Curses: Adventure Trail Series Els Àngels - Rocacorba

Bon dia,

Aquest diumenge, 25 d’octubre de 2015, he participat a la primera edició d’una cursa diferent, l’Adventure Trail Series de la mà de Klassmark.

De què es tractava? Doncs d’unir dues muntanyes importants de les comarques Gironines, Els Àngels i Rocacorba.

Com es feia? Corrent pensareu, bé si, corrent, ara la gràcia era que la cursa no tenia marcatge, tret d’un pas complicat, necessari, i a la sortida, estalviable, i els que hi participàvem ho fèiem seguint el que ens marcava el rellotge, després de carregar-hi un recorregut fet públic poques hores abans.

Quants érem? Una cinquantena de corredores i corredors amb ganes de noves experiències.

El despertador no va haver de sonar, no és per nerviosisme és per la Ivet, quan se li acaba la son ja ningú dorm. Arreglar-se esmorzar una mica, passar a buscar els avis i cap a Els Àngels, avui tinc claca.

A la sortida moltes cares conegudes, bé, pràcticament totes, com aquell qui diu estàvem en família. Recollir el Suunto que em deixàvem per provar, el dorsal, escoltar a mitges la xerrada i acabar d’arreglar per sortir, amb la Ivet pel mig quasi faig tard.

A les nou i uns segons gas i a mirar el rellotge, els primers quilòmetres tocava baixar dels Àngels cap a la ciutat, segurament no varem prendre el camí més ràpid, però si un dels més bonics i alhora inhòspits.

El primer quilòmetre estava marcat, per poder fotre-li estella deien, en el meu cas no calia, ja me’l conec, ara la inèrcia ens va fer despistar poc després de desaparèixer les cintes, una petita marrada sense importància.

Per començar baixada cap a la Font de l’Alau, amb algun repetjó, tot altament corrible, la xafogor era espantosa, així que un bon dia per treure’s la samarreta, més endavant em va caure un parell de vegades, però per sort la vaig recuperar, no sense haver de recular, gràcies Raül. Descoberta de noves variants per la zona, no hi acostumo a passar però sempre és bo descobrir camins desconeguts en llocs coneguts. La tònica d’aquest tram humitat, pedres llises, patinades segures. Al final del camí ens esperava l’Uri a punt amb la càmera.

Un cop aquí tocava remuntar cap a Sant Miquel passant per les Mines del Nen Jesús. A mig camí després d’una dura pujada animació especial dels del Trail Running Girona, és d’agrair! A la pujada final em trobo amb un grupet amb els que acabaré la cursa, en Carles, l’Ivan, en Lluís i en Miguel Ángel. Tot i que a la baixada cap a Campdorà els trec una mica de distància, cal que es noti que és el meu tall de muntanya, el que acostumo a fer els dies de cada dia.

A l’avituallament m’havia de trobar amb la claca, però com que l’han canviat de lloc i no disposen del recorregut ha estat impossible trobar-nos. Ens truquem amb la Sílvia i quedem entesos que ens trobarem a tocar de Cartellà, a veure si hi ha sort.

Un cop a ciutat toca anar cap a Canet passant per la zona de Germans Sabat, Can Catofa, Sant Medir, Cartellà, etc...em conec el tram inicial, bé hi he passat unes quantes vegades, i anem un tall amb en Tolo, però avui no acaba de tirar i el deixo una mica enrere, però m’atrapa juntament amb el grupet quan al quilòmetre 21 se’m penja el rellotge i perdo uns tres minuts al mig d’un camp, si hagués escoltat la xerrada no m’hauria passat, però això és el que passa quan vas seguint un track, quan et despistes o no interpretes bé per on has d’anar o se’t penja el rellotge, has de recular i buscar la traça correcte.

Arribem 6 plegats a l’avituallament, aquesta vegada si que hi ha la claca!!! m’aturo, bec, menjo i parlem. La Ivet em fa posar la samarreta, te caràcter i millor no fer-la enfadar, ja s’ha enrabiat als Àngels quan he fotut el camp corrent, i no cal repetir, més quan jo torno a fotre el camp corrent. I he d’apretar una mica perquè m’he quedat més que la resta, però com que és planer no hi ha massa problema, esperem no ho pagui més endavant.

Camí de Canet
Foto: Sisu Gra Vi

El tram que ve ara comença amb poca teca, creuar camps de fruiters, creuar un petit bosc, arribar a les portes de Canet, córrer, córrer i córrer, el passem totalment per l’esquerre anant a parar prop del pavelló i cap a les gorgues. No hi havia estat mai, preciós, hi haurem d’anar un dia amb les de casa, ara millor a l’estiu. Seguim gorgues amunt i ens despistem, bé interpretem malament una història al voltant d’una tanca, jo ni idea, no hi era quan en parlaven. Total que anem a saludar uns ases i a fer mitja volta. Perdem tres o quatre minuts ben bons, però al final trobem el camí i finalment la famosa tanca. Una mica més de córrer i avituallament, en aquestes ens atrapa en Toni, amb el que anirem plegats fins al final.

Gorgues de Canet
Foto: Sisu Gra Vi

Gorgues de Canet
Foto: Oriol Batista

A l’avituallament em torno a trobar amb els de casa, això si, els ha costat un munt trobar el lloc, la Ivet dorm, menjo, bec, carrego aigua, en tinc per una horeta i així que arranquen els altres apa siau!

Queda el més divertit de tot, la pujada a Rocacorba per la cinglera. Ara, abans d’entrar-hi un parell de quilòmetres en pla mentider, creuen la riera i amunt que fa pujada.

Va ser la tercera vegada que feia aquest recorregut, té de tot, trams de bosc cara amunt amb els peus que et van enrere, trams de roca pura i dura, transicions altament corribles, però el que més té és una vista espectacular del pla de Girona, que no gaudeix el camí clàssic. A més a més avui fem una petita variant al tram final de la pujada, la part que està marcada, com ja he dit encertadament, es tracta d’una petita “grimpada”, gens de dificultat tret que les cames comencen a fer figa, per assolir la “casa de les llantes”.

I com va ser la pujada, doncs en grup i anar fent, ara apretes tu, apreto jo, entre tots estirant-nos per arribar al cim , la feina ja estava quasi feta i no es tractava de tirar-la per terra amb un defalliment per apretar més del compte.

Un cop a la casa de les llantes una passejadeta fins a l’ermita i creuar la línia d’arribada amb la Ivet als braços.

Arribant a Rocacorba
Foto: Oriol Batista 

Per recuperar una cerveseta amb botifarra i anar-li al darrera al bitxo mentre anaven arribant altres companys.

Agafant forces per continuar la festa
Foto: Oriol Batista

Sobre la cursa, un concepte molt interessant, ja ho vaig pensar només de veure’n la publicitat, tot i que no creia poder-hi participar per lo ajustat del calendari, tots fem servir el rellotge quan ens endinsem a llocs desconeguts, però hi ha la limitació de la distància, la impossibilitat de carregar-ho tot, no disposar d’assistència, així que al final les rutes acaben sent curtes d’un màxim de 25 quilòmetres o s’eternitzen quan et quedes sense aigua, un be altament preuat.

Felicitar a tots els i les participants, a la organització i els voluntaris i voluntàries, als que ens vareu animar durant el recorregut i sobretot als de casa per ser-hi.

Salut i muntanya!