Calendari 2016

Bon dia,

Encara no hem acabat el 2015 que ja toca pensar en el 2016.

Tenia dues idees al cap i al final el seny s'ha imposat, conservo les mateixes ganes de sortir a la muntanya i fer llargues tirades en paisatges espectaculars, però no es pot arribar a tot i el que em cal és reduir una marxa perquè les muntanyes no es mouran, de moment, i tinc, o això espero, molt temps per endavant.

No m'entretinc més i aquí us el deixo:

07/02/2016

Trail Rocacorba.

La idea és fer la cursa de 40km amb 2.000D+, ara, primer hauré de trobar algú que també la vulgui córrer, doncs enguany la fan per parelles.

26/03/2016

24 hores del Cap de Creus.

Després de dos anys sense fer-la em ve de gust tornar-hi. El que no tinc clar encara és quin dels dos llargs recorreguts faré, 60k amb 2.000D+ o 87k amb 3.000D+, tinc temps per pensar-ho abans no obrin inscripcions.

28/05/2016

Emmona Ultra Trail.

Un clàssic al calendari, alta muntanya al costat de casa. Ja estic inscrit a la de 72km amb 6.133D+.

25/06/2016

Trail Ulldeter.

Una altre incursió a l'alta muntanya, aquesta vegada des de Camprodon i de la ma de Klassmark. 60k amb 4.000D+.

17 i 18/09/2016

Rialp Matxicots Extrem.

Perquè tornar-hi, doncs per gaudir de nou d'una cursa que em va encantar, i si pot ser acabar-la. Queda molt lluny però espero que caiguin els seus 82k amb 6.100D+.

06/11/2016

Cursa de Muntanya de la Ratafia.

Per tancar l'any un passeig per les muntanyes de Farners. Seran 25k amb 1.200D+ regats amb un bon licor.

Salut i muntanya!

Test de material: Altra Superior 2.0

Bon dia,

Dissabte em varen caure a les mans unes vambes per provar, son les Superior 2.0 de la marca americana Altra, aquí us en faig una breu descripció i el que m'han semblat.

Les Altra Superior 2.0 al cim del Matagalls

Test realitzat en quatre sortides:

Montseny, puja i baixa al Matagalls des del coll de Bordoriol, terreny sec, amb trams amb molta fulla i rocosos, pendents importants.

Gavarres, volta a l’entorn de Sant Miquel amb trams de pista, corriol i asfalt, zones parcialment humides amb branques soltes, poc pedregós.

Farners, recorregut per diferents trialeres de la zona, terreny sorrenc i sec, alguna zona de grimpada fàcil, passos per zona molt humida.

Sant Dalmai, volta al volcà de la Crosa, pista forestal i algun corriol poc tècnic, terrenys sec.

Sobre la vamba, hi ha dues coses a destacar d’aquest model, bé i tots els de la marca Altra:

Per un costat la filosofia “Zero Drop”, això vol dir que no hi ha caiguda entre taló i dits, simplement entre la mitja sola i la sola ens enlairem uns 21 mil·límetres del terra de forma homogènia, per un pes de 247 grams (43EU). Aquest fet implica un període d’adaptació imprescindible si venim de caigudes d’entre 8 i 11 mm, en el meu cas venint de 4 no és tant complicada només vaig notar una mica de carregada de bessons el primer dia.

Per l’altre el “Footshape Toe Box”, la part davantera de la vamba gaudeix d’una amplitud excepcional, que permet als dits desplaçar-se amb llibertat. Això fa que l’inevitable impacte amb pedres l’absorbeix la vamba i no els dits, en disposar d’espai per desplaçar-se lateralment.

Si volteu per internet trobareu força pàgines que us donaran més detalls de les característiques tècniques de la vamba, així com de com realitzar el període d’adaptació, jo intentaré donar-vos una opinió subjectiva.

Pel que fa a la protecció de la part superior davantera del peu, la més exposada a cops, és justeta, a part d’un reforç just a la punta, només comptem amb un termosegellat poc rígid per evitar impactes, d’acord que els dits van lliures i ajuden a minimitzar aquest fet, però passar per terrenys molt rocosos pot ser una tortura.

Tot i que la llengüeta i la seva unió al cos de la vamba està ben pensada per evitar que hi puguin entrar pedres o petites branques, hi trobo a faltar un espai on guardar els cordons, venint de calçat que en porta i tenint en compte els paratges on em fico em permet evitar que puguin embolicar-se amb alguna romeguera i descordar-se o fins i tot provocar alguna caiguda.

Si mirem la sensació i adaptació al terreny, 21 mil·límetres son pocs, però donen per més del que podríem pensar. Evidentment es nota allò que s’està trepitjant som conscients que estem tocant el terra, però a la planta del peu no es noten molèsties als impactes. Pel que fa a l’adaptació es molt flexible i s’adapta bé al terreny, gens dura a la petjada.

M’he trobat que en terrenys poc compactes, aquells molt sorrencs, i en baixada el peu queda com enfonsat i cal fer un sobreesforç per treure’l, la vamba no ens dona un petit impuls per fer el següent pas, com passa amb d’altres amb les que he corregut.

En baixades molt pronunciades, la majoria que he fet, he tingut la sensació que en haver de fer canvis bruscos de direcció, obligant a recolzaments laterals, la vamba no acaba de gaudir d’una gran adherència al terreny i has d’anar corregint la posició del peu per no patinar més del compte i evitar caigudes, mica en mica et vas adaptant i es pot minimitzar el problema.

He pogut fer algunes grimpades, res de l’altre món, per roca i l’adherència és molt bona, fins i tot he tingut aquesta sensació en roca humida, cosa que no sol ser massa habitual. En general el comportament pujant és molt correcte. L’únic inconvenient és que cal adaptar-se a la inexistent caiguda per evitar la carregada de bessons, jo venint de drop quatre, i un estat de forma de final de temporada, ho he aconseguit duent-les un parell de dies sencers, incloent-hi una passejada en família, i una sortida corrent.

On es comporta excepcionalment bé és en trams de poc desnivell i poca dificultat tècnica, si a més a més uses la tècnica per córrer que et recomanen a la caixa, córrer una mica tirat endavant, la sensació és d’anar més ràpid que de costum, ara no se si és realment així o un vol veure-hi tot lo bo.

Pel que fa a la transpiració, tinc la sensació que és una vamba que asseca el peu amb rapidesa, ara no he creuat rieres ni corregut amb pluja, però en passar per zones humides, on l’aigua de les plantes et mulla cames i peus, acabo amb el peu totalment sec en poca estona.

Sobre el desgast, dir que tant la part superior com la sola estan en perfecte estat després de poc més de 40 quilòmetres, no se quants en portava abans, però no l’he portat per camins de roses que diguem.

En resum la veig una vamba per tot tipus de terreny, exceptuant la alta muntanya més dura, tot i que incorpora unes plaques rígides per evitar impactes en zones molt rocoses, per entendre’ns, no me les enduria a Emmona o Carros de Foc però si que hi faria Cap de Creus o Cavalls del Vent, tot i que en curses poc tècniques és on es pot exprimir al màxim les seves característiques com ara la Transgavarres o qualsevol de l’Ardenya.

