Viatges i repte Montigalà...@esportsnabes @wikiloc

Bon dia,

Setmana amb viatge de feina, un parell de nits a Toledo i una a Tres Cantos, per rematar-ho matinal al Montigalà.

El dilluns ho tenia tot a punt per fer una sortideta nocturna després de passar-me mig dia de tren en trem, però un malestar d'aquells que et fan quedar al llit m'ho va impedir, així que a recuperar-se una mica i pensar en si l'endemà podria.

Dimarts encara no estava del tot recuperat, però després d'un dia intens de treball necessitava estirar una mica les cames, així que vaig fer una sortida curta pels carrers de Toledo, sortint de l'hotel vaig voltar lluny del casc antic per evitar els puja i baixes, però en aquesta ciutat és impossible, així que una mica de puja i baixa i cap a descansar després d'una bona suada.

Dimecres al migdia trasllat de Toledo a Tres Cantos, com que tot va anar rodat vaig arribar a temps per fer una sortida pels turons que hi ha prop de la ciutat camí del Manzanares. És una zona de pistes forestals, una ruta que passa per una via pecuària, altres vegades m'hi havia trobat vaques, vaig fer una baixada, després de creuar la carretera, fins arribar a un rierol i amunt fins al capdamunt d'un turó, on va tocar fer mitja volta i desfer el camí. Al vespre encara tenia corda per passejar una mica pel carril bici camí de Colmenar Viejo, la intenció era anar a un ritme suau, però al final vaig apretar més del comte per fer gana.

I ja a descansar fins diumenge, m'havia compromès a acompanyar en Tapi al Montigalà per revisar el recorregut del repte d'Esports Nabes.

El despertador estava posat a les set i la idea era no despertar a ningú, però el bitxo de casa escapa a tot control i ja estava a punt per oferir el millor dels seus somriures, varem fer un cafè amb la Sílvia i cap al Cul del Món, on havíem quedat.

Vam arribar quasi al mateix temps, però varem haver d'esperar cinc minutets que el rellotge d'en Tapi arreplegues satèl·lits, varem sortir cap a Can Sirvent, passant per la font d'en Fita, i poc després a la dreta per anar a buscar el pont de la variant al costat de la Margarida. Varem seguir amunt en direcció a la carretera dels Àngels, el recorregut no té pèrdua, tot i que hi ha un tram de corriol que no està gens net. Un cop creuada la carretera, toca baixar pel dret per anar retallant la pista, el camí no és gens net i de tant en tant toca recular per trobar per on baixar. Finalment arribem a baix de tot a la font de les Núvies, on aprofito per beure una mica d'aigua. Una mica de pista, el just i necessari i corriol amunt, aquí torno a perdre el camí, han netejat bé una mica a la dreta i a la que et despistes un moment ja estàs llest. Finalment varem anar a parar on tocava i amunt cap a la pista que comunica els Àngels amb Sant Mateu de Montnegre. I a partir d'aquí el desconegut.

Aprofitant la Font de les Núvies
Foto: Tapi Carreras

Comencem una baixada que ràpidament reconec de quan vaig fer el recorregut, La Perla Negra, això si aquell dia de pujada, avui de baixada. En arribar al quilòmetre 11 el track ens indica que passem per una zona totalment emboscada, després d'una estona d'intentar seguir el track, decidim que seguim pel corriolet i fora. En pocs moment veiem que era el que havíem de fer. Seguim amunt i altre vegada el rellotge indica que ens hem despistat, tot i anar per la pista que aparentment toca, així que mitja volta i a buscar un corriol impossible. Després de tornar a perdre una estoneta, decidim seguir amunt i fora. Tornem a encertar, queda poc més d'un quilòmetre de pujada, i finalment arribem al cim de Montigalà.

Els núvols no ens deixen veure gaire, bona excusa per tornar. Fotos de rigor i a tornar. Aconsegueixo convèncer en Tapi per acostar-nos al Balcó de les Bruixes, m'ho agraeix i coincideix que les vistes son millors que les de Montigalà. Per tornar decidim buscar una ruta menys escarpada, el que implica fer una mica més de distància, anem cap a Quart per la carretera que comunica amb Monells, de tant en tant hi ha algun tram on es retalla, però essencialment anem per carretera. Trobem algun tram tallat per fils elèctrics, fins que a dos quilòmetres enganxem un corriol que ens portarà al Celrè i d'aquí al centre de Quart. Per tancar la ruta, carril bici fins a Girona. Deixo en Tapi a la porta de casa i només em queda creuar la ciutat de punta  apunta fins a Pont Major.

