Buscant una ruta de moment impossible...

Bon dia,

Després d’una setmana amb més velocitat que distància, tenia ganes de fer una sortida llarga i tranquil·la el cap de setmana. La cosa prometia, el dissabte al matí tot va anar a l’hora i em disposava a fer una sortida de tres horetes per la muntanya de Verdera.

Mentre em canviava, anava dibuixant possibles rutes al meu cap, sortiràs cap aquí, després enllaçaràs amb aquell corriol, estaria bé fer la carena d’oest a est, que fa dies que no la fas, acostar-se al pic aquell a l’altre banda de carretera, però un cop fas la primera passa pots tenir totes les idees que vulguis al cap que et deixes portar per les sensacions i el camí es va dibuixant sense tenir en compte el que hagis pensat, així va ser dissabte.

Sortia a un quart d’onze, si una mica tard, però a la tardor és bona hora. El dia ja s’havia aixecat però l’airet que bufava recordava que l’hivern s’acosta. Primeres passes mirant cap a Sant Onofre, una idea, trenca per la Fontasia, sempre el fas de baixada, perquè no fer-lo de pujada i valorar si s’hi pot anar amb les nenes de casa, pensat i fet. El camí és molt transitable de pujada fins a dalt de tot del darrer Dolmen, no hi passa gaire gent, l’erosió és minsa però comença a abundar les mates altes. Un cop allà un parell de terrasses molt senzilles de despenjar-se i a empalmar amb el camí a l’ermita.

Un cop al camí, toca continuar amunt cap a Sant Onofre. Una idea al cap, avui tens temps, perquè no fer investigacions per trobar un camí al coll de Mosquit, mica en mica la idea anava engrescant-me, em mirava la muntanya des de lluny traçant la millor ruta, ho he provat quatre o cinc cops i no hi ha hagut maneres, potser avui serà el dia.

Arribo a l’ermita, vaig bé de temps, així que en comptes d’anar cap a Mas Ventós, a la dreta i amunt. Ressegueixo una caminet que està fresat fins a un pedreguet, roques grosses amb alguna grimpada, està més embardissat que la darrera vegada que hi vaig passar. Uns metres més amunt al peu del Fitó toca despenjar-se una mica, doncs la única via per on podria passar, una canal que hi ha a la part dreta de la roca se que està molt i molt embardissada.

Aquí comença l’aventura de veritat, em toca saltar un parell de canals per arribar a una zona rocosa que m’hauria de permetre arribar a dalt havent de grimpar una mica. La primera canal és un altre pedreguet, tot i això abans intento passar pel mig d’unes bardisses, però res, he de recular. Aquesta vegada el pedreguet és composa bàsicament de pedretes petites i sorra, només he de baixar uns 25 metres aquest terreny i a esmunyir-me fins un tram novament rocós on torna a tocar grimpar. Entre grimpada i grimpada bardisses, no massa, però mica en mica es va tancant més i més.

Tinc una bona referència en l’estelada que hi ha al capdamunt del coll, així que vaig tirant amunt. Toca intentar saltar la segona canal, per trobar les roques que definitivament em duran a l’objectiu. Miro el rellotge, vaig bé de temps, no em queda massa per arribar a dalt i encara em queden unes dues horetes per tornar a ser a casa. Vaig provant rutes, però cada vegada em desvio més i més de la segona canal, i alhora vaig quedant més envoltat de bardisses i amb menys roques a la vista.

Arriba un moment que no tinc més remei que tirar pel dret, apartant branques, branques i més branques  per poder avançar, i finalment acabo totalment envoltat per branques punxegudes, tinc les mans plenes de talls, d’espines, els braços vermells i esgarrapats, les cames rascades de dalt a baix, amb ferides obertes, però estic a poc més de 200 metres lineals de l’objectiu i a 35 en vertical. Vull continuar, però miro el rellotge, em queda poc més d’una hora i no hi ha collons de saltar la segona canal. Em toca fer mitja volta sobre les meves passes.

Mentre reculo guiat pel gps del rellotge, veig rutes alternatives, en provo alguna però sempre amb el mateix resultat, un mur de punxes al meu davant. He estat una hora i vint minuts tirant amunt i en poc més de mitja hora torno a ser a Sant Onofre, content a mitges, he gaudit com un nen petit, però no ho he aconseguit, això si, hi tornaré i que aquesta vegada ho aconseguiré.

Per estirar una mica les cames, enfilo cap a Mas Ventós i el camí que baixa directe a Palau, tot em cou, mans, braços i cames, em couran tot el diumenge, però m’ho he passat tant bé que alguna penitència havia de complir. Un cop a Palau a revisar el camí de la Roja per si demà hi anem amb les nenes de casa, al final ens surt feina i ho deixem per un altre dia, i finalment cap a casa on m’espera la dutxa i una cervesa abans d’anar a dinar amb els avis del bitxo.

Aquesta setmana toca sortida de feina, un parell de dies a Toledo i uns altres dos a Tres Cantos, prop de Madrid. Com sempre amb la roba a la bossa per anar a estirar les cames i gaudir de la tranquil·litat dels camins, encara que aquesta vegada no hi trobaré massa desnivell.

Salut i aventures!!