Material: New Balance Minimus MT10GL2

Bon dia,

Avui us parlaré de la meva experiencia amb les New Balance Minimus MT10GL2, pels amics i amigues les minimus.

Les minimus

Estèticament la neboda de la Sílvia les ha definit com a sabates de pallasso, i raó no li manca, son estretes de la part posterior i central de la vamba i molt amples a la zona davantera, tenint en compte això podreu entendre el comentari. Però aquesta forma és molt beneficiosa per prevenir les famoses ungles negres, doncs es minimitzen altament els impactes amb la punta dels dits, bé sigui a la pròpia vamba o amb alguns obstacles del camí.

Després d’aquests apunts estètics, seguirem amb el que més us destacaré, no és normal que en tres mesos de vida acumulin poc més de 100 quilòmetres, quan en aquest temps he rodat més de 700 quilòmetres.

Les noves compres acostumo a fer-les quan alguna de les velles ja estan a punt de caure per poder disposar de tres parells en bones condicions per no acostumar el peu sempre al mateix calçat. Ara gasto principalment les Sense Mantra, al límit de la jubilació, les Sense Ultra, els queda una mica més de vida però no aguantaran massa, i les Kinabalu, la darrera compra de les que ja us parlaré més endavant, també tinc les Xodus, en molt bon estat després d’uns 500 quilòmetres, però ara per ara son a Palau amb el kit serra de Verdera.

Han estat 8 o 9 sortides, mai per sobre dels 15 quilòmetres i el record de quasi totes és acabar amb la zona just sota el dit gros de les dues plantes del peu adolorides pels “impactes” amb les pedretes, no m’he plantejat en cap moment usar-les per una mitja, tinc la sensació que acabaria amb aquesta zona tant destrossada que hauria d’aturar-me uns quants dies, i això ara per ara no és possible.

La meva teoria sobre aquest problema, és la següent: per un costat hi ha la meva manera de córrer, aterro principalment amb la part  anterior del peu, o sigui amb la punta del peu, per un altre que la meva tècnica no és massa depurada, coses de ser un senglar, encara n’hi ha més el meu pes tot i reduït, supera els 60 quilos, segurament un pes excessiu per les minimus, hi afegirem una mica de velocitat, els darrers entrenaments els faig a bons ritmes, quan no he anat tant ràpid no he patit, per acabar el disseny de la sola de la vamba consta de diferents plaques amb espais entre elles, alguns d’aquests serveixen per a permetre una major flexió, però exposen més a les condicions del terreny, just en la zona adolorida hi ha un espai d’aquests. Total que si ho ajuntem tot i remenem ben remenat, el còctel està servit.

És per això que mai els he tingut massa confiança, sobretot baixant, doncs és quan més em castiguen els peus, en les pujades es comporten molt bé, encara que m’esperava millor adherència amb terra humit, tenint en compte la sola Vibram, sense anar més lluny a la darrera sortida, però tampoc estan tant malament.

Una altre cosa son els cordons de sèrie, quilomètrics, ja se que es poden canviar, però considero que unes vambes de Trail sense cap element especial per guardar els cordons necessita que els que venen de fàbrica siguin adients al que es trobaran, o sigui en sotabosc perfecte per enganxar-se.

Estan dissenyades per poder anar sense mitjons, però el parell de vegades que ho he fet, a poc ritme i en circuits poc tècnics, m’han deixat els peus bruts com una mala cosa. El teixit de la part superior, la clàssica reixeta, molt bo per airejar el peu a l’estiu i expulsar l’aigua en cas de pluja, deixa passar moltes partícules de pols, potser un pèl massa pel meu gust, però si t’hi poses un mitjó no fas cap mal.

Una compra que m’ha sortit granota, i que hauré d’aprofitar per anar a pasturar al carril bici, encara que darrerament no el freqüento massa.

Per ara això és tot, avui sabré si em volen a la CCC, a veure si hi ha sort.

Salut i a córrer!!!