Transvulcania, Zegama i UT Emmona: Programa d’entrenament...

Bon dia a totes i tots,

Fa mig any, allà al mes d’agost del 2012, vaig decidir-me a planificar el meu primer “programa d’entrenament” per intentar preparar-me d’una manera òptima per a la Cavalls del Vent d’aquell any. Com que la cosa va anar prou bé, si no tenim en compte els problemes amb el material, he decidit de tornar-hi.

Evidentment l’he pres com a referència i he tingut en compte les modificacions que en el seu moment vaig fer, bàsicament les escaquejades i els excessos que vaig poder cometre, per tal d’aconseguir una millor preparació, sobretot tenint en compte que l’altre vegada em va permetre no patir cap lesió.

Aquesta vegada el programa és més ambiciós, es tracta de preparar tres curses alhora, dues ultres i una marató, que faré en 5 setmanes, Transvulcania (83 Km), Zegama (42 Km) i Emmona (106 Km). La programació omple una mica més d’un trimestre.

Com en l’anterior programa, he de recordar-vos que no he estudiat per això, no hi entenc un borrall en termes teòrics, però després de més de dos anys fotut de ple en el món de les curses per muntanya, de manera totalment amateur, començo a conèixer millor el meu cos i se què és el que necessita i que és el que li sobra.

Per exemple, se que, en el meu cas, aturar-me més de dos dies és contraproduent, el descans no se’m posa gens bé, el meu cos necessita canya, canya i més canya, per mantenir el to, també tinc clar que pels horaris laborals (començo a les 7 del matí i plego a les 7 del vespre, amb força estona de descans al migdia, tot i que tinc una mitja horeta de casa a la feina) he de centrar els entrenaments als migdies, i això fa que com a molt puc fer sortides d’horeta i mitja amb desnivells no massa grans, per la mateixa raó, la laboral, viatjo sovint i durant els viatges és més complicat de seguir l’entrenament, per una altra banda no tinc ganes d’hipotecar tots i cadascun dels caps de setmana amb tirades llargues per anar acostumant el cos, entrenar llargues estones de nit també es fa difícil. Però crec que he arribat a un equilibri entre tot plegat.

Així que, no us prengueu aquest post com a exemple de res, cadascú ha de saber que convé més i que menys al seu cos, i si no és capaç de traçar-se els seus propis entrenaments, hi ha molts professionals que gustosament us ajudaran.

Aquí el teniu:

No està tancat en la seva totalitat, he d'acabar de negociar amb la Sílvia les sortides del 13 i el 27 d'abril, però si em porto bé i faig les feines de casa, segur que m'autoritzarà.

Salut i gasss!!! ens veiem a les muntanyes...

Núria: fred, fred, fred...però no tant...

Bon dia amigues i amics,

Sant tornem-hi, una setmana tranquil·la amb moltes coses al cap, però aquí toca parlar de gambades, braçades i pedalades, per mirar de deixar les cabòries arraconades durant una bona estona. He de reconèixer que és una gran teràpia, això de fer esport i et permet donar mil i una voltes a les coses, tot observant el paisatge, encara que a vegades només siguin les pedres que vaig deixant enrere al camí.

Després del rotllo introductori, una recomanació http://www.jotdown.es/2013/02/kilian-jornet-la-muntanya-es-la-crua-realitat-tobliga-a-ser-qui-ets/ una molt bona entrevista de @hooligags a Kilian Jornet via Jot Down Spain.

I sense més dilació, la setmana comença amb dos dies d’entrenament doble, migdia de pedalades i vespre de running, dilluns va tocar acostar-se fins a Juià al migdia (25,1km 151D+) i voltar-la per Sant Daniel al vespre (6km 113D+), al vespre amb petits problemes d’il·luminació, el frontal no estava fi; el dimarts cap a Llorà amb la bicicleta (27,6km 173D+) i pel carrilet al vespre (5,1km 57D+). Com heu pogut comprovar han estat dos dies de rodatge tranquil amb poc desnivell, seguits d’un dia de descans.

El dijous al migdia decideixo pujar a Els Àngels amb la bicicleta (28km 634D+), la pujada se’m fa força dura, el fre davanter rasca a cada pedalada i frena de meravella sense necessitat de fer-ho, hauré de buscar com nassos el puc adreçar, no m’ha interessat mai això de la mecànica, però a aquestes alçades fora bo aprendre’n una mica.