La setmana vinent a veure si puc voltar-la una mica per Almeria i dijous arribar a temps per la segona ronda de Cims de Girona, la pujada als Àngels.

Salut i enrampades!

Buscant una ruta de moment impossible...

Bon dia,

Després d’una setmana amb més velocitat que distància, tenia ganes de fer una sortida llarga i tranquil·la el cap de setmana. La cosa prometia, el dissabte al matí tot va anar a l’hora i em disposava a fer una sortida de tres horetes per la muntanya de Verdera.

Mentre em canviava, anava dibuixant possibles rutes al meu cap, sortiràs cap aquí, després enllaçaràs amb aquell corriol, estaria bé fer la carena d’oest a est, que fa dies que no la fas, acostar-se al pic aquell a l’altre banda de carretera, però un cop fas la primera passa pots tenir totes les idees que vulguis al cap que et deixes portar per les sensacions i el camí es va dibuixant sense tenir en compte el que hagis pensat, així va ser dissabte.

Sortia a un quart d’onze, si una mica tard, però a la tardor és bona hora. El dia ja s’havia aixecat però l’airet que bufava recordava que l’hivern s’acosta. Primeres passes mirant cap a Sant Onofre, una idea, trenca per la Fontasia, sempre el fas de baixada, perquè no fer-lo de pujada i valorar si s’hi pot anar amb les nenes de casa, pensat i fet. El camí és molt transitable de pujada fins a dalt de tot del darrer Dolmen, no hi passa gaire gent, l’erosió és minsa però comença a abundar les mates altes. Un cop allà un parell de terrasses molt senzilles de despenjar-se i a empalmar amb el camí a l’ermita.

Un cop al camí, toca continuar amunt cap a Sant Onofre. Una idea al cap, avui tens temps, perquè no fer investigacions per trobar un camí al coll de Mosquit, mica en mica la idea anava engrescant-me, em mirava la muntanya des de lluny traçant la millor ruta, ho he provat quatre o cinc cops i no hi ha hagut maneres, potser avui serà el dia.

Arribo a l’ermita, vaig bé de temps, així que en comptes d’anar cap a Mas Ventós, a la dreta i amunt. Ressegueixo una caminet que està fresat fins a un pedreguet, roques grosses amb alguna grimpada, està més embardissat que la darrera vegada que hi vaig passar. Uns metres més amunt al peu del Fitó toca despenjar-se una mica, doncs la única via per on podria passar, una canal que hi ha a la part dreta de la roca se que està molt i molt embardissada.

Aquí comença l’aventura de veritat, em toca saltar un parell de canals per arribar a una zona rocosa que m’hauria de permetre arribar a dalt havent de grimpar una mica. La primera canal és un altre pedreguet, tot i això abans intento passar pel mig d’unes bardisses, però res, he de recular. Aquesta vegada el pedreguet és composa bàsicament de pedretes petites i sorra, només he de baixar uns 25 metres aquest terreny i a esmunyir-me fins un tram novament rocós on torna a tocar grimpar. Entre grimpada i grimpada bardisses, no massa, però mica en mica es va tancant més i més.

Tinc una bona referència en l’estelada que hi ha al capdamunt del coll, així que vaig tirant amunt. Toca intentar saltar la segona canal, per trobar les roques que definitivament em duran a l’objectiu. Miro el rellotge, vaig bé de temps, no em queda massa per arribar a dalt i encara em queden unes dues horetes per tornar a ser a casa. Vaig provant rutes, però cada vegada em desvio més i més de la segona canal, i alhora vaig quedant més envoltat de bardisses i amb menys roques a la vista.

Arriba un moment que no tinc més remei que tirar pel dret, apartant branques, branques i més branques  per poder avançar, i finalment acabo totalment envoltat per branques punxegudes, tinc les mans plenes de talls, d’espines, els braços vermells i esgarrapats, les cames rascades de dalt a baix, amb ferides obertes, però estic a poc més de 200 metres lineals de l’objectiu i a 35 en vertical. Vull continuar, però miro el rellotge, em queda poc més d’una hora i no hi ha collons de saltar la segona canal. Em toca fer mitja volta sobre les meves passes.

Mentre reculo guiat pel gps del rellotge, veig rutes alternatives, en provo alguna però sempre amb el mateix resultat, un mur de punxes al meu davant. He estat una hora i vint minuts tirant amunt i en poc més de mitja hora torno a ser a Sant Onofre, content a mitges, he gaudit com un nen petit, però no ho he aconseguit, això si, hi tornaré i que aquesta vegada ho aconseguiré.

