Material: Salomon SpeedCross 3

Bon dia de nou,

Després dels primers 200 quilòmetres i abans del seu veritable test a la Zegama-Aizkorri Mendi Maratoia, us vull parlar de la Salomon SpeedCross 3.

Dia de l'estrena, al Passeig Canalejas de Girona, camí de les Gavarres

Presa de contacte

Com el 99% del material Salomon, la única cosa que no em posaria son les malles blanques EXO S-lab allà es veu com es mou absolutament tot, entra directament pels ulls, en això dels colors la gent de Salomon son uns mestres.

S’adapten molt bé, tenen una forma molt ample, com amb les Salomon S-lab 4 he tingut molts problemes des del primer dia, aquestes no m’han empitjorat les ferides de l’avantpeu a l’alçada del dit gros. El teixit és molt adaptable, deformant-se molt bé.

Incorpora l’habitual sistema QuickLace de cordat, amb bosseta a la llengua de la sabatilla per guardar els cordons per tal que no s’enganxin a arrels o branques, que facilita l’ajustament, com que a mi m’agrada anar amb el peu força lliure se’m fa molt fàcil de no estrènyer massa la vamba.

La lleugeresa és impressionant, no pesen res.

Segons el terreny

Les sortides han estat per tot tipus de terreny, neu, fang, rierols, etc...

A la neu m’han anat de cine, hi he fet un parell de sortides, però cal anar amb compte si hi ha plaques de gel, això passa amb quasi totes, potser les SpikeCross son una excepció al poder incorporar tacos metàl·lics.

Quan les he enfrontat al fang s’han comportat de meravella, ho vaig poder corroborar tant al País Basc, com aquests darrers dies que ha plogut força per Girona i ho ha deixat tot fet un nyap, en pujada tens la seguretat que no faràs dues passes endavant i una enrere, baixant s’agafen perfectament i pots donar molt de gas.

En mullat he tingut la sensació que desaigüen molt bé, quedant el peu força sec amb rapidesa, cosa que evita butllofes.

En asfalt, inevitable no passar-hi en la majoria de sortides, és on he tingut les pitjors sensacions, com si flotés amb una total inestabilitat, la única manera que he tingut per evitar-ho és anar a mig gas.

Si cal grimpar, el parell de tacos que incorpora a la zona de la puntera són fantàstics per trobar aquell foradet impossible, però saltant quan toca saltar de roc a roc, l’aterratge es torna molt inestable, la sensació de flotació es fa present.

En corriols tous, però sense pedres, i de poc desnivell, tinc una sensació de lleugeresa a les cames que em permet anar molt ràpid, encara que un és lent de mena.

En canvi en pista forestal compacte es pateix dels mateixos defectes que a l’asfalt, no son gens estables.

Segons la distància

No hi ha diferències en les sensacions que he tingut, ho resumiria en que no he tingut cap mena de problema. Des de les sortides curtes del dia a dia, solen ser de 10-12 quilòmetres,  a la sortida més llarga, els quasi 40 quilòmetres de la Romeufontaine, els meus peus han acabat en perfecte estat.

Test amb neu i gel: GR11-Vallter

Durabilitat

Pel que fa a l’exterior, estan quasi com el primer dia, hi he fet 10 o 12 sortides en uns tres mesos, han resistit molt i molt bé, això no m’ha sorprès gens doncs totes les Salomon que he gastat hi coincideixen.

Però el que m’ha sobtat més, és que la sola tampoc ha patit massa, en prou feines han perdut alçada els tacos i no se n’ha després cap, he de reconèixer que he evitat l’asfalt i terrenys molt abrasius, però no terrenys amb molta pedra. Un punt a favor.

Resum

Tenint en compte el tipus de cursa per al que me les vaig comprar, Romeufontaine o Zegama, n’he quedat molt content.

No és una vamba pel dia a dia, molt millor reservar-les per sortides amb pendents exigents en terreny no massa compacte o en competició.

Per ara això és tot, quan hagin passat per Zegama potser em tocarà rectificar el que he dit aquí.

Salut i gasss.