Tinc la sensació que és valida per curses de fins 60 quilòmetres, tot i que la distància més llarga que he corregut amb elles han estat una mica més de 15 quilòmetres, però per coses més llargues necessitaria alguna de les seves germanetes més esmorteïdes, la Lone Peak, amortiment mitjà amb un pes de 300 grams i 25mm (43EU), o la Olympus, màxim amortiment amb 312 grams i 36mm (43EU). 

Salut i muntanya!!!!!!!!!

Novembre: tancant temporada.

Hola a tothom,

Amb una mica de retard arriba el resum del mes, cada vegada costa més trobar un forat per aquestes coses i sempre prefereixo anar a fer la volta que tancar-me davant l’ordinador. De cares a l’any vinent potser torna a tocar canvis al bloc, bé, ja ho veurem quan arribi. De moment em centraré en el que toca avui.

Com sempre he donat voltes pels territoris clàssics, una mica de Gavarres, sobretot amb Sant Miquel, més proper a Pont Major, com a destinació estrella, entre les sortides un parell tancant les dues primeres curses dels Cims de Girona, a Sant Miquel i Els Àngels, enguany amb més compromís per part de la gent, no s’ha notat tant l’esbandida d’una cursa a l’altre, pot ser perquè el temps ha acompanyat i molt.

Les muntanyes de Farners, preparant una mica la cursa de la ratafia, però sobretot tenir-la al costat de la feina i poder aprofitar al màxim el poc temps del migdia, que enguany repetia recorregut i he constatat que entrenar menys i de forma més desorganitzada afecta al rendiment, quasi deu minuts més que el 2014, però què hi farem a mi el que m’agrada és arreglar-me i sortir a la muntanya, encara que sigui el turó del costat de casa, no em parlin de sèries, pulsacions, tempos i collonades d’aquestes, jo a notar les fulles a les cames i les arrels als peus

 No podia faltar la meva Serra de Verdera, bé més que meva m’ha adoptat, si mai em perdo ja sabeu, entre Sant Onofre, Mas Ventós i Sant Pere de Rodes em trobareu, potser baixant a La Selva de Mar o la Vall de la Santa Creu, i qui pot resistir-se a la seva carena.

El que m’ha faltat és la visita al Montseny, massa coses i massa poc temps, què hi farem.

He continuat amb la bici, encara que menys del que m’agradaria, però han caigut tres excursionetes des de Pont Major a La Pera, a Canet i a Bescanó, sortides curtes de poc més d’una hora per estirar una mica les cames, no pretenc fer grans tirades, però si intentar tenir més continuïtat i sortir mitja dotzena de vegades al mes, encara que la cabra està més per anar a muntanya que a carretera.

La novetat d’aquest mes ha estat el viatge a Oviedo, volia pujar al Naranco, una clàssica de la bicicleta, però no ens varem entendre el rellotge i jo i vaig acabar fent una mica de city trail per la ciutat, a veure si la propera vegada me’n surto, encara que ves a saber quan hi torno.

I això és tot, la temporada de curses està més que tancada, però segur que al desembre no pararé pas quiet, ja toca anar pensant en el 2016, amb dos propostes de circuit a negociar, així que cal continuar fent quilòmetres per mantenir la pota, i si pot ser intentar millorar encara que això dependrà del temps, qui pugues comprar-ne.

Salut i muntanya!!!!!

Curses: 4ª cursa de muntanya de la Ratafia

Bon dia,

Després de les Fires de Sant Narcís arriba la festa de la Ratafia i per quart any la gent del Club Olímpic Farners hi organitza la cursa de muntanya de la Ratafia. Enguany el recorregut era exactament el mateix que 364 dies enrere, i l’havia anat a provar un parell de migdies, constatant que el terreny estava en bones condicions, tot i que algun punt menys corrible que l’any passat, els trams que es van obrir per la tercera edició, malgrat que la organització els ha repassat, s’han anat cobrint de vegetació, la muntanya es viva i quan les rutes no son habituals es van perdent.

A primera hora hi anem amb la Sílvia i la Ivet, els avis vindran més tard. En arribar cares conegudes, saludant per aquí i allà, com que anàvem bé de temps encara varem poder jugar una estoneta al parc infantil abans d’anar al final de tot del grup a esperar que el trabucaire indiqués la sortida.

Per començar pujar a Gatoses, això si donant una mica de volta per tastar diferents corriols i alguna de les trialeres d’aquesta zona, totes amb el seu nom el Bolet, l’Spiderman, el Dragon Khan, Llosa, Negre o Kaste en son algunes, una zona molt seca, quasi sempre cara sol, sempre puja i baixa sense massa temps per descansar, sobretot amb la trialera final.

Després de la primera ratafia a Gatoses cap al Rocà, anem un grup de 5 o 6 a bon ritme, però sense passar-se. L’aproximació és força humida, però en arribar al Rocà, on es necessiten les mans tot i no grimpar, la pedra és ben seca, així que amunt. Baixada cap a Penjacans, aquí em trobo amb en Toni anirem a poca distància el que queda de cursa i acabarem arribant plegats, i amunt cap a Farners per un corriol amb menys aigua de la que m’esperava, els dos dies anteriors anava ben ple.

Després de saludar en Manel, aquest any ha canviat d’avituallament, i fer la segona ratafia amunt fins al Castell, just en sortint desviament, a l’esquerre la curta a la dreta la llarga, així que avall per la dreta entrant de ple a la zona més ombrívola de la cursa. És una baixada important, molt corrible fins a la fondalada on hi discorre una riera, ara venen tres repetjons curts però amb molt de pendent amb una desena de metres de descans entre l’un i l’altre, així que no hi ha temps per recuperar. Es repeteix l’avituallament sorpresa amb aigua i quatre lilaines que es posen d’allò més bé. En acabat un pla mentider poc corrible, pedres mal parides, que em fan veure que el dit del peu encara està tocat, terreny molt erosionat per les pluges i molt matoll, fins ara més o menys quadrava temps de l’any passat, però aquí en perdo un munt, no trobo el ritme i em molesta massa el dit, tot i això arribo al començament de la pujada a Roca Guillera. Ara només queda anar fent amunt sense atabalar-se massa, és un tram relativament curt però amb molta pendent, amb pas per tartera inclosa. Al final ens ajuntem cinc o sis amb pocs metres de distància, a la baixada cap a Sauleda ens anem separant. En arribar-hi em trobo en Carles i l’Ivan amb qui varem estar una bona estona corrent a l’Adventure, avui estan a l’altre banda de la taula.

Després de la tercera ratafia i una cervesa ben fresca de regal, gràcies Carles, toca el tram menys agraït de la cursa, pel meu gust és clar, una bona dosi de pista, això si amb constants pujades i baixes. Surto molt xino-xano tot xerrant amb un altre corredor, segurament massa poc a poc per la pota que em queda, al final el deixo enrere i apujo una mica el ritme, però no massa que amb tanta calma s’ha adormit el motor.

Després de la quarta ratafia ja només queda baixar el Dragon Khan en companyia d’en Toni i un altre noi, tot fent petar la xerrada de Márquez, Valentino, Lorenzo, del Girona i la seva mala temporada, per anar consumint els darrers quilòmetres de cursa sense acabr d'exprimir al màxim el gas que encara ens quedava. De nou al parc ja per encarar la recta d’arribada i creuar l’arc amb la Ivet, vuit minuts més lent que l’any passat.