Per estirar una mica les cames, enfilo cap a Mas Ventós i el camí que baixa directe a Palau, tot em cou, mans, braços i cames, em couran tot el diumenge, però m’ho he passat tant bé que alguna penitència havia de complir. Un cop a Palau a revisar el camí de la Roja per si demà hi anem amb les nenes de casa, al final ens surt feina i ho deixem per un altre dia, i finalment cap a casa on m’espera la dutxa i una cervesa abans d’anar a dinar amb els avis del bitxo.

Aquesta setmana toca sortida de feina, un parell de dies a Toledo i uns altres dos a Tres Cantos, prop de Madrid. Com sempre amb la roba a la bossa per anar a estirar les cames i gaudir de la tranquil·litat dels camins, encara que aquesta vegada no hi trobaré massa desnivell.

Salut i aventures!!

Cims de Girona 2014: Sant Miquel. Dies curts nits llargues.

Bon dia,

Aquesta setmana ha estat de sortides curtes de dia i una mica més llargues de nit, això si, el dilluns vaig començar amb descans, després de la ratafia del cap de setmana.

Dimarts al vespre havíem quedat amb els Intrèkkids, però una fina pluja i algun refredat em va fer sortir tot sol, com que hi estic acostumat no em va fer cap mandra, de fet m’encanta sortir a fer la volta sota la pluja, sigui sol o en companyia. Vaig sortir de Pont Major i Decsa amunt, aquesta vegada afegint-hi una mica més de pla per escalfar un cop a dalt a Campdorà, cap a Torre Bonica, d’aquí cap a la variant, però en comptes de creuar pel pont, cap a Sant Daniel per la pista que baixa, provant un caminet que vaig veure obert i que al final no va resultar massa transitable. Un cop a Sant Daniel, direcció Sant Pere de Galligants, però desviant-me en arribar a la font del Ferro, un tall de riera de l’Onofre, petita pujadeta i ja avall planejant de nou cap a casa. Tot plegat a un ritme molt ràpid.

Dimecres la pota estava una mica tocada dels ritmes de la nit, així que sortida curta. Primer cap al pla de Campdorà, un cop aquí amunt cap a l’església i avall per la Decsa, repetint la variant del dia anterior. Feia temps que no em costava tant la pujada del pla a l’església, això si al final va sortir un ritme força maco.

I arribem a dijous al vespre, primera cursa del tercer cims de Girona, Sant Miquel. A quarts de vuit arribava al Cul del Món, no hi havia massa gent, però mica en mica la cosa es va anar omplint, havent d’avisar que la sortida era més amunt, fins al darrer segon, just després de la plaça de les Sardanes. Quan quedaven un parell de minutets, esprint per arribar a la sortida, en teoria havia d’aguantar la cinta, però impossible arribar, així que pujat al turó a mirar com arrencava la cosa, avui 174 participants!!!!!

 

Primer turó superat, baixant cap a la font del Ferro.
Foto: Jordi Araus

Un cop varen sortir tots, va començar la meva feina, amb en Tapi varem anar xino-xano fent-la petar tot desmarcant el turó que porta a la font del Ferro. Quan varem arribar a l’aparcament de la font en Tapi va anar cap a casa i a mi em tocava apretar una mica les dents per no fer massa tard, teniu en compte que el primer ja estava a punt d’arribar a Sant Miquel. La pujada sense massa història, anar-me aturant a treure cintes fins a Can Lliure, destacar que el sistema que van enginyar en Carles i en Josep era fantàstic per desmarcar i poder reutilitzar les cintes reflectants. Al arribar a Can Lliure, em vaig trobar un grup de participants que feien la sortida caminant, així doncs vaig deixar de desmarcar, perquè no hi hagués la possibilitat de perdre’s i vaig seguir amunt fins arribar a lloc.

Una gentada dalt de Sant Miquel
Foto: Oriol Batista

A dalt una gentada de por, amb tothom arribat era l’hora de recollir i desmarcar de baixada el el tram que mancava. La cosa va ser ràpida i abans d’un quart de deu ja érem al Cul del Món a punt per anar cap a casa. El resultat en homes Coma, Cornellà i Rabionet, en dones Miró, Bes i Grosu. A tots enhorabona, ens veiem en 15 dies a la pujada als Àngels.

Per tancar la setmana el divendres una sortida curta fins al salt del Timbarro i tornar, provant una ruta nova entrant per la font del molí d'en Xucla i fent la pujada al Montserrat més suau, surten més quilòmetres però al mateix temps es pot anar més ràpid. No en va acabo el set quilòmetres a un ritme de 4:33. 

