Moltes voltes sense moure’m massa…

Bon dia,

Hi ha moments a la vida en les que al cap li toca estar centrar en altres coses, son aquells moments en els que surts a córrer per pensar. Fa anys que corro amb certa continuïtat, més de vuit crec, i el cos s’acaba acostumant a això de fer una passa llarga darrera una altre sense haver de pensar en l’execució del moviment. Sembla una contradicció, quan correm la major part de l’oxigen l’emprem per permetre al cos generar energia per moure els músculs acompassadament, això implica que el cervell acostuma a anar més mancat d’ell. Així que el dia que necessito fer quatre números per tirar endavant un projecte o buscar una solució a aquell inconvenient o simplement necessito desconnectar, em calço les vambes i a pujar amunt.

Em deixaré d’històries i us explicaré la meva setmana, una setmana amb viatge de feina implica entrenaments lluny de casa amb l’ajuda de wikiloc per trobar bones rutes, aquesta vegada ho he intentat, però no ho he aconseguit del tot. He estat a Toledo i he buscat alguna ruta interessant, i no n’he trobat cap, així que al final he sucumbit a l’asfalt cosa que m’ha permès gaudir de magnífiques vistes nocturnes de la ciutat. Però comencem pel començament.

Dilluns necessitava pensar després d’un dia intens a la feina i amb decisions importants a prendre, però no volia gastar massa temps, un te ganes d’arribar a casa per poder gaudir del somriure de la patufa quan la seva mare li passa els cabells per sota el nas. Així que directa de la feina vaig aparcar a l’entrada del carril bici, al final d’Emili Grahit. Vaig sortir molt xino-xano durant 20 minuts i després 4 series de 1.000 metres, la més ràpida a 3:32 en lleugera baixada i la més lenta a 4:05 just al contrari, amb dos minuts de recuperació entre cadascuna, un cop acabades de tornada al punt d’origen a un ritme més ràpid del previst. En total 11km amb 110 metres de desnivell i les coses força clares.

Dimarts dia de nocturna, aquesta vegada ningú podia, així que hi he anat tot sol. Ha estat un altre dia per pensar, el recorregut era el de menys, així que he anat a salt de mata, ara pujo a torre Bonica, ara baixo fins a la font del Ferro, enfilo per la riera de l’Onofre, però pujo per les escales fins al camí dels Àngels, baixo cap al passeig de la Sardana, però en comptes d’anar cap al cotxe trenco a l’esquerra i acabo a la font del Lleons i ara si cap al Cul del Món passant per Can Sirvent i la font d’en Fita, 10km 280D+ i tot, tot, tot aclarit.

Dimecres era el moment de viatjar, aquesta vegada TGV a Madrid, seguit d’un AVANT fins a Toledo, un trajecte perfecte per llegir “La frontera invisible”, el segon llibre d’en Kilian Jornet. La meva opinió: Interessant, personal, a voltes repetitiu tot i el seu dinamisme, carregat de reflexions, amb respostes que deixen noves preguntes obertes...”. Llegiu-lo és prou interessant. En arribar a destinació temps just per sopar i a dormir que de viatge es matina.

Dijous després d’una jornada a tot drap tenia la necessitat de sortir, una ruta semi urbana, una volta perimetral a Toledo resseguint el Tajo, del Pont d’Alcantara fins al de Sant Martin. Unes vistes de la ciutat que us recomano si mai hi aneu, ara no us hi estigueu més d’un dia, no dona per tant, a i tingueu ben preparada la pota que Toledo és una ciutat en un turó i l’interessant està amunt, sempre amunt.

El cap de setmana marxa no competitiva, la maratrail de Bonmati, organitzada per l’AE anar-hi anant, 50 km amb un parell de pujades boniques, a Sant Grau i a Sant Roc, però això us ho explico dilluns, no?

Salut i cames.