#Transgavarres...

Bon dia de nou,

Setmana de viatge de feina, tres dies a Valencia amb el turmell dolorit i amb la Transgavarres a l’horitzó.

Primer parlaré del turmell, cada dia que passa està millor, però tinc clar que hauré d’anar amb molt de compte, qualsevol pedra mal trepitjada em pot costar l’abandonament, per tal de no forçar-lo massa decideixo esperar-me a córrer fins dijous.

Així doncs aprofito que l’hotel disposa d’un petit gimnàs, dic petit però hauria de dir minúscul, per fer bicicleta estàtica. El dilluns faig dues sessions, una primera de 45 minuts, amb força canvis de resistència, i una segona de 30 minuts de rodatge pur i dur, sense forçar la màquina. El dimarts torno a apostar per fer rodatge, però la falta de costum fa que no pugui estar ni dos minuts més assegut a la bici, així que em decideixo per fer una mica de cursa a la cinta. No soc capaç d’aguantar ni vint minuts, quin avorriment on son les branques i pedres, on heu deixat el desnivell!!!!

Dijous prova de foc, faig una ruta de 28 km per Gavarres, molta pista de pujada, el turmell respon bé, però a la baixada em decideixo per un tall una mica tècnic. Un parell o tres de pedres mal trepitjades em recorden que no puc fer el tonto. Però bé la feina ja està feta i no hi ha marxa enrere.

Divendres tenim sopar de Fires amb els Intrèkkids, parlem de com encarem la cursa, riem, bevem una mica i celebrem la festa de la ciutat.

Dissabte al matí hi ha la prèvia de la Transgavarres, la Catedral Sprint. Una pujada a l’sprint per les escales de la catedral, m’hi havia apuntat el dijous abans de lesionar-me i m’ho vaig agafar amb calma, vigilant molt on posava els peus per no forçar el turmell. Tot i això molt content amb el temps, 15:65 molt lluny dels 11:33 que va ser el rècord absolut, però tenint en compte que lo meu és la resistència en quedo molt content. L’ambient molt maco, crec que es repetirà. Ja a la tarda a recollir el dorsal i escoltar el breafing.

I arriba el diumenge, el despertador sona a un quart de sis del matí, després de quatre horetes de son. Decideixo no esmorzar, no ho faig quasi mai així que prefereixo no canviar els hàbits.

Com que ja ho tinc tot a punt, em vesteixo amb moltíssima calma. A les cinc i quaranta minuts arriba el bus, el veig des de la finestra de casa i m’espero una estona abans no baixo. El trajecte fins a Palamós es fa curt, però tot i això faig algun cop de cap. Arribem molt d’hora, queda gairebé una hora per començar la cursa i ens han deixat a escassos 500 metres de la sortida, així que calma, tranquil·litat i gaudir de la sortida del sol des de la platja.

Toquen les vuit i comença la cursa, els primers quilòmetres pel nucli urbà de Palamós son neutralitzats, jo em pensava que serien a un ritme suau, però al toc de ruc l’últim es marca un ritme infernal, 4 minuts i mig el quilòmetre, amb els Intrèkkids hem sortit al darrera de tot del grup i decidim d’allunyar-nos d’aquest ritme infernal i agafar-nos-ho amb molta calma, la cursa és de 53 km i tard o d’hora o pagaríem.

Anem junts els primers quatre o cinc quilòmetres, fins que tinc les sensacions que ja puc apretar una mica més, sempre m’agrada escalfar en cursa, se que em penalitza en temps, però com que mai seré dels primers no em preocupa massa, en Peio i en Josep decideixen seguir al seu ritme així que em distancio una mica d’ells, ja ens trobarem més endavant.

Poc a poc la cosa va pujant cap a Fitor passant per Puig Cargol, pel camí ens trobem els pocs corriols de la cursa plens de caminaires, es celebra la Marxa dels Traginers, així que ens toca anar esquivant i saludant els caminaires.

A la baixada de Fitor cap a la Ganga comparteixo uns quants quilòmetres amb en Josep Matas, un dels “Transgavarrers” originals. Anem xerrant de lo bonica que és la ruta, que estem anant molt ràpid, em va indicant el que vindrà i això fa que els cinc o sis quilòmetres de baixada passin volant.

En arribar a la Ganga ens separem, jo m’agafo el meu temps per canviar-me de roba. Per ser més exactes, per despullar-me. Fa una calor de bojos i decideixo de treure’m tot el que duc al tronc superior. Aquesta decisió em portarà conseqüències físiques, doncs el fregament de la bossa durant 40 km em provoca unes quantes cremades, però he de reconèixer que anava molt fresquet.