Això és tot i ja veuré si el cap de setmana fa bon dia i podem fer alguna excursioneta amb la Sílvia i el bitxo, les ganes hi son, però el temps dirà.

Salut i diversió.

Curses: 3ª cursa de Muntanya de la Ratafia.

Bon dia,

Amb el segon cap de setmana de novembre arriba la festa de la Ratafia a Santa Coloma de Farners, i per tercer any consecutiu el club Olímpic Farners organitza la cursa de Muntanya de la Ratafia, amb dos recorreguts un d’11 i un altre de 25km. Com els altres dos anys em vaig decidir per la volta llarga.

A les set del matí la Ivet ens indicava que el dia havia començat, com que ja ho tenia tot a punt, en menys d’una hora estàvem tots tres camí de Santa Coloma. A l’arribar ja hi començava a haver ambient, saludar organització i acabar de preparar-se per la sortida, amb temps per jugar amb les nenes de casa i oblidar-me d’esmorzar.

A les nou en punt un trabucaire ens indicava que era l’hora d’arrancar, com sempre al darrere de tot, que la cursa és molt llarga, molt de temps per avançar posicions i no cal fondre’s només de sortir, tot i això no em vaig escapar de fer un primer quilòmetre planer en menys de cinc minuts, què hi farem.

El que venia a continuació era interessant, unes primeres rampes per pista i un canvi en el recorregut que ens portava ràpidament a guanyar alçada per un corriolet on, el ritme continuava sent força elevat però suportable tenint en compte que la cosa tot just començava. Petit descans i a continuar enfilant-nos amb pendents molt pronunciades, en encara no tres quilòmetres de cursa ja havíem guanyat uns 250 metres de desnivell, amb un quilòmetre inicial eminentment pla, sort que tenia clar on m’havia posava.

Amb unes vistes magnífiques entràvem en un tram trencacames amb puja i baixa constants d’un parell de quilòmetres fins a plantar-nos al final de la trialera Bolet, i dic final perquè aquestes trialeres estan pensades per baixar-les i avui s’enfilen amunt amunt fins al Turó de Gatoses. Un cop a dalt primer avituallament, com no podia ser d’una altra manera hi faig el primer got de ratafia del dia, m’hi trobo l’Agus i la fem petar un moment, m’hi estic més del compte però com sempre el temps és el de menys, no aspiro a podi.

Baixem de Gatoses per el corriol de sempre, picat, tècnic, preciós, i encarem un petit tram de pista que dura ben poc, corriol a la dreta, saltar un tronc i oops sento un crit que ens hem despistat i ens toca fer mitja volta, el recorregut estava perfectament marcat i el tronc hi era per indicar alguna cosa, per sort només han estat cinquanta metres, li dono les gràcies a qui ens ha advertit i a continuar.

Aquí em trobo amb el segon canvi al recorregut, anem a buscar el Rocà, si erro amb el nom espero m’ho digueu, enfilant roques amunt, per sort la humitat no era present, o les patinades haurien pogut ser considerables. Un cop a la part superior del Rocà vaig patir un petit inconvenient, vaig fer un recolzament en una pedra amb poca tensió i em va provocar una fiblada al turmell, no va ser una regirada, però l’endemà al matí encara hi notava molèsties.

Després del periple pel Rocà baixada vertiginosa primer per corriols i un cop creuada la pista forestal que  porta a Farners per un tram més ample i menys picat, que ens porta a una zona humida preludi de la pujada a l’ermita. Com ja he dit zona força humida on agraeixo anar amb les Xodus 5.0, un grip important. En arribar a l’ermita ens hi trobem l’avituallament, me l’esperava al castell, però no ve d’un pam. Faig la segona ratafia del dia i veig un pack de cerveses que em tempten, però puc resistir i segueixo amunt cap al Castell.

Un cop creuat el castell un petit canvi les curses es separen només començar a baixar, canviant el corriol que ens portarà a la pista que baixa que baixaràs. Un cop a baix un corriol conegut, nou de l’any passat, molt picat i exigent, el ritme és baix però constant, no es pot avançar, és impossible apartar-se i això em permet descansar una mica, però segurament perdre algun minutet. Després d’un bon desnivell, 200 positius, arribem a la pista que porta a la tartera final de Roca Guillera.