Per acabar les felicitacions, començaré felicitant a tots els i les que han participat a la cursa, seguiré amb tota la gent del Club Olímpic Farners, després de quatre anys fent bona feina ja espero que arribi el cinquè per engrandir la col·lecció i esperar alguna nova sorpresa al recorregut i per acabar agrair com sempre la presencia a l'arribada dels pares, la Sílvia i la Ivet!

Salut i muntanya!!

Octubre: introduint la bicicleta

Bon dia,

Un nou mes tancat amb una novetat important, la introducció de la bicicleta de carretera.

Feia temps que em rondava pel cap, però per una cosa o una altre no acabava de decidir-me, aquest mes finalment m’he comprat una Conor Spirit X, no és un pepino de bicicleta, de fet em recomanaven anar directe al carbono, però pel que m’interessa ara mateix crec que faré el fet. Gràcies a en David de Bicioci pels consells.

Per començar he fet sortides de mitja horeta llarga, acostant-me a Juià o Sant Gregori, per acostumar-me a tornar a pedalar, però primer vaig patir un parell de caigudes al garatge de casa mentre provava això de les cales, un petit preu per no fotre-me-la a la carretera. Portava quasi un any sense fer-ho i es nota. La meva intenció és substituir una de les sortides setmanals a muntanya per sortideta a la carretera, fent una ruta d’horeta i mitja setmanal, així redueixo una mica impactes i toco altres grups musculars. Per més endavant ja veurem si faig alguna sortida llarga el cap de setmana o una segona sortida setmanal, encara que la cabra tira a la muntanya i costarà.

Pel que fa a sortides, han estat menys de les desitjades, un viatge a Màlaga sense temps per res més que treballar i algun que altre entrebanc sense importància, anant amb un cotxe que no és meu m’impedeix acostar-me al Montseny.

Ha estat un mes on sobretot he aprofitat els caps de setmana per fer sortides llargues per la muntanya de Verdera, varem fer una excursió en família pel camí de Ronda de Llança a Port de la Selva, amb anada caminant i tornada corrent, la resta pel pati de casa, les Gavarres i el meu jardí particular, la muntanya de Pont Major.

I he participat en una cursa, la primera Adventure Trail Series, un projecte interessant per fer sortides llargues amb el rellotge, amb cert control i, sobretot, a preu reduït, una cosa que cada vegada es mira més la gent, la famosa relació qualitat preu.

Queda poc per tancar l’any i el cap ja comença a pensar en el vinent, però això haurà d’esperar un temps.

Salut i muntanya!!!

Curses: Adventure Trail Series Els Àngels - Rocacorba

Bon dia,

Aquest diumenge, 25 d’octubre de 2015, he participat a la primera edició d’una cursa diferent, l’Adventure Trail Series de la mà de Klassmark.

De què es tractava? Doncs d’unir dues muntanyes importants de les comarques Gironines, Els Àngels i Rocacorba.

Com es feia? Corrent pensareu, bé si, corrent, ara la gràcia era que la cursa no tenia marcatge, tret d’un pas complicat, necessari, i a la sortida, estalviable, i els que hi participàvem ho fèiem seguint el que ens marcava el rellotge, després de carregar-hi un recorregut fet públic poques hores abans.

Quants érem? Una cinquantena de corredores i corredors amb ganes de noves experiències.

El despertador no va haver de sonar, no és per nerviosisme és per la Ivet, quan se li acaba la son ja ningú dorm. Arreglar-se esmorzar una mica, passar a buscar els avis i cap a Els Àngels, avui tinc claca.

A la sortida moltes cares conegudes, bé, pràcticament totes, com aquell qui diu estàvem en família. Recollir el Suunto que em deixàvem per provar, el dorsal, escoltar a mitges la xerrada i acabar d’arreglar per sortir, amb la Ivet pel mig quasi faig tard.

A les nou i uns segons gas i a mirar el rellotge, els primers quilòmetres tocava baixar dels Àngels cap a la ciutat, segurament no varem prendre el camí més ràpid, però si un dels més bonics i alhora inhòspits.

El primer quilòmetre estava marcat, per poder fotre-li estella deien, en el meu cas no calia, ja me’l conec, ara la inèrcia ens va fer despistar poc després de desaparèixer les cintes, una petita marrada sense importància.

Per començar baixada cap a la Font de l’Alau, amb algun repetjó, tot altament corrible, la xafogor era espantosa, així que un bon dia per treure’s la samarreta, més endavant em va caure un parell de vegades, però per sort la vaig recuperar, no sense haver de recular, gràcies Raül. Descoberta de noves variants per la zona, no hi acostumo a passar però sempre és bo descobrir camins desconeguts en llocs coneguts. La tònica d’aquest tram humitat, pedres llises, patinades segures. Al final del camí ens esperava l’Uri a punt amb la càmera.

Un cop aquí tocava remuntar cap a Sant Miquel passant per les Mines del Nen Jesús. A mig camí després d’una dura pujada animació especial dels del Trail Running Girona, és d’agrair! A la pujada final em trobo amb un grupet amb els que acabaré la cursa, en Carles, l’Ivan, en Lluís i en Miguel Ángel. Tot i que a la baixada cap a Campdorà els trec una mica de distància, cal que es noti que és el meu tall de muntanya, el que acostumo a fer els dies de cada dia.

A l’avituallament m’havia de trobar amb la claca, però com que l’han canviat de lloc i no disposen del recorregut ha estat impossible trobar-nos. Ens truquem amb la Sílvia i quedem entesos que ens trobarem a tocar de Cartellà, a veure si hi ha sort.

Un cop a ciutat toca anar cap a Canet passant per la zona de Germans Sabat, Can Catofa, Sant Medir, Cartellà, etc...em conec el tram inicial, bé hi he passat unes quantes vegades, i anem un tall amb en Tolo, però avui no acaba de tirar i el deixo una mica enrere, però m’atrapa juntament amb el grupet quan al quilòmetre 21 se’m penja el rellotge i perdo uns tres minuts al mig d’un camp, si hagués escoltat la xerrada no m’hauria passat, però això és el que passa quan vas seguint un track, quan et despistes o no interpretes bé per on has d’anar o se’t penja el rellotge, has de recular i buscar la traça correcte.

Arribem 6 plegats a l’avituallament, aquesta vegada si que hi ha la claca!!! m’aturo, bec, menjo i parlem. La Ivet em fa posar la samarreta, te caràcter i millor no fer-la enfadar, ja s’ha enrabiat als Àngels quan he fotut el camp corrent, i no cal repetir, més quan jo torno a fotre el camp corrent. I he d’apretar una mica perquè m’he quedat més que la resta, però com que és planer no hi ha massa problema, esperem no ho pagui més endavant.

Camí de Canet
Foto: Sisu Gra Vi

El tram que ve ara comença amb poca teca, creuar camps de fruiters, creuar un petit bosc, arribar a les portes de Canet, córrer, córrer i córrer, el passem totalment per l’esquerre anant a parar prop del pavelló i cap a les gorgues. No hi havia estat mai, preciós, hi haurem d’anar un dia amb les de casa, ara millor a l’estiu. Seguim gorgues amunt i ens despistem, bé interpretem malament una història al voltant d’una tanca, jo ni idea, no hi era quan en parlaven. Total que anem a saludar uns ases i a fer mitja volta. Perdem tres o quatre minuts ben bons, però al final trobem el camí i finalment la famosa tanca. Una mica més de córrer i avituallament, en aquestes ens atrapa en Toni, amb el que anirem plegats fins al final.

