La Perla Negra

Bon dia,

Com us vaig comentar en l’anterior entrada, ahir al vespre me’n vaig anar a fer el recorregut anomenat La Perla Negra, que tal i com diu el seu creador “...passa pel que penso son els millors corriols de la zona (part del passat Open BMW de Quart i gran part de la Copa Gironina de Quart). Puja al cim del Montigalar (467mts) i baixant arriba fins al un paratge amb unes vistes impressionants, El Balcó de les Bruixes (punt més llunyà on arriba el track i on he tirat les fotos). Agraïr i reconèixer la feina dels membres del club Quart de Roda de Quart per recuperar i estassar gran part del recorregut...”  

Al migdia, després de dinar un bon empedrat i una hamburguesa a casa amb la Sílvia, em vaig preparar la bossa per anar a fer la ruta directament en sortint de la feina. Abans de sortir, les paraules de la Sílvia varen ser “...no et perdis...” que ens coneixem, la seva manera de dir-me que et vagi bé.

A dos quarts de vuit del vespre, amb el cotxe aparcat al costat de la piscina de Quarts, vaig encarar els primers metres cap al carrer de l’Església, l’únic tram enquitranat de la ruta, un cop deixat l’asfalt, a perdre’s per les Gavarres.

El recorregut comença com un perfecte trenca cames, en cap moment pots dir que la cosa només puja, doncs de tant en tant apareix una petita baixada ideal per descansar les cames, o apretar els més valents. Es va combinant bones trialeres amb trams més amples, una mica de pista també toca de tant en tant. Hi ha un punt on el recorregut carregat al GPS despista una mica, és al voltant del quilòmetre 10, just abans de la pujada final que ens porta a la pista que porta dels Àngels a Sant Mateu de Montnegre.

Creuem la pista i ens enfilem en un seguit de corriols que ens permeten evitar de tocar l’asfalt per assolir el sostre d’avui, el Montigalar amb 467 metres. Ja comença a fosquejar i les vistes que hi ha des d’aquí permeten veure els llums dels diferents pobles repartits per la plana, una vista meravellosa tot i diferent del record que en tenia quan hi vaig passar per primer cop durant la TransGavarres del passat 2013. Un cop coronat, una ràpida baixada per anar a trobar el Balcó de les Bruixes, un lloc pintoresc, una esplanada enmig d’unes formacions rocoses que finalment es precipiten avall, plenament com un balcó amb unes vistes tant boniques que compensen les 70 metres de desnivell que toca remuntar en escassos 300 metres.

Montigalar des del Balcó de les Bruixes
Foto: Jordi Ramot

D’aquí en endavant toca canvi de xip, la foscor impera i trec el frontal, el ritme es redueix, cal anar amb compte amb les baixades i passar com es pot a les pujades. La ruta comença biaxant, baixant, baixant i baixant fins al fons de la vall, diria que per on passa el Celrè, però podria anar errat. Un cop al fons, més o menys al km 21,5 comença un divertit tram d’un quilòmetre llarg esquivant esbarzers, toca caminar més que córrer per no acabar esgarrinxat de cap a peus.

La cosa comença a picar de nou i l’aigua ja és escassa, toca racionar els glops, ha estat curta i comença una nova baixada, al final d’aquesta, al voltant del 28,5 un altre punt on costa seguir el recorregut, el corriol que he d’agafar comença a estar un xic tapat, però el trobo i pujar amunt, també curteta. En aquesta ruta no hi ha pujades eternes, tot és un pujar i baixar i baixar a mig pujar i pujar a mig baixar, per parar boig.

Un cop al capdamunt ja pràcticament tot pica avall, una mica abans del km 32 em quedo completament sense aigua, sort que només me’n queden tres o quatre que decideixo fer pràcticament caminant amb l’ajuda dels bastons, en començo a notar un punt de fatiga per falta de líquids. El primer un pla mentider, el segon un turó, el tercer una baixadeta ràpida seguida d’un altre pla mentider i el quart, no podien ser tres, no, una baixada suau que en veure les llums del poble decideixo fer a un ritme més alegre.

Després de poc més de 4 hores i mitja torno a ser a l’església de Quart, bec en una font que hi ha abans de creuar la carretera, l’aigua és horrible, però hi ha set, les quatre gotes que m’han acompanyat els darrers quilòmetres estan derivant en un petit ruixat que es confirma al cotxe de camí cap a casa.

Un cop a casa, em peso, he perdut més de tres quilos tot i haver begut un litre i mig de líquids diversos després d’acabar la ruta, una bona dutxa, constatar una seqüela en forma de butllofa ensangonada al peu dret, rebentada a més córrer, un pizza per sopar, em poso a dormir a dos quarts de dues i nit del lloro, hi ha ball de festa major i el “Flying Free” de Pont Aeri no em deixa agafar el son fins a les quatre tocades.

Content amb la ruta feta, hi tornaré amb llum de dia per apreciar millor el paisatge, i cansat per l’esforç.

Felicitar en Jordi Ramot per fer pública una ruta com aquesta.

El cap de setmana ja veurem, de moment dissabte una mica de descans, gaudir amb la família i dormir el que no està escrit a la nit. Diumenge, ja veurem, l’Empordà i la seva Serra de Verdera em tenen les cames robades.

Salut i muntanya!!!