Però aquest any han canviat aquest tram, en comptes d’anar a buscar la tartera de dret, agafem una pista mal parida que ens despenja més de 100 metres, fent que la darrera pujada passi a ser d’uns 350 positius en cara no 2km, primer un tram molt picat, un avituallament a mitja pujada que s’agraeix, encara que no hi ha ratafia. Després un tram força corrible per acabar enganxant el tram de cada any. Per començar terra poc compacta i humida amb molta arrel, per continuar la tartera. Finalment i una planejada mal parida i bruta i després pista fins a Sauleda. Tercer avituallament aquesta vegada m’hi trobo en Carles i a part del got de ratafia m’espera una bona cervesa, avui acabaré rodolant. M’hi estic una estona comentant temes de dijous, recordeu primera prova del Cims de Girona, cinc minutets temps just per acabar d’assaborir l’Estrella i gas.

Ara només queda baixar, baixar i baixar, a i un petit repetjó de no res. Arranco a tot drap amb un tall de donut a la boca, segurament vaig més ràpid del compte, però pel que queda. Vaig atrapant gent amb el meu ritme de sonat fins arribar al repetjó. Només d’aturar-me punxadeta a la cuixa, què vols hidratar-se a base de ratafia i ordi te les seves conseqüències, però ignoro les punxades, que això és molt curt i continuo atrapant gent. S’acaba el repetjó i continuo anant a cremar-ho tot. No tinc la més remota idea de quanta estona porto, avui només se el ritme i la distància, m’està anant prou bé, o això em sembla. Després d’una estona de pla mentider, ara puja, ara baixa, però mai acaba de ser planer, arribem al darrer avituallament, on com l’any passat em trobo amb en Manel. L’aturada és més curta, got de ratafia, aquesta vegada quasi ple i a continuar amb un petit repetjó que acaba entravessant-se una mica.

Per acabar el Dragon Khan gas a fons darrera d’un corredor local que em va fent de llebre, com que ja hi som miro el temps que porto en cursa, poc menys de tres horetes. Trobem la pista, la creuem i tornem a entrar al darrer corriol que ens porta a baix a la riera. Queden uns 500 metres, arribo a la font i ja soc al passeig. Baixo una mica el ritme, em trec l’estelada de la ronyonera, per la única cosa que m’ha servit avui, i busco a la Sílvia, avui entrarem caminant amb la Ivet, o això em pensava, doncs al final acabem entrant cinc a l’hora. A l’esquerra en David i el seu nen, no els conec, però és el que m’ha guiat fins aquí baix, a la dreta la Ivet i la Sílvia. Aturem el cronòmetre en 3:02:55.

Molt content per acabar amb un temps que considero prou correcte, got de ratafia, cerveseta i entrepà de botifarra. Saludant aquest i l’altre i corrent a la dutxa que pugem a Palau perquè la Sílvia pugui participar al 9N.

Agraïments i felicitacions:

Com sempre començaré felicitant a tots els i les que han participat a la cursa.

Al guanyador i guanyadora de la llarga, l’Albert Sarsanedas i la sílvia Puigarnau.

Seguiré amb tota la gent del club Olímpic Farners, us heu superat, els canvis al recorregut fantàstics, l’any vinent espero aconseguir la quarta petaca, després de la Rosset, la dels Raiers i la Bosch enguany.

Agrair com sempre la presencia a l'arribada dels pares, la Sílvia i el bitxo!

Fotos:

Turó de Gatoses
Foto: Isabel Bagudanch

Arribant amb la Sílvia i el bitxo.
Foto: Quim Moreta

Arribant a Sauleda.
Foto: Isabel Bagudanch

Demanant un trago a  Sauleda, gràcies Carles.
Foto: Isabel Bagudanch

Pujant per la zona del Rocà.
Foto: Manel Barroso

El nou tram al Rocà. Espaterrant!!!!
Foto: Manel Barroso

Arribant al darrer avituallament, una ratafia, si us plau?
Foto: Manel Barroso

Recta d'arribada
Foto: Miquel Àngel Artús

La setmana vinent intentar descansar una mica i veure com evoluciona el turmell esquerre, però ja us anuncio que al final no tanco encara temporada, el 6 de desembre ens enfrontarem amb en Peio a la marató de l’Ardenya, i potser algun intrèkkid més, mentre en Pere i l’Oriol faran, molt probablement, la mitja.

Salut aiguardent, nous i llimona per a donar gust a la vida, posa-hi herbes i canyella

i remena amb alegria!!

Material: Salomon Soft Flask

Bon dia,

Avui miraré de fer-vos cint cèntims sobre les Soft Flask de Salomon, concretament del model de 500ml.