Al vespre toca futbol sala, tot i no forçar en excés petita lesió. Bé de manera involuntària un company va confondre el meu peu amb la pilota. Em pensava que l’endemà ni me’n sentiria, però la fava que em va fotre va ser tant forta que he passat per urgències no fos cas que hi hagués alguna cosa trencada. Resultat forta contusió, antiinflamatoris, un dia de descans, que es converteixen en dos gràcies al bon temps que impera, i a córrer, les raquetes no corren perill.

El dissabte cap a Ribes, com que teníem un Smatbox pendent de fer servir, ens n’anem a l’Hotel Prats, on passarem la nit i gaudirem d’un bon sopar. Aquesta vegada som colla, a part de la Sílvia m’acompanya mitja família.

El diumenge a les set amunt, esmorzar contundent i cap a Queralbs, a 2/4 de 9 havia de sortir el Cremallera cap a Núria, però al final han estat quasi les 9, mitja horeta esperant a l’intempèrie amb una temperatura al voltant del 3 sota zero. Vint minutets de cremallera amb unes imatges precioses i a abrigar-se per la sortida.

Preparat per la batalla
Foto: Sílvia

Vista des del cremallera
Foto: Sílvia

Vista des del cremallera
Foto: Sílvia

Les previsions de temperatura s’han complert a mitges, per sort el sol ha començat a sortir, però el vent ho refredava tot. És per això la organització s’ha vist vist obligada a modificar el recorregut originalment traçat i retallar la segona proposta.

La cursa ha consistit en un puja i baixa per la Vall de Noucreus, des del darrere del Santuari en direcció a la coma de les Molleres, 6,5Km 538D+, he penjat el recorregut a wikiloc, no ha tingut massa història, els bons han sortit gas a fons i la resta hem anat fent com hem pogut, jo m’he posat al darrera de tot i no n’he sortit.

La sortida
Foto: Sílvia

Sortida
Foto: Quim

En resum puja, puja i puja durant 47 minuts i baixa, baixa, baixa uns 20 minuts. Tot i el cansament m’ho he passat d’allò més bé. El peu ha respost molt bé, tot i que encara no està totalment recuperat de la patacada de dijous, la setmana vinent tocarà fer una mica de bondat.

En arribar, una mica de teca per picar, unes Moritz per recuperar-se i sorteig de regals, m’ha tocat una bossa perfecte per posar-hi de tot.

Felicitar a tots els corredors i caminadors, en especial a Just Sociats i Laia Andreu per les victòries, felicitar a la organització, Club Excursionista Ripoll, i els seus voluntaris que tot i les complicades condicions meteorològiques, ha fet una feina fantàstica. Donar les gràcies als acompanyants que tot i el fred han pujat a donar-me suport.

Una bona experiència que de ben segur que repetiré.

La setmana vinent una mica més...

Salut i neu!!!

Al filo de lo imposible - El reto de Iker

Bon dia,

Un regal per a la vista.

Al filo de lo imposible - El reto de Iker

• Al filo de lo imposible - El reto de Iker

@ZegamaAizkorri: Compte enrere

 Bon dia amics i amigues,

Ahir a les set del vespre es va fer el sorteig per obtenir un dels 225 dorsals per poder participar a la dotzena edició de “ZEGAMA-AIZKORRI MENDI MARATOIA”. Al bombo més de 3.000 noms, concretament 3.012 persones il·lusionades per poder participar en una de les competicions per muntanya més exigents del continent europeu.

El meu nom era un dels que hi havia al bombo, per segona vegada, i aquesta vegada la sort m’ha acompanyat. Així doncs, si no hi ha cap contratemps, el 26 de maig a les 9 del matí em trobareu a la plaça major de Zegama a punt per encarar el que us comento aquí baix.

Comentar que el 30 de març de l’any passat, vaig fer un viatge de feina a Gipuzkoa i de tornada vaig visitar el poble de Zegama, potser em va donar sort, però el que vaig poder comprovar in situ, és la bellesa de les muntanyes que envolten el poble.