Gorgues de Canet
Foto: Sisu Gra Vi

Gorgues de Canet
Foto: Oriol Batista

A l’avituallament em torno a trobar amb els de casa, això si, els ha costat un munt trobar el lloc, la Ivet dorm, menjo, bec, carrego aigua, en tinc per una horeta i així que arranquen els altres apa siau!

Queda el més divertit de tot, la pujada a Rocacorba per la cinglera. Ara, abans d’entrar-hi un parell de quilòmetres en pla mentider, creuen la riera i amunt que fa pujada.

Va ser la tercera vegada que feia aquest recorregut, té de tot, trams de bosc cara amunt amb els peus que et van enrere, trams de roca pura i dura, transicions altament corribles, però el que més té és una vista espectacular del pla de Girona, que no gaudeix el camí clàssic. A més a més avui fem una petita variant al tram final de la pujada, la part que està marcada, com ja he dit encertadament, es tracta d’una petita “grimpada”, gens de dificultat tret que les cames comencen a fer figa, per assolir la “casa de les llantes”.

I com va ser la pujada, doncs en grup i anar fent, ara apretes tu, apreto jo, entre tots estirant-nos per arribar al cim , la feina ja estava quasi feta i no es tractava de tirar-la per terra amb un defalliment per apretar més del compte.

Un cop a la casa de les llantes una passejadeta fins a l’ermita i creuar la línia d’arribada amb la Ivet als braços.

Arribant a Rocacorba
Foto: Oriol Batista 

Per recuperar una cerveseta amb botifarra i anar-li al darrera al bitxo mentre anaven arribant altres companys.

Agafant forces per continuar la festa
Foto: Oriol Batista

Sobre la cursa, un concepte molt interessant, ja ho vaig pensar només de veure’n la publicitat, tot i que no creia poder-hi participar per lo ajustat del calendari, tots fem servir el rellotge quan ens endinsem a llocs desconeguts, però hi ha la limitació de la distància, la impossibilitat de carregar-ho tot, no disposar d’assistència, així que al final les rutes acaben sent curtes d’un màxim de 25 quilòmetres o s’eternitzen quan et quedes sense aigua, un be altament preuat.

Felicitar a tots els i les participants, a la organització i els voluntaris i voluntàries, als que ens vareu animar durant el recorregut i sobretot als de casa per ser-hi.

Salut i muntanya!

Setembre: Desigualtat.

Bon dia,

Quan a començament d’any em planifico les curses intento posar-les amb la màxima cura possible per disposar de temps de recuperació suficient per encarar tres ultres l’any en condicions, ara sempre hi ha imponderables que t’ho foten tot enlaire.

Aquest mes n’he gaudit d’un abans i d’un altre després de la Rialp Matxicots:

El primer un accident laboral, si per estrany que pugui semblar els informàtics, aquella raça de freacks que es passen el dia davant la pantalla de l’ordinador teclejant a torn i a dret, també podem patir accidents laborals. El cas és que em va caure un teclat amb molta mala llet a sobre un dit que em va fer aturar uns deu dies, just abans de la cursa, havent de córrer amb lleugeres molèsties, que res van tenir a veure amb el meu abandonament.

El segon va ser durant la cursa, ja us ho vaig explicar que vaig beure d’un torrent i em vaig intoxicar, el resultat dolors abdominals, diarrea, etc, suposo que no calen detalls, no? Total una setmana més aturat.

Però bé, ja m’he apuntat a les que haurien de ser les darreres curses de l’any:

Per un costat l’Adventure Series que de la mà de Klassmark i Suunto em portaran, o això espero, dels Àngels fins a Rocacorba en un recorregut desconegut i sense marcatge, una nova opció per fer curses més sostenibles i alhora econòmiques.

Per l’altre la cursa de la Ratafia, essent la única cursa que he repetit any rere any i aquest ja en serà el quart, espero arribar-hi en forma i gaudir al màxim del licor que dona nom a la cursa.

Pel que fa a recorreguts, ha estat totalment variat, pujant fins a Roca Guillera per anar-me amarant de les aromes de Ratafia, un parell de sortidetes per Alacant, amb una ruta molt exigent pel Maigmó, noves exploracions per les Mines Victòria, rutes ràpides i planeres per Campdorà i Medinyà, un parell d’aproximacions a Sant Miquel, una visita al Montseny, amb tempesta inclosa, per intentar un recorregut que enllaça els tres cims principals (Agudes, Turó de l’Home i Matagalls, que per manca de temps es va veure truncat, la sortida a Rialp per gaudir d’una gran cursa i no podia faltar la sortida de la diada amb família per desplegar l’estelada al cim del Castell de Sant Salvador de Verdera.

L’octubre més.

Salut i muntanya!!!!!

Curses: Rialp Matxicots Extrem

Bon dia,

Darrera ultra de l’any amb sabor agredolç, no poder acabar una cursa sempre emprenya, però si després de tres dies l’estómac encara no està recuperat és senyal que vaig pillar de debò, i repassant les coses des de la distància, crec haver trobat el perquè, bé, ja arribarà.

Tot comença el divendres al migdia, dinaret en família i a fer les bosses com bonament vam poder, amb la Ivet donant voltes per casa aquesta tasca és certament complicada, i sempre acabes oblidant alguna cosa. Tres de la tarda enfilem cap a Rialp, cotxe ple avui ens desplacem l’equip al complert, els avis, la Sílvia i la petita, per sort podem fer una bona tirada, un parell d’horetes fins passat la Seu, moment en que es desperta el bitxo i toca aturar-se, just abans del port del Cantó, cafetó i a seguir, per un parell d’aturades després, arribar als volts de les set a destinació.

Recollir el dorsal, deixar les coses  a l’hotel, anar a jugar al parc infantil i cap a la xerrada informativa, encara sort que hi hem anat doncs amb les previsions de temps màniga llarga obligatòria, i jo amb el merder del migdia que me l’he deixat a casa, total a la parada de FireHawk Wear a comprar-ne una. Acaba l’explicació i cap a sopar, tot ple, com era d’esperar, acabem tard, però no tant, així que a dormir a una hora raonable, ara abans deixar-ho tot a punt, que la cosa comença d’hora i no cal despertar ningú.

A les 4:30 el despertador havia de sonar, però no el deixo i deu minuts abans ja estic en dansa. Em vesteixo, preparo la bossa i a esmorzar. L’hotel és ple de corredors i corredores, doncs a aquesta hora som una bona colla a la cafeteria. Menjo amb calma i a les 5 ja enfilo cap a la sortida. Fa una mica de fresca i decideixo sortir amb les guants, que també son obligatoris, però me’ls he deixat a l’habitació, reculo i a picar la porta intentant no despertar ningú més del compte, me’n surto i ja estic a la sortida saludant i fent temps.

A les 5:31 arranquem, bé, és un dir perquè com sempre les sortides son complicades, però no tota la culpa és del recorregut, com sempre hi ha qui arranca gas a fons per fer un gran tap a la primera pujada de canvi, què hi farem, tot i això fer passar més de quatre-centes persones pel lateral del pont de Santa Caterina no és la millor de les opcions a l’hora d’arrancar.