Els darrers anys, l’evolució en els sistemes d’hidratació, ja siguin per portar a l’esquena, a la cintura o a les mans, ha estat molt gran. Un dels punts més importants és intentar reduir el pes, una veritable obsessió, és per això que les ampolles toves han esdevingut un element altament utilitzat.

Hi ha dos grans fabricants que s’hi dediquen, Platypus i Hidrapack, i una diferencia bàsica, un realitza el segellat amb bores dures i l’altre totalment toves. Al meu entendre per als que voltem per la muntanya és més adient el segon sistema, i és l’escollit per a la fabricació de les Soft Flask de Salomon.

Mostres d'Hydrapack i Platypus.

L’he estat provant de les tres maneres possibles, per un costat a la ma, en sortides curtes on només duc les claus i l’aigua, també en d’altres d’una mica més de distància on ja carrego alguna cosa de menjar i el telèfon, aquí usant la ronyonera, i per acabar a la motxilla, durant la Trepitja Garrotxa.

El sistema manual és força còmode, al tractar-se d’un material totalment deformable, en tancar la mà, automàticament s’adapta i no ens hem de preocupar massa, això si, el bidó mai pot estar del tot omplert. Hi ha dos inconvenients, un és que el líquid que es porta tendeix a escalfar-se molt ràpidament i l’altre que la tetina per on beurem no para de donar cops. Existeixen ginys per portar-lo a la ma sense haver-lo d’aguantar, una mena de guant on hi col·loquem el SoftFlask, tot i que no els he provat em fa l’efecte que han de minimitzar aquests dos problemes, sobretot el segon.

Les SoftFlask de Salomon

Les proves amb ronyonera, les he fet amb la S-LAB ADVANCED SKIN 3 BELT SET de Salomon, un model que ve de fàbrica amb un bidó petit d’uns 250ml que no tinc, així doncs ja està pensat per anar amb ells. Algunes vegades amb un únic bidó en distàncies curtes i d’altres amb els dos en més llarga distància. La comoditat de l’Skin 3 Belt, ens permet dur un bidó, més claus, barreta, telèfon, etc..., sense problemes, però a la que n’hi posem dos, un al davant i un altre al darrere, l’excés de pes fa ballar tot el conjunt, tot i això és més còmode que els clàssics bidons durs. El nou disseny de les tetines fa que no vessin, en models inicials era un veritable problema. Pel que fa a l’escalfament de líquids, continua però en minimitzar el contacte és menys ràpid. Una bona alternativa a un únic bidó a la mà.

Per acabar a la motxilla, en aquest cas la XT Advanced Skin 5 Slab Set de Salomon, concretament del 2012. Incorpora un parell de butxaques davanteres pensades per dur-hi els bidons, però no d’aquest tipus, és per això que si duem els bidons fins dalt les tetines no paren de moure’s d'un costat a l’altre i molesten, així que s’ha de portar amb 350 o 400ml com a màxim. Un cop així la comoditat és total, i l’estalvi de pes considerable. Pel que fa a l’escalfament un xic menys que anant amb la ronyonera.

Com a inconvenient general hi posaré omplir-los en cursa. Per una banda costa una mica desenroscar la tetina, està molt bé perquè no s’afluixin i perdin aigua però quan vas fos i fas l’acció, tens la sensació d’arrancar-lo, per una altre que l’obertura és minúscula i a l’hora d’omplir-los es pot perdre una gran quantitat de líquid, i si l’aigua va amb garrafes ni t’explico.

Pel que fa a la durabilitat, porto dos mesos fent-los servir i no tinc cap queixa, han resistit perfectament en una trentena de sortides.

Finalment dir que la meva opció predilecta és dur-ne un de sol la ronyonera, encara que sigui en distàncies curtes o cursa, la comoditat és absoluta.

Apa doncs, us els recomano.

Salut i hidratació!!!!!!!!

Preparant la Ratafia…

Bona tarda,

Aquesta setmana ha estat força productiva, tot i que hauria d’haver fet bondat de cares al cap de setmana, no he pogut estar-me’n d’anar a fer unes quantes voltes, tot i això la setmana va començar amb un dia de descans. Amb la Sílvia havíem de sortir el dilluns al migdia, però ho varem canviar per un dinaret de celebració, era santa Sílvia i ja està bé estar per altres coses.

Dimarts al migdia anava molt tard, coses del trànsit per creuar la ciutat, així que em vaig haver de buscar un circuit curt i ràpid, però amb una mica de terra no fos cas que la meva al·lèrgia a l’asfalt em provoqués algun mal. Vaig fer un “puja i baixa” al Salt del Timbarro, comprovant que és una distància ideal per a les sortides dels dilluns amb la Sílvia.

