Suor i pedres, sortides desèrtiques...

Bon dia,

Després d’una fantàstica festa, com va ser l’UT Ulldeter, no s’acaba el món, cal continuar avançant per arribar en condicions a la següent, en aquest cas l’UT Catllaràs.

Després d’aprofitar el diumenge per estar amb la família, tocava marxar quatre dies de viatge, tres i mig per ser més exactes. Aquesta vegada la destinació era Almeria, tocava canviar l’aigua i les pastures verdes del circ d’Ulldeter per la sequedat i grisor del desert, si un desert que temps enrere va esdevenir el plató de l’spaghetti western, qui no li sonen noms com Sergio Leone, Ennio Morricone, Clint Eastwood o Lee Van Cleef, “Per un grapat de dòlars”, “El bo, el dolent i el lleig”, fins i tot Terence Hill i Bud Spencer amb perles com “Li deien Trinitat”.

Cartell promocional
Font: wikipedia

Per tal de poder fer alguna cosa allunyada de carrers i places, vaig connectar-me a wikiloc i a buscar rutes. En vaig trobar tres, però al final no n’he fet cap, això si, he seguit trams d’un parell d’elles, però això de llevar-se abans de sortir el sol no permet grans alegries en les sortides, encara que no em puc queixar.

El dilluns vaig carregar una ruta circular, una aproximació pels carrers de la ciutat, un parell de quilòmetres, i a tocar terra. Si no heu estat per aquí, el tipus de terreny és eminentment rocós, una roca porosa que talla com una mala cosa, pedres de totes mides, amb arestes punxegudes, terra solta fruit de l’erosió, la vegetació esbarzers, esbarzers i de tant en tant un arbre perdut de la ma de déu.

La sortida comença pujant per pista fins a creuar per la part superior duna presa, en aquesta zona n’he vist tres o quatre que no entenc per a què serveixen si no hi ha aigua. Un cop a l’altre banda, comença a picar més. El primer quilòmetre consisteix en tres pujades curtes al 15 per cent, seguides d’una mica de baixada per descansar, els altres dos, una pujada constant al 15 per cent i anar fent. No he acabat la pujada, però  el GPS em diu que està fluix, així que en veure el primer corriol que es desvia del camí l’agafo per fer mitja volta, mai m’ha acabat d’agradar això de passar dues vegades per allà mateix, així que vaig combinant per on he passat i corriols nous fins, al final arribo a una baixada totalment de pedra, uns 200 metres al 30 per cent, sincerament no m’ho esperava. Vaig amb les Mantra velles que ja passen els 1.000 km i penso com es comportaran i he de reconèixer que m’he quedat sorprès de com s’arrapen a la roca tot i estar pràcticament llises. Ja torno a ser al començament de la ruta, així que tornada tranquil·la per la City, dutxa a l’hotel i una bona pizza per sopar.

El dimarts després d’una llarga jornada, a les sis ja m’esperaven a la porta de l’hotel, tornem-hi. Per començar la mateixa aproximació, vull intentar fer una mica més de ruta que el dilluns, això si, variant el recorregut una mica. D’entrada només de tocar terra vaig a buscar la paret al 30 per cent, confirmat aquestes Mantra poden amb tot. D’aquí enfilo un corriol que intueixo que em durà a bon port i així és, ja sóc al mig del recorregut, ara toca avançar amunt que fa pujada. El recorregut em porta enmig d’un canó entre dues grans moles de pedra, el vaig seguint amunt amunt, fins que la prudència em diu que sense frontal no puc seguir. Reculo un parell de quilòmetres fins a trobar un corriol que es desvia del camí, l’agafo i vaig baixant i baixant i no paro de baixar i sense adonar-me’n vaig a parar a una presa, però és una altre, per sort ja havia estat corrent per aquí en un altre viatge i m’ho conec. Així que passo per sota l’autovia i encaro una pujada curta però exigent, vaig a parar al final d’una ruta de passeig. Enfilo avall serpentejant per una pista de terra compactada i cap a l’hotel, avui toca dutxa i japonès.

Logo Indalo
Font: Internet
Explicació: wikipedia

Per tancar el periple indàlic, dimecres em carrego el recorregut de la cursa de muntanya d’Almeria. Per enllaçar amb la ruta, faig el camí de tornada d’ahir fins a creuar l’autovia, és el més ràpid. Un cop aquí a l’esquerre per encarar la primera pujadeta, curta però intensa, ara toca baixar per on vaig pujar el primer dia, creuo la presa i a buscar un altre pas per sota l’autovia. Just abans d’arribar-hi amunt a la dreta, una pujada pel dret tipus tallafoc, una petita grimpada i ja som a un corriol, entenent per corriol un tall una mica net de pedra. El corriol va picant amunt i de tant en tant creuem una pista. En un d’aquests creuament em despisto i ja deixo el recorregut uns metres a la meva esquerra, penso ara l’enganxaré. Error!!! M’he fotut per un engorjat i vaig avançant com puc, doncs al final no hi ha camí i he de pujar pel dret fins anar a parar a una pista. Això és el que m’espera d’ara en endavant, anar pistejant i tallar les corbes per roquers. Quan porto més d’una hora, comença a amenaçar de fer-se fosc, així que mitja volta. Quan començo a intuir que lleparé, decideixo agafar el que em sembla una drecera, fantàstic, baixa més ràpid cap a l’objectiu, quasi ja he empalmat de nou amb la ruta i he retallar uns bons quilòmetres, però sorpresa de cop i volta em trobo al capdamunt d’un penya-segat i no hi ha manera de baixar-lo si no és amb peus de gat i cordes, i d’això jo no en tinc i tampoc se com fer-ho anar. Total que la meva gran pensada m’haurà costat un quartet d’hora entre l’anada i la tornada. Apreto tant com puc, tots els ciclistes que hi havia fa estona que han desaparegut, els cabirols també campen lluny, si, he vist un grup de quatre cabirols en aquest desert. Aquesta vegada no erro i evito el canó d’abans, baixo fins a trobar la paret inicial, encara mi veig per des grimpar, “tallafocs” avall i creo l’autovia pel túnel dels dos primers dies. Ja sóc a la civilització i els fanals del carrer m’il·luminen el camí. M’ha anat just, però crec que m’he ben guanyat el sopar.

Dijous a les dotze del migdia tornada cap a casa i a gaudir de la petita mentre espero que arribi la seva mare, així que m’agafo un dia de descans.

Salut i bales!!!