Deixem el poble i enfilem amunt, primer objectiu Seurí, per coses que no venen a l’hora he sortit sense aigua, així que m’esperen deu quilòmetres sense poder veure, petit error sense importància. El recorregut és bàsicament en pujada, amb algun petit descens, per corriols fresats, empalmant-los amb talls curts de pista forestal, o carretera, tot de bon fer amb llum de cap. A aquestes hores la única cosa que es veu és el company del davant. A poc d’arribar al poble ja comença a despuntar el dia i la verdor de la vall ens envaeix. Primer avituallament, ara si, carrego aigua, menjo alguna cosa i segueixo amunt, que encara queda una bona estona de pujar.

Ja amb llum de dia deixem Seurí i enfilem cap a Llessui, anem tallant la carretera a cop de corriol. Un cop a Llessui, una miqueta de planer i deixem enrere tot vestigi d’asfalt. Anem enfilant per una vall verda, amb la única companyia del bramul de l’aigua i el mugit de les vaques, amb la mirada constant del Montsent de Pallars a la nostra dreta, imponent a la llunyania, fent-nos sentir petits, molt petits, per arribar al coll del Triador on ens espera bona teca abans de la gran ascensió del dia.

Aquesta no és cap altre que els tres quilòmetres i mig amb quasi vuit-cents metres de desnivell que ens separen del Montsent de Pallars. Per començar una pujada camp a través, campi qui pugui, per pocs metres més enllà entrar en una canal que ens posa a tots en fila índia, obligant a fer ús de mans amb unes vistes de la vall que anem deixant enrere més privilegiades a cada passa que avancem, i per acabar un cim rocallós que ens deixa a més de 2.800 metres d’alçada. Al capdamunt una cara coneguda en Rubèn, qui em va arrossegar uns quants quilòmetres a la CCC. Glop de cervesa, menjar una mica, contemplar les magnífiques vistes i avall cap a Entremonts per tornar a pujar al Montorroio.

Aquesta part, poc més de tres quilòmetres comença amb una baixada per una tartera, veient com isards o cabirols creuen entre corredor i corredor o patinant per aquí i per allà, per sort només vaig posar un cop el cul a terra, deixem la tartera i enfilem per un camí pedregós, un paisatge lunar i mal parit fins a Entremonts, just entre el Montsent i el Montorroio, per continuar una pujada fins al segon 2.800 del dia. Pel camí vall verda i fonda a una banda i estanys d’aigua a l’altre, amb crestes impossibles flanquejant-los.

Un cop coronat el Montorroio ens llancem avall cap al pas de la Mainera, primer per una altre tartera, aquesta més transitable després per prats curulls d’aigua fresca i envoltats de cims. Un descans preciós i ràpid. En arribar a l’avituallament una Voll-Damm de recompensa, omplo dipòsits, carrego d’aigua i a continuar cap al bony de Les Picardes.

El cel està serè i el sol comença a apretar, mala combinació per encarar una pujadeta d’escàndol. Aquí no hi ha camí, bé, al començament si, però després d’una aproximació exigent, ens trobem a la vessant de la muntanya i ens toca enfilar-la amunt camp a travès. Un quilòmetre escàs per fer quasi 300 de desnivell, el camí és recte, però és obligat pujar fent ziga-zagues per no carregar en excés. El caminar es fa feixuc, però amb determinació assoleixo l’objectiu, ara toca tirar-se avall fins a Espot Esquí.

La cosa comença amb un bon pedregar, n’hi haurà que ho corren, però jo prefereixo acabar i sencer. Deixem el pedregar i entrem en una zona més verda, amb aigua, aquí els sobra, xopant-nos els peus a cada tram, no en va estem a la perimetral d’Aigüestortes. Per anar-nos acostant a les pistes, de fet el darrers dos quilòmetres son una baixada criminal pista d’esquí avall que ens condueixen a la carpa de l’avituallament.

Aquest avituallament és la font dels meus problemes. D’entrada menjo un plat d’arròs, després de quasi vuit hores ja toca, tot remullat amb un bon trago de coca-cola. M’hi estic el meu temps, un quart d’hora ben bo, abans de sortir miro d’omplir els bidons d’aigua, però ai las!, no els ha arribat i carrego d’aigua mineral. Surto de l’avituallament xino-xano la cosa comença amb pujadeta i no cal apretar per poder pair bé. Quan arribem a un rierol decideixo beure-hi, buidar bidons i carregar d’aigua. Anem enfilant amunt cap a la Creu de l’Eixol, pel camí es veu l’estació d’esquí perfectament amb una gran bassa estancada que precedeix el rierol d’on he agafat aigua, en aquest moment no hi caic, però amb perspectiva tinc el convenciment que alguna cosa d’aquesta em devia afectar.

Deixem la Creu enrere i baixada eterna fins a Caregue, quasi deu quilòmetres, aquesta baixada és de les que m’agraden comença amb no massa pendent, la pedra justa, arrels i aigua, creuant rierols, de les que et permeten córrer sense massa en què preocupar-te però havent d’estar concentrar en el que fas. Petita pujada entre arbres que ens deixa una estona a redós del sol. Després un petit pedregar, uns dos-cents metres, que ens deixen a la pista forestal que ens porta l’ermita de la Mare de Déu de la Muntanya de Caregue. Aquí em pensava que hi havia l’avituallament, però encara ens queden dos quilòmetres més de baixada fàcil fins al poble. Aquests dos quilòmetres se’m fan llargs, justet de benzina i amb sensació de buidor, faig uns quants glops i tot es posa a lloc, bé, em dona el just per arribar al poble. Hi arribo bé, després de menjar una mica em sento com nou, això i riure amb les ocurrències de les iaies que el gestionen, un encert.

Queden poc menys de set quilòmetres per la Barraca del Caçadors, allí hi ha avituallament complert i la claca esperant-me. Decideixo agafar-me aquests quilòmetres amb calma, el que m’espera després és prou contundent per fer-ho. Primer de tot un parell de quilòmetres de baixada, no apreto gens i vaig fent. Arribo al fons de la vall i creuo el riu, ara toca pujar fins al poble d’Escàs, unes bones rampes i escales, amunt, sempre amunt, aquí els pobles tenen bones pendents. Deixo el poble enrere i enfilem amunt, tot comença amb una pendent suau i una línia elèctrica a la llunyania, amb la certesa que algun tram ens tocarà fer, per sort només el final, no massa complicat, però el sol i la xafogor converteix el tram en un petit infern. Coronada la línia només resta baixar cap a Surp, molt bon camí, on ens trobem un avituallament sorpresa a base d’aigua i llamins. I descans cap a Rialp, per desviar-nos fins a la Barraca, després d’un quilòmetre d’asfalt.

Abans d’arribar-hi em pregunten si soc el pare d’una nena que porta estona demanant per mi, em poso a riure i penso que segur que és bitxo, i la veig a la llunyania, als braços de la Sílvia, en deixar-la surt disparada cap a mi. L’alço i cap a descansar. Vaig bé de temps i decideixo agafar-m’ho amb calma, em sento bé després d’aquest descans abans de la tempesta. Parlem una mica i després d’uns minuts vaig a buscar alguna cosa de menjar, un plat d’espirals, després de la tercera enforquillada l’estómac es regira, em venen tremolors i una sensació de feblesa impressionant. Penso en que ha estat un error escollir-los, però amb perspectiva l’efecte hagués estat el mateix mengés el que mengés, estic convençut que alguna cosa que vaig beure d’aquell rierol ja llunya estava esperant a tenir alguna cosa sòlida per fer de les seves.