Dimecres canvi total, al migdia vaig deixar el cotxe a plaça Catalunya i em vaig acostar fins als Jardins de la Muralla, per resseguir el circuit de la Cursa de Muntanya del Barri de les Pedreres, faré un petit incís sobre la cursa, enguany arriba a la quarta edició i m’he incorporat al grup de gent que hi col·labora, com que el dia de la cursa em toca treballar i no puc arreglar-m’ho per canviar el dia, m’encarrego de tasques prèvies. El circuit és bonic, curt, ràpid i proper. Les inscripcions ja s’han obert, si voleu saber-ne més, fou un cop d’ull al seu lloc web :

http:// cursapedreres.wix.com/4cursabarripedreres

La sortida és dels Jardins de la Muralla, es segueix amunt fins a Torre Gironella i a continuació resseguim el camí del Calvari. Un cop a tocar de l’església, cap a Sant Daniel per una baixadeta de les maques. Ja a Sant Daniel, font d’en Fita, Can Sirvent, viaducte de la variant, font dels Lleons i camí de les Dones amunt. A mig camí corriol per anar a buscar la zona margarita en avall, pont de la variant, trialera de Vilaroja, Polvorí, Pirulí i avall cap al Calvari. Desviament a l’esquerra per pujar al parc de dalt de Caputxins, torre Alfons XII, Ferradura, per tancar la sorpresa, pas per la Muralla i a tornar als Jardins. Vaig aprofitar per fer quatre fotos promocionals. Una bona sortida de migdia.

Instantània del recorregut

Dijous nocturna amb els Intrèkkids, érem l’Oriol, en Pere, en Peio i jo. Per escalfar de Pont Major a Galligants, on ens varem trobar tots quatre, un cop aquí varem resseguir part del recorregut del dimecres, enganxant-lo després de la baixada del calvari i estalviant-nos el pas per la Muralla. Només de començar ens varem creuar amb part del Nabes Team al Cul del Món i una estoneta més tard ens passava “per sobre” a la zona de les trialeres. Per tancar esprint de Galligants a Pont Major. Bona sortida, ja era hora que tornessin les nocturnes amb els Intrèkkids!!!!

Per tancar la setmana el divendres tenia dubtes de què fer, descansar o fer una volta. Els dubtes es van dissipar ràpidament, la cabra tira a la muntanya i un circuit ràpid per Campdorà no pot fer mal de cap de les maneres. Pujada per la DECSA, planejada fins a Torre Bonica, mitja volta i avall per allà mateix. La pota una mica justeta a la pujada, però res que no s’arregli descansant el dissabte per encarar de la millor manera la cursa de la Ratafia

Salut, nous verdes, aniset i herbes!!!

Una Cursa de Muntanya de Girona diferent...

Bon dia,

Amb el segon cap de setmana de les Fires de Girona, arriba, de la mà de Klassmark, una cita marcada amb vermell al calendari, la Cursa de Muntanya de Girona. Tres recorreguts, l'Express de 18 km, el Trail de 26 i la TransGavarres amb 60, totes resseguint camins i corriols del pati de jocs del costat de casa, les Gavarres.

Després de participar a les tres primeres edicions, aquest any havia decidit passar-me a l'altre banda i oferir-me per col·laborar amb la organització, per allò de viure la cursa des de dins i entendre algunes coses que quan estàs corrent no t'expliques, però al final no va poder ser, així que vaig decidir fer el seguiment parcial dels companys Intrèkkids que hi participaven, en Josep, l'Oriol, en Peio i en Tapi.

Això volia dir matinar un diumenge que en teoria no calia, però el despertador biològic del bitxo no sona més tard de les set, i poca estona després ja estàvem darrera seu. Allà un quart de nou sortia de casa amb l'imprescindible, un bidó i el telèfon per fer quatre fotos.

Per començar una mica d'escalfament fins a la plaça Sant Domènec, a dos quarts tocats arribava per veure quin ambient s'hi respirava i saludar als coneguts, i sobretot donar ànims als companys. A les nou en punt un coet indicava que la cosa es posava en marxa i uns quatre cents corredors i corredores enfilaven plaça avall per enfrontar-se a un recorregut molt exigent.