En poca estona tornem a trobar-nos camí de Puig d’Arques, compartim un parell de minuts, duc un ritme una mica millor que ell i ens acomiadem amb un fins ara, i a continuar pujant. Intento no caminar en tot el tram, però hi ha moments en que és inevitable fer quatre passes per prendre una mica d’aigua i s’agraeix. El darrer quilòmetre abans de puig d’Arques el faig en companyia de l’Albert Resclosa, un noi de Pals, fem un tall de baixada junts, i a mig camí m’aturo una estona a xerrar amb en Josep Antoni Aranda, ens varem conèixer a les 24 hores del Cap de Creus xerrem dos o tres minuts fins que em diu que tiri que estic millor que ell, la setmana anterior també tenia ultra i s’ho agafa amb calma, en condicions normals no l’atrapo ni far de vi.

En aquests moments, és quan la Berta Moreno, la que acabarà sent guanyadora de la categoria femenina, comença a seguir-me el ritme. Però no és fins que arribem a Santa Pellaia que ens presentem i comencem a tirar junts. Jo marco el ritme pujant i ella baixant. En la pujada cap problema, però a les baixades no puc forçar per culpa del turmell. Passem pel Puig de les Bruixes, anem avançant gent, arribem a Sant Mateu, i a tocar dels Àngels començo a notar principis de rampa. Estic pagant el parell de quilòmetres d’asfalt  que hi ha entre Sant Mateu i el camí que duu als Àngels. Així que em toca córrer sense flexionar massa, d’aquesta manera no tinc problemes.

Ja estem a punt d’arribar i toca el tram final de pujada, però primer de tot una baixadeta en la que he de reduir ritme per por de torçar-me el turmell, en aquest punt la Berta se m’escapa definitivament. Al arribar al final no tinc més remei que flexionar a la pujada, i és en aquest moment que l’abductor de la cama esquerra es queixa. M’aturo uns segons, em foto un gel, m’hidrato una mica i amunt. Les rampes queden controlades, no desapareixen, però em permeten fer els darrers esforços per arribar al cim.

Ara només queda baixar, les cames estan recuperades després d’una mica de menjar i força líquids, però per si les mosques m’ho agafo amb tanta calma i tranquil·litat com les ganes d'arribar em permeten, només faltaria que em fotés una pinya en un terreny de sobres conegut.

Menjo i bec una mica a l’avituallament de la casa de les Figues, petita pujada fins a l’Olivet d’en Salgueda i gas avall. Tot i les precaucions encara tinc temps d’avançar un parell o tres de corredors abans de plantar-me a Sant Domènec després de cinc hores, trenta vuit minuts i sis segons, en vint-i-tresena posició.

A l’arribada m’havia d’esperar el grup de suport dels Intrèkkids, per fer quatre fotos, però un petit problema de comunicació ho impedeix, tot i això donar-los les gràcies per la intenció.

De mica en mica van arribant més corredors entre ells els altres dos Intrèkkids que han participat a la prova, en Peio i en Josep que arriben junts. Felicitar-los per una gran feina!!!!

També felicitar a la resta de corredors que varen participar a la prova, en especial a la Berta Moreno que va fer una cursa excepcional, ens veiem a l’Ardenya.

Felicitar a la organització i voluntaris que en tot moment ens varen atendre de meravella durant la cursa.

Ara toca treure algunes conclusions de la cursa de cares a la propera ultra, que ja està confirmada i serà la marató i mitja de l’Ardenya, les curtes son una altra història, d’entrada no tornaré a córrer llarga distància sense samarreta amb la motxilla a coll, una cosa és fer 10 km, però l’altre 40!!!!

El tema de la hidratació el tinc més o menys sota control, un bidó d’aigua cada 6 quilòmetres més el que prenc als avituallaments em permet recuperar líquids i no haver-me d’aturar per excés d’ingesta.

El que no tinc gens controlada és la nutrició, per evitar les rampes hauria de menjar alguna cosa més que un plàtan, quatre llaminadures, una barreta i un gel en 53 km. Sempre he estat de menjar poc en cursa, de fet als entrenaments de fins a 20 km, no porto mai res, però tinc clar que si vull evitar les rampes he de forçar-me a menjar decentment, però la teoria és molt fàcil i a la pràctica soc una mica mandrós.

Com que no tinc a mà les fotos i tinc ganes de penjar aquest post, les posaré en un a part, no n’hi ha massa, així que espero que no us molesti. Si algú hi té algun inconvenient ja ho sap, a posar comentaris.

Bé amics això és tot per ara, la setmana vinent torna a tocar cursa, aquesta vegada la Cursa de Muntanya de la Ratafia (25 km) que organitzen els amics del Club d’Atletisme Olímpic Farners (http://olimpicfarners.blogspot.com), així que no puc aturar-me.

Després ja entraré a la preparació de la marató i mitja de l’Ardenya que organitzen els Matxacuca (http://www.matxacuca.cat) de 63 km que serà la cursa que molt probablement tanqui la temporada 2012, llavors ja faré les valoracions que faci falta i exposaré les línies mestres de la propera temporada.

Salut i llibertat!!!!!