Curses: Gran Ultra Emmona

Bon dia,

Després de deixar passar un parell de dies, em posaré a fer una petita crònica de la meva participació a la G.U. Emmona.

Amb tots els deures fets, o això em pensava, el material a punt i el dipòsit reomplert amb un dinar amb amanida de pasta i pollastre a la planxa, em vaig desplaçar fins a Sant Joan de les Abadesses per recollir el dorsal i les bosses , anar a la xerrada explicativa i arreglar-me per la sortida. Abans de sortir va haver-hi temps de saludar a coneguts i conegudes, fer alguna foto, trobar-me amb els pares que em venien a animar a la sortida i poca cosa més. M’hauria anat bé poder fer una bona migdiada, però no hi vaig ser a temps.

Poc abans de les set de la tarda ens reuníem uns 140 corredors i corredores al passeig del Compte Guifré i a l’hora en punt es donava la sortida. Per començar una volta pels carrers de Sant Joan i amunt a buscar el Puig Estela, vaig intentar agafar-m’ho amb calma, anant xino-xano tot pensant que pel davant m’esperava una de molt bona i no calia cremar cap cartutx. La pujada la coneixia més o menys, doncs respecte al recorregut dels dos primers anys va patir unes quantes variacions. A destacar que tot i que la tarda es presentava una mica ennuvolada, la forta xafogor em va fer suar més del previsible, però les sensacions molt bones.

Un cop al puig, varem anar a buscar el Taga, tot carenant amb continues pujades i baixades, un recorregut molt bonic, que ens estalviava la temuda baixada del Puig Estela. Mica en mica la creu del Taga s’anava acostant i el vent començava a fer acte de presència. Continuava amb el ritme d’anar fent sense atabalar-me massa. Un cop al Taga una baixadeta de les bones, muntanya avall camp a través, encara que no tant bèstia com m’esperava, sobretot perquè l’herba no era gaire humida i les patinades eren altament evitables, en cap moment em va tocar posar el cul a terra.

En arribar al començament de la zona menys empinada petita pèrdua, en part per seguir els corredors del davant, en part perquè les cintes que recobrien un filat feien confondre una mica, no va ser res, només un parell de minutets perduts. El tram final de la baixada el varem fer amb molt poca llum un grup de quatre o cinc en fila, no varem haver de lamentar cap contratemps, i la pujada fins a Pardines directament amb negre nit sota les estrelles, tothom esperava a treure el frontal en arribar a l’avituallament.

En arribar a Pardines, menjar una mica, beure, saludar els pares, fer-li un truc a la Sílvia i a buscar el Balandrau, una petita aturada de no més de 10 minuts. Varem arrencar plegats amb un noi, no em pregunteu com es deia perquè no ho recordo, amb molt ànims continuant amb ritme d’anar fent. Però al cap d’un quartet d’hora va començar a anar-se’n, totes les bones sensacions que tenia van marxar de cop i volta i un cansament i, sobretot, una somnolència extrema es va apoderar de mi. La única cosa que no havia pogut provar, fer un parell de sortides de vespre - nit per acostumar el cos a aquests horaris.

Per sort com que la cosa pujava m’hi havia d’esforçar una mica i aconseguia contenir la son, tot i això anava deixant anar badalls a tord i a dreta amb aclucades d’ulls. Just després de creuar la pista a Tregurà en mig del bosc em vaig aturar per treure els bastons, no estava previst però m’havien d’ajudar a anar més lleuger, i així va ser, l’únic inconvenient era el colze esquerre que li tocaria patir més aviat del previst. Poc després d’aturar-me va aparèixer la boira i amb ella una gran dificultat per seguir les marques, per una banda la distància entre una i altre banderola eren excessives amb la densitat que tenia la boira, per una altre el fort vent que hi havia a la zona s’havia carregat bona part dels elements reflectants que incloïen.