Un cop varen passar tots pel meu davant vaig retallar per anar-los a trobar de nou als peus de la Torre Gironella, amb la gent no tant compactada, vaig poder veure passar tranquil·lament els companys Intrèkkids pel meu davant i unir-me al grup per acompanyar-los durant un parell de quilòmetres tot fent petar la xerrada, fins a desviar-me just passat un dels ponts de l'N-II per enganxar-los a la baixada de les escales de l'Onofre.

Un cop va passar el darrer dels Intrèkkids, vaig desviar-me del recorregut per anar-los a trobar de nou a Can Lliure, així doncs, vaig desfer camí per la riera de l'Onofre fins a la Font del Ferro i amunt pel camí de Sant Miquel, a temps de veure-hi passar en David Coma, que va acabar sisè. Vaig estar uns instants esperant el pas dels companys, saludant a algun que altre conegut d'altres saraus.

Arribats tots a Can Lliure, vaig fer un xic d'acompanyament amunt cap a Sant Miquel, entre apretades, esprints i retallada per poder-los fotografiar en diferents punts del tram.

Un cop a Sant Miquel, em vaig acomiadar, amb ànims i un ens veiem a l'arribada. Vaig acabar de pujar fins al Castell per baixar cap a la pista de Celrà, anant a buscar la font Martina, per veure amb llum de dia com està quedant amb les millores, seguint pel corriol de la línia, creuant la variant i avall per la Decsa fins a casa.

En arribar a casa el bitxo estava fent un bon son, així que a la dutxa sense fer massa soroll, una cervesa per hidratar-me una mica, carregar tots els trastos al cotxe i cap a l'arribada, després de passar-nos una bona estona per trobar aparcament.

Varem arribar a temps de veure tots els Intrèkkids arribant a la plaça Sant Domènec. Felicitatts a tots per haver-ho aconseguit!

Pel que fa als primers llocs masculins, domini gironí a les tres curses, com havia pronosticat en Tapi, Rabionet a l'Express, Pinsach a la Trail i Bes a la Trans, en fèmines Andrews va dominar a la curta, Castelló a la mitja i Prat a la llarga.

Felicitar a tots els i les participants.

Aquí us deixo l'enllaç amb totes les fotos que vaig fer, en varen sortir més de 500!! No son massa bones, amb el telèfon es fa el que es pot, però segur que algú en podrà aprofitar alguna.

https://plus.google.com/photos/114043811714063798739/albums/6077363321422494529

Pel que fa a la organització, com que no hi vaig participar no puc parlar-ne ni bé ni malament en l'aspecte de cursa, ara coneixent la gent que estava al darrera sempre acostumen a tenir cura de tots els detalls i treballen per fer content a tothom, encara que ja sabem que això mai és possible, tot i això vaig poder veure algunes coses.

Els moments previs a la sortida hi va haver el clàssic col·lapse per recollir dorsal i guardar la roba, és complicat dimensionar aquestes coses, però quan hi ha força gent de poblacions llunyanes acostuma a passar. Part de responsabilitat recau en els corredors, però és important tenir-ho en compte.

Sobre la sortida, uns canvis molt encertats, vaig poder fer els 3 o 4 quilòmetres i a l'Onofre em va semblar que els col·lapses devien ser menys considerables que en d'altres ocasions.

Destacar com a encert el canvi en l'arribada de cares a la vistositat de la cursa, però devia ser una bona putada fer la pujadeta final, ara de cares al 2015 apretar el consistori per evitar el pas de vehicles, una simple tanca no fa massa feina.

Una altre cosa a millorar és l'aparcament/mobilitat. Es mou molta gent, entre corredors, organització i acompanyants, més de 2.000 persones i si a aquest volum de gent hi sumem la que de per si va a Fires i busca aparcament, la cosa és pràcticament impossible. Podria plantejar-se un sistema d'autobusos llançadora que de ben segur l'ajuntament veuria amb bons ulls, i hi podria destinar recursos.

La setmana vinent arriba la Ratafia, serà la meva tercera participació de tres possibles, o això espero que la setmana és molt llarga i pot passar de tot.

Uns apunts curts d'aquest mes de novembre:

En menys de 15 dies arriben els cims de Girona, http://www.esportsnabes.com/ca/agenda/cims-de-girona/, si us interessa participar-hi no us adormiu, les inscripcions estan obertes i si tot va com fins ara aviat es tancaran.

A final de mes torna la cursa de Muntanya del Barri de les Pedreres de Girona, això serà el dissabte 29 aviat en tindreu més noticies.

I també el 29 hi haurà la MPM, enguany més pirata que mai i en autosuficiència absoluta.

Salut i per molts anys de CMG!!!!