Segons l'organització, això és Zegama:

Recorregut de mitja muntanya pel massís d’Aratz i la Serra d’Aizkorri que inclou quatre dels cims més alts del País Basc [Aratz - Aizkorri - Aketegi y Aitxuri]. Des del poble de Zegama [296 m.] s’assoleix l’alt de Otzaurte [652 m.] per efectuar, a partir del citat port de muntanya, un recorregut que transita por camins i senders de muntanya de gran bellesa natural, on es combinen zones d’arbredes, principalment fagedes, zones escarpades de roca viva i pastures d’altura. Tècnic i d’una elevada dificultat.

Sortida: Zegama [Gipuzkoa]  26 de maig de 2013 a las 9 del matí

Distancia: 42,195 quilòmetres, Desnivell acumulat 5.472 metros, Alçada màxima: 1.551 [Aitxuri]

Arribada: Temps límit de 8 hores

Perfil:

Per acabar, un vídeo de l’edició de l’any passat, on es pot copsar la duresa de la prova.

Apa doncs salut i amunt!!!

Bastiments sobre neu...

Bon dia a totes i tots,

Setmana a mig gas. Per una cosa o una altre els migdies els he tingut ben empantanegats, menys el de dijous, això m’ha fet reduir el ritme, ja m’ha anat bé per recuperar una mica, que el començament de 2013 ha estat intens.

Dilluns sortida sprint nocturna, volia pujar a Sant Miquel, però al final m’he decidit per explorar una ruta fins a Montjuïc, 10km 249D+, la pujada pràcticament tota per terra, la baixada asfalt i escales.

Dimarts, una altre sortida sprint, aquesta vegada cap al Carrilet, pujada per darrere fins al GEiEG, d’aquí a la Creu de Palau i baixada fins a Mas Gri, 12km 156D+. 

Dimecres decideixo descansar, tant d’asfalt no em va bé, l’endemà al migdia una sortida molt interessant amb en Tapi. Fem una ruta d’exploració, anada pel camí de les Dones, tornada pel Polvorí, 13km 389D+, una sortida amb molt bona companyia i ruta força interessant.

El divendres toca sortida nocturna amb la Sílvia pel Carrilet, després d’uns mesos d’aturada per exàmens, reprenem aquest tipus de sortida, això si, suaument, 4,3Km 61D+.

Dissabte em llevo ben d’hora per intentar arribar a Vallter sense trobar-me massa gent. Així que a les 7 del matí ja estic en dansa cap a Setcases. 

A mesura que m’acosto a lloc, veig que la quantitat de neu no te res a veure amb la de la setmana anterior. El bon temps de la setmana ha anat esborrant el rastre a cotes baixes, no així en alçada, on sembla que estarà prou arreglat.

Aparco a les corbes on s’agafa el camí del refugi, i a quarts de nou ja començo a enfilar. Només d’agafar el camí ja em puc calçar les raquetes, fins arribar al refugi d’Ull de Ter la neu és abundant.

Arribada al refugi

Sense ni aturar-me segueixo cap al Coll de la Marrana, hi ha força gent, esquiadors de muntanya, raquetaires i caminadors, aquests darrers majoritàriament amb grampons. 

Camí del Coll, Bastiments al fons

Al peu del Coll de la Marrana em trobo amb aquesta sorpresa, si tinc algun problema i he de fer nit per aquí, ja se on la puc passar...jejejeje...

Iglú mig derruït, mai se sap si pot ser d'utilitat

La pujada és força més dura que a l’estiu, d’una banda tiro pel dret, sense fer ziga-zagues, el que incrementa el percentatge de desnivell, i al final de tot la neu és molt tova i em fa patinar més de dues vegades, tot i això arribo a dalt del Coll de la Marrana, on el vent ha fet de les seves amb la neu, toca treure raquetes.

Coll de la Marrana ben pelat

Veient el panorama de neu, tinc dues opcions, enfilar el camí cap a Núria i arribar fins a la zona dels llacs o pujar a Bastiments. Em decanto per Bastiments, i penso que un cop a dalt tornar a valorar per on tirar.

