Countdown 15: lluny queda la llum...

Bon dia amigues i amics,

El títol d’avui obre una nova sèrie d’escrits, es tracta de seguir un compte enrere de setmanes per completar la preparació de les següents curses, digueu-li reptes, que tinc al calendari i la llunyania que estan les “vacances”, que en el meu cas vol dir no cenyir-me a un programa a l’hora de sortir a la muntanya.

Tinc molt clar que un cop exhaurit el comptador n’iniciaré un altre i un altre i un altre, sempre trobaré nous reptes, o això espero, però quan arribin els hauré de valorar i programar, o no.

El subtítol, pot semblar una mica desesperançat, no és la meva intenció, simplement indico que queda molt camí per recórrer, de fet aquesta és la primera setmana, i en el meu cas crec que el camí és el més important per poder assaborir la consecució dels reptes.

Apa doncs, gas i a explicar la setmana.

Dilluns i dimarts decideixo descansar una mica, el peu encara no està recuperat i amb el que em queda per davant, decideixo no forçar, així que fins dimecres no faig una sortida. En aquest cas 13,5km amb 450D+, una ruta ràpida pujant a l’Olivet pel camí dels Àngels, però fent una petita variant al començament, i baixant xino-xano pel Camí de les Dones, bones sensacions, tot i que el peu es queixa.

Dijous vaig al fisio, és la meva primera vegada i decideixo acostar-me a FMG. Em diagnostiquen un espasme muscular al bessó esquerre, me’l vaig fer a la caiguda baixant de Bastiments. Això és el que em provoca que em recuperi més lentament del cop al peu. Veig les estrelles mentre em fot el massatge al bassó, però resisteixo com puc, sóc un Intrèkkid i això s’ha de notar, fins i tot quan se m’enrampa la cama. A part també tinc el quàdriceps tocat, suposo que una cosa va amb l’altre, però no és res de l’altre dijous, encara passo curt, això si, em recomana tornar en 15 dies, li faré cas.

Al vespre, en arribar a casa les vambes em criden que volen guerra, sóc fàcil de convèncer així que Sensor als peus i a córrer. Surto amb el Camí de les Dones al cap , però en veure un altre corredor pel camí em venen temptacions de seguir-lo i canviar la ruta, al final vaig a la meva, pujo fins a l’Olivet, m’acosto a Puig Estela, passo per sota Sant Miquel i cap a casa, 16,5Km 510D+. El massatge m’ha anat bé, noto les cames més lleugeres. O potser és l’efecte placebo.

Arribem a divendres amb un temps de pena, tot i això el programa m’empeny a fer una sortida curta al migdia, arribo a casa de la feina em disposo a sortir i me n’adono que m’he deixat el rellotge a la feina, em conec i sortir sense rellotge és molt perillós, els minuts passen molt ràpidament quan t’ho passes bé i a la tarda s’ha de tornar a treballar, ja faré una bona sortida demà.

El dissabte comença amb un escalfament a 5 el km, de Palau-saverdera fins a Vilajuïga, uns 6km quasi sense desnivell, on agafaré el tren cap a Llançà, avui vull fer els primers quilòmetres de les 24 hores del Cap de Creus i la millor manera és aquesta. A ¼ de 10 del matí arribo a l’estació i a córrer.

Primer de tot vaig a buscar el punt de sortida de la cursa, a la platja de Llançà, un cop aquí gas cap a Garbet, típic camí de ronda amb una mica de puja i baixa. A mig camí em despisto i faig una volta més llarga del compte, perdo uns cinc minuts amb la tonteria.

Un cop a Garbet, amunt cap a Sant Miquel de Colera, son 6 o 7 quilòmetres de puja que pujaràs, menys el primer quilòmetre tot per pista. Anar fent. Un cop a Sant Miquel, un corriol porta als peus de Puig d’Esquer, no està en massa bones condicions. Un cop a dalt, baixada vertiginosa, petita pujadeta i a baixar altre vegada fins a Coll de Portes, aquí cal esquivar un parell de “pastors elèctrics” que no estan indicats i si et despistes te’ls pots endur per endavant, sort que vaig xino-xano.

D’aquí cap a la Valleta, passant per Sant Silvestre. En aquest tall tinc força problemes per creuar el rierol que hi ha, s’ha de creuar en 4 o 5 punts, doncs porta força aigua. Al primer punt puc fer una marrada de 200 metres i esquivar l’aigua, els següents no tinc tanta sort i en el darrer creuament em toca posar els peus directament a l’aigua, sort que les Trail Sensor desaigüen de meravella, perdo més temps del compte en aquest tros.

Amb els peus xops cap a Coll de Madres, una pujada molt malparida, que he recordat només de veure-la, un cop a Sant Genís, avall cap a Llançà, aquest és el pitjor tall, doncs toca passar-se un parell o tres de quilòmetres trotant pel portland i fa molta mandra.

Queda el darrer tall, pujar de Llançà a Mas Ventós per Roca Miralles, el sol ja comença a picar fort, la calor és poc suportable i estic quasi sense aigua. Aquesta pujada comença força suau, però a mig camí apareix una rampa de les maques, aquí em trobo un altre persona que està fent el recorregut, xerrem una mica, quedem que ens veiem en un mes i seguim cadascú al seu ritme.

Un cop acabada la rampa només queden quatre o cinc quilòmetres fins a Mas Ventós, que he de fer sense aigua, per sort ja no hi ha cap gran pujada. Arribo a Mas Ventós i el rellotge assenyala 4 hores i mitja, he anat a una mica més lent que fa un any, però tenint en compte que he sortit de l’estació, m’he perdut al tall del camí de ronda i que a la Valleta he perdut molt de temps per creuar el riu, em quedo més o menys com l’any passat, però amb pitjor hidratació i alimentació, els avituallaments es noten.

Ara només queda baixar a Palau-saverdera, pel camí del Mas Ventós, se’m fa molt dur doncs tinc els quàdriceps molt carregats. Però en menys de cinc hores em cruspeixo 38 quilòmetres amb 1.760D+.

El diumenge matinal caminaire, amb la Sílvia ens enfilem a Sant Onofre, d’aquí a Mas Ventós i baixar pel camí de Mas Ventós, un clàssic. Em noto molt bé de cames, m’he recuperat de la canya del dissabte.

De moment això és tot la vinent CD14.

Salut i muntanya!!!