Curses: Rialp Matxicots Extrem

Bon dia,

Darrera ultra de l’any amb sabor agredolç, no poder acabar una cursa sempre emprenya, però si després de tres dies l’estómac encara no està recuperat és senyal que vaig pillar de debò, i repassant les coses des de la distància, crec haver trobat el perquè, bé, ja arribarà.

Tot comença el divendres al migdia, dinaret en família i a fer les bosses com bonament vam poder, amb la Ivet donant voltes per casa aquesta tasca és certament complicada, i sempre acabes oblidant alguna cosa. Tres de la tarda enfilem cap a Rialp, cotxe ple avui ens desplacem l’equip al complert, els avis, la Sílvia i la petita, per sort podem fer una bona tirada, un parell d’horetes fins passat la Seu, moment en que es desperta el bitxo i toca aturar-se, just abans del port del Cantó, cafetó i a seguir, per un parell d’aturades després, arribar als volts de les set a destinació.

Recollir el dorsal, deixar les coses  a l’hotel, anar a jugar al parc infantil i cap a la xerrada informativa, encara sort que hi hem anat doncs amb les previsions de temps màniga llarga obligatòria, i jo amb el merder del migdia que me l’he deixat a casa, total a la parada de FireHawk Wear a comprar-ne una. Acaba l’explicació i cap a sopar, tot ple, com era d’esperar, acabem tard, però no tant, així que a dormir a una hora raonable, ara abans deixar-ho tot a punt, que la cosa comença d’hora i no cal despertar ningú.

A les 4:30 el despertador havia de sonar, però no el deixo i deu minuts abans ja estic en dansa. Em vesteixo, preparo la bossa i a esmorzar. L’hotel és ple de corredors i corredores, doncs a aquesta hora som una bona colla a la cafeteria. Menjo amb calma i a les 5 ja enfilo cap a la sortida. Fa una mica de fresca i decideixo sortir amb les guants, que també son obligatoris, però me’ls he deixat a l’habitació, reculo i a picar la porta intentant no despertar ningú més del compte, me’n surto i ja estic a la sortida saludant i fent temps.

A les 5:31 arranquem, bé, és un dir perquè com sempre les sortides son complicades, però no tota la culpa és del recorregut, com sempre hi ha qui arranca gas a fons per fer un gran tap a la primera pujada de canvi, què hi farem, tot i això fer passar més de quatre-centes persones pel lateral del pont de Santa Caterina no és la millor de les opcions a l’hora d’arrancar.

Deixem el poble i enfilem amunt, primer objectiu Seurí, per coses que no venen a l’hora he sortit sense aigua, així que m’esperen deu quilòmetres sense poder veure, petit error sense importància. El recorregut és bàsicament en pujada, amb algun petit descens, per corriols fresats, empalmant-los amb talls curts de pista forestal, o carretera, tot de bon fer amb llum de cap. A aquestes hores la única cosa que es veu és el company del davant. A poc d’arribar al poble ja comença a despuntar el dia i la verdor de la vall ens envaeix. Primer avituallament, ara si, carrego aigua, menjo alguna cosa i segueixo amunt, que encara queda una bona estona de pujar.

Ja amb llum de dia deixem Seurí i enfilem cap a Llessui, anem tallant la carretera a cop de corriol. Un cop a Llessui, una miqueta de planer i deixem enrere tot vestigi d’asfalt. Anem enfilant per una vall verda, amb la única companyia del bramul de l’aigua i el mugit de les vaques, amb la mirada constant del Montsent de Pallars a la nostra dreta, imponent a la llunyania, fent-nos sentir petits, molt petits, per arribar al coll del Triador on ens espera bona teca abans de la gran ascensió del dia.

