dimarts, 2 de setembre de 2014

De vacances a Chamonix (segona part: crònica CCC)



Actualització : 04/09/2014 - Fotos

Bon dia,

Aquí van les fotos de www.flash-sport.com, si coneixeu algú i voleu veure'n fotos, podeu fer-ho al següent enllaç: http://www.maindruphoto.com/fr/event/338/the-north-face-utmb-ccc-tds-occ-2014.html











Salut!


Publicació original del : 02/09/2014 - Crònica

Bon dia,

Reprenc la crònica de les vacances amb els detalls del cinquè dia, el de la cursa. Si no heu llegit la primera part, aquí la trobareu: http://carlescorredordemuntanya.blogspot.com/2014/09/de-vacances-chamonix-primera-part.html.

Dia 5: La cursa
Hi havia la possibilitat de traslladar-se amb cotxe a Courmayeur, però no va poder ser, així que el desplaçament va ser en bus. El despertador estava posat a tres quarts de sis, no va sonar, dos minuts abans em vaig llevar i així no va fer falta treure ningú més del llit.

Em vaig vestir, ja ho havia deixat tot a punt, vaig repassar no deixar-me res, vaig fer un mos i cap a la Place du Mont-Blanc a pillar el bus. En arribar em pregunten quin color tinc la targeta, resposta, no en tinc pas, em mira el canell, veu la cinta verda i em fa passa cap al priemr bus que surt, sort que no m’hi ha posat cap pega.

El trajecte és curt, uns cinc minuts fins la boca del túnel, fer 11 quilòmetres  per creuar el Massís del Montblanc i un cop a l’altre banda uns altres cinc minuts per baixar a Courmayeur, entre una cosa i l’altre en mitja horeta ja era a lloc i em quedaven per endavant quasi dues hores d’espera. Per començar cafetonet, després em vaig trobar en Dani, en Ruben, en Txema i un altre noi, varem fer-la petar una estona i cap al corral. En arribar vaig anar a fer la volta per trobar la gent del Nabes Team, al final vaig acabar amb en Lluís i en Carles, després de desitjar-li sort a en Jordi i la Tina, un quart i sortida.

Primer problema de la jornada, amb l’espera vaig bloquejar el rellotge i no hi havia collons d’engegar el temps, vaig tardar tres o quatre minuts a fer-ho, no em vaig perdre gran cosa, els 3 primers quilòmetres son asfalt pur i dur, però vaig arribar a temps de saludar en Sergi que corria per allà. La sortida molt ràpida, potser massa, quan vaig adonar-me del ritme peu amunt que queda molta cursa.

Després d’aquests tres quilòmetres primeres rampes de la pujada, és un començament molt constant, anar fent  xino-xano, no queda més remei que anar seguint el del davant i deixar pas als que van més ràpids. En aquestes m’atrapa en Txema, xerrem un moment i a continuar amunt. Després d’això una zona força corrible per descansar i a tornar-hi, fins arribar al darrer tram on les rampes piquen que dona gust. Arribo al cim molt abans del que esperava. La vista aquí és envejable, mires la vall i fa patxoca mires a dreta i esquerra i fa encara més patxoca. El recorregut en si, no em convenç, però les vistes si.

Sense descans primera baixada, uns metres pedregosos per carena i a continuació bon córrer, en aquestes em despisto m’entrebanco i acabo a terra, caiguda sense conseqüències. Amunt fora pols i cap al Refugi Bertone, el darrer tram torna a ser pedregós però arribo bé. Menjar alguna cosa i a continuar, de fet prenc un tall de barreta pensant que és xocolata i no se’m posa gaire bé, ja diuen que no es pot innovar en plena cursa, doncs m’apareix una cremor a la gola, avui patiré.

El tram fins al Refugi Bonatti és un puja i baixa, bon córrer a les baixades molta calma en pujant, de fet tots fem el mateix, fins i tot en algun punt es fa una mica de tap, a destacar el tram final per arribar al refugi que pica una mica cap amunt i les vistes espectaculars que queden a la nostra esquerre. El refugi és preciós i està en un lloc privilegiat, aquí em torno a trobar en Txema, anirem junts fins a Arnuva.