Descanso una mitja horeta, no estic recuperat, però decideixo continuar per provar-ho, només em queden uns 30 quilòmetres i temps de sobres per fer-los poquet a poquet, així que perduts al riu. La Sílvia només de veure’m la cara té clar que no estic en condicions, però per provar-ho no hi perdo res, així que tiro direcció Beraní. Comencem amb pujada, pas a pas i bona lletra, petita baixada, creuem la carretera i enfilem paral·lels a la Noguera Pallaresa. Les sensacions son dolentes, arribo al creuament per pujar a Beraní i decideixo seguir recte cap a Rialp, si he tardat més de mitja hora en fer dos quilòmetres quasi planers, tirar amunt en aquest estat és una bestiesa.

De camí cap al poble em trobo les cintes finals a l’alçada del Pont de Santa Caterina i en Josep Antoni que arriba després dels 52 quilòmetres, enhorabona. Aviso la Sílvia, ens trobem al parc infantil i a descansar.

Felicitar a la organització per una cursa de 10, amb la petita taca del problema amb l’aigua a Espot, que no impedirà que l’any vinent tornem a acostar-nos-hi.

Donar les gràcies a la claca per ser-hi i acompanyar-me en les meves aventures.

Conclusions:

Quan un no es coneix el territori no val a badar, l’entorn de Vallter me’l conec i se on es pot i no agafar aigua dels rierols, ara, aquí al Pallars he pecat, una cursa que tenia totalment sota control avançant a pas ferm i amb calma se’n va anar a en orris per un error fruit de la confiança, caldrà aprendre’n.

Les cent milles hauran d’esperar un parell o tres d’anys, quan la Ivet sigui una mica més gran i pugui entrenar i adaptar el cos, a això de passar dues nits en blanc. De moment plantejo l’any vinent amb curses de menys distància, però amb l’objectiu de tornar a Rialp per acabar l’Extrem.

Salut i muntanya!!!!

Agost: afinant per no desafinar del tot...

Bon dia,

Aquest mes d’agost no ha estat tant prolífic en sortides com d’altres, però si que he aconseguit acumular un bon desnivell, al voltant del 12.000 metres en poc més de 200 km. Aquesta era la intenció en tot moment de cares a afinar la pota per la Rialp Matxicots, ara si, quan escric aquestes línies només queden un parell de setmanes.

He tocat la majoria de territoris habituals, Gavarres, Montseny, Santa Coloma, La Crosa i la Serra de Verdera, però el més destacable ha estat la darrera sortida del mes, l’excursioneta als Pirineus. Però anirem poc a poc.

Per les Gavarres he continuat amb les investigacions per les Mines Victòria, descobrint el mirador del Congost i la ruta dels Sants, aquesta segona pendent de fer, i una ruta nova de pujada totalment per pista, caldrà investigar algun tallafocs que tinc ullat. També vaig acostar-me a la zona recentment cremada de les Pedreres, fa mal veure cremat el pati de casa, però pel tipus de vegetació en un tres i no res tornarà a estar com abans.

Pel Montseny he fet dos trams nous, per un costat la pujada a les Agudes pels Castellets, una ruta per la cresta de la muntanya, molt improvisada, amb alguna que altre grimpada, i un pas complicat, d’aquells no aptes per a gent amb vertigen, amb cadena fixa i tot, em va agradar tot i ser lenta de nassos. L’altre tram és la pujada al Matagalls pel Collformic, després de pujar des de Bordoriol, vaig baixar al Collformic i altre vegada amunt, vaig enganxar un dia amb molta calor i acostumat a l’ombra de l’altre vessant vaig patir el que no està escrit.

Per Santa Coloma he fet un parell de sortides, amb una gran descoberta a la primera, el pas de l’ós, és una ruta que ressegueix un torrent amb un xic de grimpada i corda fixa, molt interessant. Aquesta sortida tenia com objectiu arribar a Roca Guillera, a mitja sortida, quan ja havia sobrepassat l’ermita de Farners, em va sorprendre un petit diluvi que em va negar Forerunner 305 i me’l va inutilitzar, no hi ha hagut remei i l’he jubilat definitivament. Tot i la pluja vaig continuar fins que un llamp, que va caure a uns 200 metres en la direcció que portava, em va recomanar fer mitja volta. L’altre sortida, que varem fer amb en Jordi, també vaig fer una ruta nova, la pujada a l’ermita pel camí vell, força interessant.

Per l’entorn de la Crosa, he continuat amb les investigacions per les ribes de l’Onyar, zona més ombrívola i de bon passar els migdies d’estiu. La resclosa d’en Borra, la bassa de can Turón i altres punts d’interès, em queda pendent arribar a Sant Romà, però ja hi ha temps. Pel que fa al volcà resseguida una ruta interior pel mig de les pomeres, molt interessant.

Per la Serra de Verdera és on he voltat més, amb quatre sortides corrent i una caminant en família tot celebrant la festa major. He pujat a Sant Onofre i al castell de Sant Salvador, per diferents rutes, he baixat a la Vall de la Santa Creu i la Selva de Mar, arribat a Pau, totes les sortides buscant forts desnivells i buscant variacions que maximitzin distància/desnivell, o sigui el major desnivell en la menor distància, com m’agrada a mi amunt, sempre amunt.

Per acabar el mes em vaig acostar als Pirineus a fer la ruta del Trail Ulldeter, era la prova definitiva de cares a valorar com arribo a Rialp, ara conscient que fer una ruta com aquesta sense avituallaments volia dir prendre-s’ho amb calma. Per començar sortia de nit i el ritme era baix, per un costat calia despertar-se del tot, però també posar la pota a to després de quasi dues hores de carretera de Palau-saverdera a Setcases.

Les herbes del començament de la pujada a Borregues estan força crescudetes i no es pot córrer tant com als voltants de la cursa, falta el manteniment o l’arranjament previ a la cursa, a més a més la rosada existent feia patinar una mica, un cop a mitja pujada em va costar identificar per on s’entrava al petit tram de bosc, que per cert està més brut del que m’esperava, i al anar pujant desviant-me, ara una mica a la dreta ara una mica a l’esquerrà altre vegada a la dreta i anar fent intentant seguir el track al rellotge, quan el camí no és fresat sempre es perd una mica de temps.

Un cop a borregues piano-piano amb puja i baixes fins arribar al coll de la Marrana, descens ràpid cap al refugi, ai no, aquest any es baixa directament a Vallter, així que mitja volta amunt per enllaçar amb el camí que toca, això passar per no haver mirat el recorregut a casa i deixar-se anar a la baixada. Un cop a Vallter, després de tirar-me literalment pistes avall, em trobo amb els preparatius de la cursa de la Marrana, aprofito per menjar i amunt pel camí que porta a Mantet, just al desviament carrego aigua al rierol que baixa. Ara toca anar amunt cap a Roca Colom, passant pel Puig de Coma Ermada, altre vegada hi ha trams on el camí no és evident i cal estar pendent del GPS, es troben a faltar les banderets.