Aquesta no és cap altre que els tres quilòmetres i mig amb quasi vuit-cents metres de desnivell que ens separen del Montsent de Pallars. Per començar una pujada camp a través, campi qui pugui, per pocs metres més enllà entrar en una canal que ens posa a tots en fila índia, obligant a fer ús de mans amb unes vistes de la vall que anem deixant enrere més privilegiades a cada passa que avancem, i per acabar un cim rocallós que ens deixa a més de 2.800 metres d’alçada. Al capdamunt una cara coneguda en Rubèn, qui em va arrossegar uns quants quilòmetres a la CCC. Glop de cervesa, menjar una mica, contemplar les magnífiques vistes i avall cap a Entremonts per tornar a pujar al Montorroio.

Aquesta part, poc més de tres quilòmetres comença amb una baixada per una tartera, veient com isards o cabirols creuen entre corredor i corredor o patinant per aquí i per allà, per sort només vaig posar un cop el cul a terra, deixem la tartera i enfilem per un camí pedregós, un paisatge lunar i mal parit fins a Entremonts, just entre el Montsent i el Montorroio, per continuar una pujada fins al segon 2.800 del dia. Pel camí vall verda i fonda a una banda i estanys d’aigua a l’altre, amb crestes impossibles flanquejant-los.

Un cop coronat el Montorroio ens llancem avall cap al pas de la Mainera, primer per una altre tartera, aquesta més transitable després per prats curulls d’aigua fresca i envoltats de cims. Un descans preciós i ràpid. En arribar a l’avituallament una Voll-Damm de recompensa, omplo dipòsits, carrego d’aigua i a continuar cap al bony de Les Picardes.

El cel està serè i el sol comença a apretar, mala combinació per encarar una pujadeta d’escàndol. Aquí no hi ha camí, bé, al començament si, però després d’una aproximació exigent, ens trobem a la vessant de la muntanya i ens toca enfilar-la amunt camp a travès. Un quilòmetre escàs per fer quasi 300 de desnivell, el camí és recte, però és obligat pujar fent ziga-zagues per no carregar en excés. El caminar es fa feixuc, però amb determinació assoleixo l’objectiu, ara toca tirar-se avall fins a Espot Esquí.

La cosa comença amb un bon pedregar, n’hi haurà que ho corren, però jo prefereixo acabar i sencer. Deixem el pedregar i entrem en una zona més verda, amb aigua, aquí els sobra, xopant-nos els peus a cada tram, no en va estem a la perimetral d’Aigüestortes. Per anar-nos acostant a les pistes, de fet el darrers dos quilòmetres son una baixada criminal pista d’esquí avall que ens condueixen a la carpa de l’avituallament.

Aquest avituallament és la font dels meus problemes. D’entrada menjo un plat d’arròs, després de quasi vuit hores ja toca, tot remullat amb un bon trago de coca-cola. M’hi estic el meu temps, un quart d’hora ben bo, abans de sortir miro d’omplir els bidons d’aigua, però ai las!, no els ha arribat i carrego d’aigua mineral. Surto de l’avituallament xino-xano la cosa comença amb pujadeta i no cal apretar per poder pair bé. Quan arribem a un rierol decideixo beure-hi, buidar bidons i carregar d’aigua. Anem enfilant amunt cap a la Creu de l’Eixol, pel camí es veu l’estació d’esquí perfectament amb una gran bassa estancada que precedeix el rierol d’on he agafat aigua, en aquest moment no hi caic, però amb perspectiva tinc el convenciment que alguna cosa d’aquesta em devia afectar.

Deixem la Creu enrere i baixada eterna fins a Caregue, quasi deu quilòmetres, aquesta baixada és de les que m’agraden comença amb no massa pendent, la pedra justa, arrels i aigua, creuant rierols, de les que et permeten córrer sense massa en què preocupar-te però havent d’estar concentrar en el que fas. Petita pujada entre arbres que ens deixa una estona a redós del sol. Després un petit pedregar, uns dos-cents metres, que ens deixen a la pista forestal que ens porta l’ermita de la Mare de Déu de la Muntanya de Caregue. Aquí em pensava que hi havia l’avituallament, però encara ens queden dos quilòmetres més de baixada fàcil fins al poble. Aquests dos quilòmetres se’m fan llargs, justet de benzina i amb sensació de buidor, faig uns quants glops i tot es posa a lloc, bé, em dona el just per arribar al poble. Hi arribo bé, després de menjar una mica em sento com nou, això i riure amb les ocurrències de les iaies que el gestionen, un encert.