Per fer la pujada hi ha dues vies, seguir les traces dels esquiadors o la dels caminaires, la primera és més llarga però amb desnivell més raonable, la segona tira recte amunt amb percentatges molt alts, senglar de mena, escullo el major percentatge de desnivell. La dificultat augmenta a mesura que vaig prenent alçada i el desnivell és més pronunciat, així que em veig obligat a posar-me fins i tot de quatre grapes i anar clavant les mans a la neu a mode de piolet, una eina que no estaria malament de tenir per més endavant. Al final assoleixo l’objectiu i arribo a la creu de Bastiments.

Arribant a la Creu de Bastiments

Continuo fins al pic, apreciant unes vistes espectaculars.

En vistes que seria inevitable prescindir de les raquetes tan si tirava cap al Pic de la Dona, com cap al Freser, decideixo desfer camí i baixar més o menys per on he pujat. La baixada és molt més ràpida. Fins al Coll no tinc massa problemes, tot i el desnivell, soc capaç de posar el cul a terra quan vaig més ràpid del compte i corro perill d’acabar rodolant.

Per baixar del Coll agafo una via diferent que la que he fet servir per pujar, amb molt més desnivell, això fa que no sigui capaç de controlar la frenada a la baixada i acabo rodolant avall uns 150 o 200 metres. En començar el descens ja hi comptava, així que havia revisat el terreny que no hi hagués pedres on colpejar-me, no vaig córrer cap perill.

Després de poc menys de dues hores i mitja tornava a ser al cotxe a punt per baixar a Girona, m’ho he passat de conya, segur que repeteixo amb això de les raquetes.

El diumenge sessió doble, primer una pujadeta a la Torre Alfons XII amb la Sílvia, xino-xano i de postres una sortida en bicicleta pel carrilet fins a Cassà.

Això és tot per ara, la setmana vinent ja sabré si m’ha tocat el sorteig de Zegama, el fan divendres 22 a les 7 del vespre i espero haver-me pogut estrenar amb les raquetes a Núria sense patir en excés.

Salut i neu!!!

Material: Asics Gel Trabuco 14

Actualitzat a dilluns 15 d'abril de 2013

Dos mesos després d'escriure aquest post, les Trabuco han arribat als 1.000 quilòmetres, ha estat  amb la sortida d'avui 13 quilòmetres per les Gavarres.

Evidentment els queda molt poc per a la jubilació total i absoluta, però a hores d'ara encara em serveixen per fer sortides amb no massa exigència en l'adherència i de poc quilometratge.

Fins als 15 quilòmetres, els vaig fer amb ella el dissabte, no tinc cap mena de problema, però, amb la poca capacitat d'esmorteiment que els deu quedar, prefereixo no fer bestieses amb llarga i ultra distància.

Publicació original del dijous 14 de febrer de 2013

Bon dia a totes i tots,

Avui us vull parlar d’una vamba clàssica de les curses a la muntanya, les Gel Trabuco de la casa Asics.

El que vaig pensar en veure-les per la web, a principis de març de 2012, és que unes vambes de 60 euros comprades per internet algun problema havien de tenir, quan a la botiga no les trobes per menys de 120. Tot i això vaig tirar-me a la piscina i les vaig comprar, no m’arribarien fins a finals de mes, val a dir que sentir infinitat de comentaris bons al voltant d’elles ajudava.

El primer que em va agradar va ser les seves dimensions, una vamba ampla, tinc un problema crònic per fregament a la zona tarso-metatarsiana exterior i les Trabuco m’han permès córrer sense cap mena de fricció i així poder entrenar tot i que altres models, com ara les S-lab, em destrossen els peus i em fan veure les estrelles.

El seu taquejat s’ha adaptat perfectament a les Gavarres i la serra de Verdera, els meus patis d’esbarjo predilectes, la placa que protegeix dels impactes de les pedres funciona fantàsticament bé. Tot i el desgast continuo molt content amb les sensacions amb elles.

Pel que fa a la part superior, la seva resistència és espartana, aigua, fang, sorra de platja, pedres, branques, arrels, el seu pas per la rentadora en més de 15 ocasions, és un tema que algun dia hauré d’investigar a fons si fotre les vambes a la rentadora és la millor manera de netejar-les, etc, no han estat capaços de malmetre-la.

