Agost: afinant per no desafinar del tot...

Bon dia,

Aquest mes d’agost no ha estat tant prolífic en sortides com d’altres, però si que he aconseguit acumular un bon desnivell, al voltant del 12.000 metres en poc més de 200 km. Aquesta era la intenció en tot moment de cares a afinar la pota per la Rialp Matxicots, ara si, quan escric aquestes línies només queden un parell de setmanes.

He tocat la majoria de territoris habituals, Gavarres, Montseny, Santa Coloma, La Crosa i la Serra de Verdera, però el més destacable ha estat la darrera sortida del mes, l’excursioneta als Pirineus. Però anirem poc a poc.

Per les Gavarres he continuat amb les investigacions per les Mines Victòria, descobrint el mirador del Congost i la ruta dels Sants, aquesta segona pendent de fer, i una ruta nova de pujada totalment per pista, caldrà investigar algun tallafocs que tinc ullat. També vaig acostar-me a la zona recentment cremada de les Pedreres, fa mal veure cremat el pati de casa, però pel tipus de vegetació en un tres i no res tornarà a estar com abans.

Pel Montseny he fet dos trams nous, per un costat la pujada a les Agudes pels Castellets, una ruta per la cresta de la muntanya, molt improvisada, amb alguna que altre grimpada, i un pas complicat, d’aquells no aptes per a gent amb vertigen, amb cadena fixa i tot, em va agradar tot i ser lenta de nassos. L’altre tram és la pujada al Matagalls pel Collformic, després de pujar des de Bordoriol, vaig baixar al Collformic i altre vegada amunt, vaig enganxar un dia amb molta calor i acostumat a l’ombra de l’altre vessant vaig patir el que no està escrit.

Per Santa Coloma he fet un parell de sortides, amb una gran descoberta a la primera, el pas de l’ós, és una ruta que ressegueix un torrent amb un xic de grimpada i corda fixa, molt interessant. Aquesta sortida tenia com objectiu arribar a Roca Guillera, a mitja sortida, quan ja havia sobrepassat l’ermita de Farners, em va sorprendre un petit diluvi que em va negar Forerunner 305 i me’l va inutilitzar, no hi ha hagut remei i l’he jubilat definitivament. Tot i la pluja vaig continuar fins que un llamp, que va caure a uns 200 metres en la direcció que portava, em va recomanar fer mitja volta. L’altre sortida, que varem fer amb en Jordi, també vaig fer una ruta nova, la pujada a l’ermita pel camí vell, força interessant.

Per l’entorn de la Crosa, he continuat amb les investigacions per les ribes de l’Onyar, zona més ombrívola i de bon passar els migdies d’estiu. La resclosa d’en Borra, la bassa de can Turón i altres punts d’interès, em queda pendent arribar a Sant Romà, però ja hi ha temps. Pel que fa al volcà resseguida una ruta interior pel mig de les pomeres, molt interessant.

Per la Serra de Verdera és on he voltat més, amb quatre sortides corrent i una caminant en família tot celebrant la festa major. He pujat a Sant Onofre i al castell de Sant Salvador, per diferents rutes, he baixat a la Vall de la Santa Creu i la Selva de Mar, arribat a Pau, totes les sortides buscant forts desnivells i buscant variacions que maximitzin distància/desnivell, o sigui el major desnivell en la menor distància, com m’agrada a mi amunt, sempre amunt.

Per acabar el mes em vaig acostar als Pirineus a fer la ruta del Trail Ulldeter, era la prova definitiva de cares a valorar com arribo a Rialp, ara conscient que fer una ruta com aquesta sense avituallaments volia dir prendre-s’ho amb calma. Per començar sortia de nit i el ritme era baix, per un costat calia despertar-se del tot, però també posar la pota a to després de quasi dues hores de carretera de Palau-saverdera a Setcases.

Les herbes del començament de la pujada a Borregues estan força crescudetes i no es pot córrer tant com als voltants de la cursa, falta el manteniment o l’arranjament previ a la cursa, a més a més la rosada existent feia patinar una mica, un cop a mitja pujada em va costar identificar per on s’entrava al petit tram de bosc, que per cert està més brut del que m’esperava, i al anar pujant desviant-me, ara una mica a la dreta ara una mica a l’esquerrà altre vegada a la dreta i anar fent intentant seguir el track al rellotge, quan el camí no és fresat sempre es perd una mica de temps.

Un cop a borregues piano-piano amb puja i baixes fins arribar al coll de la Marrana, descens ràpid cap al refugi, ai no, aquest any es baixa directament a Vallter, així que mitja volta amunt per enllaçar amb el camí que toca, això passar per no haver mirat el recorregut a casa i deixar-se anar a la baixada. Un cop a Vallter, després de tirar-me literalment pistes avall, em trobo amb els preparatius de la cursa de la Marrana, aprofito per menjar i amunt pel camí que porta a Mantet, just al desviament carrego aigua al rierol que baixa. Ara toca anar amunt cap a Roca Colom, passant pel Puig de Coma Ermada, altre vegada hi ha trams on el camí no és evident i cal estar pendent del GPS, es troben a faltar les banderets.

Perfil del Trail Ulldeter
Imatges: Klassmark

Un cop a dalt baixada cap al refugi Jaume Ferrer, una bona part del tram camp a través amb forts desnivells. Al refugi menjo una mica i encaro un tram que no m’acaba de convèncer, massa pista, si algú de Klassmark llegeix això, que es mirin el tram de Setcases al Costabona de la Gran Ultra Emmona, una molt bona alternativa per evitar tres o quatre quilòmetres de pista forestal i poder allargar els quilòmetres per sobre dels 2.000 metres. Un cop deixo la pista forestal, descens pel GR cap a Setcases. Una bona ruta, que com he dit es podria millorar un xic a la part final.

Pel que fa a material, m’he comprat unes vambes noves, després de constatar que les Mutant de La Sportiva no em van bé per a rutes molt llargues, més de 50 quilòmetres, he apostat de nou per les Xodus de Saucony, versió 6, que han arreglat el problema de les 5 amb la poca durabilitat de l’upper. També he estat provant durant un parell de setmanes el Garmin Fenix 2, de cares a substituir el Forerunner 305, i ha estat una gran decepció, compte més quilòmetres del que toca, es penja a l’hora de seguir recorreguts carregats, quan perd satèl·lits es destarota del tot i compta el que vol, vaig arribar a fer un quilòmetre a 2:30. Total que l’he descartat i toca pensar en el Suunto Ambit 3 Peak, l’ideal seria poder-lo testejar un parell de setmanes, però crec que serà complicat.

Per ara això és tot, ja hem arribat al setembre i amb ell la darrera ultra de l’any, la Rialp Matxicots, serà el 19 i em quedaran un parell de setmanes per descansar més que prémer l’accelerador, doncs la feina ja està feta, ara tinc viatge a Alacant i ja he estat mirant rutes, un que no sap ni pot parar quiet.

Salut i muntanya!!!!