És un tram molt semblant a l’anterior no pica gaire en general, però el suficient per agafar-se les pujadetes amb calma, al final es va baixant, baixant, baixant fent ziga-zages fins al fons de la vall. A l’avituallament en Txema està mig marejat, a mi no m’entra res, així que prefereixo seguir tirant plàtan en ma, aprofitant el tram planer abans de començar la pujada al Grand col Ferret per fotre-me’l, ja m’atraparà.

Han començat a caure quatre gotes que s’agraeixen, però son intermitents i no fa falta abrigar-se, encara que duc la jaqueta lligada a la cintura. Començo a pujar i se’m fa dur, no poder menjar gaire comença a passar factura. A les primeres de canvi m’atrapa en Txema, li dic que tiri, continuo amunt i vaig aturant-me cada 600 o 700 metres a agafar aire i beure una mica, això encara ho puc fer. A mitja pujada m’atrapa en Dani, pregunta si vaig bé, ric i ja ens veurem. Segueixo amunt, el veig allà i m’hi vaig acostant. Menjo unes llaminadures i sembla que tiro un xic més, m’atrapa en Ruben, m’anima a seguir-lo i ho intento, ho aconsegueixo, estic convençut que ha baixat ritme per arrossegar-me, però aquestes coses no es diuen ni es reconeixen. A punt del cim xoquem els punys, anava tant petat que ni entenia que em deia, però un cop a dalt tot canvia, relax, deixar-se portar i no apretar massa. Ara, important beure i menjar, beure i menjar, que com em va dir en Toti, son 20 quilòmetres de baixada. Trec una barreta per anar fent, però no entra ni a trets, així que només bec.

Agafem un bon ritme, sense apretar i ens ho estem passant bé, la baixada no és gens tècnica, tot i que amb percentatges importants, permet continuar apreciant les vistes, ara ja en terreny suïs. Quan portem un cinc quilòmetres de baixada m’entrebanco, no pregunteu amb que, i forço el gest de la cama esquerre per no caure a terra, hi ha força pedra i apareix una rampa. He d’aturar-me mig minutet per treure-me-la del damunt, però passa, això si, baixo un xic el ritme i se m’escapa en Rubén. Vaig seguint fins a la Fouly i sembla que em recupero, just abans d’arribar em trobo la Gemma i m’anima, li comento el que hi ha i em diu que pobre de mi que em plantegi plegar, de moment no ho he fet.

A La Fouly trobo en Dani i en Rubén, m’aturo el just per menjar alguna cosa, un tall de formatge és la única cosa que entra, la cosa no rutlla, però els puc seguir una estona, més per inèrcia que per res més. Tres o quatre quilòmetres més enllà em despenjo i baixo ritme, les cames comencen a pesar molt i a més a més he de controlar la passa per evitar les rampes, dos quilòmetres més tard menjo un parell de gominoles, bec una mica i comença la passejada.

Quan les cames no tiren, toca caminar i això és el que faig. El terreny és benèvol fins a Praz de Fort, lleugera baixada d’aquelles de córrer a 4:30 sense pensar en les pedres, creuant petits nuclis habitats, altre vegada força asfalt, però avui res de res, a 9 el quilòmetre veient com tothom passa rabent. En arribar a baix de tot m’han avançat més de 50 corredors i corredores. En aquest punt veig un avituallament personalitzat, maleter del cotxe obert, canvi de roba, canvi de bossa, aigua, menjar, etc i companyia per la pujada a Champex-Lac, un impresentable com molts d’altres hi ha en aquesta cursa, comentant-ho amb altres corredors no soc el primer que  en veu un, i també hi ha els que no saben guardar els embolcalls dels gels un cop usats, plens no molesten, ara buits fan nosa, el de sempre molt impresentable a la muntanya. No paga la pena denunciar el personatge concret sinó aquesta actitud en general, allà cadascú amb la seva consciència.