La única pega son els cordons que venien de sèrie, més llargs que un dia sense pa, però per mandra continuen com el primer dia, això si la bosseta de la llengua és fantàstica per guardar-los.

He de reconèixer que mai li he fet una prova d’esforç extrem, però s’han comportat a les mil meravelles en maratons de muntanya.

En resum una vamba tot terreny amb una vida útil impressionant, porto quasi 1000 quilòmetres amb elles i continuen sent les que em donen millors sensacions.

El que em fot és que el seu pas a la “plataforma” Fuji les ha canviat de dalt a baix.

Si algú sap d’algun lloc on tinguin un 42 a bon preu, m’ho digui!!!!

Apa, salut i muntanya.

Raquetada a Setcases...

Bon dia a totes i tots,

Aquesta ha estat una setmana força reeixida, al final he pogut estrenar les raquetes, he quedat molt content de l’experiència però també sóc plenament conscient que patiré molt a Núria. Però millor començo pel començament i us explico la setmana.

La setmana comença amb una sortida llarga per les Gavarres, tot aprofitant que venen a revisar el gas a casa i he de sortir abans de la feina. Al final acabo fent una mitja (21,1km) amb 750 D+. Pujada a Torre Alfons XII, baixada fins a Galligants, pujada empinada per tornar a baixar i anar a buscar el camí de les Dones, d’aquí a Puig Estela i Sant Miquel i rabent cap a Girona. Al vespre, per estovar les cames unes piscines relaxants, la millor manera de deixar les cames a punt per dimarts.

El migdia bicicleta, una sortida curta fins a Medinyà combinant camí amb asfalt, surten 23km i 150 D+. Al vespre nocturna amb els Intrèkkids, al final amb en Josep decidim anar cap a Cassà pel carrilet per variar una mica, ens anem engrescant i acabem fent 21,2km amb 190 D+, una bona sortida.

El dimecres m’agafo el migdia amb molta calma, tot i això pateixo una caiguda a la baixada del Calvari, una sortida ràpida de 10km i 300 D+ explorant nous caminets per les Gavarres, bones descobertes.

El dijous toca agafar la bici i anar fins a Cassà on he quedat amb en Quim. A l’anada cap problema, però tota la tornada, que és en baixada, bufa un fort vent de cares que em fa anar molt més lent del normal, tot i això puc arribar a casa sense problemes després de 26km i 200D+.

La setmana la tanco el dissabte amb una sortida amb raquetes, l’estrena!!!!

Em llevo d’hora i a les vuit ja soc de camí cap a Vallter, al passar Setcases, m’avisen que calen cadenes els darrers 5km. Com que no tinc ganes d’estar més estona a la carretera que a la neu, acabo deixant el cotxe a l’aparcament de Setcases i enfilo el GR11 camí de Molló, veient que hi ha força raquetaires que l’enfilen.

El camí puja força dret, el primer quilòmetre he de treure’m un parell de cops les raquetes per manca de neu, però en entrar al bosc, després de deixar la pista, tot canvia i la neu és l’absolut dominador del paisatge. Després d’uns tres quilòmetres de pujada pel GR11, el deixo i agafo una pista, no em pregunteu on sóc, doncs no en tinc ni idea.

És la primera vegada que faig aquest circuit i no tenia previst de fer-lo, tot i la neu, la pista és fàcil de seguir i el paisatge és fantàstic. Tot i això el vent fa que de tant en tant la pista queda sense neu i les raquetes es queixen.

Després d’uns cinc quilòmetres més arribo a un tancat metàl·lic, en no conèixer el que em puc trobar decideixo fer mitja volta, per no arribar massa tard. Després de recular el primer quilòmetre, em trobo amb una parella que em diuen que la ruta és circular i que no he de tenir cap problema, així que mitja volta i gas.

Un parell de quilòmetres més enllà d’on he girat abans, em trobo amb l’indicador del camí de la transhumància i m’indica que queden 14km per tornar a Setcases, tinc la sensació que es farà molt llarg. Sort del paisatge que és espectacular.

Segueixo uns 5km per la pista i arribo a un indicador que marca un camí cap a Setcases, la única indicació son uns puntets grocs, que estan pensats per veure de pujada i jo estic baixant, però bé ja ens en sortirem.