Perfil del Trail Ulldeter
Imatges: Klassmark

Un cop a dalt baixada cap al refugi Jaume Ferrer, una bona part del tram camp a través amb forts desnivells. Al refugi menjo una mica i encaro un tram que no m’acaba de convèncer, massa pista, si algú de Klassmark llegeix això, que es mirin el tram de Setcases al Costabona de la Gran Ultra Emmona, una molt bona alternativa per evitar tres o quatre quilòmetres de pista forestal i poder allargar els quilòmetres per sobre dels 2.000 metres. Un cop deixo la pista forestal, descens pel GR cap a Setcases. Una bona ruta, que com he dit es podria millorar un xic a la part final.

Pel que fa a material, m’he comprat unes vambes noves, després de constatar que les Mutant de La Sportiva no em van bé per a rutes molt llargues, més de 50 quilòmetres, he apostat de nou per les Xodus de Saucony, versió 6, que han arreglat el problema de les 5 amb la poca durabilitat de l’upper. També he estat provant durant un parell de setmanes el Garmin Fenix 2, de cares a substituir el Forerunner 305, i ha estat una gran decepció, compte més quilòmetres del que toca, es penja a l’hora de seguir recorreguts carregats, quan perd satèl·lits es destarota del tot i compta el que vol, vaig arribar a fer un quilòmetre a 2:30. Total que l’he descartat i toca pensar en el Suunto Ambit 3 Peak, l’ideal seria poder-lo testejar un parell de setmanes, però crec que serà complicat.

Per ara això és tot, ja hem arribat al setembre i amb ell la darrera ultra de l’any, la Rialp Matxicots, serà el 19 i em quedaran un parell de setmanes per descansar més que prémer l’accelerador, doncs la feina ja està feta, ara tinc viatge a Alacant i ja he estat mirant rutes, un que no sap ni pot parar quiet.

Salut i muntanya!!!!

Juliol: petits canvis.

Bon dia,

El mes de juliol ha suposat un petit canvi a l’horari laboral, els divendres només tinc un parell d’hores al migdia i això ha fet que hagi introduït una nova localització a les meves sortides, l’entorn de La Crosa. Per aquells que no ho conegueu, La Crosa de Sant Dalmai o volcà de La Crosa és una muntanya i volcà de 155 metres que es troba al municipi de Vilobí d'Onyar, a la comarca de la Selva. És el volcà amb el cràter més gran de la península Ibèrica i un dels més grans d'Europa, amb un diàmetre de 1.250 metres, el tinc a tres minuts de la feina, així que em va de conya per fer sortides ràpides amb una mica de desnivell.

Un altre canvi és per compensar el poc quilometratge que faig darrerament, anar al Montseny per fer forts desnivells a mitja alçada em suposa retallar el temps efectiu de cursa, només amb el trajecte hi inverteixo una hora, això fa que les sortides acaben sent de horeta i poc o no em queda temps per dutxar-me i dinar. La millor alternativa que he trobat ha estat acostar-me a Santa Coloma de Farners, 20 minuts anar i tornar de la feina, per explorar la zona. De moment vaig tastant rutes diferents cada vegada, fent més quilòmetres amb aproximadament el mateix desnivell que pujar al Matagalls, això si, l’alçada no és exactament igual. Així doncs combino els dos entorns.

També he estat de viatge de feina, aquesta vegada a Alacant, on he aprofitat per fer un parell de sortides. Per una banda la pujada al Maigmó amb 1.296 metres d’alçada, que ofereix unes boniques vistes de l’interior de la zona, i una ruta per explorar el pantà de Tibi, corrent per barrancs i crestes baixes.

La darrera setmana ha estat de vacances, aquí he aprofitat per exprimir al màxim els camins que envolten Palau-saverdera. Amb diferents rutes de pujada al castell de Sant Salvador, carenar, i fins i tot acostar-me a la platja per fer-hi una remullada. També vaig fer una sortida a Pirineus, un bon Vallter-Núria anant per Tirapits i tornant pel camí dels Enginyers, gaudint d’una climatologia canviant, amb boira, pluja, vent i per rematar-ho un bon solet.

Per acabar fer esment de l’incendi que a mitjans de mes va cremar a la zona de les Pedreres, una zona molt concorreguda pels corredors de muntanya de la ciutat. L’entorn del Pirulí, els Polvorins i el Calvari van quedar arrasats per les flames, calcinant algunes cases i tot. Per sort la cosa no va anar a més i es va poder evitar el salt més enllà de la variant. Segur que en poc temps tornarà la verdor a la zona, ara crec que caldria millorar en la gestió d’aquests entorns, tal i com estan es veia d’una hora lluny que això passaria tard o d’hora, caldria doncs posar més èmfasi en la educació, prevenció i gestió de l’entorn.

I a l’agost a continuar les sortides per preparar la Rialp Matxicots, però això ja us ho explicaré a principis de setembre.

Salut i muntanya.

Juny: mai es deixa d'aprendre.

Bon dia,

Al juny arribava el gran repte de l'any, és per això que l'havia planificat amb molt descans, tant abans com després de l'Emmona, però al final tal i com vaig comentar a l'anterior entrada Emmona no va anar com esperava i el descans posterior no va ser necessari.

Per això han sortit moltes més rutes de les esperades inicialment.

He estirat les cames pel costat de casa, voltetes ràpides per Pont Major, suportant com es podia la calor dels migdies.

He voltat una mica per la muntanya de Verdera, no te l'acabes mai, sempre surt un nou camí, han recuperat del tot el camí del turó a Sant Onofre, la darrera vegada que l'havia era pura aventura, però ara ja està ben fresat, la pujada a un refugi sobre l'ermita, una variant a la pujada al Mas Ventós, o simplement continuo buscant la manera de connectar Sant Onofre amb Sant Salvador de Verdera.

Un xic de Montseny no ha faltat, amb les ja clàssiques pujades al Matagalls, amb trobada amb en Jaume a mig camí inclosa, sempre es posa bé veure cares conegudes en ple patiment, i l'exigent volta per Sant Bernat, amb una exigent pujada amb el sol apretant en tot moment.

Per tancar el mes, i començar la readaptació als horaris intempestuosos, una nocturma amb en Jordi fins als Àngels, feia molt temps que no sortia de nits i he de recuperar-ho de cares a poder superar curses de 100 milles.

Aprofitant que vaig anar de viatge a Tres Cantos, van sortir un parell de rutes de muntanya properes al riu Manzanares, gaudint de la calor del centre de la península.

I he introduït els migdies per la Crosa, quan la calor apreta i no hi ha temps una bona zona per fer rutes ràpides per acostumar les cames a córrer una mica, no tot son pujades amb pendents impossible, de tant en tant també cal córrer una bona estona i ho he de recuperar.

També hi ha hagut lloc per a una excursió en família, molt probablement la darrera fins a la tardor, la calor apreta i és temps d'aigua.

I ara què? doncs a prepara la següent aventura, serà el mes de setembre, i aniré al Pallars Sobirà a córrer la Rialp Matxicots Extrem, 82Qm 6.100D+, així que tocarà continuar sortint a córrer i gaudir de les muntanyes.

Salut i cames!!!!!!!

Curses: Gran Ultra Emmona

Bon dia,

Després de deixar passar un parell de dies, em posaré a fer una petita crònica de la meva participació a la G.U. Emmona.

Amb tots els deures fets, o això em pensava, el material a punt i el dipòsit reomplert amb un dinar amb amanida de pasta i pollastre a la planxa, em vaig desplaçar fins a Sant Joan de les Abadesses per recollir el dorsal i les bosses , anar a la xerrada explicativa i arreglar-me per la sortida. Abans de sortir va haver-hi temps de saludar a coneguts i conegudes, fer alguna foto, trobar-me amb els pares que em venien a animar a la sortida i poca cosa més. M’hauria anat bé poder fer una bona migdiada, però no hi vaig ser a temps.