Queden poc menys de set quilòmetres per la Barraca del Caçadors, allí hi ha avituallament complert i la claca esperant-me. Decideixo agafar-me aquests quilòmetres amb calma, el que m’espera després és prou contundent per fer-ho. Primer de tot un parell de quilòmetres de baixada, no apreto gens i vaig fent. Arribo al fons de la vall i creuo el riu, ara toca pujar fins al poble d’Escàs, unes bones rampes i escales, amunt, sempre amunt, aquí els pobles tenen bones pendents. Deixo el poble enrere i enfilem amunt, tot comença amb una pendent suau i una línia elèctrica a la llunyania, amb la certesa que algun tram ens tocarà fer, per sort només el final, no massa complicat, però el sol i la xafogor converteix el tram en un petit infern. Coronada la línia només resta baixar cap a Surp, molt bon camí, on ens trobem un avituallament sorpresa a base d’aigua i llamins. I descans cap a Rialp, per desviar-nos fins a la Barraca, després d’un quilòmetre d’asfalt.

Abans d’arribar-hi em pregunten si soc el pare d’una nena que porta estona demanant per mi, em poso a riure i penso que segur que és bitxo, i la veig a la llunyania, als braços de la Sílvia, en deixar-la surt disparada cap a mi. L’alço i cap a descansar. Vaig bé de temps i decideixo agafar-m’ho amb calma, em sento bé després d’aquest descans abans de la tempesta. Parlem una mica i després d’uns minuts vaig a buscar alguna cosa de menjar, un plat d’espirals, després de la tercera enforquillada l’estómac es regira, em venen tremolors i una sensació de feblesa impressionant. Penso en que ha estat un error escollir-los, però amb perspectiva l’efecte hagués estat el mateix mengés el que mengés, estic convençut que alguna cosa que vaig beure d’aquell rierol ja llunya estava esperant a tenir alguna cosa sòlida per fer de les seves.

Descanso una mitja horeta, no estic recuperat, però decideixo continuar per provar-ho, només em queden uns 30 quilòmetres i temps de sobres per fer-los poquet a poquet, així que perduts al riu. La Sílvia només de veure’m la cara té clar que no estic en condicions, però per provar-ho no hi perdo res, així que tiro direcció Beraní. Comencem amb pujada, pas a pas i bona lletra, petita baixada, creuem la carretera i enfilem paral·lels a la Noguera Pallaresa. Les sensacions son dolentes, arribo al creuament per pujar a Beraní i decideixo seguir recte cap a Rialp, si he tardat més de mitja hora en fer dos quilòmetres quasi planers, tirar amunt en aquest estat és una bestiesa.

De camí cap al poble em trobo les cintes finals a l’alçada del Pont de Santa Caterina i en Josep Antoni que arriba després dels 52 quilòmetres, enhorabona. Aviso la Sílvia, ens trobem al parc infantil i a descansar.

Felicitar a la organització per una cursa de 10, amb la petita taca del problema amb l’aigua a Espot, que no impedirà que l’any vinent tornem a acostar-nos-hi.

Donar les gràcies a la claca per ser-hi i acompanyar-me en les meves aventures.

Conclusions:

Quan un no es coneix el territori no val a badar, l’entorn de Vallter me’l conec i se on es pot i no agafar aigua dels rierols, ara, aquí al Pallars he pecat, una cursa que tenia totalment sota control avançant a pas ferm i amb calma se’n va anar a en orris per un error fruit de la confiança, caldrà aprendre’n.

Les cent milles hauran d’esperar un parell o tres d’anys, quan la Ivet sigui una mica més gran i pugui entrenar i adaptar el cos, a això de passar dues nits en blanc. De moment plantejo l’any vinent amb curses de menys distància, però amb l’objectiu de tornar a Rialp per acabar l’Extrem.

Salut i muntanya!!!!