El camí baixa força dret, i després de perdre’m un parell de vegades arribo a la creu de Setcases sense massa problemes. Toca descalçar-se i fer el darrer tall amb les raquetes a la mà, que ja han quedat prou ratllades per ser el primer dia.

Molt bona experiència, ara tocarà trobar un altre dia per poder repetir abans de la cursa de Núria.

Això és tot per ara.

Salut i amunt!!!

Tancant gener i decidint el juny...

Bon dia a totes i tots,

Comencem per la decisió pel juny, us vaig demanar la vostra opinió al darrer escrit, i d’entrada donar-vos les gràcies a aquells i aquelles que m’heu donat algun opinió sobre la meva disjuntiva.

M’he decidit per l’U.T. Emmona, ja he fet la inscripció i tot.

Primer de tot ja tenia coll avall descartar la volta a la Cerdanya, quan la faci, si mai la faig, serà per embrancar-me en el recorregut més extrem el de 200 i escaig quilòmetres.

Quedava doncs Andorra o Emmona, al final m’he decidit per la proximitat a casa. Aquest any ja he anat a Font-Romeu, aniré a La Palma, si hi ha sort a Zegama i espero pugui repetir Cavalls, aquesta vegada amb millor material. La Sílvia m’acompanya a tot arreu i de tant en tant està bé fer una cosa prop de casa i descobrir nous racons dels paisatges més propers.

Amb això ja tinc tancada la temporada de curses fins al juny. Els plats forts, 24 hores del Cap de Creus (87 km 3.500 D+), Transvulcania (83 Km 4.200 D+) i Emmona (106 km 8.300 D+), espero que les cames aguantin!!!! I definitivament faig el salt a la ultra distància, cada vegada veig menys lluny reptes com l’UTMB o la Ronda dels Cims.

Dit això em posaré a comentar la setmana, marcada per les ganes d’arribar a diumenge i poder estrenar les raquetes de neu. Entre això i un dissabte plujós de feina, no he entrenat massa (una mica més de 6 hores).

Un parell de sortides a peu d’uns 14 quilòmetres cadascuna, amb 500 i 150 D+, voltant per les Gavarres una i anant a buscar el cotxe al taller l’altre, s’aprofita qualsevol excusa per afinar la pota.

I una pedalada fins a Cassà pel carril bici, 27 km amb 180 D+, xino-xano.

I arribat el diumenge, a les cinc de la matinada la ventada a Palau-saverdera era espectacular, el repicar de les persianes gràcies a la forta tramuntanada va ser constant tota la nit, i si he de ser sincer, no em va deixar dormir massa.

Les recomanacions a tot arreu eren de quedar-se a la plana i no acostar-se a l’alta muntanya, el twitter ja anava ple de notícies sobre el vent i l’estació de Vallter era tancada pel fort vent. Amb aquest panorama l’entrenament s’hagués convertit en una passejada, així que en comptes de voltar-la pel Ripollès amb les raquetes a donar voltes per l’Alt Empordà amb les vambes. El cap de setmana vinent tindré una nova oportunitat, espero que aquesta vegada el temps hi acompanyi una mica.

Va ser una sortida marcada pel fort vent, quan venia de cares em frenava tant que a voltes, tot i l’esforç, no avançava més que pocs centímetres, els cops de vent laterals em portaven de banda a banda del camí i a la carena de Coll de Mosquit em va obligar a aturar-me i esperar que baixés la intensitat en els talls més exposats.

Golf de Roses des de la Creu Blanca

Tot i això les vistes de la mar totalment remoguda pel vent eren simplement espectaculars. El resum de la ruta, vistes precioses, des de la Creu Blanca, tant de la plana de l’Empordà, com del Canigó ben nevat, passant per coll de mosquit del golf de Roses amb el Montgrí al fons i des del Castell tota la banda de Port de la Selva i Llançà.

Sant Pere de Rodes i Port de la Selva des del Castell de Sant Salvador

Els números, 21 km 900 D+. Les sensacions, molt bones, més tenint en compte que vaig fer la ruta sense aigua ni menjar, només havia esmorzat una barreta de xocolata i una beguda energètica.

Per ara això és tot, la setmana vinent una mica més.

Salut i pedres a les butxaques!!!!