Poc abans de les set de la tarda ens reuníem uns 140 corredors i corredores al passeig del Compte Guifré i a l’hora en punt es donava la sortida. Per començar una volta pels carrers de Sant Joan i amunt a buscar el Puig Estela, vaig intentar agafar-m’ho amb calma, anant xino-xano tot pensant que pel davant m’esperava una de molt bona i no calia cremar cap cartutx. La pujada la coneixia més o menys, doncs respecte al recorregut dels dos primers anys va patir unes quantes variacions. A destacar que tot i que la tarda es presentava una mica ennuvolada, la forta xafogor em va fer suar més del previsible, però les sensacions molt bones.

Un cop al puig, varem anar a buscar el Taga, tot carenant amb continues pujades i baixades, un recorregut molt bonic, que ens estalviava la temuda baixada del Puig Estela. Mica en mica la creu del Taga s’anava acostant i el vent començava a fer acte de presència. Continuava amb el ritme d’anar fent sense atabalar-me massa. Un cop al Taga una baixadeta de les bones, muntanya avall camp a través, encara que no tant bèstia com m’esperava, sobretot perquè l’herba no era gaire humida i les patinades eren altament evitables, en cap moment em va tocar posar el cul a terra.

En arribar al començament de la zona menys empinada petita pèrdua, en part per seguir els corredors del davant, en part perquè les cintes que recobrien un filat feien confondre una mica, no va ser res, només un parell de minutets perduts. El tram final de la baixada el varem fer amb molt poca llum un grup de quatre o cinc en fila, no varem haver de lamentar cap contratemps, i la pujada fins a Pardines directament amb negre nit sota les estrelles, tothom esperava a treure el frontal en arribar a l’avituallament.

En arribar a Pardines, menjar una mica, beure, saludar els pares, fer-li un truc a la Sílvia i a buscar el Balandrau, una petita aturada de no més de 10 minuts. Varem arrencar plegats amb un noi, no em pregunteu com es deia perquè no ho recordo, amb molt ànims continuant amb ritme d’anar fent. Però al cap d’un quartet d’hora va començar a anar-se’n, totes les bones sensacions que tenia van marxar de cop i volta i un cansament i, sobretot, una somnolència extrema es va apoderar de mi. La única cosa que no havia pogut provar, fer un parell de sortides de vespre - nit per acostumar el cos a aquests horaris.

Per sort com que la cosa pujava m’hi havia d’esforçar una mica i aconseguia contenir la son, tot i això anava deixant anar badalls a tord i a dreta amb aclucades d’ulls. Just després de creuar la pista a Tregurà en mig del bosc em vaig aturar per treure els bastons, no estava previst però m’havien d’ajudar a anar més lleuger, i així va ser, l’únic inconvenient era el colze esquerre que li tocaria patir més aviat del previst. Poc després d’aturar-me va aparèixer la boira i amb ella una gran dificultat per seguir les marques, per una banda la distància entre una i altre banderola eren excessives amb la densitat que tenia la boira, per una altre el fort vent que hi havia a la zona s’havia carregat bona part dels elements reflectants que incloïen.

Just quan tenia el primer inconvenient seriós ens varem trobar amb la Gemma, por començar un minutet buscant una banderola que es va fer etern, sort que pel darrera ens va atrapar un grup que anava amb un GPS amb cara i ulls, ens varem ajuntar sis o set seguint una bon tall del track a cegues sense veure banderoles, en aquesta zona a mig camí del Balandrau tothom es va veure obligat a reduir el ritme i intentar no perdre’s. Quan quasi érem al cim la boira es va esvair i ja no ens va fer més la guitza.

Amb el Balandrau coronat, baixada ràpida fins al coll de Tres Pics i petita aturada per omplir aigua i menjar alguna cosa. Següent tram un bon puja i baixa fins a les Borregues, la son va tornar a atracar i tinc la sensació d’algun tram planer haver-lo fet mig adormit per inèrcia, de tant en tant el cel s’il·luminava amb llamps a la zona del Taga. Un cop albirat el piolet de Borregues, ja només pensava en la baixada que ens esperava. La recordava de l’U.T. Ulldeter de l’any passat, per sort l’herba no era gaire humida i es podia baixar prou bé, un cop a la meitat el terreny millorava i permetia córrer, ho vaig aprofitar per arribar el més aviat possible a Setcases.

Un cop a Setcases era moment per les decisions, seguir o aturar-se a dormir una estona. El més prudent era aturar-se mitja horeta per fer net amb la son, així que em vaig estirar en una llitera una estoneta, bé, la estoneta es va convertir en quasi dues hores, i encara sort que em van despertar, si no encara estaria dormint. En despertar-me em van preguntar si volia seguir o plegava, el control tancava a les 7 i eren quasi dos quarts, vaig menjar una mica i arrencar amunt després de fer-la petar una estona amb la Sílvia i comentar-li com anaven les coses.

El primer tram anar seguint el riu pujant suaument molt bo per anar agafant de nou el ritme, cada dos per tres tocava creuar-lo però en no anar massa ple no calia patir pels peus. Bé, petit incís, les Mutant ja m’havien deixat ferida a la part interior dels dos peus, i a cada pas notava el frec, ha estat la primera vegada que em passava una cosa així, tot i haver provat en moltes ocasions la combinació de mitjons i calçat, ara mai havia superat els 30km i els problemes varen començar a aparèixer al 35 amb els peus una mica humits. A mitja pujada del Costabona avituallament, petita aturada per descansar menjar beure i a seguir.

El següent tram pica de debò, pujada camp a través fins a empalmar amb el camí al Costabona. La calor ha començat a entrar obligant a abaixar el ritme. Ens ajuntem amb un noi i anem fent plegats fins al cim. Un cop a dalt una mica de puja i baixa, un tram molt bonic en el que em vaig haver d’aturar quatre o cinc vegades a dormir, tota la son recuperada a Setcases havia tornat a aparèixer, així que aprofitant el solet m’estirava sobre la gespa al marge del camí a fer becaines de cinc o deu minuts. Tot i això vaig arribar a Vallter amb dues hores i quart de marge sobre el límit horari, amb el cap convençut de tirar endavant i el cos demanant descans.

Vaig aprofitar per trucar la Sílvia i varem valorar la situació. L’inconvenient principal era horari, tenia dotze hores per arribar a Planoles, uns 40 quilòmetres amb 2.600D+, aparentment assequibles, però amb l’amenaça de la son complicat. Al final peu a terra i a esperar el bus.

Set hores després d’això la organització es veia obligada a aturar la cursa pel mal temps, amb una decisió que tot i difícil calia prendre.

Com veieu la cosa no va anar del tot bé, però m’ha servit per aprendre unes quantes coses de cares a la propera, perquè l’any vinent hi tornaré amb, com a mínim, els mateixos ànims que aquest, però amb alguna lliçó que tocava aprendre.

Per acabar felicitar a la organització, els i les voluntàries, als que aprofitàreu el dia de muntanya per fer una mica de seguiment de la cursa, als i les corredores i als de casa per ser-hi com sempre.

Salut i muntanya!!!!!!!!!