Segueixo, ara toca pujar al llac de Champex, com que no he apretat baixant, la pujada es fa lleugera, puc avançar una bona part dels que m’han avançat, potser una vintena ben bona. Quan queda una mica més d’un quilòmetre per arribar a l’avituallament entra la pluja de debó, així que em poso la jaqueta i a continuar.

Arribo a dalt i em plantejo plegar aquí, si primera vegada, miro el telèfon com va en Carles, per esperar-lo i el tinc força lluny, no vull estar-me molta estona aquí a veure si puc arribar al següent cim abans no es faci fosc, de moment les rampes controlades així que, després de parlar amb la Gemma, agafo uns macarrons per menjar. Només n’han entrat dos el tercer ja no el puc empassar, i mira que son petits els putes i a casa me’n foto un plat set o vuit cops aquest, no hi ha llaminadures ni fruit secs, així que menjo formatge, que continua entrant. M’acomiado de la Gemma, agafo un parell de plàtans i a seguir.

Només de sortir he de demanar a un que passa a veure si em pot treure els pals, no hi he pensat i em fa mandra treure’m la bossa de l’esquena. La pluja continua i ara anem vorejant el llac, després un bon tram de carretera i finalment una pista, quin tall més lleig, si ho arribo a saber em quedo, però el que ve ara és més bonic. Deixem la pista i fem un tram de corriol, comença a patinar una mica, però no massa, arribem a una altra pista on hi ha una postal preciosa d’unes vaques prop d’una creu i amunt xino-xano.

Després d’un bon tram de pista que no pica massa, comença la pendent amunt. La pluja comença a molestar de veres i el terreny comença a estar xop. M’aturo a menjar una mica, només m’entren dues mossegades petites d’un dels plàtans. La nit es va tancant i comencen a aparèixer els frontals, del grupet que hem fet només un l’engega, la resta intentem arribar a dalt sense ell. Passem una casa amb vaques i just distingim el terra de les pedres, bé el fang de les pedres, miro a la dreta i veig les llums d’un poble, segurament Trient, des de dalt de tot, preciós, és la darrera imatge que em quedava per veure d’aquesta cursa.

Arribem a dalt i a agafar els frontals, els meus companys baixen corrent, jo amb la calma. Patino un parell de vegades o tres, però no caic ni tinc conseqüències, arribo bé a La Giète. Bec una mica menjo un parell de llamins més i cap a Trient. Son cinc quilòmetres de baixada amb alguna pujadeta, els únics moments que ho passo bé. Només de sortir patinada entre pedres, aconsegueixo no caure però se m’enrampen quatre punts diferents de la cama esquerre i un cinquè de la dreta, no entraré en detalls tècnics, però no he caigut a sobre cap pedra.

Continuo baixant i patino tres, quatre o cinc vegades més, el compte es perd amb facilitat, ja passant d’intentar aguantar-me dret, pot ser pitjor el remei que la malaltia, caic de culs a terra. Tinc sort i no em trobo amb cap pedra en impactar. Finalment arribo a Trient i ja he decidit que continuar seria una barbaritat, tot i això miro com va en Carles i el tinc molt lluny, hauria d’esperar una hora i mitja, així que peu a terra i cap a casa, ja tornarem un altre dia.

Vaig a buscar el bus i he d’esperar-me més de mitja hora sota la pluja, no era l’únic corredor, amb un bus ple d’acompanyants, creia que els corredors teníem preferència. Ningú va moure un dit, al final vaig arribar a Chamonix deu minuts tard per veure entrar la Tina en segona posició acompanyada d’en Jordi.

Comentar que el primer en arribar va ser en Pau Bartoló, que acabava la cursa just quan jo arribava a Trient, quina bèstia, seguit dels francesos Christophe Perrillat i Anthony Gay. En noies la francesa Anne Lise Rousset va arribar un quartet d’hora abans que la Tina, per ben poc.

Ara només queden les conclusions, felicitacions i coses diverses, que no posaré en aquesta entrada, una més curteta serà de més bon llegir.

Salut i rampes!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada