La Kilian’s Classik...

Hola de nou a totes i tos,

Després d’una setmana de descans forçós, tocava recuperar una mica les sensacions per dissabte, o com a mínim intentar-ho.

Per provar una mica, el dimarts varem anar a fer una volta nocturna amb els Intrèkkids, una pujada a Sant Miquel pel camí llarg que ve de Montjuïc, per després fer la baixada directa. La veritat és que em vaig notar una mica fluix, potser per culpa dels antibiòtics que estava prenent, però tot i això vaig quedar content. Dimecres tocava allargar el recorregut, els primers quilòmetres em vaig notar amb forces, al pas per l’Olivet d’en Salgueda em veia bé, però de mica en mica anava perdent forces i al pas per Sant Miquel, després de trobar-me amb en Francesc, el cos començava a ressentir-se. Tancava els entrenaments dijous, anant a fer una volteta amb bicicleta, resseguint un itinerari per les Gavarres. Tres sortides uns 40 quilòmetres i molts dubtes per encarar la cursa de dissabte.

Divendres amb la Sílvia sortim de Girona a quarts de sis de la tarda, ens dirigim a Font-romeu, on farem nit. Com que arribem d’hora puc agafar el dorsal, tinc el 169, sort que ha vingut la Sílvia, perquè jo no m’entendria massa amb aquests francesos. Ens n’anem a menjar una pizza i a fer una cervesa abans d’anar a dormir a una hora raonable.

A les sis del matí em desperto i tinc males sensacions, no vaig fi de l’estomac, esperem que les tres hores que falten per començar em permetin recuperar-me. A les vuit m’aixeco, preparo la bossa, em vesteixo i me’n vaig a veure l’ambient. Hi ha molta gent, més o menys unes 700 persones,  algunes faran la cursa curta, d’uns 25 km i els altres la llarga de 45.

Esperant la sortida

La organització és molt bona...per primera vegada en una cursa on t’exigeixen portar uns mínims, em fan una revisió del material...un cop feta accedeixo a la zona de corredors “normals”, la organització ha reservat una zona VIP al davant de tot...les bèsties s’han de deixar anar al davant que encara s’emportarien algú per davant...mentre espero no hi ha ningú conegut, bé si, la mare d’en Kilian, la Nuria Burgada, que somriu quan tothom es gira i crida al passar el seu fill...jejeje...a la cara se li veu l’orgull que li mereix el seu fill...

La sortida des de la finestra

A les nou i un parell de minutets la sortida...la Sílvia s’ha quedat a l’habitació i fa algunes fotos des de la finestra...s’ha perdut un cosa molt bonica, sempre veu les arribades, però no ha vist mai una sortida...a la Cavalls del Vent tindrà una bona oportunitat...els primers metres son pels carrers de Font-romeu, quan tot just portem mig km, cues...arribem a un corriol en pujada on només hi passen un parell de persones i les típiques cues amb ell...toca passar camp a travès...

Després d’això segueix una estoneta amb lleugera pujada per una pista, es pot córrer prou bé...però a les primeres rampes noto que estic fluix, no tiro massa i això que son suaus...m’ho agafo amb calma i penso que l’objectiu és arribar a la Calma, a veure si un cop allà em noto millor...després de quasi una hora hi arribo...menjo una mica, bec una mica i a fer la primera rampa dura...

Agafem el corriolet que puja amb el telecadira, tothom a caminar...després de menjar noto un rebombori a l’estomac, penso malament...però continuo pujant...un cop a dalt primera baixada...directament per una pista d’esquí...la faig molt poc a poc, l’estomac m’està emprenyant molt...intento aguantar, però finalment he d’aturar-me en un marge, pantalons avall i deixar-ho anar tot...unes fulles per eixugar-ho i a tornar-hi...tinc clar que avui patiré...

Baixant per les pistes de la Calma

Al final de la baixada hi ha un avituallament que em permet recuperar una mica, a base de pernil i formatge, però tampoc es posa massa bé...continuo amb sensacions estranyes, em plantejo girar cua a la Bullosa i fer la curta, però pot més les vistes i el paisatge que res més...toca apretar les dents...

Resseguim tot el llac, una vista fantàstica...poc a poc ens anem acostant al següent ascens dur, trobant-nos petits estanys...del km 15 al 21, un ascens de 600 metres fins a arribar als 2600, amb algunes rampes impressionants...em costa molt tirar, per un costat hi ha l’alçada, acostumat a no passar dels 500 metres es fa dur, per un altre la setmana carregada d’antibiòtics fa el seu efecte, finalment els problemes intestinals per acabar-ho de rematar...

La Bullosa al fons a mitja pujada

Tot i això estic content del ritme que porto, molt per sota del que m’esperava però vist el meu estat físic no puc demanar massa...a la tartera final patino una mic i em faig una bona rascada al colze i un cop al bassó, no em molesta massa, però tampoc ajuda...després d’una horeta llarga arribo a dalt de tot...ara toca baixar, ho passo molt pitjor que a la pujada, les cames no m’acaben d’aguantar i em comença a avançar corredor rere corredor...fins i tot en els trams més planers em costa...però acabo arribant al fons de la vall, per recuperar menjant una miqueta...a punt per encarar una altre pujada...

Torno a avançar gent poc a poc, normalment les diferències es fan baixant, així que avui tocarà acabar força al final...la pujada se les porta, em sembla que no he vist ningú fent-la corrent...jejeje...ni caminant ràpidament...la gent no ho passa massa bé, jo al meu ritme passet a passet fins arribar al coll...26 km, 4 hores i mitja...els primers ja han arribat i jo encara estic a mig camí...espectacular...començo a pensar en la Sílvia, avui li tocarà esperar més del compte...ja explicaré els conseqüències...

El trio de guanyadors Tom Owens, Kilian Jornet i Greg Vollet

Tornem a baixar...aquesta vegada em sento una mica més bé i puc fer-la bé, ara a un ritme tranquil, que encara queda molta ruta i l’objectiu ja és acabar...en aquest tall ens anem acostant poc a poc al Carlit, la vista és preciosa, de fet com a tota la cursa...un cop als seus peus, per sort no ens toca pujar-lo, girem cua en direcció a la Bullosa...a mig camí el meu estomac ja no ho suporta més i toca fer la segona aturada tècnica...quedo totalment buit, ja semblo en Guardiola...jajajaja...em costa arribar al següent avituallament...a l’aturada m’han sobrepassat unes vint persones i no soc capaç d’atrapar a ningú...em falta benzina i no tinc ganes de fotre’m un gel, no val la pena...sort que a l’avituallament reposto una mica...queden uns 9 km...

Un petit turonet, una mica de pla i sorpresa...estem al quilòmetre 39 i mig, i de cop i volta apareix una paret...en aquest moments em venen al cap aquestes ratlles del Manifest de l’Skyrunner  “Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls”…efectivament aquí ens volien matar del tot…una pujada de més de 200 metres de desnivell en poc més d’un quilòmetre…i a sobre a l’avituallament que hi ha als peus només et donen un gotet d’aigua, quan m’hauria begut qualsevol dels estanys pel que hem passat sencer…però pel que queda perduts al riu…

Portada del llibre Córrer o Morir de Kilian Jornet

Pujo sense pressa, però sense aturar-me...res de mirar enrere, cal anar endavant...un cop al cim ja només queda baixar, però el cos no tira...les cames estan en perfectes condicions, però em costa molt tirar...arribem de nou al primer avituallament, queden 5 km...toca apretar les dents i fer el darrer esforç...després de més de 7 hores, mitja horeta més ja no és res...

Quan queden tres quilòmetres truco a la Sílvia, perquè estigui a punt per immortalitzar la meva arribada en un estat força lamentable...jejeje...només baixada i baixada...apreto el que puc per tal d’arribar abans i poder-me fotre una cervesa...finalment aturo el cronòmetre en 7:39:42, a la posició 159...i la sorpresa principal, no hi ha cervesa...

Darrers metres

La Sílvia m’ha fet quatre fotos, està pitjor que jo...porta una cremada que fa por...li havia dit que hi estaria entre 5 i 6 hores, agosarat, però he anat amb unes dues hores de retard i se les ha passat al sol...jejeje...

Menjo una mica, em vaig a fotre una dutxa i cap a casa...

Destacar la organització sensacional...el tracte al corredor molt i molt bo...el recorregut molt i molt bonic...l’ambient magnífic...l’any vinent intentaré tornar-hi per tal de treure’m l’espineta de les males sensacions...esperem que hi hagi cervesa a l’arribada...jejeje...

La setmana vinent a recuperar sensacions que tinc clar que em falta canya...

Salut i a passejar per les muntanyes...