Just quan tenia el primer inconvenient seriós ens varem trobar amb la Gemma, por començar un minutet buscant una banderola que es va fer etern, sort que pel darrera ens va atrapar un grup que anava amb un GPS amb cara i ulls, ens varem ajuntar sis o set seguint una bon tall del track a cegues sense veure banderoles, en aquesta zona a mig camí del Balandrau tothom es va veure obligat a reduir el ritme i intentar no perdre’s. Quan quasi érem al cim la boira es va esvair i ja no ens va fer més la guitza.

Amb el Balandrau coronat, baixada ràpida fins al coll de Tres Pics i petita aturada per omplir aigua i menjar alguna cosa. Següent tram un bon puja i baixa fins a les Borregues, la son va tornar a atracar i tinc la sensació d’algun tram planer haver-lo fet mig adormit per inèrcia, de tant en tant el cel s’il·luminava amb llamps a la zona del Taga. Un cop albirat el piolet de Borregues, ja només pensava en la baixada que ens esperava. La recordava de l’U.T. Ulldeter de l’any passat, per sort l’herba no era gaire humida i es podia baixar prou bé, un cop a la meitat el terreny millorava i permetia córrer, ho vaig aprofitar per arribar el més aviat possible a Setcases.

Un cop a Setcases era moment per les decisions, seguir o aturar-se a dormir una estona. El més prudent era aturar-se mitja horeta per fer net amb la son, així que em vaig estirar en una llitera una estoneta, bé, la estoneta es va convertir en quasi dues hores, i encara sort que em van despertar, si no encara estaria dormint. En despertar-me em van preguntar si volia seguir o plegava, el control tancava a les 7 i eren quasi dos quarts, vaig menjar una mica i arrencar amunt després de fer-la petar una estona amb la Sílvia i comentar-li com anaven les coses.

El primer tram anar seguint el riu pujant suaument molt bo per anar agafant de nou el ritme, cada dos per tres tocava creuar-lo però en no anar massa ple no calia patir pels peus. Bé, petit incís, les Mutant ja m’havien deixat ferida a la part interior dels dos peus, i a cada pas notava el frec, ha estat la primera vegada que em passava una cosa així, tot i haver provat en moltes ocasions la combinació de mitjons i calçat, ara mai havia superat els 30km i els problemes varen començar a aparèixer al 35 amb els peus una mica humits. A mitja pujada del Costabona avituallament, petita aturada per descansar menjar beure i a seguir.

El següent tram pica de debò, pujada camp a través fins a empalmar amb el camí al Costabona. La calor ha començat a entrar obligant a abaixar el ritme. Ens ajuntem amb un noi i anem fent plegats fins al cim. Un cop a dalt una mica de puja i baixa, un tram molt bonic en el que em vaig haver d’aturar quatre o cinc vegades a dormir, tota la son recuperada a Setcases havia tornat a aparèixer, així que aprofitant el solet m’estirava sobre la gespa al marge del camí a fer becaines de cinc o deu minuts. Tot i això vaig arribar a Vallter amb dues hores i quart de marge sobre el límit horari, amb el cap convençut de tirar endavant i el cos demanant descans.

Vaig aprofitar per trucar la Sílvia i varem valorar la situació. L’inconvenient principal era horari, tenia dotze hores per arribar a Planoles, uns 40 quilòmetres amb 2.600D+, aparentment assequibles, però amb l’amenaça de la son complicat. Al final peu a terra i a esperar el bus.

Set hores després d’això la organització es veia obligada a aturar la cursa pel mal temps, amb una decisió que tot i difícil calia prendre.

Com veieu la cosa no va anar del tot bé, però m’ha servit per aprendre unes quantes coses de cares a la propera, perquè l’any vinent hi tornaré amb, com a mínim, els mateixos ànims que aquest, però amb alguna lliçó que tocava aprendre.

Per acabar felicitar a la organització, els i les voluntàries, als que aprofitàreu el dia de muntanya per fer una mica de seguiment de la cursa, als i les corredores i als de casa per ser-hi com sempre.

Salut i muntanya!!!!!!!!!