vinent segur que tornem, faltarà decidir si repetint distància o assegurant el tret, encara que això mai se sap del cert.

Donar les gràcies als companys d’aventura, sempre s’aprèn  al costat d’algú, i amb vosaltres vaig tenir una millor Matxicots.

Per acabar donar les gràcies a la família pel suport, sempre hi sou.

Salut i muntanya!